MINISTERI D'AFERS ESCATOLÒGICS

Les notes discordants de Rafa Xambó

Somiava esdevenir conseller i ho ha acabat sent... Però del consell rector de la nova radiotelevisió valenciana, l’òrgan que n’ha de vetllar per la qualitat i la pluralitat. Tanmateix, els seus comentaris a la xarxa social Twitter indiquen tot el contrari: en un to barroer, sovint insultant, desqualifica qui no pensa com ell i pontifica sobre periodisme. Amb tots vostès, el sociòleg (i artista) Rafa Xambó.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Encara no comprenc com els adversaris polítics [del PPCV] han acceptat participar en el consell d’administració de RTVV, i més encara, com tornaran a acceptar formar-ne part per un jornal i uns quants viatges”.

 

L’11 de juny del 2007, fa tot just 10 anys, Rafa Xambó va sentenciar això al diari Levante-EMV. Dins d’una columna d’opinió titulada “Tot a la dreta”, en què enumerava les raons de l’enèsima victòria electoral del PPCV, aquest professor de la Universitat de València —llicenciat en psicologia i doctor en sociologia— suggeria de boicotar l’òrgan rector de RTVV, que gràcies a la seua majoria absoluta, els conservadors controlaven a cor què vols.

 

“Per una altra cosa, hauria dit que no, però ser al consell d'administració de RTVV és una cosa que em veig capaç d'assumir”.

 

El 16 de juliol del 2007, un mes després de la seua reflexió en veu alta a Levante-EMV, Xambó s’expressava així en una entrevista al digital Vilaweb. Una part del grup parlamentari Compromís —en concret, els dos diputats del Bloc, Enric Morera i Josep Maria Pañella, i les dues del corrent Esquerra i País (d’Esquerra Unida), Mónica Oltra i Mireia Mollà— l’havia proposat com a membre del consell de RTVV en representació de la coalició recentment creada. En canvi, els tres diputats afins a la direcció d’EUPV defensaven l’opció d’Amadeu Sanchis, i Xambó, que havia demanat que la seua elecció dins del grup fóra “per unanimitat”, va contradir-se de nou i va pressionar tant com va poder per resultar-ne escollit: “Tenint en compte que al grup parlamentari són majoria els diputats que em prefereixen a mi, he optat per no fer-me enrere”, va admetre a Vilaweb, on va pronosticar, a més, la mort del primer Compromís: “La coalició s’ha acabat, la crisi és molt seriosa. Ha petat per aquest motiu, però podria haver-ho fet per qualsevol altre”.

Efectivament, Esquerra i País va acabar escindida d’EUPV, el primer Compromís va saltar pels aires i Xambó no va poder materialitzar la seua aspiració de formar part del consell d’administració de RTVV, l’ens que havia considerat inútil fins que la branca nacionalista de la coalició va plantejar-li d’accedir-hi. A la fi, el càrrec va recaure en la persona de Sanchis.

 

Dos anys a Burjassot

A Rafa Xambó, les portes de l’organisme de control de RTVV, se li obririen de bat a bat l’any 2011, en començar la legislatura següent. Ell va ser el conseller que Compromís —ja sense Esquerra Unida— tenia dret a nomenar en funció de la seua representació parlamentària.

Dos anys més tard, a la primavera del 2013, quan Alberto Fabra va tirar endavant la nova llei de l’ens públic per tal d’eixugar el deute de l’anterior i crear-ne un de nou —RTVV, SAU—, Xambó va continuar a Burjassot com a conseller. Rosa Vidal, lletrada del bufet Broseta, passava a ocupar les funcions de directora general i presidenta del consell d’administració, per bé que la decisió precipitada de Fabra de clausurar-ne les emissions —el 5 de novembre del 2013, amb motiu de l’anul·lació de l’ERO per part del TSJCV— va significar la dissolució del nou consell, que a penes va tenir un semestre de vida.

Una comissió liquidadora va prendre’n les regnes, i Xambó, en aquesta situació extrema, va alinear-se del costat de la bel·ligerant CGT i en contra de la Intersindical, CCOO i UGT, els tres sindicats que, conjuntament amb CSIF i USO, acatarien l’ERO d’extinció presentat per la Generalitat.

 

A les primàries, en lloc secundari

Al cap d’uns mesos, quan Compromís va convocar les seues primàries a les Corts valencianes amb vista a les eleccions del 2015, Rafa Xambó va intentar aconseguir una acta de diputat. Tot i que havia militat al Bloc Nacionalista Valencià, feia temps que se n’havia donat de baixa, i per tant, havia d’intentar-ho per la branca dels adherits, que gràcies a les “reserves de pluralitat”, tenien garantit un dels quatre primers llocs per la circumscripció de València.

Des de les altures de València, Xambó va enregistrar un vídeo promocional de dos minuts més aviat discret, en què se centrava a parlar de RTVV, la faceta pública que li havia atorgat més popularitat. El candidat a esdevenir candidat ja alertava aleshores que “la gent està manipulada i enganyada” i apostava per un servei públic que permetera que tothom, en el moment de “prendre decisions”, estiguera “ben informat”.

 

 

 

També va comminar un seguit de referents del món de la cultura, el sindicalisme i l’ensenyament universitari a fer-li costat mitjançant el manifest “Amb Rafa Xambó”, que van refrendar 90 persones. Entre elles, els cantants Pau Alabajos, Andreu Valor, Eva Dénia, Vicent Torrent i Miquel Gil, els escriptors Vicent Alonso, Joan Garí i Joan Olivares, el catedràtic de periodisme Josep Lluís Gómez Mompart, l’actriu Pilar Almería i tot d’ex-treballadors de RTVV, entre els quals Toni Mollà, Manuel Salvador Jardí, Marisa Bolta i els dos membres de la CGT al comitè d’empresa, Manuel Camarasa i Vicente Melo.

La militància de Compromís, però, va preferir l’activista Graciela Ferrer, que havia destacat per la seua tasca a Xúquer Viu i va convertir-se en l’adherida més votada. Xambó va quedar relegat al lloc 13è de la llista, sense gaires possibilitats d’eixir-ne escollit. De fet, malgrat els grandíssims resultats de la coalició a la demarcació de València, on va superar el PSPV-PSOE i va situar-se en segona posició, Compromís va obtenir-hi 10 diputats. El seu desig d’irrompre al Palau dels Borja quedava esvaït, però a causa de la victòria de l’esquerra, encara hi havia premis al bombo. I alguns, per cert, de ben sucosos.

 

Ni al Consell ni a CulturArts

La grossa era una cadira al Consell, i el segon premi, qualsevol secretaria autonòmica. A l’etapa que s’encetava, un perfil pretesament independent com el seu podia ser un incentiu. No debades, les conselleres Gabriela Bravo i Elena Cebrián van entrar a l’executiu sense tenir el carnet de cap partit, però en el cas de Xambó, tampoc no hi va haver sort.

Amb el primer i el segon graó de les conselleries coberts, restava la via d’algun organisme que en depenguera. És per això que va presentar-se al concurs que havia de designar el director gerent del nou Institut Valencià de la Cultura (IVC), hereu de CulturArts, el conglomerat que aixopluga els instituts i contenidors culturals de la Generalitat.

De la vintena d’aspirants, Xambó va quedar entre els tres finalistes. Va presentar un projecte interessant des del punt de vista artístic i ambiciós a l’hora de connectar la universitat i els moviments culturals, però coix en el vessant econòmic i administratiu, uns apartats en què va ser clarament superat per Gabriel Ochoa i Abel Guarinos. Aquest últim va ser escollit de manera unànime pel comitè d’experts que va oficiar com a jurat.

 

Cap a casa

Un dels seus hits musicals, “Cap a casa”, podria servir com a banda sonora del camí que va haver de prendre finalment Xambó. Sa casa entesa com Burjassot, el centre audiovisual de l’extinta RTVV i actual Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació (CVMC), després de l’aprovació de la llei de creació per part del Consell progressista, que també va rebre el vot favorable de Ciutadans.

Segons la norma en qüestió, el consell rector és el “màxim òrgan de govern i administració de la Corporació”. Cadascú dels seus 10 integrants rep al voltant de 400 euros per reunió, i n’han de celebrar, “almenys”, una al mes. La llei diu que els consellers han d’ajustar la seua actuació “als principis de legalitat, objectivitat i bon govern i la defensa dels valors constitucionals i estatutaris”. No obstant això, els comentaris de Xambó a Twitter no es caracteritzen, precisament, per l’objectivitat ni pel respecte a totes les opinions. Les notes que ha anat penjant en aquesta xarxa social sempre han anat en la direcció inversa. Els darrers nou mesos no ha tingut inconvenient a compatibilitzar aquesta actitud amb la condició de membre del consell rector.

Les atribucions del consell rector al si de la CVMC són enormes. No sols ha escollit Empar Marco com a directora general, sinó que està a punt d’aprovar el llibre d’estil, nomenar l’equip directiu de primer nivell, validar els contractes superiors a un milió d’euros, aprovar la creació i la composició del consell d’informatius, garantir l’accés dels grups polítics i socials significatius i dictar les directrius bàsiques en matèria de contratació de personal.

Fet i fet, el consell rector ja ha fixat el barem que guiarà l’elecció de personal a la borsa de treball, uns criteris que afavoreixen clarament els ex-treballadors, que podrien copar la gran majoria de llocs. La Unió de Periodistes n’ha expressat el seu descontentament, i el cap de setmana passat va decidir, en assemblea, impugnar aquest barem de mèrits.

Aquests dies, ha criticat sense embuts alguns periodistes que en formen part, una ofensiva total impròpia de qui ostenta la seua responsabilitat. L'actuació de Xambó difereix bastant amb la de la resta de membres del consell rector, que mantenen una postura discreta, tractant de salvaguardar la “independència” que demana la llei. Una repassada als tuits publicats per ell en aquesta etapa com a integrant del consell rector denota una manca d’educació evident, no exempta de tics escatològics i d’acusacions inquisitorials contra qui no pensa com ell.

Tot seguit fem un tast per mesos des que, l’octubre del 2016, Xambó va resultar escollit per les Corts amb els vots dels diputats i diputades de totes les formacions –incloent-hi Ciutadans– a excepció del PPCV.

 

La proposta de Rafael Xambó al consell rector de la CVMC va ser signada pel PSPV-PSOE, Compromís, Podem i Ciutadans.

 

Els atacs in crescendo als mitjans i periodistes valencians, en general, contrasten amb la defensa aferrissada dels ex-treballadors de RTVV. En realitat, però, tant la ràdio com la televisió pública vetaven les informacions relatives a la corrupció que alguns mitjans valencians van treure a la llum sota el llarguíssim mandat dels populars.

Anem a pams, doncs.

 

Octubre: til·la a Bonig i apludiments a Rufián

L’estrena de Xambó com a membre electe del consell rector va arribar amb invectives directes contra el PPCV, l’única formació que no va votar en favor seu. “Uf, quin calvari amb el Partit Podrit. Tenen molt d’interès a amagar la corrupció”, va dir, i va llançar una recomanació a la presidenta de la formació i síndica parlamentària, Isabel Bonig: “Esta xica necessita una til·la”.

 

 

A la nova presidenta del Congrés dels Diputats, Ana Pastor, va limitar-se a dir-li “derecha cerril”, mentre que al portaveu d’ERC a l’hemicicle, Gabriel Rufián, li dedicava paraules d’amor per la seua intervenció contra el PSOE a la sessió d’investidura de Mariano Rajoy, en què els socialistes van abstenir-se: “Una preciositat. Encara queda dignitat”.

 

 

Novembre: carronya mediocre i ‘asco total’

Mor Rita Barberà, i Xambó li dedica el qualificatiu de “carronya mediocre” al ministre de Justícia, Rafael Català, per unes declaracions sobre la consciència dels qui van atacar-la en vida. Bonig s’equivoca i recorda que va ser “la primera alcaldessa de València” [va ser-ho la socialista Clemetina Ródenas] i Xambó, malgrat el moment luctuós, ho atribueix a “coses de la demagògia i la poca vergonya, que ve a ser el mateix”. Al tuit de condol del PPCV, respon amb un “Al TS iba a saludar a los amigos”, en referència a la declaració de Barberà al Tribunal Suprem poques hores abans de la seua mort.

El novembre també etziba un “abominables” a l’ex-ministre Federico Trillo i l’ex-diputat Vicente Martínez Pujalte, i a tall del tractament informatiu del pis de protecció oficial venut per Ramón Espinar (Podem), diu que “es un asco total, prensa canalla en el peor sentido”.

 

 

Al socialisme andalús que acaba de fer-se amb el control del PSOE després de la defenestració de Pedro Sánchez li diu “peronisme pantojil”, i per últim, transmet els millors desitjos a Mónica Oltra amb motiu de la seua visita a la cadena 13TV: “Maedéu sinyor, el que obliga a fer la política. Molts ànims, valenta”.

 

 

 

Desembre: boicots i porcs

És el mes del boicot. Xambó, durant el desembre, afirma que “ja va sent hora de boicotejar @tele5, plataforma de la banalitat del mal” i opina que Antena 3 TV és “telebasura, no mirar”. Ara és el ministre d’Afers Exteriors, Alfonso Dastis, a qui li toca rebre un “asco y más” de Xambó, en aquest cas pel seu discurs sobre els refugiats. “Quina gentola més PPorca!”, exclama un altre dia contra els populars, i al rei Felip VI el veu com un “digno hijo de su padre, herederos de Franco”.

 

 

Els atacs a la premsa valenciana comencen a agafar embranzida a les acaballes del 2016. En un moment determinat, deixa anar un “quina vergonya de periodisme”, i un altre dia acusa un redactor de Las Provincias per haver escrit una peça que no li ha agradat gens: “No sé en quina rifa li donaren a aquest el títol de periodista. Espere que no haja sigut alumne meu”. Tan descontent està amb la premsa valenciana que no lamenta l’absència de llocs on comprar-ne a Benissanó, un municipi de 2.300 habitants del Camp de Túria on s’han deixat de vendre diaris, raó per la qual cal desplaçar-se fins alguna població de la contornada. Lluny d’entristir-se per la crisi de la premsa en paper, Xambó rebla això: “És el que passa quan el servei és prescindible”.

 

 

 

Gener: pixum i cloaques

Més boicots. Ara, contra La Sexta. En un tuit contesta “una porqueria, amic, no la mires”; en un altre insta a “passar dels falsos debats de La Sexta”, i un altre dia hi insisteix: “Un asco. Mejor apagar la Sexta”. Se suposa que excepte quan hi va Mónica Oltra… Contra RTVE, també en té i de ben bones: “Periodismo cloaca”, escriu en un moment determinat. “Basura total”, afegeix en un altre tuit.

 

 

Hi torna amb Federico Trillo. “Mucho asco da este hipócrita chulesco y del Opus”, “Trillo dimissió” i “periodismo orinal”, remata davant l’absència de preguntes a José María Aznar sobre l’accident del Yak 42 en la mateixa setmana que s’ha fet pública la sentència. Xambó, sempre sentenciant.

 

 

La via escatològica és una de les que s’estima més: “Em sembla que continuaran pixant-nos en la cara si no fem res més”, subratlla sobre els drets dels valencianoparlants després d’un episodi de discriminació lingüística protagonitzat per la Guàrdia Civil. En aquesta matèria, evidentment, també ataca els conservadors: “Tan intocable és la llengua per al PP que no la parlen perquè no es desgaste. Au, va, aneu a fer la mà”.

La línia editorial d’El País li porta a titllar-lo de “periodismo de cloaca”, i després que aquest diari haja comès una errada en il·lustrar una notícia sobre un cas de presumpta corrupció del PSC amb una imatge del president català, Carles Puigdemont, parla de “periodisme porqueria  made in Spain”.

 

 

Les notícies de l’oratge durant el temporal li semblen “una inmensa chorrada”, i arriba a fer-ne broma: “Ooooooh! Notición”. Tot just aquesta temàtica era una de les predilectes de l’antiga redacció d’informatius de RTVV, que hi parava tanta atenció tant si feia fred com si feia calor.

Com a oracle del bon periodisme que sembla ser el sociòleg i músic Rafa Xambó, enllaça una frase de Ryszard Kapuściński —“Los periodistas al estilo clásico son minoría. La mayoría no tiene problemas éticos ni profesionales, ya no se hacen preguntas”— i llança un crit desesperat a l’univers digital, tot esperant que algú actue, per fi, de manera mínimament professional: “Hola, hola, periodistes”.

 

 

Febrer: de fem i pets

La infanta Cristina li genera “asco total”, la fiscalia de Múrcia li sembla “bananera”, i torna a la càrrega contra el ministre Català, que ha afirmat que “no és agradable impugnar el dret foral valencià”. Xambó li respon un “ya, pero que se jodan, no?”. “El PP és una màquina d’emporcar i robar”, recorda, per si de cas algú se n’havia oblidat.

 

 

Les lliçons de periodisme del sociòleg de capçalera de Compromís van més enllà. Critica una portada del setmanari Tiempo que considera masclistasota l’argument “basura de periodismo que algunos pretenden creativo”, lloa el periodista de l’NBC que és capaç de rectificar el president nord-americà, Donald Trump, en una roda de premsa: “Quan farà això algun periodista espanyol? I valencià? Nivell”.

 

 

Tornem-hi al vàter, però, perquè Xambó, en contestació a un tuitaire que ha escrit la dita “un pet de nit fa doble profit: descansa el cos i calfa el llit”, deixa anar un… “Boníssim”.

 

 

 

Març: ‘socialistes de m.’ i tones de 'basura'

Susana Díaz fa el pas de presentar-se a les primàries que han de designar el secretari general del PSOE i Rafa Xambó li diu “hija de la casta”. A més, en un altre tuit, escriu “menudos socialistes de m.”, amb un punt providencial potser motivat perquè els “socialistes de m.” van votar-lo com a conseller. “Se les está poniendo una cara de PASOK acojonante”, observa en un altre passatge.

 

 

Al ministre de Foment, Íñigo de la Serna, li veu “molta cara dura i uns ous com uns melons”. “Estem en mans d’una banda molt perillosa”, adverteix en relació al finançament il·legal del PP. Les condemnes a tuitaires per comentaris a la xarxa li fa dir que l’Espanya del 2017 és “un asco en manos de fascistas”, i insinua que els espanyols, en general, tenen poca cultura: “Ai, si els espanyols llegiren!”, comenta després d’haver llegit l’article “Amigo español” –sobre el conflicte Catalunya-Espanya– a Núvol.

 

 

I evocant la crema de llibres per part de les forces franquistes el 1939, assenyala que ara alguns voldrien actuar igual: “I ara perquè no poden”. Al diari El Mundo, que ha publicat un article que li desagrada sobre les eleccions del 1936, li diu “una porqueria més de l’Espanya profeixista”. Las Provincias continua sent “esa porquería de diario”.

 

 

El grup Atresmedia és “basura mediática” pel seu tractament que fa de la vaga dels estibadors, el periodista Eduardo Inda és “un tío basura” i, l’Abc, com si no, és “basura periodística y Arriba España”. “Algun diari decent?”, clama enmig del desert.

 

 

Abril: imbècils i amb mala folla

Esperanza Aguirre dimiteix com a portaveu del PP a l’Ajuntament de Madrid i Rafa Xambó s’acomiada amb un “hala, a la via”. Al seu torn, el Govern madrileny del PP és “basura” per haver atacat la marea blanca en defensa de la sanitat pública, i la imputació de la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dancausa, li fa preguntar-se “qué más falta para ilegalizar el PP”. La dèria contra Rafael Català tampoc no s’atura: ara li diu “cínic impresentable, vergonya de ministre”. “Bon dia, continua la PPorqueria”, saluda de bon matí després d’haver conegut les darreres notícies del cas Púnica. Una portada d’El País sobre la corrupció del PP que a Xambó li ha semblat massa light és acompanyada d’aquest comentari: “Como si fuera un accidente. Vergüenza de periodismo”.

 

 

Tampoc no amaga la seua animadversió envers els populars valencians: “Quina mala folla”, apunta sobre el delegat del Govern espanyol al País Valencià, Juan Carlos Moragues, pel suport que mostra als Pressupostos de l’Estat. A Moragues, a més, l’acusa de simpatitzar amb l’aixecament militar del 36 per anunciar actuacions contra els consistoris que hissen la bandera republicana el 14 d’abril: “El govern espanyol contra la bandera del govern legítim dels anys 30, ergo partidari del colp d’estat feixista”.

Com no podia ser d’una altra manera, el posicionament sobre Veneçuela dels ex-presidents espanyols Felipe González i José María Aznar li provoca “un poquito de asco”. Li molesta encara més, però, una columna sobre la llengua del responsable d’opinió de Las Provincias, Pablo Salazar: “Hi ha molt d’imbècil supremacista fill de l’autoodi en aquest país”. En la mateixa línia, les crítiques vessades a Twitter per l’aparició de dos concursants valencianoparlants a First Dates, un programa de Cuatro, fa dir-los, genèricament, “quina colla de discapacitats mentals!”.

 

 

 

Maig: es pixa i acusa a qui l’ha cagada

La Sexta emet el reportatge L’estratègia del silenci i Xambó aprofita l’avinentesa per matisar que el tractament mesquí de l’accident del metro no va circumscriure’s a RTVV: “Massa còmplices i silencis covards als mitjans valencians”. Res a veure amb Catalunya, on comunicativament, tot són flors i violes. En referència al PP català, Xambó tuita això: “Ja li agradaria al 5è partit de qualsevol lloc gaudir la cobertura mediàtica que li donen al PP a Catalunya. No s’ho mereixen”.

Els insults continuen. Al PP de Cantàbria, li diu “rates de claveguera” per haver-se aprofitat d’una persona amb diversitat funcional, segons una notícia que enllaça. L’ex-ministra popular Elvira Rodríguez és “otra de vómito”, i quan llegeix que el PP pensa crear una oficina anticorrupció, ironitza així: “Ai, que em pixe!”.

A Ciutadans, també li toca el rebre. Albert Rivera, per exemple, és “un moñas”. D’altra banda, l’afirmació d’un membre del partit sobre la presència de demòcrates al bàndol franquista, fa que Xambó afegesca: “I violadors feministes, i pacifistes assassins, i abstemis borratxos, i gent de C’s”.

 

 

Al portaveu del PSOE al Congrés, Antonio Hernando, el considera “el perfecte traïdor que l’ha cagada”, perquè ha donat suport a Susana Díaz després d’haver abandonat Pedro Sánchez, que ara l’ha derrotada. El resultat, però, tampoc no el satisfà gaire: “Tantas primarias para seguir con la misma porquería de política”.

 

 

La jornada que Juan Cotino compareix en una comissió d’investigació de les Corts, llança un crit d’alerta: “Aneu amb compte que no furte el paper”, aprofundint en un dels seus camps semàntics predilectes. Qui vota el PP als País Valencià? Segons Xambó, qui encara ho fa, “o es muy inmoral o muy lerdo”.

Ell sempre aporta respostes. Suggereix una possible explicació a l’enèsima xiulada a l’himne espanyol en una final de Copa: “Porque huele a intolerancia y fascismo?”, es pregunta. A Antonio García Ferreras, el periodista de La Sexta, el defineix com “l’impostor que pretenia ser progressista”, i a Antonio Estañ, diputat de Podem a les Corts i candidat a la secretaria general de la formació a través de la candidatura Aprofundir el Canvi, li retreu que acudesca com a convidat a El Faro, l’espai de debat polític de Popular TV, que encara és l’única televisió d’abast autonòmic existent al País Valencià: “Una gran idea acudir a eixa televisió que tant agrada als crítics, alternatius i partidaris d’aprofundir en el canvi”.

 

 

 

 

Juny: pura caca i abocadors de porqueria

El diputat Toni Cantó, de Ciutadans, critica Compromís per no haver accedit a negociar els Pressupostos de l’Estat, i Xambó, exaltat, li diu “basurilla irrelevante”. L’article de Cantó és “pura caca” i “molt patètic”. Ara, però, també li diu “loca de la vida” a una consellera basca que ha dit que es pot viure amb 650 euros al mes, li envia un “cretí” a Rajoy per haver qüestionat el canvi climàtic ara fa uns anys, i del ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, irònicament en diu “menistro”. “Qué asco de gente”, escriu sobre l’ex-ministre José Manuel García-Margallo, i “un imbècil integral profundament masclista”, sobre el portaveu del PP a l’Assemblea de Madrid. De la diputada popular valenciana Beatriz Gascó, enigmàticament, suggereix que “en un país digne s’hauria d’esborrar del mapa”.

 

 

“Estem en mans de gàngsters”, insisteix. A Cristina Villanueva, presentadora d’informatius de La Sexta, li dedica un “estúpida” per haver-se disculpat en saludar equivocadament en català a qui no tocava. La columna setmanal de Lluís Motes, ex-presentador de Notícies 9 que ara col·labora a Levante-EMV, li sembla un “abocador de porqueria”. Pel que fa al PSOE, la posició de la gestora socialista a l’hora de negociar la comissió del cas Bárcenas li produeix “asco”, i pregunta als socialistes: “Quants diners deveu al Santander?”. El procés sobiranista català també l’ocupa. Confessa que votaría “sí” al referèndum de l’1 d’octubre.

 

 

La darrera batussa ha estat amb la Unió de Periodistes, associació a què ha responsabilitzat d'efectuar un “treball groc” en benefici dels empresaris. Els seus associats, ha assegurat, estan “al servei dels amos” per evitar que “tornen a pujar” els sous, tot trcatant de retardar al màxim —segons la seua particular visió— la posada en marxa de la nova radiotelevisió valenciana. Tot plegat, Xambó ha resumit a què es dedica en aquesta vida: “Analitze i critique el sistema valencià, lamentable, des que tu feies primària”, li ha respost a un soci de la Unió.

 

 

Un panorama lamentable que s’ha decidit a capgirar a colp de tuit i des d'un òrgan pretesament neutral, asèptic i garant de la diversitat. La seua escalada irreverent contra els periodistes valencians sobta encara més en comparació amb la mansuetud que darreranent exhibeix Manuel S. Jardí, bon amic de Xambó. Fins que va ser nomenat cap de comunicació de Ferrocarrils de la Generalitat (FGV), el desembre passat, també acostumava a malparlar de la premsa valenciana en general i d'alguns periodistes en particular. Des de llavors, en canvi, el seu nivell de crítica s’ha temperat bastant, i el pseudònim Pastís Valencià (@PastsV) directament ha deixat de malparlar dels uns i dels altres. Envoltat d'un halo misteriós, aquest compte va deixar de tenir activitat així que Jardí va engrossir la nòmina de l'administració. El "pessebre públic" —fent servir la terminologia que utilitzava a la seua vida anterior— l'ha desactivat.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.