L’any 2010 l’actual candidat del PP a presidir la Generalitat Valenciana i president de la Diputació d’Alacant, Carlos Mazón, liderava la Cambra de Comerç d’Alacant amb el càrrec de “director-gerent”. En aquell moment, Mazón va tindre temps d’atrevir-se a participar en el concurs Destino Eurovisión, del qual havia de ser triat el representant espanyol en el certamen musical internacional. Mazón es va enfrontar a artistes cèlebres del panorama musical com ara Sonia y Selena, però qui va anar al festival va ser Lucia Pérez, de qui ningú no se’n recorda.
Ningú no recordava aquest pas de Mazón per la música fins que fa poc se n’ha començat a parlar. Mazón integrava un grup musical, Marengo, que feia versions d’altres músics –van intentar anar a Eurovisió interpretant una cançó del barceloní José María Bacchelli– i cal pensar que el seu treball dirigint la Cambra de Comerç no havia de ser massa aclaparador –tot i que percebia vora 6.000 euros mensuals–, en tant que disposava de temps per a preparar-se per a un festival de tanta rellevància.
Allò curiós és que aquesta anècdota, que es pot convertir en munició electoralista, no haja sigut suficientment explotada. Ni aquesta ni moltes de les febleses que evidencia el candidat del PP. Més enllà dels seus plantejaments polítics, que com tot a la vida són aplaudits o vilipendiats en funció del gust del consumidor, hi ha tot un seguit de contradiccions que criden bastant l’atenció.
En primer lloc, Mazón defensa que el País Valencià siga el territori amb la fiscalitat més baixa de l’Estat, tot emulant Madrid, mentre reivindica al mateix temps un finançament just. El candidat no ha volgut dir, segurament perquè sap que evocar Ayuso comporta rèdits, que una comunitat autònoma no pot abaixar impostos fins als mínims en una situació com la del País Valencià, que continua sent l’únic territori empobrit de l’Estat –amb una renda per càpita inferior a la mitjana– que contribueix a l’anomenada “solidaridad nacional” com si fora un territori ric.
En segon lloc, Mazón fa referència constant als “xiringuitos” i a les despeses prescindibles per a nodrir de càrrecs i de nòmines els militants més fidels dels partits del Botànic, quan tot just ell mateix va ser el responsable de obrir la porta de la Cambra de Comerç d’Alacant als devots –directes i indirectes– del zaplanisme de què ell va formar part, quan aquest corrent intern del PP va ser derrotat per la direcció exercida per Francisco Camps.
En tercer lloc, i en conseqüència amb el fet anterior, Mazón defensa com ningú la iniciativa privada en general, i particularment en àmbits tan delicats com el de la sanitat –les privatitzacions són ben pronosticables si governa– o el de l’educació. Tot mentre beneeix i enarbora el discurs empresarial, legítim però qüestionable en una persona que mai no ha cobrat de l’empresa privada.
Com el seu intent fallit d'anar a Euriovisió, les contradiccions anteriorment citades tampoc no s’han difós. I tampoc no s'han contestat amb un discurs que responga, de manera mediàtica i efectiva, aquests propòsits. Potser les forces del Botànic no volen entrar a debatre amb contundència amb el candidat del PP en considerar que donar-li projecció mediàtica –Mazón no és, encara, una cara massa identificable entre la ciutadania– el pot beneficiar, i han preferit centrar-se en la consigna que si guanya el PP tornarà la corrupció i que haurà de governar amb l’extrema dreta de Vox.
No soc qui per a discutir aquesta estratègia, atès que no tinc elements per a qüestionar-la. Però hi ha un fet que evidencia que Mazón, més enllà de les seues aparents malapteses –tan bé destapades, també, per Víctor Maceda en aquesta entrevista–, sap a què juga i de quines cartes disposa. Des de la seua arribada a la Diputació d’Alacant, i sobretot des que es va perfilar com a candidat a presidir la Generalitat, la ciutat ha vist nàixer dos mitjans de comunicació ben potents que sumen una trentena de treballadors i amb línies editorials clarament adreçades a desprestigiar el Botànic.
Que és legítim i s’ha de respectar, per descomptat. El que cal destacar és que Mazón reforça el seu relat mentre les seues febleses, històriques i actuals, passen inadvertides. I al mateix temps és fàcil de comprovar que no hi ha valencià que no estiga assabentat de les falses acusacions de catalanisme contra el Botànic, de la presumpta imposició lingüística i adoctrinament a les aules –quan les dades de retrocés del valencià fan feredat– o de la imputació judicial contra Mónica Oltra, a qui molta gent creurà culpable –“és el relat, estúpid!”– encara que el procés siga anul·lat. Oltra, per cert, no va tindre molts mitjans de transcendència considerable que la defensaren. La Sexta li va fer una entrevista, sí: sis mesos després de la imputació, quan el narrativa a la seua contra ja estava consolidada.
El resultat electoral encara està per veure. Però si el candidat del PP s’ha sabut crear tot un aparell al seu servei i els seus contrincants no ho han sabut fer igual només es pot concloure que Mazón pot ser maldestre, sí. Però els seus rivals ho són encara més.
