Quan el calendari polític valencià encara no havia girat la fulla del 9 d'Octubre, quan tothom es preparava per a la darrera diada valenciana de la segona legislatura botànica, a la capital de l'Estat espanyol s'havia generat expectació pel pròxim cara a cara celebrat entre el president espanyol, el socialista Pedro Sánchez, i el líder dels conservadors, Alberto Núñez Feijóo. Ambdós s'enfrontarien dialectalment al Senat, en una època on el màxim dirigent del PP albirava una tardor i un hivern de turbulències macroeconòmiques que s'ha comprovat totalment allunyat de la realitat.
L'objecte d'aquella discussió de l'octubre passat era la política fiscal, atiada per les rebaixes tributàries que havien anunciat territoris com ara el País Valencià o els nous gravàmens que la coalició estatal del PSOE i Unides Podem pretenia aplicar a les grans entitats financeres i a les grans companyies energètiques. Setmanes abans d'aquell debat parlamentari, Feijóo havia acusat Sánchez d'apostar per un model fiscal consistent en «llevar-li més diners a la gent per mantenir-se en el govern».
Aquell exabrupte d'un candidat que havia venut una imatge de moderació durant els seus anys de president de la Xunta de Galícia no era anecdòtic, ni tampoc puntual. De fet, encaixava dintre d'un llenguatge emprat per determinats representants polítics i, fins i tot, per diversos altaveus mediàtics, de demonització absoluta dels impostos. El presidenciable dels populars a la Generalitat Valenciana, el neozaplanistaCarlos Mazón, és un exemple, justament, de la utilització d'aquesta terminologia, amb les seues crítiques «d'infern fiscal» al País Valencià o la seua afirmació de procedència llibertària que «els diners estan millor en les butxaques dels ciutadans».
Com a atac a les polítiques fiscals desplegades pel Botànic, Mazón ha qualificat els trams més elevats de l'IRPF al territori valencià com a confiscatori, una afirmació que grinyolava i molt a economistes, com ara a Diego González Ortiz, professor de dret financer i tributari a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. En un reportatge escrit pel company Víctor Maceda, expressava sobre l'ús d'aquest terme per part del candidat valencià del PP: «És un eslògan polític més, tècnicament no es pot parlar, de cap de les maneres, d'efecte confiscatori».
Mazón ha combinat aquestes afirmacions a la lleugera sobre el sistema fiscal valencià amb una proposta fiscal fonamentada en una baixada generalitzada d'impostos. Segons els càlculs sol·licitats per aquest setmanari a dos experts per analitzar l'anterior oferta tributària del presidenciable conservador, la qual no difereix massa de la seua actualització fa poc més d'una setmana, un contribuent amb una base liquidable de 20.000 euros tenia un descompte fiscal de només vuit euros mentre que les de 175.000 s'estalviaven una quantitat significativa: 5.809 euros.
Aquestes diferències, entre el guany ridícul d'una renda baixa i el rellevant d'una altra amb ingressos elevats, desperta una qüestió sovint relegada quan es plantegen els discursos sobre reduccions agressives d'impostos a totes les capes de la població: a les classes més desfavorides sovint els surt més rendible no estalviar-se aquests vuit euros, però disposar de serveis públics de més qualitat i amb capacitat per resoldre les seues necessitats. Una altra cosa a banda, però, és l'anàlisi de quines capes obtenen més beneficis de l'actual configuració de l'estat del benestar espanyol, el qual és millorable en aquest aspecte, segons diversos informes.
Conscient possiblement d'aquest hipotètic punt dèbil de la seua reforma fiscal, Mazón ha assegurat que compta amb la fórmula per aconseguir la difícil quadratura del cercle de reduir els impostos i, al mateix temps, de millorar els serveis públics. El mecanisme per assolir-ho està fonamentat en un dels mites fiscals amb més capacitat de supervivència: les baixades d'impostos generen sempre una activitat econòmica més gran i, en conseqüència, s'obté una recaptació més elevada. Les últimes xifres autonòmiques, tanmateix, qüestionen aquest relat.
El fil d'aquesta concepció tributària s'ha estirat tan històricament que, fins i tot, han proliferat els discursos que sostenien els avantatges econòmics de baixar els impostos als rics, tot i que en els últims anys aquesta visió econòmica ha experimentat fugues d'aigua, com van demostrar conjuntament un economista de l'Institut de Política Macroeconòmica de Düsseldorf i un altre de l'Institut d'Estudis Econòmics Internacionals de Viena. La seua anàlisi de les reformes fiscals aplicades en divuit països de l'OCDE durant mig segle concloïa que reduir els impostos a l'1% més ric no augmentava el creixement econòmic ni a curt, ni a mitjà termini. L'únic benefici que observaven era un increment de la renda d'aquesta classe privilegiada del 0,8%.
Mazón, però, assumeix en la seua proposta fiscal el conjunt de les tesis ortodoxes, és a dir, promet suprimir aquells impostos que graven habitualment les rendes més elevades: el de patrimoni i el de donacions i successions, al qual es refereix, de nou amb una terminologia allunyada de la moderació i la racionalitat, com a «un impost a la mort». Les dades, actualitzades l'any 2022, mostren quines capes socials serien beneficiares de l'eliminació d'aquests tributs. Si agafem com a exemple la modalitat de l'impost de successions per pèrdua de vida, dels 199.977 hereus i legataris que va haver-hi l'any passat al País Valencià, només van pagar a Hisenda un 12,30%.
La xifra de grans contribuents és encara més baixa en cas de posar la tanca en aquelles persones que van pagar més de 5.000 euros per aquest impost, ja que quedaria reduït al 3,85% dels hereus i legataris valencians del 2022. A l'apartat de les donacions, s'hi van registrar 42.920 en l'exercici anterior. D'aquest guarisme, només van tenir factura fiscal unes 5.867 persones, de les quals 3.022 van tenir una càrrega a l'Agència Tributària de menys de 1.000 euros.
L'escenari a l'impost de Patrimoni és, fins i tot, més nítid sobre quins serien els beneficiaris de la retirada d'aquest impost. Segons les declaracions de l'any 2022, corresponents al 2021, dels 5.178.624 valencians censats, només eren declarants de l'impost 27.810 persones, que suposen el 0,53% de la població del País Valencià. Ara bé, no tots van pagar realment. Ho feren 26.767 persones. O dit d'una altra manera: el 0,517% dels valencians.
La cirereta del pastís de la proposta fiscal de Mazón és una àmplia bateria de deduccions fiscals amb objectius socials, econòmics i de salut física lloables, però que impliquen, segons els mateixos càlculs del PP, una pèrdua de 100 milions d'euros. En aquest plantejament d'ampliar l'anomenat com a formatge gruyère del nostre sistema fiscal, emergeix un dubte raonable: són realment eficients aquestes bonificacions socials o es compliren millors les seues metes amb l'articulació d'unes ajudes directes per aquestes qüestions?
Els impostos, com va dir un antic jutge de la Cort Suprema dels Estats Units d'Amèrica, Oliver Wendell Homes, són el preu de la civilització. Gràcies al pagament dels impostos, i sé que és una obvietat recordar-ho, la societat disposa de serveis públics, d'un conjunt d'assegurances públiques que garanteixen una certa seguretat a les nostres vides. I demonitzar-los, contribuir a una imatge d'aquests que està allunyada de la seua funció vital, és profundament irresponsable.
Cal rigor, transparència i honestedat quan es parla d'impostos. Expressar obertament quins són els costos i els suposats beneficis d'una reforma de l'actual sistema fiscal. Tot allò que, de moment, no ha fet un candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana com ara Carlos Mazón.
