Com més hores passen i més informació apareix, més clar tinc que els tristos esdeveniments de dimarts passat a Sants marcaran un abans i un després crucial en la tan necessària lluita per la igualtat de gènere de casa nostra.
Per a qui no n’estigui al cas, en farem un resum de pim-pam. Dimarts a la nit, en el marc de les Festes de Sants, els castellers del barri van voler organitzar un concert amb diversos grups, entre els quals els Itaca Band. Pel que sembla, quan es va fer públic el cartell del concert a començaments de juliol, el col·lectiu Trama Feminista de Sants va demanar als castellers que no programessin els Itaca Band, perquè, deien, “des de col·lectius de diferents pobles s’havia assenyalat públicament al cantant del grup (sic) com a agressor, i a la resta del grup com a còmplices d’encobrir-lo.”. La resposta d’aleshores dels castellers, segons el mateix col·lectiu feminista, la trobo exemplar: “els castellers van fer-nos saber que la seva postura es resumia en quatre punts (i) que mantenen la programació festiva amb Itaca Band (ii) que consideren que el fet que Itaca Band hagin tocat en festivals no sospitosos de ser masclistes és un argument per seguir duent a terme el concert (iii) que no donen credibilitat suficient a “una denúncia d’un bloc d’internet” i que consideren que totes les denúncies que s’han fet són “rumors” (iv) que creuen en la presumpció d’innocència, i per tant si no hi ha un procés judicial que ratifiqui l’acusació no actuarien en conseqüència.”.
Arribats aquí, el col·lectiu autodenominat feminista va decidir prendre’s la justícia pel seu compte i, segons un comunicat dels mateixos castellers, tot just començada la primera cançó dels Itaca Band, van aparèixer “amb torxes enceses i pancartes, i mitjançant empentes es van situar davant de l’escenari. En el moment d’inici del concert, els manifestants van llançar tot tipus d’objectes contra el grup i intentaven accedir a l’escenari. Membres dels Castellers de Sants, a causa dels aldarulls, es van situar darrera les tanques al voltant de l’escenari per tal de garantir la seguretat de l’espai i de les persones. Aquests castellers, juntament amb el públic, van patir mossegades, cops de puny, empentes, estirades de cabells, puntades de peu, escopinades i insults dels manifestants. En cap moment va haver-hi una resposta violenta per part nostra. Cinc persones del públic i diversos membres de la colla van ser ateses pels serveis mèdics.”.
Enmig de tot aquest desori, les fonts diuen que l’Alguer Miquel, cantant de Txarango –que havia sortit a cantar amb els Itaca Band–, va proposar al col·lectiu que pugessin a l’escenari per exposar la seva causa. Al començament s’hi van negar però finalment una representant del col·lectiu autodenominat feminista va pujar a l’escenari i, paraules textuals que podeu escoltar aquí, va dir: “No estem aquí (sic) perquè ens moli rebentar les festes a ningú, estem aquí (sic) perquè som ties i n’estem fartes de veure com maten a dones (sic), com violen a les nostres col·legues (sic) i tot perquè hi ha penya com aquesta penya (assenyalant els músics que es trobaven dalt de l’escenari) que quan se’ls acusa d’algo (sic) no son capaços d’assumir la seva responsabilitat. I venir aquí tot el grup de tios a veure qui la té més llarga perquè això no és res més.”. Finalment, l’organització i la banda acordaren suspendre el concert.
Cal afegir, tanmateix, que sembla que el conflicte ve de lluny, segons el comunicat emès pel mateix grup hores després dels incidents: “Fa més d'un any ens va sorprendre rebre l'acusació d'agressors, que no ha deixat de perseguir-nos fins ara. Ningú se n’ha responsabilitzat ni entenem en què es basa aquesta acusació, que trobem injusta i ens està destrossant com a persones. Aclarir que no hi ha hagut mai cap denúncia formal presentada en contra de cap membre del grup.”
Si ho explico tan detalladament és perquè, hi insisteixo, el que va passar dimarts no és un afer ni menor ni intern, propi d’un reguitzell de grupúsculs radicals endogàmics. Dimarts un autodenominat col·lectiu feminista va traspassar diverses línies vermelles fonamentals de la nostra societat democràtica, i, per tant, això és quelcom que ens afecta i concerneix a tots perquè es posen en joc els nostres drets i llibertats.
Potser tenen tothom acollonit, fins a l’extrem que a la més mínima oposició hom és acusat immediatament de masclista torturador i còmplice?
Així, el primer principi bàsic de tota democràcia i Estat de dret que dimarts la Trama Feminista de Sants va fer saltar pels aires, és que ha de ser l’Estat qui disposi del monopoli de la justícia i de la violència. És quelcom que hem pogut experimentar en primera persona la darrera setmana, a causa dels atemptats a Barcelona i Cambrils. Els energúmens que van obligar a anul·lar el concert de dimarts van exercir una política de fets consumats. No només van creure que ells tenien la raó, sinó que van decidir que disposaven de les competències per fer aplicar la llei, la justícia, i, el que és encara més greu, la violència. Els boicotadors no van tenir cap tipus de mirament d’utilitzar l’agressivitat i la força que van creure oportunes, envers qui consideressin en aquell moment que la mereixia, públic –femení, també– inclòs. Ara que l’eslògan No tinc por sembla haver esdevingut un clam unànime, haig de reconèixer sincerament que a mi els fets de dimarts passat sí que em fan por. No només els comportaments dels brètols, sinó també la reacció del conjunt de la societat democràtica que aquella nit vam ser incapaços d’imposar els drets i llibertats per damunt del totalitarisme. El col·lectiu autodenominat feminista va poder fer allò que li va rotar –alterant l’ordre públic– a fi de deixar els veïns de Sants sense el concert d’Itaca Band, perquè tenien el convenciment que les forces de l’ordre no actuarien contra ells, que és el que hauria d’haver passat si ens sentíssim una democràcia prou madura i sense complexos ni sentiments de culpa injustificats. I això a mi em fa por, perquè dimarts es va permetre i tolerar una violència col·lectiva contra els Itaca Band, el seu públic i organitzadors, però qui m’assegura que la setmana vinent no serà pas també contra els Mishima, els Mojinos Escozíos o la Raffaella Carrà? El famós gravíssim atac d’Arran al bus turístic de Barcelona es va saldar amb un vidre tunejat i un pneumàtic rebentat. Cap dany personal. Dimarts, per contra, un concert anul·lat, agressions físiques i ferits atesos per ambulàncies. Escric aquest article 36 hores després dels fets i encara no he vist cap Santi Vila ni Ada Colau de torn anunciant heroicament que portaran el cas als jutjats ni condemnant vivament la violència d’aquest col·lectiu. Tampoc m’ha arribat que cap grup feminista se n’hagi desvinculat ni n’hagi desaprovat els mètodes. Curiosa tanta connivència. Potser forma part del que ells anomenen sororitat? Potser tenen tothom acollonit, fins a l’extrem que a la més mínima oposició hom és acusat immediatament de masclista torturador i còmplice?
El segon principi del nostre Estat de dret que dimarts el col·lectiu autodenominat feminista va afusellar és igual o més greu. Es tracta, evidentment, de la presumpció d’innocència. En un comunicat de Trama Feminista de Sants previ al concert, el col·lectiu afirmava que “(…) quan una dona denúncia una agressió, sigui quina sigui, i deixant de banda qualsevol “graduació” de la mateixa, no hi ha lloc a qüestionar-la, sinó que es mostra suport a l’agredida i s’actua en conseqüència.” Alça, Manela! Desconec si el cantant dels Itaca Band va agredir o no una noia. Si es demostra que així va ser, seré el primer de condemnar els fets, de la mateixa manera que he condemnat la violència de dimarts passat. A la meva democràcia, no hi vull ni una engruna de violència de cap tipus, llevat, esclar, l’estrictament necessària exercida pels cossos de seguretat públics. Ara bé, per poder demostrar els fets, cal que un jutge ho provi i, de moment, el que consta és que, per no haver-hi, no hi ha hagut ni tan sols denúncia a la policia. Els Mossos d’Esquadra disposen a cada una de les comissaries de Grups d’Atenció a la Víctima, equips de treball especialitzats en l’atenció ràpida i confidencial de persones víctimes de violència de gènere. Per tant, les eines necessàries hi són, de manera que, mentre no hi hagi judici, la presumpció d’innocència preval per damunt de tot, d’acord amb el mateix raonament del paràgraf anterior: qui m’assegura que dimarts passat només era el cantant dels Itaca Band que se’l declarava culpable sense judici, i dimarts vinent no serà pas el meu amic, el meu germà o el meu pare?
I el tercer principi bàsic i fonamental de la nostra democràcia que aquest col·lectiu pretén escombrar o enviar a la paperera de la història, és el dret a l’honor, a la intimitat i a la pròpia imatge. Quan s’assenyala i s’acusa algú públicament sense aportar proves i sense seguir els procediments judicials pertinents, no només s’enderroca la presumpció d’innocència, sinó que, a més, es destrossa l’honor i la intimitat d’aquesta persona, incapaç de gaudir d’una legítima defensa. I aquí, una vegada més, la qüestió és: si fem els ulls grossos en aquest cas, qui m’assegura que dimarts vinent la propera víctima no seré, directament, jo mateix?
La reconeguda feminista i deixebla de Simone de Beauvoir, Élisabeth Badinter publicava l'any 2003 Fausse route, una crítica racional, rigorosa, excel·lentment documentada i constructiva, al feminisme hegemònic que encara viu entre nosaltres. En una de les seves reflexions, Badinter conclou: “Que les feministes alertin els poders públics de les violències fetes a les dones, és llur deure i llur honor. Que els especialistes de les ciències socials facin aflorar comportaments ignorats o mal coneguts, és llur feina. Però les omissions i els silencis no són mai neutres. Reconèixer l’existència d’una violència femenina no és pas minimitzar l’importància de la violència masculina ni la urgència de contenir-la i ajudar les víctimes. Però per intentar lluitar encara millor contra les nostres febleses, tant naturals com educatives, cal renunciar a una visió angelical de les dones oposada a la diabolització dels homes.”. Voilà.
