L'expulsadora

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És com l’escorpí de la paràbola famosa, que pessiga la granota que ha accedit a dur-lo a l’altra banda del riu, i que arronsa les espatlles quan ella se’n sorprèn: ara moriran tots dos indefectiblement.

—Per què ho has fet? —li pregunta la granota, amb la veu mig ofegada per l’acció del verí.

—No ho he pogut evitar —respon l’escorpí—. És la meva naturalesa.

Doncs això.

Així.

Així és Espanya, vull dir.

No cal entrar en la inevitablement fantasiosa pràctica del que hauria passat, però tampoc no és gaire difícil de preveure que, si s’hagués sabut comportar, si hagués controlat la seva avidesa, el seu instint d’escorpí (són, però, trets controlables, aquests?), si hagués donat una mica de peixet, tan sols una mica (aquell Estatut que va malmetre, tallar els insults, un grapat de trens, tres carreteres, l’aeroport, un bri de respecte, també per la llengua, allò del finançament, en fi, coses així), probablement bona part dels qui ara es declaren i són independentistes convençuts continuarien instal·lats en el tret diferencial i qui dia passa, anys empeny. En aquest cas, l’independentisme, al Principat de Catalunya, es mantindria en el 20% sociològic (pam amunt, pam avall) en què ha perviscut tant de temps, prou per evidenciar l’anomalia d’un estat mal forjat per força, però insuficient per encetar cap procés de concreció.

Però Espanya és la gran expulsadora, i és la sort que tenim. Mentre n’hem de suportar espoliació i impertinències, aquesta seva característica no fa cap gràcia: avui et persegueixo el català a l’escola, demà t’anul·lo la llei contra la pobresa energètica, i sempre t’ho amaneix amb un bon raig de menysteniment. Ni gota, ni mica, ni gens de gràcia. Però, alhora, és la particularitat que ens garanteix una progressió exponencial de ja n’hi ha prous la que ens forneix la suma necessària, imprescindible.

Hi ha un llibre que ja no circula, que potser encara corre per les xarxes en PDF, que ha esdevingut un autèntic element de col·leccionista i que ho explica. És Cataconya. La via ridiculista d’accés a la independència, de David Duran. Es va publicar l’any 1996 i s’hi relata, des del dos mil vint-i-tants o trenta-pocs estant, com es va aconseguir la independència... per expulsió. Perquè en aquesta divertidíssima novel·la-crònica és finalment Espanya qui acaba fent-nos fora del seu estat. No m’estendré ara a explicar-ne els coms ni els perquès, però la premissa és simple: els catalans institueixen el moviment ridiculista, es dediquen a fer grans poca-soltades, i a publicitar-les, com a exemplars espanyols que són (qué pone en tu DNI és el concepte), fins que Espanya ha de sortir a la palestra internacional a dir que no, que en realitat no, que ja no en són si és que mai no n’han estat. I exerceix el dret d’expulsió.

No té gaire res a veure una mena d’expulsió amb l’altra, és clar, i tant de bo que pogués ser així, tot rient, que es decidís finalment la cosa. Però de vegades em sembla que, d’una manera estranya, aquell llibre tenia raó. De vegades o sovint: en constatar que l’Estat espanyol continua fidel a la seva naturalesa i centrifugant a tort i a dret. Expulsant.
I s’hi aplica. Mireu sinó el tracte que ens dispensa al País Valencià.

Hauria pogut ser que, amatent a les nostres perplexitats i discordances, aprofités que els uns se’n volen anar, que se’n van, per seduir els altres i allunyar-los així de la relació natural, de la temptació. Hauria pogut somriure i dir que què voleu, finançament? Infraestructures? Dret Civil? Llengua? Reconeixement com a subjecte polític? Federalisme? Respecte? Oi tant. En totes i cadascuna d’aquestes qüestions, Espanya ofereix resposta d’acord amb la seva naturalesa.

Ja s’ho trobarà. I hi farem festa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Núria Cadenes
Núria Cadenes

Escriptora i periodista. Autora de Cartes de la presóL'Ovidi i AZ (3I4), El cel de les oques i Vine al sud! Guia lúdica del País Valencià (Columna) o El banquer (1984). Guanyadora del Premi de narrativa Ciutat d'Elx, del XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de narrativa i el VII Premi Crims de Tinta per Tota la veritat (La Magrana).