En una de les converses intervingudes amb motiu del cas Brugal, l’omnipotent Enrique Ortiz, amo i senyor d’Alacant, li preguntava a Ángel Franco si havia de “premiar” o “castigar” Roque Moreno, qui aleshores exercia com a portaveu socialista al consistori municipal. L’obsequi era una simple targeta d’estacionament gratuït en els pàrquings que controla arreu de la ciutat. Un regal menor, de cost zero per a l’empresari, però que permetia constatar fins a quin punt controlava —i controla— l’escena alacantina.
Que Ortiz consultara telefònicament a Franco si devia recompensar Moreno no és una circumstància menor. Denota la influència absoluta d’un home que no ha deixat de moure els fils del PSPV-PSOE local des dels temps de la transició a la democràcia, quan va aterrar alhora al partit de la rosa i al sindicat UGT.
En 2014, quan les sospites sobre les seues amistats perilloses ja superaven tots els límits, Franco va sol·licitar la baixa com a militant. La policia havia subratllat el “paper clau” que havia tingut en l’aprovació del pla Rabassa, una megaoperació urbanística que beneficiava Ortiz i que va comptar amb l’aquiescència dels socialistes i del PP, que hi governava amb majoria absoluta. Un desenvolupament mastodòntic tombat pels tribunals que, tot d’una, va deixar al descobert les misèries del PSPV local.
Fins i tot sense el carnet d’afiliat socialista, però, Franco era qui més manava en aquesta agrupació surrealista. Perquè, en efecte, enlloc més les disputes internes i les depuracions no han arribat al nivell de les d’Alacant. La defenestració recent del dramaturg Francesc Sanguino —sense cap teatralització, ben real— n’és l’última prova.
Que la resta de l’agrupació —i les successives direccions nacionals del PSPV— no haja teixit un cordó sanitari al voltant de Franco significa que el problema no se circumscriu a ell. El problema del socialisme alacantí ve de lluny, és fins i tot anterior a l’any 1995, quan van perdre una vara de comandament que tan sols van recuperar —efímerament— entre 2015 i 2018 amb l’advocat Gabriel Echávarri al capdavant.
Un home que en temps pretèrits havia estat candidat d’Unió Valenciana i que també es trobava a l’òrbita de Franco, raó per la qual va rebre l’apel·latiu de “neofranquista”. “Ángel Franco no dona ni lleva majories, és un vot més, un històric del partit que no ocupa càrrecs institucionals des del 2007”, raonava el mateix Echávarri en un reportatge publicat per EL TEMPS en juny del 2013.
Alacant és un indret massa important perquè la dictadura de Franco continue regint el rumb del PSPV. En una jugada semblant a la del PSC amb Salvador Illa, el secretari general del partit i president de la Generalitat, Ximo Puig, ha pensat que Ana Barceló —la consellera de Sanitat en temps de pandèmia— pot aixecar els ànims i les expectatives electorals d’un partit que navega a la deriva. Puig, qui fa quatre anys va animar l’independent Sanguino a fer el pas de donar la cara pel partit, havia conclòs que no havia de repetir com a candidat; una idea compartida per Franco, qui va fer mans i mànigues per remoure’l com a portaveu municipal, cosa que finalment va aconseguir.
De fons ja bategava l’opció de convertir Barceló en la següent candidata. L’aposta és atrevida i ha inclòs la seua designació temporal com a síndica socialista a les Corts en substitució de Manolo Mata. Va assumir aquesta responsabilitat el maig passat i com a mínim s’hi estarà fins al gener, un cop s’hagen aprovat els pressupostos del Botànic, el via crucis anual del govern de coalició. És molt probable que a continuació se centre en exclusiva a trepitjar els carrers d’una ciutat que coneix bé —hi ha treballat com a advocada— però que no és la seua. Entre 2003 i 2011 fou alcaldessa de Saix.
Davant un alcalde gris com Luis Barcala, gens carismàtic i que va arribar-hi de rebot, la trajectòria de Barceló com a consellera, la seua capacitat de treball i el seu tracte afable en la distància curta haurien de ser elements suficients per situar-la a les portes de l’alcaldia. Encara més tenint en compte que el seu soci actual, Ciutadans, podria deixar-ne pas a un altre de bastant més extrem: Vox. No obstant, Barceló no ho tindrà tan fàcil. Ni de bon tros.
A la ciutat tothom sap que arrossega el llast de qui exerceix un domini omnímode en el partit. La composició de la llista municipal serà la seua primera prova de foc. Ara fa quatre anys, Franco va acatar la candidatura de Sanguino —proposada per Puig— amb la condició de tutelar la resta de noms de la llista, un pacte que, a mitjà termini, va provocar la implosió del grup.
En les entrevistes que ha concedit des de diumenge, quan va ser proclamada oficialment candidata després de les primàries en què s’ha imposat de manera clara a María José Adsuar, Barceló s’ha encarregat de remarcar que Ángel Franco és un simple “militant de base”. El mateix que opinava Echávarri. Conscient que s’endinsa en un fangar, l’exconsellera assegura que parlarà amb tothom i que aquest procés d’escolta —a la manera de Yolanda Díaz— li permetrà dissenyar, amb llibertat plena, una llista solvent. El mateix que potser esperava Echávarri.
Si Franco no fa un pas al costat i s’aparta definitivament de la vida interna de l’agrupació socialista alacantina, aquest desig serà una utopia. Però aquest pas no serà motu proprio. Que això passe, no sols dependrà de Puig i Barceló, sinó, sobretot, de la militància de base local, la que penja els cartells i organitza les reunions. Són ells, els militants del PSPV de la ciutat d’Alacant, els que han de girar full i deixar enrere, d’una vegada, el jou franquista. Soterrar una etapa fosca que es prolonga 40 anys i assaborir, per fi, la llibertat. Si aspiren a governar la ciutat i no sols a ocupar les pàgines de successos, soterrar políticament Franco ha de ser un imperatiu.
