Poques ciutats com Alacant són tan favorables perquè el PP es perpetue a l’alcaldia. Durant l’actual legislatura, l’executiu local, liderat pels populars i per Ciutadans, ha protagonitzat episodis polèmics que, lluny de complicar la continuïtat de l’alcalde Luis Barcala de cara al 2023, sembla que passaran inadvertits en termes electorals. L’escàndol per l’accés de persones properes a diversos polítics i empresaris influents al cos de la Policia Local, tancat de manera poc clara per una comissió municipal per “manca de proves”; o la referida com “ordenança de la vergonya”, que permet multar els sensesostre pel fet de dormir al carrer i a les dones prostituïdes –mesura que fins i tot va despertar les crítiques del bisbe Munilla, conegut per ser un dels més reaccionaris de l’Estat– són capítols que no han posat el PP contra les cordes, sinó que els ha superat amb solvència.
En bona part, perquè tal com ve passant des de fa dècades, el principal partit de l’oposició es troba desactivat. En una ciutat com Alacant, que vota fonamentalment en clau estatal, els partits a l’esquerra del PSPV-PSOE amb representació al consistori, Compromís i Unides Podem, admeten que la ineficàcia política dels socialistes afecta i molt el conjunt de l’esquerra local. Tant és així que, ara fa dues dècades, quan el PP governava la ciutat de la mà de Luis Díaz Alperi i el bipartidisme vivia el seu màxim esplendor, la incapacitat de l’esquerra alternativa d’entrar amb força al consistori va fer que l’oposició al PP fora visible, només, als carrers. Plataformes ciutadanes, associacions veïnals i col·lectius socials, davant un PSPV-PSOE inoperant, eren l’oposició als projectes de l’alcaldia que afectaven el territori, la identitat i els veïns més vulnerables de la ciutat.
I és que el PSPV-PSOE, sobretot des d’inicis dels anys noranta, ja estava clarament controlat per l’exsenador Ángel Franco. La seua biografia visible indica que va estar present, com a diputat al Congrés, el dia que Antonio Tejero hi va irrompre amb l’intent del colp d’Estat. Però la seua trajectòria va molt més enllà d’aquesta anècdota. Dirigent de la UGT a Alacant a inicis dels vuitanta i mandatari a l’ombra del PSPV-PSOE, Franco sempre ha maniobrat per garantir-se els suports suficients al si del partit per poder dissenyar ell mateix les llistes electorals al consistori –i, per tant, a la pràctica, els regidors que representen el PSPV. La seua habilitat es veu afavorida pel seu prestigi envers una militància fidel, integrada en gran part per veterans que van reconstruir el partit quan va acabar la dictadura amb Ángel Franco, per qui senten una mena de respecte generacional.
Però no només. El mateix Ángel Franco, tal com diu una veu desencantada amb el rumb del partit, “sempre ha procurat fer els favors que havia de fer per garantir-se aquesta fidelitat”. Entre aquests favors hi ha la capacitat d’intercedir per col·locar militants –o familiars de militants– en empreses d’empresaris pròxims o en administracions públiques. Com a exemple paradigmàtic de la seua influència hi ha l’accés de la seua dona a un càrrec d’assessora a l’Ajuntament quan el socialista Gabriel Echávarri va accedir a l’alcaldia el 2015. Un altre exemple, més enllà de l’àmbit familiar, és la col·locació de l’exregidor Vicente Urios en una empresa de l’empresari Enrique Ortiz, constructor pluriimputat, condemnat per suborn i que va reconèixer haver sufragat campanyes electorals del PP. I amb qui, curiosament, Ángel Franco manté una relació excel·lent.
Són aquestes habilitats les que fan que Ángel Franco mantinga sempre el control del partit. La contrapartida, però, és la ineficàcia política i electoral del PSPV-PSOE alacantí, que va restar durant dues dècades –entre 1995 i 2015– fora de l’alcaldia i que quan la va recuperar, l’any 2015, a través de Gabriel Echávarri –clarament proper Franco–, no va ser capaç d’esgotar la legislatura, atès que l’alcalde va ser imputat per fraccionar contractes i, tot seguit, condemnat per prevaricació. Des del 2018, el PP governa a Alacant amb perspectiva d’enfortir-se al consistori el 2023 amb la desaparició de Ciutadans i amb el vent favorable amb què compta el partit a nivell estatal. Mentrestant, el PSPV-PSOE viu un nou episodi d’enfrontament intern entre qui fora alcaldable el 2019, Francesc Sanguino, i el grup afí a Ángel Franco.
Sanguino, exdirector del Teatre Principal d’Alacant, va ser triat com a candidat gràcies a un pacte entre el president valencià i líder del PSPV, Ximo Puig; i l’exsenador Ángel Franco. Aquella va ser una llista local acordada entre tots dos, amb un alcaldable de consens i amb la resta de noms escollits directament per Franco. Sanguino, que no era militant del partit, comptava amb un perfil de cert prestigi a la ciutat, sobretot en l’àmbit cultural. El seu resultat electoral va ser un empat amb el PP de Barcala a nou regidors, tot i que els populars van obtenir més vots i van poder accedir a l’alcaldia després que la suma dels partits d’esquerra no assolira la majoria absoluta. Tot i l’empat tècnic amb el PP, el resultat per als socialistes no va ser bo, atès que comptaven amb una bona conjuntura del partit a nivell valencià i estatal i es contemplava la possibilitat d’esdevenir la llista més votada a Alacant.
Després de constituir-se la corporació local de la legislatura actual, les relacions entre Sanguino i Franco es van anar complicant amb el pas del temps. La presència de Sanguino al consistori resultava una estranyesa per a un sector, l’afí al dirigent local del partit, acostumat a funcionar a còpia de seguir estrictament les ordres de la cúpula. Pel seu compte, Sanguino, vers lliure, ha portat a terme iniciatives poc habituals entre les files socialistes locals, com ara la proposta d’una norma de llengües cooficials per a protegir el català a la ciutat. I al seu torn, algunes de les propostes del grup afí a Franco, com ara la dedicatòria d’un carrer a l’escriptora madrilenya Almudena Grandes –que va faltar al novembre– eren discutides per Sanguino –adduint raons procedimentals– fins al punt que mesures com aquesta costaven setmanes de tramitar.
Tot ha anat empitjorant amb el pas del temps, però el cert és que Sanguino mai no va ser ben vist pel sector franquista. El resultat electoral municipal del 2019 va anar seguit d’una publicació de l’exalcalde Gabriel Echávarri, del seu mateix partit, a la xarxa social Facebook, des d’on li acusava de “no haver sigut mai socialista” i, curiosament, també d’anomenar-se Francesc: “5.000 socialistas que optaron por votar al PSOE en las europeas decidieron no votar a la lista municipal encabezada por un no socialista y lo hicieron, no lo dudes, por ti: FRANCESC [sic] (deja el Paco atrás ya), por ti”. Echávarri es referia al fet que Sanguino havia fet la campanya amb el nom de “Paco”, pel qual és conegut popularment. Recentment, el mateix Echávarri ha donat suport públic a Miguel Millana, home fort de Franco a l’Ajuntament, perquè esdevinga alcaldable. Una forma de pressionar Ximo Puig perquè no intervinga en la llista municipal, tal com va fer al 2019.
Sanguino, tot i les pressions per dimitir com a portaveu local del PSPV i com a regidor, no ho ha volgut fer. Va transcendir que havia acceptat la seua dimissió com a portaveu del grup socialista local per pressions de l’executiva del partit al País Valencià, però no la va materialitzar, i abans va formalitzar una sèrie de relleus al consistori –en té potestat com a portaveu– que perjudiquen regidors socialistes afins a Franco, que hauran d’abandonar diversos patronats –Trini Amorós deixarà el de Turisme i Lola Vílchez el d’Habitatge– per ordre directa de Sanguino. Així mateix, als consells d’Aigües d’Alacant, Mercalicante o a la Junta del Teatre Principal, els representants socialistes canviaran, també, per decisió del portaveu. Mentrestant, el mateix president Ximo Puig, qui va fer l’aposta per Sanguino com a alcaldable, ja l’ha responsabilitzat públicament de la crisi que pateix el partit a Alacant.
Davant tal escenari, hi ha qui anhela la intervenció del president valencià per acabar amb aquesta situació constant d’enfrontament al si del PSPV-PSOE local. En canvi, la relació entre Puig i Franco és fluïda, i no està previst que hi canvie res. No debades, Puig va guanyar el congrés del partit a la primavera del 2012 contra Jorge Alarte gràcies, en bona part, a la mobilització de militants duta a terme pel dirigent del PSPV a Alacant. “Franco sempre està present a les votacions controlant qui hi va i qui no hi va, i es dedica fer cridades per telèfon per requerir la presència dels absents i a enviar militants en cotxe a recollir els més veterans perquè assistisquen als congressos i a les primàries perquè voten el seu candidat. Ho va fer perquè guanyara Ximo Puig i perquè guanyaren els seus candidats a cada congrés, i ho continuarà fent”, diu una persona que es va distanciar del partit, precisament, per les seues discrepàncies amb l’exsenador.
La proximitat entre Puig i Franco també s’evidencia, curiosament, amb les converses intervingudes pel cas Brugal. En una conversa entre el dirigent socialista alacantí i l’empresari esmentat Enrique Ortiz, el segon, sempre connectat amb els polítics per poder desenvolupar amb èxit els seus projectes, s’interessava pel congrés dels socialistes valencians del 2008 en què Jorge Alarte es va imposar a Ximo Puig. Franco es lamentava del resultat. Quatre anys més tard, al 2012, la situació es va invertir i Puig es va imposar a Alarte, accedint a la secretaria general del PSPV. A finals d’aquell mateix 2012 una altra crisi va sacsejar el partit a Alacant i quatre dels vuit regidors que discrepaven amb Franco, entre ells la portaveu, Elena Martín, van dimitir després d’un enfrontament similar a l’actual. “En aquell moment Ximo Puig no va intervenir davant la mobilització de quatre regidors: per què ho havia de fer ara, si només se n’ha revoltat un?”, es pregunta un altre exmilitant, pessimista amb el moment que viu el PSPV a Alacant.
Mentrestant, la crisi es prolonga al si de la formació i el PP albira un futur pròsper a Alacant. Veus de l’esquerra alternativa al PSPV-PSOE són conscients que, sense la bona marxa d’aquest partit, no hi ha marge per a apartar el PP de l’alcaldia. “Desgraciadament, hem arribat a un punt en què són més emocionants les baralles internes del PSPV-PSOE que els resultats de les eleccions a Alacant”, ironitza una altra veu.