Sis mil persones creuen la frontera de Ceuta amb el Marroc i sembla que Espanya estiga patint una invasió i a la Unió Europea se li ericen els pèls del bescoll de l’espant. Ui! Quina allau imparable per a una estructura econòmica de 447 milions de persones, una economia presumptament sòlida i els Estats més encantats d’haver-se conegut del món.
La UE comença a ser el projecte esperançador més decebedor de la història d’Occident. Tot el potencialitat de l’esmentada població, les democràcies que la formen i la cultura que la sustenta tremolen com un castell de cartes cada vegada que s’han d’enfrontar a un dilema ètic.
La macroestructura política i econòmica que havia de protegir els Estats europeus de les crisis econòmiques i socials; evitar els conflictes bèl·lics i consolidar l’Estat del benestar, dintre i fora de les seues fronteres, no ha donat massa exemples d’eficiència en els últims quinze anys.
Obviant l’últim episodi de la pandèmia -en la compra de vacunes, tampoc hem estat els més espavilats-, la UE ha fracassat a l’hora de resoldre la crisi econòmica de 2009, la crisi dels refugiats de 2010-2011 i la marxa del Regne Unit amb el ‘Brexit’. Caldrà veure si la crisi de la Covid-19 rep una resposta de Brussel·les més contundent i realment evita que l’Estat del Benestar, que diu que s’havia conjurat a defensar, no s’acaba desfent com un terrosset de sucre al cafè del confinament.
Fa trenta anys, la UE ja va ser incapaç d’evitar una guerra entre veïns als Balcans, però en aquell moment l’estructura política era tan jove i tendra que va semblar un error propi de principiants i li’l vàrem disculpar.
Però fa quinze anys va arribar la gran prova de foc, una crisi econòmica provocada en gran mesura per la imprudència dels bancs, l’avarícia de l’economia especulativa i l’endeutament dels governs -de tota mena, mida i origen-: la gran oportunitat perquè una macroestructura político-econòmica com la UE es mostrés independent de la banca, estricta amb els governs i amable amb la ciutadania. Però Brussel·les va ser amable amb la banca -que va salvar i reordenar en un oligopoli d’una dotzena de macrobancs-, estricta amb segons quins governs -recordeu la troika contra els PIGS (Portugal, Itàlia, Grècia i Spain)- i inflexible amb la ciutadania.
Els més optimistes van pensar que tot es feia per assegurar, per damunt de tot, l’Estat del Benestar en una Europa oberta i generosa, però el 2010 va començar la crisi dels refugiats que entrenaven a milers per Grècia, provinents sobretot de Síria i el miratge va desaparèixer. S’hi van obrir camps de refugiats exprés en falses Ítaques, es van posar numerus clausus per a uns pocs Ulisses i es va retornar la resta al seu territori. Paral·lelament va nàixer també el rebuig a recollir refugiats abandonats al mar, la negativa a donar-los auxili i les misèries morals conseqüents. Segons un article del Der Spiegel, aquesta pràctica continua i, fins i tot, les patrulles de Frontex (l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes) hi actuen així: quan veuen un bot amb immigrants, no avisen els vaixells més propers perquè els ajuden, sinó que col·laboren amb els guardacostes de Líbia, que aborden les embarcacions sense miraments.
Ara sembla que el Marroc obre l’aixeta de la immigració per pressionar al Goven espanyol amb l’entrada d’immigrants (ui, 6.000, una invasió!) que deixa retornar per la porta del darrere (4.000 van ser repatriats al Marroc en 48 hores), perquè se li ha donat atenció mèdica al cap del Front Polisario. L’amenaça, si és real, mereix la ignorància absoluta de l’Estat espanyol i un toc d’atenció de la diplomàcia europea.
Sembla que Espanya i Europa estan disposats a renunciar a la coherència en perjudici del Sàhara occidental i l’Àfrica sencera. Però, ben mirat, comencen a ser coherents amb la seua incoherència.
