És molt curiós com Pedro Sánchez ha fet gala de rescabalar la memòria històrica de la Guerra Civil i la dictadura amb cops d’efecte, com l’extracció de Franco del Valle de los Caídos, i ara, per contra, hagi decidit perpetuar els errors que el franquisme va cometre en l’últim dels territoris sotmesos al colonialisme decimonònic a l’Àfrica.
La decisió de Sánchez és més flagrant si tenim en compte que la solidaritat amb el Sàhara ha estat, durant aquests quaranta anys, una de les poques marques de la casa de l’esquerra moderada de l’Estat (PSOE) en matèria internacional. D’aquesta manera, Sánchez es desvincula d’una de les últimes senyes d’identitat veritablement progressistes del seu partit —i potser l’única efectivament respectuosa amb els drets dels pobles sense estat. Havent renunciat ja a la possibilitat que la plurinacionalitat de l’Estat es puga concretar en res més que unes autonomies descafeïnades i cada cop més tutelades econòmicament i políticament per la maquinària burocràtica i judicial, a Sánchez la defensa d’uns drets nacionals del poble sahrauí li hauran semblat incoherències heretades d’una història que no entén.
Les excuses presentades pel senyor Sánchez la setmana passada al Congrés dels Diputats només demostren la feblesa de l’Estat amb el seu veí més meridional. Sobretot perquè continuen vigents les resolucions de l’ONU a favor d’un referèndum al territori sahrauí. Per tant, els canvis que han pogut provocar la política estatal han de respondre a dues raons que difícilment afectarien un estat sòlid i ferm en les conviccions democràtiques. Una, la pressió dels EUA, que han modificat la seua posició i s’han acostat a les tesis marroquines a favor d’una autonomia controlada per la monarquia alauita —que possiblement esdevindrà ocupació pura i dura i colonialisme voraç—, i dues: les amenaces del Marroc, que pot pressionar sobre Ceuta i Melilla i obrir l’aixeta de la sortida d’emigrants africans. Per les respostes de Sánchez, sembla que aquestes qüestions són les que han pesat més en les seues decisions, perquè va dir que “la base més seriosa, realista i creïble per a la resolució del contenciós” és l’esmentada autonomia, i va afegir que les actuals relacions amb el Marroc deixen “fora de qualsevol dubte” la sobirania espanyola sobre Ceuta i Melilla. Tanmateix, sembla poc probable que l’Estat puga patir més pressió del Marroc ara que fa deu, vint o quaranta anys. Una altra cosa és que puga jugar amb l’esmentada clau de la immigració, però l’Estat espanyol compta —o hauria de comptar—ara amb el suport de la UE. I no permetre xantatges ni amenaces.
Alguna altra raó hi ha d’haver per una decisió que acabarà per enemistar l’Estat espanyol amb l’altre veí meridional, Algèria, amb el qual hi ha tractes comercials ara mateix fonamentals i estratègics per a l’Estat, com els del gas natural. Alguna altra raó hi ha d’haver perquè Sánchez haja pres la pitjor decisió en el pitjor moment. I la voluntat d’ocultar-la és molt mal senyal.
