Els resultats de les eleccions municipals del 2019 van ser, a Catalunya, una fita més en la tendència progressiva que ha viscut la política catalana durant els darrers anys: la substitució del PSC com a principal força del flanc esquerre. Ha anat quedant enrere aquell temps plàcid en què les institucions es repartien invariablement entre socialistes i convergents, normalment ocupant, els uns, una banda de la plaça de Sant Jaume i, els altres, l’altra. El PSC tenia com a feus en exclusiva les grans ciutats, mentre que CiU recollia molt majoritàriament els vots d’allò que s’ha anomenat de manera imprecisa “les comarques”. Durant l’únic període en el que la federació de Convergència i Unió va perdre la presidència de la Generalitat, entre 2003 i 2010, el canvi només va ser possible amb una alternança vehiculada a través del PSC, concretant-se en les presidències de Pasqual Maragall i José Montilla.
En un altre àmbit, a les dues votacions al Congrés dels Diputats que es van celebrar durant l’any 2019, els socialistes ja van ser relegats a la segona força tots dos cops per la puixança d’Esquerra Republicana de Catalunya, que va acabar quedant primera. Pel que fa a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2021, si bé el PSC va quedar primer en vots després de captar bona part de la desbocada fuita de Ciutadans, hi va haver un empat en escons amb ERC, essent aquesta la formació capaç de sumar una majoria i obtenir la presidència. En el cas de les eleccions municipals, de les que hem parlat a l’inici, va haver-hi un repartiment semblant, quedant els republicans primers en nombre de vots i regidors al global de Catalunya -després de guanyar, fins i tot, les eleccions a la capital-, i els socialistes segons en vots.
La pugna entre el ERC i el PSC, plasmada en aquest constant frec a frec electoral, està lligada directament amb el canvi de marc que ha suposat l’auge de l’independentisme. Si en el context autonomista d’anys pretèrits es tolerava millor l’existència d’un partit governamental sotmès als designis de Madrid, actualment bona part de la ciutadania no comparteix la idea que el principal partit progressista del país hagi d’agafar l’AVE per anar a retre comptes. La gradual migració cap al projecte republicà de les veus més catalanistes de l’antic socialisme, amb noms com els de Maragall o Elena, han ajudat a empènyer cap a aquesta direcció. Al mateix temps, ERC ha estat capaç de desdibuixar aquella vella dicotomia entre camp i ciutat, obtenint sonores victòries en grans ciutats com Barcelona, Tarragona i Lleida i esdevenint segona força en municipis on l’independentisme s’havia resignat a la inexistència institucional. Totes aquestes són indubtablement bones notícies per qui cregui que el país anirà millor sense practicar el sucursalisme.
El PSC ha pres nota d’aquesta situació amb una lloable perspicàcia. Els primers moviments al respecte els van efectuar després de les eleccions municipals, amb un pacte a la Diputació de Barcelona entre socialistes i Junts per Catalunya que, si bé sobre el paper semblava contra natura, tenia el clar objectiu de frenar aquests moviments estructurals que aquí estem narrant. Ara, amb la mirada fita a les municipals de 2023, s’estan posant en marxa diverses maniobres per intentar revertir els resultats del 2019. Així, a Tarragona vam sentir a parlar fa uns mesos de la possibilitat d’una moció de censura que passava indefectiblement pels socialistes. A Cambrils, el PSC va participar d’una operació conjunta amb el PP i Ciutadans per expulsar l’alcaldessa republicana Camí Mendoza, guanyadora de les darreres eleccions amb una remarcable distància respecte la segona força. A la comarca de l’Anoia, el PSC està intentant impulsar una altra moció de censura a Òdena i ja va tenir èxit fent el mateix a Piera, en tots dos casos contra alcaldies d’ERC.
Però el cas més cridaner d’aquests darrers dies és el que ocupa la Paeria de Lleida, una ciutat que havia estat governada pels socialistes durant pràcticament tot el període democràtic, on el PSC ara intenta expulsar el guanyador de les darreres municipals, l’alcalde republicà Miquel Pueyo. Que el candidat socialista Fèlix Larrosa ho defensi apel·lant al concepte de “canvi” sembla un acudit després de quatre dècades de govern socialista lleidatà. I més si del que es tracta, en realitat, és de tornar al vell estat de les coses inaugurat el 1978.
