Raimon i les generacions

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Raimon clou la seva carrera musical al Palau de la Música de Barcelona. Clou, també, l’esperit i el talent d’una generació dilatada que ha dominat el nostre inconscient col·lectiu —de l’antifranquisme del decenni de 1960 a la gran recessió encara vigent. El simbolisme de la retirada de Raimon dels escenaris va molt més enllà de la fi d’una mera jubilació de la veu més genial i important de la cançó en català.

Abans de cloure el seu darrer concert —i la seva carrera—, Raimon va afirmar que volia acabar com va començar, amb el seu “Al vent”. En la concepció personal i particular de l’individu els finals poden ser com els inicis: semblants i circulars. Tanmateix, la col·lectivitat i el transcurs de les generacions mai retornen a llocs comuns viscuts. Raimon es retira perquè la seva generació ja es retira d’una primera línia que ha mantingut gelosament durant més de 40 anys.

No es tracta que les cançons de Raimon siguin himnes bandera d’un país: representen l’èxit i la centralitat de la generació que ha liderat la gran transformació de l’Estat espanyol. El règim del 78 és la creació primordial d’aquesta generació, de la mateixa manera que també ho han estat les autonomies dels nostres tres territoris. Arreu on es miri, la generació dels baby-boomers (1946-1964) ha definit tot aspecte de la vida dels Països Catalans.

I quin és el seu llegat? La gran recessió i la fallida del règim del 78 i les seves autonomies.

Poc té a veure Raimon amb la mala fi que han fet els baby-boomers. Ans al contrari, Raimon és immediatament anterior a aquesta generació a qui paradoxalment ha donat veu. A més, la voce de Xàtiva ha tingut una fi infinitament més digna que la majoria dels seus companys de viatge generacional. Avui una gran part dels baby-boomers representen el pitjor búnquer que impedeix no solament la successió natural de les generacions en els ressorts del poder, sinó també la renovació de la vida en tots els àmbits. Així, tant el règim del 78 com els pilars de la seva organització econòmica s’han convertit en un vestit a mida per a una generació que no ha estat capaç de tenir prou màniga ampla per incorporar les noves generacions. Això ha estat especialment devastador per a la generació dels millennials (1980-1996), els grans damnificats per totes les herències dels baby-boomers.

La dolça mirada retrospectiva a la carrera de Raimon contrasta amb la felicitat estroncada que la gran recessió ha convertit en la pitjor jubilació per al poder baby-boomer. La generació que ho ha tingut tot té enyor de l’època en la qual van fer la transició del no-res al tot —per tornar a un poder esmicolat per la gran recessió el 2008. Tant la generació X (1964-1980) com els millennials no tenen un passat d’enyor on nostalgiar-se. I qui sap si el tindran mai.

El búnquer baby-boomer català i espanyol ha creat un producte especialment preocupant, la gerontocràcia. L’amenaça, vívida però irreal, d’aquest búnquer ha derivat en un altre producte d’alta toxicitat, l’efebifòbia. Quan el fet de ser jove es converteix en un estigma i un peatge professionals, això vol dir que s’albira el col·lapse de la societat i el sistema que és incapaç d’absorbir les noves generacions.

Els Països Catalans no es poden permetre ni d’irradiar el talent jove a l’estranger, ni de tenir-lo en la precarietat de l’etiqueta permanent de jove promesa. Que un millennial accedeixi a càrrecs directius o en posicions de poder polític i econòmic no hauria de ser vist com una amenaça, excepció o anomalia, sinó com la successió normal de les generacions. Ser un país normal també significa saber fer una correcta successió generacional.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Borja Vilallonga
Borja Vilallonga

Director d'EL TEMPS. Doctor en història per l'École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. Ha estat investigador a Columbia University i New York University.