La reunió entre els presidents Ximo Puig i Pere Aragonès al Palau de la Generalitat del carrer dels Cavallers celebrada dimecres passat no hauria de resultar un fet rar, sinó convertir-se en una sana i habitual costum. Essent aquest un setmanari que té redaccions a València, Barcelona i Palma no cal remarcar als nostres lectors la bondat d’unes relacions fluides entre les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya. Compartim, a part d’una llengua i una cultura, unes similars necessitats econòmiques i patim, al mateix temps, un model d’estat amb pulsions centralistes que sempre escombra cap a la mateixa casa (i no és precisament la nostra). Els reportatges d’aquestes pàgines ens en mantenen al dia regularment, un marc de comunicació compartit que seria bo que apliquessin més mitjans de comunicació.
El moment polític actual, que no sabem fins quan durarà, és òptim. Les respectives institucions estan governades des de la bona sintonia mútua. Queden enrere els temps en què el Partit Popular les utilitzava per despertar el fantasma de la catalanofòbia, avisant d’una imaginària intromissió catalana per perpetuar la ponentina, compartida de Fraga a Maó i del Pertús a Guardamar, aquesta sí ben viva i real.
A principis de juliol Francina Armengol i Ximo Puig van trobar-se al Palau de Congressos de Palma per inaugurar una cimera que va durar un parell de dies aplegant representants del món econòmic, de la societat civil, de la cultura i la universitat per parlar dels reptes conjunts dels dos territoris. Les respectives figures presidencials van expressar-hi les seves crítiques al model d’estat. Va dir Armengol que “moltes de les decisions preses des del centre no tenen en compte la diversitat i la riquesa de la perifèria”. Va afegir-hi Puig que calia “una aliança des de la Mediterrània” per fomentar “una Espanya des de baix, amb respecte a les identitats i singularitats” i “revertir l’eix del poder”. Es va referir a un imaginari “pont Jaume I” que connectés València amb Palma tal com cantava la mítica cançó de Los Mismos, un èxit musical de l’any 1968. Molts eufemismes i sobreentesos i una absència notòria per acabar de completar el quadre.
Aquestes trobades, ben raonables i necessàries, desperten nervis entre els que vetllen perquè tot segueixi igual, és a dir, amb les cireres remenades des de Madrid, la llengua autòctona subordinada, la rapinya econòmica perpetuada i les infraestructures desviant-se lluny de la costa contra qualsevol lògica. No és estrany que el diari Las Provincias, sempre partidari d’atiar la discòrdia veïnal, trobés en la reunió entre Puig i Aragonès objeccions com ara la discriminació al pobre i dissortat Madrid: “Aquesta paciència i comprensió del Botànic [amb Catalunya] no ha lluït igual amb Madrid [...]. Madrid és el primer emissor de turistes nacionals a la Comunitat, el principal inversor i lidera les compres i vendes de les empreses valencianes pel que fa a activitat comercial. Tot això no suposa prou motius per establir una relació meridianament cordial amb els governs de la capital”. Colar aquesta oda a l’entrepà de calamars enmig d’una crònica que no hi té absolutament res a veure mostra tant llautó que fa sobrera qualsevol apreciació.
Veurem si les cites d’aquest estiu tenen una continuïtat: els resultats electorals i la valentia dels nostres governants ho hauran de poder fer possible. Veurem, també, si la cordialitat s’acaba transformant en fets, més enllà de lloables declaracions de bones intencions. I qui sap si algun dia ens atrevirem a ser-hi tots, resistint les pressions de l’annexionisme fragmentador, amb la serenitat suficient per deixar-los traient bromera per la boca mentre imaginen un apocalipsi anunciat per l’aparició celestial de Joan Fuster i Jaume el Conqueridor. És un tabú que cal trencar, l’existència del qual no beneficia en res els ciutadans d’aquestes terres quadribarrades.
