“És bastant comú en política la tendència a autoenganyar-se, a falsificar les dades de les mobilitzacions, dels mítings, de les aturades, de les forces de què disposa cada organització (...) Aquest enfocament triomfalista és el producte de l'errada concepció que sempre tenim la raó, que sempre som els millors, que què tot el que fem ens dona resultat”. Aquesta reflexió de la desapareguda pensadora marxista xilena Marta Harnecker, que trobareu en el llibre Ideas para la lucha (El Viejo Topo, 2017), il·lustrava un dels principals mals de les formacions esquerranes, el particular wishful thinking que, combinat amb un cert grau de superioritat moral, condueix a diagnòstics dolents i pitjors resultats.
El context abordat per Harnecker era un altre, però aquesta lúcida autocrítica es pot projectar ara i ací. Al conjunt de la classe política amb l'excepció d'una extrema dreta que sap el que vol i té clar com aconseguir-ho. L'anàlisi global de les eleccions catalanes el podeu trobar ací, però m'agradaria fixar-me ara en la brutal irrupció de Vox en el Parlament, fet que s'ha analitzat en una clau bàsicament identitària. Una lectura òbvia però incompleta.
Algunes veus de l'independentisme acoten el creixement de Vox al sector social espanyolista amb orígens de fora de Catalunya, la versió autòctona del “A por ellos!” que ja hi havia en el PP o Ciutadans. Aquesta visió és confortable i tranquil·litzadora, perquè permet impugnar la tesi que Vox és una creació involuntària de l'independentisme. I redueix el fenomen a Catalunya com un producte de la immigració. Es tracta d'una visió de part, parcial.
Mentrestant, a Madrid es posa l'accent en la posició respecte del procés del constitucionalisme de dretes. Segons això, la nul·la rellevància del PP tindria a veure amb no haver conduït amb suficient mà dura el “desafiament independentista”, “permetent” la celebració del referèndum. Altres ressalten el confús discurs de Pablo Casado qüestionant les polítiques a Catalunya de Mariano Rajoy, amb la realització d'un referèndum que va generar les imatges que tots recordem. La versió preponderant, amb tot, és que la feblesa (sembla que el 155, els empresonaments, les condemnes i la repressió han estat poca cosa) estaria en l'origen del creixement de Vox. I a córrer.
Però el gir en poques hores va ser al·lucinant: ja el dimarts, les tertúlies ubicaren el canvi de seu del PP en el centre del debat, el tipus de qüestions de les quals parla “todo Madrid” però que són totalment irrellevants i inaprehensibles fora d'allà. Amb la qual cosa s'estalviaven les preguntes pertinents, per què un independentisme dividit i amb la credibilitat erosionada havia eixit reforçat i l'espanyolisme de dretes havia perdut múscul en el seu conjunt, amb una patacada històrica de Ciutadans i un resultat que deixa el PP com un residu polític a Catalunya.
Negar el pes identitari en el creixement de Vox és un absurd, forma part de l'essència i la proposta d'aquesta formació. Catalunya explica moltes coses. Però hi ha uns altres corrents de fons. Un indicador són els bons resultats dels ultradretans en molts municipis turístics catalans. Hi ha una transfusió de paperetes procedents de Ciutadans que es poden llegir en clau identitària, però els observadors comencen a posar sobre la taula l'efecte de les restriccions en les rendes més baixes, un descontent que Vox hauria arreplegat massivament.
En moltes d'aquestes localitats hi ha una forta immigració econòmica procedent de l'Estat, classes baixes empobrides i precàries molt còmodes amb el discurs de Vox. Persones no necessàriament filofeixistes, com s'està donant a entendre, amb la tradicional miopia diagnòstica. A més a més, són zones amb immigració forana que entra en competència amb els nouvinguts espanyols i amb els autòctons. Una bomba de rellotgeria que el populisme ultradretà sap rendibilitzar. Espanyolitat versus catalanitat, sí. Però més coses: la penetració general de Vox als barris i poblacions de renda més baixa és un fet. La nostàlgia d'un món que no tornarà, com explicava Zygmunt Bauman en Retrotopia. La por. I la ira contra els bocs expiatoris que venien del sud.
Podríem ser a les portes de reproduir una dinàmica enverinada que als Estats Units va donar ales a l'alt-right trumpista. El nostre cinturó d'òxid precaritzat, essencialista, empobrit i cabrejat, podria ser la indústria hostalera i turística pandèmica i post pandèmica. A Catalunya potser estem començant a veure alguna cosa d'això. I compte amb la collita de vots dels ultradretans al País Valencià i a les Illes Balears quan hi haja convocatòries electorals. Perquè és impossible materialment que les administracions donen resposta a la devastació econòmica: a terres valencianes, l'any 2019, el sector va facturar 12.700 milions d'euros, el 6,3% del PIB. Mentrestant, el pressupost de la Generalitat per a 2021 és de 25.528 milions. Suposant que les pèrdues del sector el 2020 se situen al voltant del 60%, podeu fer vosaltres mateixos els números. No hi ha rescat possible, solament pegats i ajudes pal·liatives.
Hauríem de ser comprensius, que no acrítics, amb l'esquizofrènia d'uns gestors polítics que tenen els hospitals i els dipòsits de cadàvers a rebentar i suporten la pressió brutal del sector atiada de manera bastant rastrera pels partits de l'oposició. D'aquest atzucac sols ens podria traure una vacunació ràpida i efectiva que no sembla factible. Podem preveure per tant un escenari econòmic i social terrible, el brou ideal per a l'expansió de la ultradreta.
El nostre cinturó d'òxid precaritzat, essencialista, empobrit i cabrejat, podria ser la indústria hostalera i turística pandèmica i post pandèmica
Algunes d'aquestes qüestions incòmodes formen part dels imponderables, però cal afegir allò que sí que és controlable i, segurament, es fa malament. Corrent el risc de ser malinterpretat, posaria èmfasi la combinació d'aquest panorama social i econòmic tètric amb l'agenda de l'esquerra i la manera de gestionar-la. Un altre factor de risc.
En La gran regressió, Nancy Frazer recordava com els demòcrates, amb Bill Clinton però també amb Barack Obama, havien fet la cort a Wall Street i les seues desregulacions. I havien potenciat acords comercials que van accelerar la desindustrialització. Hilary Clinton, a més, va centrar el seu programa polític en la defensa de les minories, invocant la por a Trump i fomentant el menyspreu als seus votants. El resultat ja el sabem. “Els caldrà acceptar [als demòcrates] la seva part de culpa per haver sacrificat la causa de la protecció social, el benestar material i la dignitat de la classe treballadora per una lectura falsa de l’emancipació en termes de meritocràcia, diversitat i empoderament”, dictaminava Frazer amb duresa, la qual cosa “no vol dir callar les nostres preocupacions urgents sobre el racisme o el sexisme”.
He reciclat això de Frazer perquè és el que em va venir al cap aquesta setmana, escoltant en la SER Amparo Tórtola. La periodista lamentava que, enmig d'una crisi tan bèstia, l'esquerra i el moviment feminista s'emboliquen en una polèmica com la de la llei trans, en uns termes i amb una terminologia absolutament incomprensibles per als no iniciats i iniciades. Diferències entre PSOE i Podem reproduïdes amb l'anomenada llei Zerolo. Sense entrar en el fons de les diferències, que ocuparien una enciclopèdia (aquest és el problema), es tracta de textos legals importants, que mereixerien ser despatxats de manera eficient, tapant les fissures. Pel contrari, el soroll de fons pertorba les bones intencions i fomenta la idea que les elits progressistes estan a unes altres coses. I quan s'aborden temes com l'ingrés mínim vital o la derogació de la reforma laboral, que afecten tothom, que tenen repercussions sobre tots nosaltres, s'afronten també des del desacord. Les diferències són normals i saludables, però la gestió és penosa. Més benzina per a la dreta i, segurament, per a Vox.
Reduir Vox a la nostàlgia del franquisme, el feixisme (més aviat, com diria Enzo Traverso, es tracta d'una mena de postfeixisme), l'Espanya uniforme, els bous, la caça i el vell patriarcat és llaminer però inexacte. Es tracta d'un virus mutant, capaç de seduir amb el seu anarcocapitalisme les rendes altes i amb el discurs xenòfob i oportunista les classes populars empobrides. Que connecta amb els i les joves perquè treballa com ningú les xarxes i sap llançar idees molt bàsiques i molt directes. Que també sap teixir complicitats estratègiques (mireu el suport als youtoubers residents a Andorra) i que, sabent de la indigència intel·lectual de molts dels seus càrrecs, se centra en les coses bàsiques i que entén tothom. Vox ha empobrit el debat. Passa que ja era bastant pobre, en part per la síndrome de què parlava Harnecker.
Ara ja hem fet tard per a cordons sanitaris o per ignorar la seua existència, perquè això els alimentarà encara més forces
Quan dirigents del PSOE presentaven Vox com una mena de revers de Podem o, fa uns dies, Pedro Sánchezassimilava els de Santiago Abascal a Junts per Catalunya, s'estava atorgant respectabilitat a l'extrema dreta. La mateixa que tenen en els mitjans a causa de la seua ja extensa representació institucional. Ara ja hem fet tard per a cordons sanitaris o per ignorar l'existència de Vox, perquè això els alimentarà encara més. Cal no fer de portaveus o transmissors dels seus missatges més infectes, evitar l'amplificació. Però el seu discurs s'ha de combatre no des del menyspreu als seus votants i l'exabrupte carregat de superioritat moral, sinó amb polítiques efectives contra l'empobriment de les classes mitjanes i la precarització total dels sectors populars. Prescindint de l'argot tecnocràtic i la xerrameca d'assemblea universitària.
Tal vegada, aquest llarg article és un error i tenen raó els que diuen que quan menys se'n parle, millor. Amb una mica de sort, d'ací deu anys, a algú li caurà en les mans aquest patracol i passarà una estona divertida amb el text d'algú espantat amb una amenaça ultradretana que es va dissoldre poc després com el sucre en el cafè. Seria fantàstic.
