Ençà i enllà

La reinvenció d’Occident

Les dècades de supremacia ideològica del neoliberalisme, la globalització i el fracàs com a alternativa del liberalisme progressista i el centreesquerra han deixat un món occidental marcat per la inseguretat, la precarietat, la por i les desigualtats. Un estat de coses traduït en respostes com el triomf de Trump, el Brexit o l’ascens de posicions autoritàries i xenòfobes. Occident s’està reinventant en mode regressiu. I no s’albira un full de ruta sensat i humanitari per contraposar al naufragi. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Digueu-li La gran regressió, títol d’un volum relativament recent (Empúries, 2017), “el cansament de la democràcia”, (Arjun Appadurai), “postfeixisme” (Enzo Traverso), el naufragi d’Occident, com suggereix aquesta revista, o, seguint la terminologia de l’enyorat Zygmunt Bauman, Retrotopia (Arcàdia, 2018), el seu darrer llibre abans de morir, un terme que fa referència a les utopies regressives que han aparegut com a resposta a un moment de crisi generalitzada, econòmica però també de valors i d’identitat [consulteu el número 1.722 d’EL TEMPS, juny del 2017]. 

Totes aquestes accepcions i teoritzacions, al capdavall, subratllen el mateix: l’ensorrament de la democràcia liberal que ha regit al món occidental i la substitució per respostes fora de programa com la irrupció de Donald Trump, el triomf del Brexit, l’extensió o el reforçament dels programes polítics postdemocràtics i el debilitament de les apostes polítiques sistèmiques. 

El fracàs en les recents eleccions italianes de la formació del primer ministre Matteo Renzi, el Partit Demòcrata (PD), que es va quedar amb un 18% dels vots, una xifra paupèrrima per a una formació de Govern, és el penúltim episodi de la desfeta. Els beneficiaris: el Moviment 5 Estrelles (M5S) —potser esperonat per la pèrdua de protagonisme de l’excèntric Beppe Grillo— i les dretes, amb l’incombustible Silvio Berlusconi encara a la sala de màquines. Una amalgama sospitosa i dretana d’allò més que els buròcrates de la Unió Europea consideren —amb moltes llicències— “centredreta”.  

Aquests moviments creixen pertot arreu. I l’intent del sistema d’estigmatitzar com a “populistes” determinades forces a esquerra i dreta ha perdut força, com explica Enzo Traverso en Els nous rostres del feixisme (Balandra Edicions, 2017), una “carcassa buida” després de ser aplicada a Nicolas Sarkozy, Marine Le Pen, Jean-Luc Mélenchon, Berlusconi, Grillo, Jeremy Corbin, Trump o Bernie Sanders. Per no parlar dels dirigents sud-americans díscols amb doctrina neoliberal.

Aquest rebuig a l’establishment polític i econòmic, la deriva proteccionista, identitària, xenòfoba i autoritària, no naixen del no-res. La història no havia d’acabar amb la caiguda del mur de Berlín, com havia predit Francis Fukuyama. Perquè, sense un contrapès, per mínim que fos, les més de tres dècades de supremacia quasi absoluta del pensament neoliberal, la globalització i una arquitectura econòmica cínica i financeritzada, al servei de les elits econòmiques, ha deixat un regueró de víctimes, ferides profundes en el ja vell estat del benestar. Milions de persones que han vist fugir les indústries dels seus entorns, classes mitjanes empobrides que han vist retallats els seus sous, les seues prestacions i els serveis públics. Legions de ciutadans que no han trobat la complicitat d’unes forces progressistes que s’han anat sumant amb entusiasme al pensament únic del TINA, el There is no alternative de Margaret Thatcher. Partits que han optat per agendes que eliminaven de l’equació els problemes de les classes treballadores.

“En tots els casos, els votants diuen ‘No!’ a la combinació letal d’austeritat, comerç lliure, deute predador, i feina precària i mal pagada que caracteritza el capitalisme financer del present”, explica Nancy Fraser, professora de ciències polítiques i socials i filosofia a la New School de Nova York, en un sucós article que trobareu al volum esmentat adés, La gran regressió

Frazer sosté que allò que han rebutjat els votants de Trump no és el liberalisme, sinó el que anomena “liberalisme progressista” ratificat amb l’elecció de Bill Clinton com a president, el 1992. “Clinton feia la cort a Wall Street. Va lliurar l’economia nord-americana a Goldman Sachs, va desregular el sistema bancari i va negociar els acords de lliure comerç que van accelerar la desindustrialització”. Una política de la qual Barack Obama no es va desviar.  I que tenia Hilary Clinton com a hereva. Carregant el programa sobre la defensa de les minories, invocant la por i menyspreant Trump i els seus potencials votants, la candidata va abonar el terreny a la derrota. La “ràbia legítima” per la davallada en les condicions de vida dels americans blancs de classe treballadora no va tenir resposta en el camp demòcrata. “Els caldrà acceptar la seva part de culpa per haver sacrificat la causa de la protecció social, el benestar material i la dignitat de la classe treballadora per una lectura falsa de l’emancipació en termes de meritocràcia, diversitat i empoderament”, dictamina Frazer amb duresa, la qual cosa “no vol dir callar les nostres preocupacions urgents sobre el racisme o el sexisme”. 

Eva Illouz, nascuda al Marroc i professora de sociologia de la Universitat Hebrea de Jerusalem, il·lustra aquesta qüestió (mireu La gran regressió) basant-se en el cas d’Israel i el bandejament per part de l’esquerra israeliana dels mizrahim, els jueus procedents dels països àrabs, explotats com a força de treball. “A Israel, molts dels mizrahim van patir una pèrdua severa d’estatus en comparació del que tenien en els seus països d’origen”, apunta Illouz. I “l’extraordinària ceguesa dels líders laboristes al paper que havia tingut l’exclusió dels mizrahim en la destrucció de l’esquerra i a radicalitzar la dreta, continua avui dia”, denuncia. Per això, aquell col·lectiu desconfia de “qualsevol cosa que tingués a veure amb l’esquerra, secular i liberal”. Una situació que beneficia la dreta del Likud.

La socialdemocràcia absent

L’esquema, a grans trets, es pot aplicar a Europa. D’una banda, pel que fa a la construcció general del projecte, d’una Unió Europea que, com denuncia Traverso, “s’ha allunyat molt del seu projecte inicial, que considerava la integració econòmica (el carbó i l’acer) com a premissa d’una construcció política que hauria d’haver culminat en una confederació d’Estats. En canvi, la UE ha erosionat progressivament les sobiranies nacionals per a sotmetre el continent a la sobirania supranacional dels mercats financers”. Traverso, entre més, recorda les portes giratòries entre Goldman Sachs i els alts dignataris de la Unió Europea (Durao Barroso o Mario Draghi) o el fet que Jean-Claude Juncker presidira durant dues dècades “el paradís fiscal luxemburguès”. 

Aquestes situacions no serien possibles sense la complicitat del centreesquerra. Com argumenta el filòsof Josep Ramoneda, entrevistat per EL TEMPS, en vista de la construcció de la supremacia cultural del neoliberalisme, “l’esquerra, en lloc de reinventar-se, el que va fer és sumar-s’hi. No hi ha projecte europeu d’esquerres, és subsidiari de la dreta”, apunta en al·lusió al seguidisme de l’SPD a Alemanya respecte d’Angela Merkel, traduït en una nova reedició de la grosse Koalition, la “descomposició” del socialisme francès o el cas espanyol, amb un Pedro Sánchez que “dóna suport a Mariano Rajoy quan li cal”.

Josep Ramoneda

Els mateixos mals resultats de Renzi també reblen el clau de la descomposició socialdemòcrata. “Quan deixes de costat els teus, quan portes les teves bases més enllà del que voldrien, passa això”, diu Ramoneda. I recalca: “La responsabilitat de l’esquerra és enorme: en la majoria de països no té capacitat d’alternança. I, en comptes de reconvertir-se, tracta de sobreviure acoblant-se a la dreta. No ha vist venir els canvis, es va quedar fascinada pel discurs neoliberal i ara ho està pagant”. Ramoneda cita com un dels exponents més clars d’aquella fascinació la “tercera via” posada en marxa a Gran Bretanya pel laborisme de Tony Blair sobre l’armadura teòrica d’Anthony Giddens. El capitalisme “amb cara amable” resultà una decepció enorme.

A l’Estat espanyol l’episodi que simbolitza aquest plegament a les exigències de Brussel·les i les grans corporacions bancàries fou la reforma constitucional exprés, encara sota mandat de José Luis Rodríguez Zapatero, pactada el 2011 amb el PP i que establia que el pagament del deute públic havia de ser prioritari a unes altres depeses. Neoliberalisme intravenós. El rostre seriós del president, el gest de profunda incomoditat, no canvia els fets.

Aquell mateix any, l’aleshores ministra italiana de treball, Elsa Fornero, integrant del govern del tecnòcrata Mario Monti, va plorar en explicar davant el Parlament les retallades i els augments d’impostos. Fornero fou el rostre televisiu de la derrota de la política davant les exigències financeres.

“El resultat de tot això, juntament amb la forta ruptura tecnològica que estem vivint, és un nou capitalisme que sobrepassa els Estats, amb governs completament prescindibles. I l’evolució de la societat cap a uns nivells de desigualtat impropis d’Occident”, alerta Ramoneda.

Com a corol·lari, “no pot haver-hi governança sense un discurs autoritari. Anem avançant cap a posicions autoritàries perquè és l’única manera de poder seguir fent el que fan. Els governs són aparells de xoc de les exigències del capital”, recalca el filòsof. I deixa caure una conclusió inquietant: “Veig difícil una altra evolució que no siga l’autoritarisme postdemocràtic. No hi haurà esplanades de Nuremberg ni places roges, però s’enduriran els codis penals i les respostes repressives seran més grans. El que estem veient”. Un Occident fet de “democràcies exclusives”, resumeix.

En paral·lel, entre àmplies capes de la població progressa una mena d’assumpció de l’autoritarisme si això beneficia els seus interessos, ja siga, en el cas dels Estats Units, “la salvació de la raça blanca”, per la via de la recuperació econòmica. O el control de la immigració per preservar el treball, la seguretat davant l’amenaça gihadista o l’homogeneïtat ètnica a Europa. O, en el cas d’Espanya, el suport a mesures repressives si amb això es garanteix la integritat territorial. Potser tot això té a veure amb el que l’indi Arjun Appadura, professor a la càtedra Goddard de Comunicació de la New York University, anomena “El cansament de la democràcia”. Al conjunt d’Occident, diu Appadurai, les eleccions es converteixen en “maneres de dir ‘no’ a la democràcia liberal”. “La democràcia liberal europea està a punt de patir una crisi perillosa. El cansament de la democràcia ha arribat a Europa, i és visible des de Suècia fins a Itàlia i des de França fins a Hongria”, alerta.

La complexa construcció d’alternatives

El panorama és desolador. Perquè, immersos en aquest moment convuls, agitat per pors i pèrdues, es perd la perspectiva dels problemes més greus a què ens enfrontem com a civilització. També en La gran regressió, la filòsofa Marina Garcés, professora de la Universitat de Saragossa, parla de la “condició pòstuma” en referència a un temps que ja no és el de la postmodernitat, un “un ‘post-’ pòstum. “Un temps de pròrroga que ens donem quan ja hem concebut i, en part, acceptat la possibilitat real del nostre propi final (ja sigui del final del nostre món, ja sigui del final de la mateixa espècie humana)”. “Ara veiem com s’acaben els recursos, l’aigua, el petroli, l’aire net i com s’extingeixen els ecosistemes i la seva diversitat. En definitiva, el nostre temps és el del tot s’acaba, fins i tot el temps mateix”. Potser, matisa Garcés, no som davant el final de l’espècie, però sí que assistim a una civilització basada en el desenvolupament, el progrés i l’expansió.

Marina Garcés / Efe

Aquesta reflexió enllaça amb la principal amenaça global, el canvi climàtic. La constatació, com explica Bruno Latour, professor de l’École des Sciences Politiques de París, que “no hi ha planeta capaç de fer realitat els somnis de la globalització”. Trump, en aquest sentit, és un canvi radical de paradigma: “Els Estats Units tenien dues solucions: prenent consciència de la mutació i la immensitat de la seva responsabilitat, podien finalment ser realistes i allunyar el món lliure de l’abisme, o bé sumir-se en la negació dels fets. Trump sembla que ha decidit fer somiar Amèrica uns anys més per endarrerir l’aterratge i arrossegar així els altres països cap a l’abisme”. 

La resposta al problema, fins i tot a Europa, és el tancament de fronteres, una mena de salve’s qui puga, d’abandonament a la seua sort de la resta del planeta. L’autor adverteix que, per més que limitem l’entrada d’estrangers, no podrem impedir l’erosió, la contaminació, l’esgotament dels recursos o la destrucció dels hàbitats. Els estats d’opinió, tanmateix, circulen per l’altre carril: “La majoria dels nostres conciutadans neguen el que passa a la Terra, però entenen perfectament que la qüestió dels immigrants posa a prova seriosament els seus desitjos d’identitat”, rebla. Però adverteix que aquesta població ha estat freqüentment traïda per les elits, no se la pot acusar amb lleugeresa d’estar sotmesa a les seues pors, el seu mal gust cultural o la passió pel folklore i la identitat.

 Acabem de veure que l’agenda és diabòlicament complexa, que no sols hi ha sobre la taula l’ascens de l’autoritarisme i la xenofòbia, sinó problemes molt greus que acaben interrelacionats. Amb tot, sempre hi ha escletxes per a l’esperança. En Retrotopia, Bauman dipositava no poques expectatives en personatges com el papa Francesc (“actualment l’única persona entre les figures públiques amb una autoritat mundial considerable”) i les seues exhortacions al diàleg, la convivència pacífica i la col·laboració i la solidaritat entre les persones.

El desaparegut Zygmunt Bauman

Però la resposta, imperativament, ha de ser política. “L’autèntic amulet contra el feixisme (sigui proto-, o quasi-, o real) és un projecte d’esquerres que redirigeixi la ràbia i el dolor dels desposseïts cap a una profunda reestructuració de la societat i una revolució política democràtica”, apunta Nancy Fraser. I assenyala respostes com les de Sanders, Corbin, Syriza o Podem (“per molt imperfectes que siguin tots”), com els catalitzadors “d’un conjunt expandit de possibilitats”. “A partir d’ara, per tant: l’esquerra hauria de refusar la tria entre el neoliberalisme progressista i el populisme reaccionari”, sentencia.

Malauradament, com argumenta Ramoneda, a partits com Podem o Syriza “els falta encara capacitat de coneixement i reconeixement de la realitat. No han sabut construir de moment un projecte consistent. I els costa entendre com hauria de ser la seva base d’electors”, diu en referència a les classes treballadores.

El problema, com s’ha vist adés, rau en el fet que per construir noves majories s’ha de mirar a capes extenses de la població. “L’esquerra té banderes que no pot deixar, com ara els drets i la defensa de les minories, però amb això s’acaba deixant de banda les majories”, afegeix Ramoneda citant la reflexió que hem vist abans de Fraser. Uns altres, com el sociòleg alemany Wolfgang Streeck, ho expressa d’una manera encara més crua: “A llarg termini el cosmopolitisme no es pot imposar a costa de la gent normal i corrent ni tan sols a força d’amenaces neoliberals; (...) només és possible obrir l’Estat nacional amb els seus ciutadans i no pas contra ells”. “Referit a Europa, això significa que qui vol obtenir massa integració, recull conflictivitat i acaba obtenint menys integració”.

Nancy Fraser

Construir noves majories progressistes no serà fàcil. El periodista britànic Paul Mason, després de remarcar la necessitat de l’esquerra d’abandonar el neoliberalisme, planteja mesures com ara polítiques industrials per “portar feines productives al nord global”, la renacionalització de serveis públics clau, l’eradicació dels paradisos fiscals o la desfinancerització de l’economia apujant els salaris, reduint la dependència del crèdit. Juntament amb això, una estabilització del deute públic i privat a través de condonacions, inflació controlada i controls de capital. Tot per “reduir els desequilibris socials”. 

La reducció de les desigualtats, la construcció de la “narrativa postliberal”, faria, segurament, menys permeables àmplies capes de població als discursos xenòfobs i autoritaris. L’inconvenient és que tot allò no serà possible si una nova esquerra no té enormes quotes de poder als Estats i a Europa.

Mentrestant, com destaca Marina Garcés, com fan els socorristes al Mediterrani, allà on governa la nova política actua com a raó de ser “l’emergència social”. “La política com a acció de rescat ciutadà es posa davant de la política com a projecte col·lectiu basat en el canvi social”, diu. “Però totes aquestes cures (...) comencen a assemblar-se perillosament, cada cop més, a les cures pal·liatives”, sentencia.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.