En el tristíssim discurs que el candidat de Ciutadans a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Carlos Carrizosa, ha fet servir per donar la cara pels pèssims resultats del seu partit, hi ha una doble compunció: d'una banda, la de la destrossa imponent patida pels taronges. I, d'un altra, la de no donar crèdit a què, una vegada més, el front constitucionalista que el seu partit havia liderat, s'ha estavellat novament contra el granític mur independentista. “Volem representar el constitucionalisme que s'ha quedat a casa”, s'ha lamentat Carrizosa. Li ha faltat dir que la majoria silenciosa ha tingut més por a la Covid-19 que els radicalitzats tiets i tietes de l'independentisme, que no s'estan de res.
El successor en la victòria estèril d'Inés Arrimadas de les darreres eleccions, el socialista Salvador Illa, té motius per presentar els resultats electorals de manera molt menys tètrica. Festiva, fins i tot. La succió de vots de Ciutadans i d'unes altres formacions ha fet del PSC la formació més votada, l'única entre les principals que ha sumat un grapat de milers de vots més malgrat la brutal baixada de participació. Illa ha eixit a l'escenari acompanyat del “Changes” de David Bowie per anunciar que tractarà de ser investit. Pedro Sánchez pot donar per aconseguits quasi tots els seus objectius principals, com ara eixir reforçat políticament. I ha obtingut el bonus track de la precarització del seu primer rival en l'Estat, el Partit Popular de Pablo Casado. Aquestes lectures les trobareu molt emfatitzades aquests dies.
I malgrat tot.
La interpretació que no sovintejarà a Madrid és que, a pesar de posar tot l'aparell de l'Estat al servei d'una operació política èticament qüestionable -fer cartell electoral d'un ministre de Sanitat, en la terrible tercera onada de la pitjor pandèmia en un segle-, malgrat beneir uns comicis que no s'havien d'haver realitzat mai en aquestes condicions -com ho demostra l'altíssima abstenció-, malgrat enfrontar-se a un independentisme dividit i desgastat per la gestió i per mil bronques, el bloc constitucional ha estat àmpliament derrotat.
O, per expressar-ho en positiu, l'independentisme ha augmentat la representació en número d'escons i ha superat la barrera psicològica del 50% dels vots emesos. Quan Espanya desperte demà, l'independentisme continuarà allí. Reforçat. La distància mental que separa Catalunya de l'Estat s'eixampla una mica més. Aquells que pensaven que la repressió, els banys de realitat i les diferències internes acabarien per neutralitzar el poder polític del moviment han errat de bon tros.
En condicions normals, els poders polítics i fàctics madrilenys haurien de fer un pensament. La fotografia de Colom que ocupava tota la pàgina de l'ABC és a Catalunya una foto mida carnet, borrosa i rebregada. El principal partit conservador espanyol, el PP, és residual. L'enorme foc d'artifici que és Ciutadans ha entrat en procés de liquidació. I els caps de la colla a Catalunya són l'extrema dreta sense complexos, un dels pocs vectors, juntament amb la resurrecció del socialistes i la subsistència dels Comuns, que emparenta el Principat amb el mapa polític de l'Estat. La dreta espanyolista és irrellevant a Catalunya, tot i que això no signifique que s'haja d'agafar a broma el creixement de Vox i les seues causes, que segurament van més enllà de la reacció a l'independentisme.
En l'àmbit progressista estatal, l'esperança és que Esquerra Republicana es desdiga del seu compromís de no investir Illa i se sume a un nou tripartit amb l'espai dels comuns. Un desbloqueig de la situació en clau esquerrana. Una il·lusió (el terme no és innocent) compartida per Catalunya en Comú-Podem, formació que ha salvat els mobles i que ja ha anunciat, a través de la seua candidata, Jéssica Albiach, que tractarà d'obrir negociacions amb Illa i Aragonès. Albiach, curiosament, ha deixat fora de l'equació la CUP, formació que, possiblement, li ha fet una bona mossegada.
El que ha quedat clar aquesta nit és que el conflicte de Catalunya amb Espanya no s'acabarà empresonant gent, menystenint la societat catalana que vol marxar, tractant d'humiliar els seus líders. Més aviat, l'efecte ha estat el contrari
Hi haurà molta pressió en aquest sentit, però seria un suïcidi polític per als d'Oriol Junqueras i Pere Aragonès. Els empresonaments, els colps de porra als votants, els insults, els intents d'humiliació política i judicial no passen debades. Menys encara si hi ha opcions serioses de tenir la presidència. El suflé s'ha fet molt dur, en paraules del politòleg Jordi Muñoz.
Això no significa que la reedició del govern ERC i Junts per Catalunya -formació que han pagat l'atomització del seu espai perdent l'hegemonia independentista- amb el suport extern d'una CUP reforçada, siga automàtica, malgrat les senyals llançades en aquest sentit per Carles Puigdemont i el mateix Junqueras. Les tensions seran grans. Les dificultats en les negociacions, enormes. En un context pandèmic, no ho oblidem, amb el tema dels indults planant. En política no es pot descartar res. Fins i tot una repetició electoral. O que d'un hipotètic fracàs de l'entesa sobiranista, sorgisca un escenari diferent amb l'excusa que no s'ha pogut fer una altra cosa. No ho podem saber.
El que ha quedat clar aquesta nit és que el conflicte de Catalunya amb Espanya no s'acabarà empresonant gent, menystenint la societat catalana que vol marxar, tractant d'humiliar els seus líders. Més aviat, l'efecte ha estat el contrari. Tampoc no s'acaba improvisant estrelles fugaces, com ho està sent Arrimadas. Com ho podria ser l'ara eufòric Illa. I amb això no vull dir que és el mateix que guanye Ciudatans que un PSC que ha invocat Pasqual Maragall la nit electoral.
En tot cas, el nou estavellament en el mur independentista no generarà cap moviment significatiu en la política espanyola. No, en el curt termini. Massa temps s'ha alimentat un discurs anticatalà, amb el qual es feia de manera eficaç campanya en la resta d'Espanya, per creure que es pot esperar alguna resposta en positiu. Crear falses expectatives al respecte seria irresponsable. Igual d'irresponsable que fer creure que aquesta victòria apropa Catalunya a una independència imminent. La fastigosa guerra de trinxeres continuarà.
