Cròniques retrotòpiques

Quan el futur és una història de terror

Abans de morir, Zygmunt Bauman, un dels últims grans referents intel·lectuals, deixà bastit ‘Retrotopia’, un assaig de publicació pòstuma que defineix les “retrotopies”, el desig davant la incertesa futura de retornar a un passat perdut i idealitzat. Un retorn suïcida i estèril a la tribu i a l’úter. El revers obscur de les utopies positives que assenyalaven horitzons molt més edificants.  
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fem l’esforç de posar-nos en la ment d’una persona de mitjana edat, de qualsevol indret occidental, que ha vist retallats els seus drets socials, empobrides les condicions laborals, escurçades les perspectives de prosperitat. Que comparteix una convicció ben estesa —el 53% de pares australians i el 90% de francesos ho pensen— que els seus fills, els millennials, viuran bastant pitjor. Segrestem els pensaments d’algú que, sota la pressió mediàtica i la irresponsabilitat de molts governants, creu que el lloc on viu està assetjat per una allau migratòria sense precedents que amenaça —encara més— el seu estil de vida. Un estat anímic ansiós i precari que el terrorisme islàmic desestabilitza del tot. 


El futur s’assembla cada vegada més a una història de terror. A una distopia apocalíptica. És possible que molts, en alguna ocasió, ens hàgem vist com un potencial personatge de La carretera, de Cormac McCarthy, un supervivent en un món arrasat i sense perspectiva. 


Abans de morir a 91 anys, el mes de gener, Zygmunt Bauman tornà a deixar abonat el camp de les idees amb un assaig, Retrotopia (editat en català per Arcàdia, amb traducció de Josep Sampere), que mira als ulls d’una humanitat desconcertada. Cinc segles després que Thomas More formulara la seua Utopia —el tópos i la pólis regits per homes savis que ens garantiran la felicitat— el somni de crear un cel a la terra s’esvaeix. Negació sobre la qual “estan sorgint actualment el que podríem anomenar ‘retrotopies’: visions situades en un passat perdut, robat o abandonat, però encara no mort del tot, en comptes d’estar lligades a un futur encara per venir i, per tant, inexistent”, teoritza Bauman. Una mena de retorn al futur amb dos trets fonamentals: “la rehabilitació d’un model tribal de societat” i “el retorn al concepte d’un jo primordial i impol·lut, predeterminat per factors no culturals”. O, el que és el mateix, individus que pensen que no té sentit esperar la salvació de la societat. 


La conseqüència, com explicava Ulrich Beck, és que ara correspon a cadascú trobar o adaptar solucions personals als problemes produïts per la societat. L’objectiu ja no és fer una societat millor, sinó millorar la posició, en aquesta mateixa societat, de l’individu. Però no només això.

Els quatre retorns ‘retrotòpics’
Bauman articula la seua proposta a través de quatre retorns, el primer dels quals, “Retorn a Hobbes?”, enuncia amb un interrogant. La idea formulada el 1651 per Thomas Hobbes d’un Estat (representat pel Leviatan, el monstre bíblic de poder descomunal) que s’atorga el monopoli de la violència per tal de controlar o extingir l’agressivitat endèmica de l’ésser humà, ha fet fallida. “Pel que sembla, ja hem començat a conformar-nos amb la possibilitat de mantenir una guerra d’esgotament contínua i inacabable entre la ‘violència bona’ (al servei de l’ordre públic, sigui el que sigui) i la ‘violència dolenta’ (perpetrada amb el propòsit d’afeblir, esquerdar i inutilitzar el que entenem per odre públic)”. La utopia d’un món sense violència s’ubica entre les utopies “més desitjables, però, malauradament, més inassolibles”.


Obscenament inassolible. Com alerta Henry Giroux en America’s Addiction to Terrorism, hi ha una mena de violència que “ja no depèn de la ideologia, sinó de l’expansió d’un Estat punitiu, on qualsevol cosa, cada vegada més, és objecte de criminalització perquè suposa una amenaça a l’elit econòmica i al seu control del país (...) El neoliberalisme injecta violència a la nostra vida i por a la nostra política”. “I viceversa”, afegeix Bauman, “violència a la política i por a la nostra vida”.


Si haguera viscut, a l’eminent pensador britànic d’origen polonès, de segur que li hauria cridat l’atenció una trama que tanca la quarta temporada de la sèrie House of Cards: acaçats per la divulgació en premsa de les seues malifetes, el matrimoni presidencial format pels maquiavèl·lics Underwood llança una cortina de fum declarant la guerra al terrorisme. El vell recurs a la por: “Nosaltres som el terror”, diuen mirant a la càmera en la teatral però impactant cloenda d’aquella temporada.


D’aquest estat de violència i terror, en són directament responsables els Estats. Durant la campanya “Control arms” de 2003, promoguda per Amnistia Internacional, entre altres organismes, es deia el següent: “La manca de control en matèria d’armes permet que alguns s’aprofitin del sofriment dels altres. Tot i que l’atenció internacional centra els seus objectius en la necessitat de controlar les armes de destrucció massiva, el tràfic d’armes convencionals continua desenvolupant-se en un buit moral”. A més, “els membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU —Estats Units, Gran Bretanya, França, Rússia i la Xina— dominen la indústria armamentística mundial”. 


Anys després, The Guardian, citat per Bauman, completava el panorama: “Malgrat el daltabaix econòmic, les empreses armamentistes més importants del món han continuat fent negoci i, per si no fos prou, en el transcurs de 2010, han vist créixer les vendes d’armes i serveis militars fins a superar els 457.000 milions d’euros”.


Com a corol·lari, Bauman esmenta “la convicció, cada vegada més ferma, que té l’electorat d’arreu del món (amb els Estats Units sens dubte al capdavant), que incrementar el nombre d’armes i fer-les més assequibles són les millors medecines per pal·liar els danys que ha causat la proliferació mundial d’armes fàcils d’obtenir i d’utilitzar”.


Bauman sosté amb motius que aquest és el veritable brou de cultiu. I considera “una estupidesa” culpar la tecnologia informàtica (en referència a internet) com la causa de la proliferació del fenomen de la imitació dels actes violents. Més aviat, en sintonia amb Jock Young, ho atribueix a la “dislocació del mercat laboral” i la manera com s’encoratja la voracitat consumista, però només “d’una manera precària”. Una interpretació que estén al terrorisme islamista: “L’atracció mòrbida de la violència rau en el fet que proporciona un alleujament temporal dels sentiments humiliants de la pròpia inferioritat”. Així, opcions com la del terrorisme suïcida serien la conseqüència “d’una situació vital penosa i cada cop més desesperançadora”. És deguda als “programes d’exclusió de les classes dominants”.


Potser el tema és més complex. Soldats del no-res, un assaig de Joan Garcia del Muro, guanyador del premi Octubre 2016, afegeix com a factors d’aquesta violència el desig d’aventura i experiències intenses. I no descarta l’ànsia de notorietat i exhibicionisme de la violència, que es relaciona amb la gran activitat d’aquests gihadistes en les xarxes socials, especialment a Facebook. Una actitud exhibicionista amb paral·lelismes sorprenents amb els càrtels de la droga mexicans. La tecnologia, llavors, tindria també un paper a fer, com ara els problemes identitaris, però tot això no invalida el panorama descrit per Bauman, una guerra “de tots contra tots”, amb “nombrosos i innombrables Leviatans”. Mentrestant, el gran Leviatan “no dóna senyals de vida”.

Les tribus i l’úter
Els altres retorns descrits pel savi són menys abstractes, més aprehensibles. El retorn retrotòpic a la tribu s’exemplifica ràpidament amb el cas francès i el còctel d’anticapitalisme, xenofòbia i obsessió per la identitat nacional, un corrent motivat pel que Celia de Anca anomena “retorn de l’emotivitat”. Hi ha qüestions en la reacció a la globalització que tenen a veure amb la identitat, amb un “nosaltres” enfrontat als “altres”, però també actua una percepció diferent de la que hi havia fins ara del progrés, que s’interpreta ara com un procés a través del qual molts treballs aniran desapareixent. “En general, la visió d’un ‘progrés’ imparable presagia l’amenaça de la pèrdua en lloc d’augurar èxits i prosperitat”, alerta Bauman. 

La por de la tecnologia, la violència o la modificació del paisatge social erosionen les nostres esperances de cara al futur


Aquesta por de la tecnologia, la violència, la desintegració familiar o la modificació del paisatge social i físic “van erosionant les nostres esperances de cara al futur, ens accentuen la consciència del passat i inculquen a milions de persones que mereixem i necessitem un patrimoni (...) Atabalats com estem per pèrdues i transformacions de tota mena, només podem orientar-nos si ens aferrem a una estabilitat purament residual”, apunta David Lowenthal en un estudi citat per Bauman. 


Però aquell moviment de retracció comporta posicionar-se i “accentua les diferències entre els bons (nosaltres) i els dolents (els altres)”. “Un cop desposseïda del seu poder per configurar el futur, la política se sol transferir a l’àmbit de la memòria col·lectiva, un àmbit molt més fàcil de manipular i administrar”, afegeix Bauman. És el retorn a la versió banal del nacionalisme, com l’havia definit Michael Billig, la del patriotisme d’Estat, tot i que el savi polonès no fa aquesta distinció. 


En paral·lel, actuen el que Dani Rodrik anomenava els “polítics de la ràbia”, en al·lusió a elements com Donald Trump que són capaços de canalitzar la frustració de la gent en el seu benefici. “Mantenir enceses les brases de la ràbia és la millor recepta per a l’èxit dels populistes”. Una vena inesgotable. Un públic molt permeable a les propostes ximples, com ara controls de fronteres que la majoria d’experts consideren inútils o estèrils. Però això no és obstacle.


Una ràbia, altrament, canalitzada contra els nouvinguts, que obvia que les migracions massives han estat una constant en l’era moderna: durant el procés colonitzador, 60 milions d’europeus es repartiren per tot el món. O que la desestabilització de l’Orient Mitjà, germen de les onades de refugiats presents, són conseqüència de “polítiques i operacions militars mal calculades”. Malgrat l’intent de retorn a la tribu, els propers quaranta anys es calcula que hi haurà 1.000 milions de persones desplaçades. “Mantenir-se al marge de la desgràcia global, cercant aïllament en territoris familiars i, si tot va bé, segurs, no és més factible que eludir les conseqüències d’una guerra atòmica amagant-se en un refugi casolà. Els problemes globals exigeixen solucions globals”, alerta Bauman, recuperant idees del seu llibre anterior, Desconeguts a la porta de casa [consulteu el número 1.701 d’EL TEMPS].

 

Les amenaces de futur ens fan viure en un estat de terror que, en molts casos, deriva en la ràbia. Un estat anímic que alimenten i aprofiten elements com Donald Trump. 

Un altre dels retorns és a la desigualtat, al final de l’armistici entre el capital i el treball encetat als anys 80 pels governs de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, consolidat a partir de la crisi financera de 2007-2008. A partir d’aquest període, les desigualtats han crescut —l’economista Emmanuel Saez calcula que l’1% de les famílies benestants nord-americanes administren el 42% de la riquesa total— i es desmunta el mite de “l’efecte degoteig” de la riquesa en el benestar del poble de què parlava el mateix Bauman en La riquesa d’uns quants beneficia a tothom? Un fet que atia el debat sobre l’anomenada renda bàsica, a la qual es dedica un considerable apartat en el llibre. L’única manera de lluitar, a criteri de Bauman, contra “aquesta tendència esfereïdora, perillosa i catastròfica en potència” que és la desigualtat.


El “retorn al jo”, representat metafòricament per l’úter, és el darrer dels factors esmentats per l’intel·lectual. Vist el fracàs de les experiències solidàries de classe, els treballadors tracten de protegir-se pel seu compte. Entre esperar temps millors o girar els ulls al passat, molts “reduïm les nostres ambicions i expectatives, després de recloure’ns al refugi, no tan segur com sembla, de l’egocentrisme”. En un narcisisme consumidor de petites satisfaccions que cerca en les xarxes socials la coartada al seu conformisme. 


Un àmbit, el d’internet, “pensat per donar-nos sempre el mateix, sigui el que sigui el mateix”, resumeix Frank Bruni pensant sobretot en Facebook. Un indret en el qual sols escoltem els ecos dels nostres interessos. El més semblant a l’úter que ens protegeix i ens aïlla. Falsament, és clar.


Bauman preserva l’epíleg per mirar al futur, per acompanyar l’anàlisi d’alguna eixida a l’atzucac, que implica, en la línia del que defensava Samuel Huntington, una “humanitat integrada cosmopolíticament”. Ben lluny de l’ardor guerrer amb el qual molts dirigents i intel·lectuals occidentals volien respondre al xoc de civilitzacions que anunciava el mateix Huntington. La sorprenent resposta, la troba el savi polonès en un discurs del papa Francesc —“l’única persona entre les figures públiques amb una autoritat mundial considerable”— que apel·la a millorar la nostra capacitat de diàleg. “Avui és urgent crear ‘coalicions’, no només militars o econòmiques, sinó culturals, educatives, filosòfiques, religioses. Coalicions que posin en relleu com, darrere de molts conflictes, està en joc, amb freqüència, el poder de grups econòmics”, deia el pontífex durant la cerimònia de lliurament del premi Carlemany per part de la Unió Europea, el maig de 2016. Francesc també apostava per “la distribució justa dels fruits de la terra” i passar “d’una economia líquida, que tendeix a afavorir la corrupció (...), a una economia social que garanteixi l’accés a la terra i al sostre”.


Bauman nega amb contundència la flagel·lació neoliberal, la cèlebre TINA (“There is not alternative”) de Margaret Thatcher. “Més que en cap altra època, nosaltres —els habitants de la Terra— ens trobem en una situació en què cal decidir: o ens donem les mans o cavem la nostra fossa comuna”. Les darreres paraules del savi. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.