Torna Europa als anys 30? Aquesta és la pregunta que li va llançar a Enzo Traverso l’historiador Ferran Archilés en el context d’uns dels “Debats del Magnànim” celebrat ahir de vesprada al Museu Valencià de la Il•lustració i la Modernitat (MuVIM), que omplí la sala principal per escoltar al rellevant intel•lectual. Traverso (Gavi, Piamonte, 1947), un dels historiadors de les idees més importants del moment, catedràtic a la Cornell University de Nova York, es negà a plantejar la qüestió en termes de blanques i negres. “Si he de contestar amb un ‘sí’ o un ‘no’, la resposta seria que ‘no’. Però un ‘no’ molt matisat. Fa 20 o 40 anys ningú no s’haguera plantejat una pregunta en aquests termes. Per tant, el debat és pertinent”.
Traverso començà per marcar les analogies més evidents entre ambdós períodes. D’una banda, Europa travessa la crisi econòmica “més forta des del 1929”. El continent, a més, està experimentant una profunda “crisi moral” que l’historiador exemplifica en la crisi dels refugiats (Traverso la va relacionar amb el fracàs de la Conferència d’Évian, el 1938, per acollir els jueus que fugien de la persecució nazi) o en la decisió de la Unió Eropea “empobrir un país per defensar els interessos dels bancs”, va dir en referència a Grècia. I una de les principals analogies: “Des dels anys 30 no ha hagut una pujada tan poderosa dels moviments xenòfobs i racistes de l’extrema dreta radical”, va assenyalar citant els casos de França, Àustria, Holanda, Hongria o Polònia. “Fins i tot Alemanya, que es considerava immunitzada, ha vist l’ascens d’Alternative für Deutschland”, reblà.
L’italià va assenyalar diferències entre ambdós moviments. “Els nous no són feixistes, però tampoc no poden ser definits sense fer referència al feixisme”, per la qual cosa proposa el terme “postfeixisme”. Entre les dissonàncies, l’anticomunisme ja no és l’eix nuclear de la ideologia, com tampoc la visió utòpica, “l’home nou” captivat per la tecnologia i la fascinació futurista. La nova és una lògica “neoconservadora, reaccionària”, està prenyada de pessimisme cultural i veu en la globalització i el capitalisme les principals amenaces. L’element fonamental, tot i això, seria la “transició de l’antisemitisme a la islamofòbia”. “Entreguerres, els jueus eren la representació de tots els mals. Ara, la causa de la crisi, de la desocupació, del terrorisme i de la desculturització es considera que és la invasió islàmica. El terrorisme islàmic reprodueix l’antic perill dels jueus bolxevics”, argumenta Traverso.
Contra les elits
Aquesta visió oculta “la llarga història del colonialisme europeu”, apunta l’historiador. I marca una diferència fonamental entre l’ascens feixista del segle XX i l’actual: “En els anys 30, el feixisme fou una opció de les elits dominants. A Alemanya, Hitler no va prendre el poder per la força, sinó que va ser nomenat canceller pel president Hindenburg”, recorda en referència a “l’error de càlcul” que lliurà les claus de la dominació al nazisme.
A hores d’ara, però, les opcions extremistes no tenen el suport de les elits -va citar en aquest sentit la preferència per Hilary Clinton davant de Donald Trump-, la qual cosa ha contribuït a què des dels poders econòmics i polítics es marquen com a “populistes” tots els moviments que van en contra de la supremacia neoliberal. “Tots els crítics amb la Unió Europea són titllats de populistes, de Marine le Pen o Pablo Iglesias passant per Mélenchon o Beppe Grillo, una al•lusió buida de contingut”, va alertar Traverso, “sóc molt escèptic de l’abús que se’n fa d’aquesta categoria”. L’intel•lectual va reconèixer que existeix una certa retòrica populista en contraposar “el poble virtuós a les elits corruptes”, però “quan es parla de l’antipolítica cal preguntar-se què és la política avui”, per què sorgeixen aquestes reaccions. Així, Jeremy Corbyn, acusat de populista, seria el producte de la continuïtat de les polítiques de Tony Blair respecte de les de Margaret Thatcher, i el mateix ressalta de països com França (amb el continuisme del Partit Socialista Francès) o Alemanya i el funcionament de la grosse coalition.
Davant d’això, el comunisme clàssic ja no és resposta, segons Traverso, mentre que la socialdemocràcia “va esgotar el seu paper”. “Necessitem una crítica del neoliberalisme”, va dir, però aquesta necessitat xoca amb la dissociació entre el món intel•lectual i els moviments socials. “El nivell d’elaboració del pensament crític ha millorat molt, estem molt millor armats que en els anys 30. Hi ha un pensament molt elaborat a les universitats però una relació molt dèbil amb els moviments socials”, va explicar. I va citar com a exemple l’escàs coneixement que les revolucions àrabs tenien del pensament postcolonial.
A preguntes dels assistents, Traverso també va parlar de les peculiaritats a l’Estat espanyol dels moviments postfeixistes. La principal diferència amb Europa, va recordar, és que aquests nous moviments no desplacen electoralment els partits tradicionals, el vot s’arreplega dins del PP (la principal singularitat espanyola), tot i que reconeix que “la crisi catalana ha mobilitzat el pensament franquista o postfranquista que era en l’imaginari espanyol”.