“On estan els amics de Guillem Agulló? Acabareu com ell”. Aquest excrement verbal va ser proferit l’any 2013 a l’Ajuntament de Burjassot, el poble del militant antifeixista. No va ser el primer cop, ni ha estat l’últim. En aquella ocasió, es tractava d’un grup de militants del GAV, la força de xoc del feixisme blaver, els quals feren servir la violència per enèsima vegada per rebentar un acte d’homenatge a Vicent Andrés Estellés.
L’apel·lació bastarda a l’assassinat d’Agulló no és casual, ni molt menys innocent. I no només perquè fa referència a l’exterminació física -no pas social, ni moral- d’algú que no pensa com ells, sinó per ser el paradigma de la impunitat feixista al País Valencià. Assassinar un jove per les seues idees antifeixistes i catalanistes va eixir molt barat: quatre anys de presó per una condemna que, segons el jutge, no havia d’incloure l’agreujant de la motivació política. Malgrat el passat d’skinhead racista i ultradretà de l’assassí, malgrat que després va anar en llistes d’un partit neonazi.
La condemna indignant per l’assassinat d’Agulló és un fet que es repeteix cíclicament. A banda del càstig escàs, només un dels participants va acabar en presó, atès que la investigació policial no va poder -o saber, o voler- demostrar que la resta de la banda neonazi hi tenia responsabilitat. Quelcom paregut a la sentència recent que absol els onze processats del GAV que atacaren l’homenatge a Estellés perquè la investigació policial i judicial -ai, las!-, de nou, no ha acreditat qui va fer què o què va passar. El fet de no cridar a declarar a cap dels testimonis presents pot ser-ne una de les claus. Potser. Qui sap.
La impunitat judicial i policial del blaverisme és una evidència que patim al País Valencià des de fa dècades. Ni la presumpta democràcia espanyola li ha posat fre. Els més vells recordaran la “Batalla de València” -o, millor dit, les ràtzies feixistes de València-, on hi hagueren bombes i atemptats contra Joan Fuster, Sanchis Guarner, llibreries com “Set i mig” i “Tres i quatre”, l’Aplec del País Valencià, polítics, manifestacions i seus de partits esquerrans i nacionalistes, un cinema d’Alcoi per projectar La portentosa vida del pare Vicent, amb Ovidi Montllor, l’Escola d’Estiu, la Casa de Catalunya a València, centenars de militants anònims i de base... En gairebé cap cas, ni la policia ni els jutges van arribar a saber qui, o què, o com. Ves per on, quina casualitat.
El GAV i altres ramats homologables continuen fent marxa, envalentits per la impunitat evident que els garanteix la democràcia espanyola. Abans de l’atac de Burjassot, van fer-se presents a la presentació de l’IEC a Sueca, a la Facultat de Dret en 2008, als Correllengua, als aplecs del 25 d’Abril, al festival de cinema Inquiet... S’han cremat casals Jaume I, s’han agredit persones, s’han rebentat locals... I no passa res. Mai no passa res. Absolutament res. Res.
De vegades, és clar, hi ha càmeres. I més en una època on tothom en porta una a la butxaca. No va ser al País Valencià, però la inspiració és exactament la mateixa: l’assalt al centre cultural Blanquerna, a Madrid, va donar unes imatges ben evidents, amb la sinistra banda sonora dels sieghails i els arribaspaña de torn. El Tribunal Suprem, però, rebaixa la condemna fins a un guarisme que evita l’entrada en presó -la casualitat, la maleïda casualitat que sempre juga en contra nostra- perquè no està acreditada, diuen, la discriminació per motius ideològics. I tant! Quines coses de dir, “motius ideològics”... Si, total, només alçaven el braç i vomitaven brams nazis.
Aquesta xacra que patim al País Valencià i, per extensió, a la resta dels Països Catalans va ara in crescendo. Com una melodia amb regust de Cara al sol o el “xunda, xunda” de l’himne patri. De l’atac de 2013 a Burjassot al Nou d’Octubre de 2017, amb pallisses i corredisses pel centre de València. I no passa res, perquè la policia no diu, el jutge no pregunta i la premsa oficial no mira.
Contrasta, en canvi, amb la facilitat que policia, judicatura i mitjans tenen clar qui i què quan es tracta de presumptes CDRs, joves d’Altsasu, militants d’Arran o rapers com Valtònyc o Pablo Hasél. En eixos casos, sí saben. Sí poden. Sí volen.
Deia el periodista Ramon Barnils, en l’article “La democràcia els matarà”, que l’Espanya entesa com una Castella medieval ampliada és incompatible amb la democràcia. Que per això utilitzen la majoria absoluta com a democràcia relativa. Ara sabem que no es un mal només dels períodes de majoria absoluta de partit, sinó de la majoria absoluta permanent del nacionalisme espanyol disfressat de constitucionalisme: una democràcia relativa on atacar certes idees -les nostres, en concret- sempre ix debades.
