A l’hora de començar a aquestes ratlles, la presidència dels Estats Units es decidia encara per un grapat de vots en estats remots amb avantatge per al candidat demòcrata, Joe Biden. En acabant. el guanyador de les eleccions. Tampoc no és important per al cas: tot i perdre, Donald Trump ha “donat la sorpresa”, s’ha imposat als pronòstics i li ha fet una botifarra immensa a les empreses demoscòpiques. És cert que amb una alta participació, però els gairebé 69 milions de vots populars acumulats aquest 2020 suposen un salt respecte dels comicis de 2016, en què la suma es va establir en 60.451.308 vots. I també és cert que Biden és el president més votat de la història dels Estats Units.
Tot això, tanmateix, no modifica l'essència de tot plegat. Malgrat la no gestió de la pandèmia, a pesar de ser un autèntic sociòpata, capaç de dir que el coronavirus és una benedicció amb més de 200.000 morts sobre la taula, malgrat el seu tarannà fatxenda i histriònic, de pallasso de circ, Trump té un suport popular extraordinari, que provoca estupefacció entre els seus rivals demòcrates i el conjunt benpensant del planeta. Amb tot, si els lectors d’EL TEMPS han seguit amb una certa atenció els extraordinaris reportatges de Der Spiegelpublicats en aquestes pàgines, no es pot dir que els resultats siguen sorprenents: tot i els estudis demoscòpics favorables, hi havia no pocs indicis que la base de seguidors es podria mantenir. O fins i tot eixamplar.
No soc capaç d’explicar, més enllà del vot ocult i algun altre lloc comú com la tendència creixent a no dir la veritat als enquestadors, per què els estudis demoscòpics han errat. Es deia que el vot llatí podia decantar-se per Biden però en un estat com Florida ha guanyat Trump, perquè allí pesa molt la furibunda oposició a qualsevol cosa que sone a socialisme, incloent un progressista liberal tan tebi com Biden. També es deia que les dones podien canviar el seu vot i es posava com a exemple el col·lectiu femení de les zones residencials. Amb tot, si escoltaves aquestes dones, les raons eren superficials, no ideològiques, tenien a veure amb les formes grolleres de Trump. "Quan ix Trump per la televisió l'apague perquè no el vegen els meus fills. Mai no saps què pot dir aquest home!", argumentava una d'aquestes dones.
I aquesta és una de les claus. Tot i ser un multimilionari que no paga impostos, un membre més de l’establishment, Trump aconsegueix fer-se passar per un antisistema amb un llenguatge, unes formes i unes idees que són les de qualsevol paleta d’Ohio, expressades de manera igualment simplista com es faria en una barra o en una barbacoa. Diu exactament el que una part important de l’Amèrica polaritzada vol escoltar. A tots els efectes, és un dels seus. Ja sabem que no ho és, però això en realitat no importa. Tampoc no importa que no haja acabat de complir amb les seues promeses: creuen en ell perquè els és impossible creure en ningú més que faça olor al Washington que tenen en el cap.
La pandèmia, la no gestió de la mateixa, no ha trencat la polarització ideològica. Encara diria més: ha accentuat l’escletxa i, en el fons, podria explicar la resistència electoral aferrissada de Trump. Perquè permet articular un discurs conspiratori amb capacitat de venda, la d’una malaltia creada en un laboratori xinès per dominar el món i posar en quarantena una economia que estava funcionant bé en termes globals, perquè el creixement de les desigualtats no acaba d’impressionar un país que creu fermament que si has fracassat és per culpa teua, no del sistema i els seus entrebancs.
La pandèmia també permet accentuar un dels trets de la dreta americana que s'està escampant ja per tot el planeta, la desconfiança en els intel·lectuals i la ciència. I desplegar l’irresponsable discurs de Trump de no prendre’s seriosament res, tampoc la pitjor epidèmia global en un segle. Una crisi sanitària que obligaria a desplegar restriccions, limita les llibertats i ens enfronta amb la nostra responsabilitat col·lectiva. Tot això no és que sone malament a milions de nord-americans, directament els revolta i els fa ganes de passar-s’ho tot pel forro dels collons, si em permeteu la grolleria. Campe qui puga.
Altrament, el fet que Trump fora un dels contagiats i l’histriònic muntatge del retorn a la Casa Blanca s’interpretava, per part dels observadors, com la condemna definitiva de les possibilitats electorals del president. La demostració que si et comportes de manera irresponsable, la malaltia t’acabarà afectant. Novament, ens hem passat tots de llestos, perquè tot just l’efecte podria haver estat el contrari: superar en uns dies la Covid-19, no sabem en quin grau d’afectació, era la prova que tampoc no és per tant. I reforça la imatge de Trump de persona forta, capaç d’afrontar tots els reptes. Si et toca i et mors, serà perquè eres massa vell, massa dèbil o massa el que siga. La malaltia com a “benedicció”, va arribar a dir. Pensàvem que estava boig. Potser sabia molt bé el que deia.
Si penseu que tot això sols pot passar en un país de sonats, obriu els ulls i pareu orella. Analitzeu el discurs de Vox i similars i la penetració social, els grups de WhatsApp, Facebook, com tot això es va filtrant en els mitjans convencionals, en columnistes i els tertulians, com una gota malaia. L’èxit d’expressions com “la paguita” referida a l'ingrés mínim vital. La rebel·lió creixent contra les restriccions i l’actitud egoista i irresponsable de qui sap que als hospitals ho estan passant malament però creu que això no li tocarà. I si li toca, el més segur és que no li passe gran cosa. El qüestionament dels científics i la recepció de teories cada vegada més rocambolesques. Davant d’això, per què no obrir terrasses i comerços, salvar l’economia i que passe el que haja de passar?
La durada de la pandèmia, el desert econòmic que provocarà, tindran molt a veure amb l’extensió o no d’aquest virus que s’està alimentant de la Covid-19. I que no acaba en les fronteres del país que té com a lema nacional “In God we trust”.
