“Trump els té així de grossos!”, exclama Paul Stalker mentre posa les mans en forma de pilota. És al jardí de casa seva, a Bowling Green, a Kentucky, un vespre càlid de tardor. Els mosquits ataquen, Stalker es veu una cervesa Bud Light. “Té un parell de pebrots que necessita un carretó per portar-los amunt i avall”.
Stalker, de 45 anys, un home cepat gairebé calb i amb unes mans que semblen pales, treballava fins fa pocs mesos en una mina de carbó que va haver de tancar, malgrat que el president Trump havia promès salvar-la. La mina subministrava carbó a una central elèctrica que va aturar l’activitat tot i que Trump va intentar impedir-ho.
Però Stalker es manté fidel a Trump, malgrat tot. Perquè li agrada que Trump ataqui els seus oponents obertament en tot moment, perquè és un empresari i no pas un polític, perquè “fot canya a tothom” –així s’expressa Stalker–: als de Washington, als periodistes, als ecologistes, als xinesos. I perquè és l’únic que pot fer retornar la indústria del carbó. “És l’únic, si més no, que ho intenta”.
Kentucky: només el nom ja sona provincià. El sisè estat –aproximadament– més pobre dels EUA és conegut internacionalment, a tot estirar, pel pollastre fregit (Kentucky Fried Chicken) o per les curses de cavalls (Kentucky Derby). Travessant l’estat es veu un encant rural deslluït davant un seductor paisatge de turons i, al mig, bonics poblets amb jardins que tenen la gespa ben segada on hi ha molts cartells que diuen “Trump/Pence 2020”.
Trump necessita homes com Stalker, i ells es mantenen fidels al president, faci el que faci. “Blue-collar workers”, és a dir, ‘obrers de coll blau’ (els que porten granota de treball), així s’anomenen als EUA els treballadors manuals que fan feina en la indústria, en contraposició als “white-collar” (‘de coll blanc’), els treballadors d’oficines, que sovint van a la feina amb camisa blanca i corbata. I Kentucky és inequívocament una terra d’homes de coll blau, que voten els republicans.
En el nucli central de la temptadora retòrica que el 2016 va portar Donald Trump a la Casa Blanca hi ha el fet d’apel·lar a centenars de milers d’obrers de fàbriques, mines i explotacions agrícoles dels EUA postindustrials, als quals Trump va prometre que ressuscitaria del seu món amenaçat. “Make America Great Again”: aquí aquell missatge va tenir bona acceptació, entre persones que no s’havien beneficiat de la promesa de la nova economia i per a qui la globalització sempre havia sonat com un atac a la seva manera de viure. Trump, en canvi, parlava del “carbó com una cosa bonica i neta” i proclamava davant dels miners dels Apalatxes: “Farem que els nostres miners tornin a la feina!”.
Kentucky –estat representat al senat des de fa 35 llargs anys pel líder de la majoria republicana Mitch McConnell– en aquells comicis va votar amb una clara majoria d’un 62,5% a favor de Trump. Són uns votants sense els quals ara, quatre anys després, el 3 de novembre, tampoc no pot guanyar.
Però el president no ha complert les seves promeses, no les ha pogut complir o potser no les ha volgut complir mai. A Indiana va intentar impedir amb rebaixes fiscals que Carrier, una empresa d’instal·lacions d’aire condicionat, traslladés centenars de llocs de treball a Mèxic. “No permetrem que Carrier se’n vagi”, va dir Trump en un acte mediàtic davant la fàbrica. Però més endavant va passar justament el contrari.
A Wisconsin se’l va veure el dia que van posar la primera pedra d’un edifici de nova construcció d’una planta de fabricació productes electrònics de Foxconn que havia de tenir gairebé dos milions de metres quadrats, la qual Trump va elogiar com “la vuitena meravella del món”. Havia de crear més de 13.000 llocs de feina a la zona i havia de generar un renaixement de la producció informàtica i electrònica externalitzada a l’Àsia; però la companyia taiwanesa va reduir dràsticament el projecte i només hi han quedat uns quants centenars de llocs de treball i moltes naus buides. Amb aranzels, liquidacions retroactives de mesures de protecció climàtica i altres accions proteccionistes favorables a les empreses, Trump volia reactivar sectors com la indústria de l’acer o la producció automobilística. Però, malgrat tot això, segons l’Economic Policy Institute, durant la seva presidència han tancat centenars de fàbriques. Més de 250.000 llocs de feina blue-collar s’han desplaçat a l’estranger.
A Bowling Green, el gos pinscher de Stalker, Bambi, lladra amistosament cap al visitant, mentre el seu propietari explica sense que li ho preguntem que fa uns quants mesos la seva xicota el va deixar. Ens porta per les habitacions buides de casa seva, en què pràcticament no hi ha cap moble “perquè ella s’ho va endur tot”; però, de fet, diu, ell no necessita res més que un llit i una dutxa.
Per què es va fer miner, aviat està explicat: “El meu pare era miner. Tothom que jo coneixia anava a la mina. Per tant, jo també hi vaig anar”. Quan Stalker va néixer, als anys setanta, en cap altre lloc dels EUA no es produïa més carbó que aquí, al districte de Muhlenberg, a l’oest de Kentucky. La immensa central de Paradise, a la riba del riu Green, en el moment de la seva inauguració, el 1963, disposava –gràcies a les seves dues unitats de 704 megawatts– de la capacitat de producció energètica més gran del món a partir de carbó. Diverses mines de la rodalia proporcionaven milions de tones d’aquell or negre a Paradise. Eren bons temps.
El 2019, quan es va fer públic que la institució que l’operava, la Tennessee Valley Authority (TVA), volia tancar la seva central a Paradise tot i haver dit el contrari en altres ocasions, Trump va aprofitar la seva eina política preferida, Twitter, per objectar: el carbó és una part important de la producció d’energia, va escriure, i TVA “hauria de considerar seriosament tots els factors abans de prendre una decisió sobre el tancament de plantes viables com Paradise 3 a Kentucky”.
Avui dia les tres enormes torres de refrigeració de Paradise són una nosa inútil enmig del paisatge. Abans que l’últim reactor aturés l’activitat, el febrer del 2020, tan sols donava feina a uns cent treballadors. Aquest dimecres d’octubre un vigilant solitari fa la ronda pels terrenys amb una pick-up i alerta amb indiferència que sense autorització no es poden fer fotos. Lentament, l’aigua verdosa del riu Green flueix per davant de tot aquest panorama.
Riu amunt, a la petita ciutat de Greenville, on l’ostentosa cúpula del sobredimensionat edifici del tribunal del districte s’alça cap al cel blau, l’alcaldessa Jan Yonts ens espera a la sala de plens davant la bandera nord-americana. Ella no està gens trista perquè tanquessin la central. “La partida del carbó ja fa temps que està perduda. Fa temps que evolucionem en altres direccions”. Sí, certament, la ciutat va perdre unes quantes desenes de llocs de feina i també una font d’ingressos fiscals, i és una llàstima, “però no esperàvem cap altra cosa”. A Kentucky som pragmàtics. Yonts té 72 anys i és demòcrata.
A banda –potser– de les poques persones que encara tenen feina en la indústria del carbó, al comtat de Muhlenberg pràcticament no hi ha ningú que encara cregui en un renaixement de la mineria. Les accions de Trump van ser sobretot política simbòlica, un missatge per a la base que no tenia en compte les necessitats econòmiques de la regió. Fins i tot a Kentucky quasi ningú esperava realment que Trump salvés les feines relacionades amb el carbó. Tot i així, els semblava bé que ell almenys lluités per aconseguir-ho.
Paul Stalker té un gran mapa estès al seu jardí en què es veuen els pous laberíntics de la mina Genesis, on treballava fins que va tancar, a la primavera. “Aquí va ser l’últim lloc on vam excavar”, diu assenyalant un lloc que es troba a quilòmetres terra endins. Stalker treballava sota terra en torns de vuit hores que normalment en duraven deu: una feina bruta i perillosa en la foscor. Als túnels de metre i mig els miners hi passen ajupits, “un s’hi acostuma”. Què li agradava de fer de miner? Stalker s’ho pensa. “El ritme de treball”, diu. “El dia passava com si res. No has de pensar gens, allà dintre”.
Stalker responsabilitza de la decadència del carbó el govern del predecessor de Trump, Barack Obama, i les seves mesures mediambientals. “Obama ens va tallar els braços” –Stalker intenta una metàfora– “i Trump ens els ha tornat a cosir”, però amb uns braços cosits ja no es pot excavar com pertoca.
Ha estat mai econòmicament raonable el pla del govern Trump de salvar la indústria del carbó? “No”, respon breument Chris Bollinger, economista de la Universitat de Kentucky. Va ser absurd, diu per telèfon, “lluitar políticament contra la llei de l’oferta i la demanda”. Segons l’expert, la veritable missió de la política és oferir noves perspectives als treballadors acomiadats d’aquest sector en procés de desaparició, proporcionar-los noves ocupacions.
D’això al comtat de Muhlenberg se n’encarrega Gary Jones, director de l’organització per al foment de l’economia Muhlenberg Alliance for Progress. Jones, de 74 anys, va treballar durant molts anys en diverses feines del sector del carbó, amb enormes excavadores obria la terra en miners a cel obert, i entén molt bé “totes aquelles persones que volen conservar el nostre gran llegat”. Però econòmicament ara no té cap sentit. “El carbó no tornarà”, diu també Jones amb veu cansada. Ell ha defensat la implantació d’altres sectors industrials a Kentucky, “si no, ens marxarà tot el jovent”.
Paul Stalker ha trobat feina de camioner en una empresa de ciment, però no li agrada gens. Diu que no té res en contra de la nova empresa, ni en contra dels nous companys de feina, tots són simpàtics, però s’avorreix. Troba a faltar la foscor dels pous. Va passar disset anys baixant sota terra. El salari també és molt pitjor, ara guanya menys de la meitat del que guanyava a la mina, on la seva experiència i les seves aptituds tenien un cert valor.
També diu pestes de l’Obamacare, l’assegurança mèdica que ha de pagar des de fa uns quants anys. “Abans de l’Obamacare la mina em pagava l’assegurança”, explica Stalker, es preocupaven per tot. Al seu fill ja li va desaconsellar des de ben aviat que fes carrera a la mina; el noi, per contra, instal·la conduccions de gas, i això està bé, troba el pare, “està més bé fora de la mina”.
El 3 de novembre, el dia de les eleccions, Stalker es quedarà a casa. No té ganes d’anar a votar, és massa feina anar fins al local electoral i votar per correu és massa complicat. Trump, n’està convençut, se’n sortirà igualment sense ell.