Abans de tornar-se vulnerable, Donald Trump va qualificar països sencers de cort de porcs, va titllar els mexicans de violadors i en les seves tempestes de Twitter va insultar a tort i a dret presentadores de televisió, actors, esportistes i funcionaris. Va exigir la destitució de diputats, va ofendre senadores, va atacar la justícia, va burlar-se de la ciència, va escarnir persones discapacitades i va embrutar el record de soldats caiguts. Però majoritàriament tot allò no el va afectar gaire.
Abans que el seu poder comencés a esquerdar-se, Donald Trump va minar amb vehemència el dret fonamental —especialment protegit per la constitució— a la llibertat de premsa i d’opinió, va sembrar la desconfiança envers els fets i no va perdre cap oportunitat per escampar propaganda divisòria. Va qualificar els neonazis de Charlottesville de “bones persones”, i al debat televisiu amb el seu contrincant demòcrata, Joe Biden, davant setanta milions d’espectadors, va dedicar una salutació al moviment racista dels Proud Boys. Va amenaçar crítics i adversaris d’enviar-los a la presó i darrerament ha repetit contínuament, sense motius ni proves, que el vot per correu obre la porta al frau electoral. Res d’això, durant tots aquests anys, no l’ha perjudicat.
Abans que se li obrís el terra sota els peus, Donald Trump va separar fills de migrants a la frontera mexicana i els va fer tancar en gàbies. Va permetre l’explotació de territoris protegits de l’Àrtic per extreure’n petroli i gas, va desdir-se dels Acords de París sobre el clima i va negar l’escalfament global antròpic, fins i tot mentre a l’interior de la costa oest dels EUA hi havia greus incendis que duraven setmanes. Fins fa poc, semblava que res no el podia afectar. Que era immune a tot.
Enmig d’una pandèmia, el president dels EUA va posar objeccions a les xifres que donava l’Organització Mundial de la Salut (OMS) respecte al seu país, va atiar conflictes comercials contra aliats a Europa i l’Amèrica del Nord i va fer tractes amb dictadors de l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient. Als fòrums de l’OTAN, les Nacions Unides i al Consell de Seguretat de l’ONU, ha conduït els EUA a l’aïllament. Com a empresari, va evadir impostos fins a uns extrems desconcertants, va acumular deutes com un estafador i, malgrat totes les promeses, mai no ha separat els seus negocis privats dels assumptes d’estat.
I tanmateix, amb tot això no n’hi ha hagut prou per desbaratar la seva esperança de ser reelegit el 3 de novembre. Han calgut els successos dels últims dies —una cascada d’esdeveniments— per reduir notablement les perspectives de victòria de Trump, potser fins i tot per descartar del tot aquesta possibilitat.
Aquests últims dies, fins i tot han passat moltes coses per als ràpids “nous cicles” dels EUA. Fa dues setmanes el New York Times va publicar unes revelacions sobre els documents fiscals de Trump, amb els quals es va enfonsar la seva llegenda d’empresari d’èxit i va quedar documentada la seva perillosa dependència de patrocinadors. El primer cara a cara televisiu amb Joe Biden va ser parcial, caòtic, en el cas de Trump marcat pràcticament només per l’odi; de fet, perquè l’escàndol fos complet, només va faltar que Trump, de 74 anys, s’abraonés sobre Biden, de 77, com algú que es llança per aconseguir un premi.
Però les revelacions del New York Times i el debat televisiu no van ser un perill addicional per a Trump, perquè els seus votants fa temps que elogien aquesta mena de novetats en el seu candidat. No, va caldre una casualitat dramàtica per posar en perill el seu domini, un gir d’aquells que només s’acuden als millors guionistes: Trump, el gran minimitzador de la pandèmia, es va infectar per coronavirus. Així es com va anar.
Molt probablement, a finals de setembre el virus va entrar al cercle més íntim del poder dels EUA, dins la casa mateix de Trump. L’1 d’octubre, el president dels Estats Units d’Amèrica, una de les persones més protegides del món, va donar positiu de COVID-19, una malaltia a la qual fa mesos que resta importància. Va haver de passar uns quants dies a l’hospital, on el van haver de tractar amb un còctel de medicaments, tot això per una malaltia que ell havia comparat reiteradament amb una grip estacional. Però el virus podria haver donat políticament l’estocada final al pacient Trump, encara que ja torni a estar bé de salut. Perquè ell l’havia infravalorat com a adversari. Perquè, en realitat, no n’era immune.
Si Trump fracassa el dia de les eleccions —i si més no les enquestes actuals apunten en aquesta direcció—, la seva gestió de la pandèmia haurà estat determinant. Si fracassa serà perquè no es va prendre seriosament el virus com un perill per a la vida, perquè va voler-lo ocultar com a tema de campanya davant els seus oponents aprofitant tot el poder de la presidència. Fins i tot un cop contagiat —ara que la pandèmia s’ha catapultat fins al primer lloc de l’agenda nacional—, Trump encara intenta minimitzar-la. Des que va donar positiu, el pacient número u dels EUA fa una impressió vergonyosa a l’hora de gestionar aquesta nova situació.
Mentrestant, continua retrocedint als estats decisius, els swing states. Segons les enquestes, a Michigan Joe Biden l’avantatja en prop de vuit punts percentuals; a Pennsilvània, en set; a Wisconsin, en set, i a Florida, en quatre. Fins i tot Arizona, bastió republicà durant molt de temps, podria caure ara en mans demòcrates. I també val la pena fixar-se com els votants de més de 65 anys giren l’esquena a Trump a tot el país, mentre que fa quatre anys van votar-lo a ell majoritàriament.
Evidentment, tot això encara pot girar-se a favor del president. I evidentment, a ben bé tres setmanes per a les eleccions encara poden passar moltes coses, però les perspectives de reelecció de Trump van disminuint.
Precisament, el seu equip de campanya acaba de reduir els espots televisius en molts estats del mitjà oest, un indici més que el president veu com disminueixen les seves opcions en aquests indrets. La institució demoscòpia preferida del president, Rasmussen, considera que a escala nacional està dotze punts percentuals per darrere de Biden. En la mitjana nacional dels analistes de dades de FiveThirtyEight, des del juny Biden té un avantatge de deu punts.
El contagi del president, de la seva dona i de molts dels seus col·laboradors més propers l’hauria d’haver fet tornar una persona més reflexiva i potser hauria pogut tenir una actitud una mica més simpàtica. Durant els primers dies a l’hospital, temporalment va rebaixar el to, però, un cop en va sortir, Trump ha tornat a la fanfarroneria d’abans. Alguns dies i algunes nits sembla com si els esteroides que li van administrar hagin tingut efectes secundaris i hagin potenciat encara més les seves pitjors característiques.
El seu retorn a la Casa Blanca, amb helicòpter des de l’hospital militar Walter Reed, no gaire lluny d’allà, li va donar uns minuts televisius òptims per escenificar un acte més de l’obra interminable de la seva masculinitat tòxica. Però al seu caminar solemne i a les salutacions militars, al gest amb el polze amunt i a la mandíbula tirada endavant, de cop i volta els va faltar l’efecte que tenien abans. A molts, el retorn d’aquell home no els va provocar alleujament, sinó un temor difús.
Les imatges, enregistrades amb gran pompositat des de molts angles, havien de transmetre fortalesa, però el seu missatge va ser, involuntàriament, un altre: Trump semblava un bufó fora de lloc, un home equivocat que es troba en el lloc equivocat i en la pel·lícula que no toca, un pallasso al centre del poder de qui es pot esperar qualsevol cosa, llevat de la superació d’una de les més grans crisis que els EUA han hagut de viure en la seva història recent. Trump, volent presentar-se amb totes les seves forces amb el seu màxim encant, en aquells moments es va presentar només tal com és pròpiament.
Contra la seva intenció, les imatges revelaven que en la seva persona la força i la responsabilitat estan dissociades, que no sap gestionar el poder, que tot —en aquest cas, una pandèmia mundial— només ho aprofita per beneficiar-se’n ell.
I a més, va cometent greus errors. Se li pot retreure, per exemple, com un gest de desconsideració que sortís al balcó Truman i es tragués la mascareta. Perquè evidentment Trump en aquells moments era un perill per al seu entorn, molt probablement era contagiós; igual que dies abans, quan els seus agents de seguretat el van portar en cotxe pels voltants de l’hospital només per oferir a les teles i als seus ultres imatges noves seves.
Sembla que li sigui totalment igual posar en perill totes les persones amb qui es troba. I forçar a tothom que ha de parlar amb ell a haver de fer quarantena. Sembla com si Trump hagués començat a creure’s les seves pròpies mentides sobre la innocuïtat del virus. Ara bé, amb aquesta actitud li serà més difícil aplegar el suport de la majoria dels nord-americans. I aquesta actitud condueix a més i més errors.
De tornada a la feina, el president no es va aturar ni tan sols un moment, una nit o un dia a considerar la seva situació i la del seu país amb calma. En canvi, va agafar el mòbil i va enviar un missatge en vídeo al món, un missatge perfecte per ofendre els sentiments dels milions de familiars de víctimes del coronavirus: “No permeteu”, va dir el president, “que el virus determini la vostra vida. No li tingueu por”.
Amb el contagi de Trump, cada cop més nord-americans s’adonen que, pel que fa al coronavirus, hi podria haver una certa necessitat d’aclarir què ha passat, malgrat el que digui el president. Com s’explica que els habitants dels EUA siguin només un 4% de la població mundial, però que tinguin un 20% dels morts per COVID-19 al món? D’on surt la xifra desorbitada de més de 210.000 morts? Com casa això amb el mantra de Trump segons el qual el seu govern “ha fet una feina fantàstica” respecte al coronavirus? I què passaria si Anthony Fauci, director de l’Institut Nacional de Malalties Infeccioses, tingués raó amb l’avís que és possible que es produeixin fins a 190.000 morts més?
Ara es torna en contra de Trump el fet de no haver-se pres seriosament la pandèmia —com hauria estat la seva obligació— i no haver-la considerat una epidèmia mortífera, tot i que va estar informat molt aviat de l’abast dramàtic de la situació. El seu assessor de seguretat, Robert O’Brien, ja l’havia avisat a final de gener que la pandèmia seria “la principal amenaça per a la seguretat nacional durant la seva presidència”. Aleshores, els EUA tenien tan sols unes poques infeccions confirmades; per tant, Trump no devia plantejar-se prendre’s seriosament aquell avís. Es va dedicar, doncs, a minimitzar-la, a negar-la, a recórrer al pensament màgic i a les esperances errònies.
A mitjan febrer, Trump va dir una cosa semblant a d’altres que ha repetit sovint: “Crec que tot anirà bé. Crec que, quan arribi l’abril i el bon temps, l’efecte serà molt negatiu per a aquesta mena de virus. Ja veurem què passa, però jo crec que tot sortirà bé”.
Al cap d’unes quantes setmanes, quan el nombre de contagis als EUA es va disparar, va anunciar que aixecaria aviat les mesures de confinament en vigor i que reobriria totalment el país a l’abril, per Setmana Santa. Els governadors que van obeir aquest desig van convertir els seus estats en focus de la pandèmia. D’altres que s’hi van negar van ser menyspreats per la Casa Blanca i amenaçats que se’ls retirarien recursos.
Al març, Trump va admetre obertament davant el periodista Bob Woodward que era conscient de la perillositat de la pandèmia, però que la minimitzava a consciència. “Sempre la minimitzo perquè no vull desfermar el pànic”. Actualment, ven aquest comportament remetent-se al llegendari primer ministre britànic Winston Churchill i qualificant-lo com una actuació responsable d’un líder previsor. En realitat, es va apoderar de Trump el pànic que l’epidèmia pogués enfonsar el seu balanç econòmic i, per tant, la seva reelecció.
En comptes de mitigar el virus per tots els mitjans —com de ben segur hauria intentat Churchill—, Trump en va minimitzar els efectes amb l’esperança que d’alguna manera els missatges positius ja mantindrien l’economia en marxa. El Washington Post ha examinat les aparicions i declaracions en què Trump ha minimitzat el coronavirus i n’ha trobat 138 casos des de final de gener fins avui. Des del gener, Trump diu gairebé cada dia coses com: “Desapareixerà. Un dia, serà com un miracle, ja no hi serà més. Creieu-me”.
El miracle, però, no vol arribar. En canvi, als EUA va prenent forma una realitat brutal de la qual és culpable, entre altres coses, la política epidemiològica negligent de la Casa Blanca. Segons un estudi, als EUA s’haurien pogut salvar desenes de milers de vides si l’1 d’abril s’hagués introduït l’obligatorietat de portar mascareta als treballadors de restaurants i comerços.
Per contra, encara ara Trump es riu de portar mascareta. Ja a començament de la pandèmia va dir: “No m’imagino assegut al magnífic escriptori del Despatx Oval rebent presidents, primers ministres, dictadors i reis portant mascareta. Jo, en qualsevol cas, no ho faré”. Així quedava fixada l’actitud del president.
El president sempre va donar exemple ràpidament i així va definir l’actitud que s’esperava d’un republicà de pedra picada. En comptes de seguir el consell dels seus experts, que des de l’abril recomanaven portar mascareta, Trump va ser capaç de convertir aquest petit objecte per combatre la pandèmia en un símbol polític.
Les absurdes conseqüències d’això es poden veure pel país: mentre que en bastions demòcrates com Washington o Nova York pràcticament ningú no surt al carrer sense mascareta —i per descomptat tothom en porta per entrar a un restaurant—, als EUA republicans una bona encaixada de mans sense mascareta es considera un signe que un no es deixa enganyar pels cagacalces liberals de les costes est i oest. Trump ha aconseguit dividir el país també en aquesta qüestió.
La mateixa Casa Blanca s’ha convertit en un punt calent sota la direcció de Trump, i des de la setmana passada s’ha tornat una casa encantada mig abandonada. La major part dels treballadors que en períodes de normalitat entren i surten diàriament ara fan teletreball o estan en quarantena.
Com que el vicecomandant de la guàrdia costanera també ha agafat la COVID-19, dimarts gairebé tot l’equip de la comandància militar, els alts càrrecs de l’Estat Major —entre ells el seu cap, Mike Milley— es van posar en quarantena per seguretat. Fins dijous, del cercle més proper del matrimoni Trump com a mínim vint persones van donar positiu per coronavirus, entre els quals hi ha molts assessors propers del president. I d’això també n’és responsable Trump.
En tots els mesos des de l’esclat de la pandèmia, el president ha creat una atmosfera a la Casa Blanca en què presenta els que porten mascareta com a potencials traïdors, com uns tipus fluixos massa políticament correctes. Entre els pocs que s’oposen al dictat de Trump, hi ha Matthew Pottinger, un experiodista del Wall Street Journal que ara treballa com a assessor de seguretat sobre assumptes relacionats amb la Xina, i Olivia Troye, que fins a l’agost va formar part de l’equip de treball de la Casa Blanca sobre el coronavirus, dirigit pel vicepresident Mike Pence, però que finalment va deixar el càrrec per frustració. “A tots els que portaven mascareta se’ls mirava amb desdeny”, va dir Troye al New York Times.
I també el líder de la majoria republicana al Senat, Mitch McConnell, que s’ha mantingut lleial a Trump durant tots els anys de mandat, s’ha distanciat del president d’una manera sorprenentment clara. “Sincerament, des del 6 d’agost no he tornat a la Casa Blanca”, va dir dijous, “perquè em semblava que jo tenia una idea diferent de com s’havia de procedir en tot això. Al Senat he insistit que portéssim mascareta i que mantinguéssim un distanciament social”.
Aquella actitud antimascareta era un esperit destructiu atiat des de molt amunt. Al setembre, el president va increpar un periodista de l’agència Reuters dient-li: “Si no et treus això, sembles molt ximple”. I al mateix temps Trump es va convèncer i va convèncer els seus que la situació era segura perquè a la Casa Blanca imperava un règim estricte de tests.
Efectivament, es feien molts tests, però, d’una banda, es confiava en els tests ràpids, amb més probabilitat d’error; i, de l’altra, només es feien tests diaris als treballadors que estaven en contacte directe amb el president. Retrospectivament, l’estratègia de protecció contra el virus de la Casa Blanca sembla ideada per una criatura. Sigui com sigui, no va funcionar. Al juliol, si no abans, quan O’Brien, l’assessor de seguretat, es va posar malalt, va quedar clar fins a quin extrem el virus ja havia entrat en el nucli de la institució governamental.
Però, mentre a la liberal Washington les ciutadanes i els ciutadans anaven cada cop amb més compte, la Casa Blanca semblava cada cop més el club dels negacionistes del coronavirus. La portaveu de Trump, Kayleigh McEnany, oferia gairebé cada dia rodes de premsa, el simbolisme de les quals amb prou feines hauria pogut ser més clar: a baix a la sala hi havia els periodistes amb la boca tapada i amb guants de plàstic; a dalt, a la tarima, una cap de premsa que pràcticament mai no portava mascareta. McEnany és ara una de les infectades.
És molt possible que es contagiés, com algunes altres persones, en un acte celebrat el 26 de setembre, quan va començar —primer imperceptiblement— la pèrdua de control de Trump sobre la seva pròpia escenificació. Aquell dissabte, el president va presentar molt orgullós la jurista Amy Coney Barrett com a candidata per al Tribunal Suprem, l’òrgan judicial més poderós del país, les decisions del qual tenen efectes en molts aspectes de les vida quotidiana nord-americana. La festa al jardí de les Roses va ser dissenyada per Trump i els seus estrategs —irònicament— per substituir l’enutjós tema de la pandèmia per una història d’èxit. Però el pla va sortir malament. La festa en aquell jardí va generar portades per uns motius totalment diferents. Va resultar que de la llista de convidats molts noms aviat van ser vinculats amb el contagi per coronavirus. Els senadors Mike Lee, de Utah, i Thom Tillis, de Carolina del Nord, han agafat la malaltia, com també Kellyanne Conway, del cercle més proper a Trump, o Chris Christie, exgovernador i actual coach de debats del president.
La demostració que efectivament es van infectar al jardí de la Casa Blanca encara no ha transcendit i previsiblement mai no transcendirà. Les imatges posen de manifest que els convidats a casa dels Trump es van acariciar abundantment i es van fregar les galtes. Malgrat tot, aquesta setmana es va rebutjar l’oferta dels CDC, l’autoritat epidemiològica, per traçar els infectats de l’entorn de la Casa Blanca, on, d’això, no en volen sentir parlar. Ni en volen veure res. Ni dir-ne paraula.
És evident que, per aconseguir un bon espectacle, si convé Trump passa per damunt de cadàvers; si bé aquestes paraules sonen polèmiques, només descriuen com ell actua. Quan el 20 de juny el president va fer campanya en un pavelló de Tulsa, a Oklahoma, ho va fer manifestament sense pensar gens en la higiene ni en la prevenció de la pandèmia. Va deixar que l’aclamessin milers de simpatitzats que no mantenien distàncies i va actuar com si res, tot i que, des de feia mesos, sabia que aquest virus potencialment mortífer es transmetia per l’aire.
Vist així, tots els seus grans mítings han estat un experiment forassenyat enmig d’un territori en pandèmia, en alguns casos possiblement amb conseqüències mortals: a Oklahoma entre els assistents hi havia Herman Cain, un excandidat presidencial republicà que com la majoria no portava mascareta. Espatlla contra espatlla amb altres fans de Trump, Cain va assistir a l’acte i va escriure a Twitter: “Ens ho estem passant de meravella”. Nou dies més tard, Cain, de 74 anys, va donar positiu per coronavirus i quatre setmanes després moria com a conseqüència de la infecció. No es pot demostrar que Cain agafés el virus en l’acte de Trump a Tulsa, però sí que és pràcticament segur que el nombre de contagis a la ciutat augmentés entre altres coses per aquell esdeveniment, això almenys és el que va explicar posteriorment el cap de l’autoritat sanitària municipal.
Trump no va pensar a extreure’n conclusions i a renunciar als actes amb públic. Al contrari: fins fa poc, quan per Twitter va haver d’anunciar que ell i Melania estaven contagiats, gairebé cada dia va participar en actes, grans i petits. Com si no passés res. O com si les lleis de la virologia no se’ls apliquessin a ell i als seus simpatitzants.
Fins i tot el dia abans de diagnosticar-li la COVID-19, al seu club de golf a Bedminster, a Nova Jersey, Trump va fer d’amfitrió de ben bé 200 convidats d’honor, alguns dels quals van fer donatius d’alguns milers o fins i tot 250.000 dòlars, per compartir taula amb el president, parlar-hi i fer-se fotos amb ell. Això últim suposava un risc personal més alt del que podien pensar, però el president ho va ometre o com a màxim en va fer broma.
I això malgrat que, en aquells moments, a Bedminster, mentre es feia fotos amb fans, ja sabia que Hope Hicks, la seva assessora personal, havia estat una de les primeres persones del seu cercle més proper que s’havia infectat. Havien estat junts a Minnesota, dimecres de fa dues setmanes, on Hicks va començar a notar símptomes i va posar-se en quarantena —signifiqui el que això signifiqui— a l’avió presidencial, l’Air Force One.
És, doncs, el president nord-americà un supercontagiador? Se li ha de retreure haver causat danys físics per imprudència? És incomprensible que a casa de l’home més poderós del món aparentment no tinguin gens d’interès a aclarir els fets, que ni tan sols se sàpiga exactament quan es va contagiar el líder del món lliure.
Totes les informacions sobre el malalt més famós del món i el seu estat de salut són imprecises, contradictòries i possiblement estan retocades amb finalitats polítiques. Quan Trump va ser ingressat a l’hospital, el seu propi cap de l’Estat Major va qualificar l’estat del president de crític, mentre que el seu metge personal va parlar només de símptomes lleus. Tot és incert en el món de Trump.
Clemens Wendtner, cap de medicina de la Clínica Schwabing, de Munic, sospita que “estava més malalt del que es va admetre oficialment al principi”. Aquesta opinió queda confirmada pels medicaments que se li van administrar. El còctel d’anticossos de l’empresa Regeneron, per exemple, que va prendre’s el president encara no ha estat aprovat; els estudis en què se’n posa a prova l’efectivitat i la seguretat encara estan en curs. El fet que els metges estiguessin disposats a donar-li aquest remei malgrat els riscos per aclarir i que ell hi estigués manifestament d’acord, és un motiu per pensar que l’estat del president dels EUA probablement era més crític del que se sabia.
El segon medicament que li van donar, el remdesivir, que inhibeix la reproducció del virus, també apunta que la seva infecció era menys innòcua del que es va dir. Als EUA aquest medicament, que s’administra per via intravenosa, només està permès per a pacients tractats a l’hospital. Segons alguns estudis, el fàrmac ha permès reduir de divuit a dotze dies el temps de curació en pacients greus; però en pacients lleus, en canvi, no ha tingut efectes.
Alguns experts mèdics troben preocupant que a Trump se li administrés dexametasona, a més dels anticossos i del remdesivir. “La dexametasona ajuda sobretot pacients de COVID-19 que estan molt malalts”, diu Torsten Feldt, infectòleg i cap de medicina de la clínica universitària de Düsseldorf. En malalts lleus que encara no necessiten oxigen, podria ser inclús perjudicial. Aquest remei inhibeix la reacció immunitària i pretén impedir el descarrilament perillós del sistema de defensa, motiu pel qual acaben morint força pacients de COVID-19.
El fet que a Trump se li donés aquest medicament —relativament aviat en l’evolució de la malaltia i sense que hagués de recórrer a la ventilació mecànica— ha generat especulacions entre els metges. Podria ser que Trump fos positiu per coronavirus força més aviat i no l’1 d’octubre? Li van subministrar oxigen d’amagat? O li van administrar el medicament perquè se sentís subjectivament més bé i perquè pogués tornar a estar llest per a la campanya més ràpidament?
La dexametasona és coneguda perquè millora l’ànim i el benestar general dels pacients, si més no temporalment. “Amb la dexametasona gairebé tots els pacients s’aixequen del llit al cap de poc”, diu el doctor Wendtner. “En diem l’efecte Llàtzer”. El fet que els pacients que prenen dexametasona se senten vint anys més joves —com va piular Trump des de l’hospital en referència a ell mateix— Wendtner també ho ha sentit dir als seus pacients. “El fàrmac augmenta l’autoestima”. Però, un cop passats els efectes, els pacients poden caure en un forat.
Si bé són notables les incerteses sobre el veritable estat de salut de Trump, més notable és el judici dels experts sobre la catastròfica política de Trump respecte al coronavirus. El prestigiós New England Journal of Medicine ha trencat explícitament la seva tradició de 208 anys per expressar-se políticament. En el nou número de la revista, els editors critiquen durament “l’actual lideratge dels EUA”. Sense esmentar directament Trump, escriuen amb una severitat infreqüent: “Qualsevol altra persona que malbaratés diners i vides d’una manera tan negligent hauria de fer front a conseqüències penals”.
Trump, el malalt de la Casa Blanca, ha errat el càlcul ben al final del seu mandat. La seva estratègia de presentar-se com la cara oposada i viril del seu adversari, Joe Biden, ha sortit malament. Perquè el curs dels esdeveniments ara dona la raó clarament a Biden, que després de l’inici de la pandèmia va fer la seva campanya electoral per videoconferència des de la seva residència a Delaware i que posteriorment s’ha barrejat amb gent amb moltes reserves.
La resposta racional ha estat la resposta correcta a una pandèmia mortífera. Els intents de Trump de presentar el comportament de Biden com una mostra de feblesa han acabat en no res. En canvi, ara és ell qui apareix com algú irresponsable i insensat, mentre que Biden, de qui es reia dient-li “Sleepy Joe” (‘Joe l’adormit’), és vist com una persona mesurada i intel·ligent.
A molts dels espectaculars actes de Trump ara s’hi atribueix una òptica maliciosa. Els EUA no han oblidat que profanés la Casa Blanca per fer-hi els discursos del congrés del Partit Republicà de l’agost, amb la qual cosa va aprofitar aquell escenari per a un acte de propaganda pròpia. A més, ara la gent s’adona que el 27 de setembre, en la nominació de la jurista Barrett, va posar en perill la salut —i fins i tot la vida— de moltes persones. Com ha de servir el bé comú algú a qui li és igual el benestar dels seus amics?
Trump hauria tingut totes les opcions del món per evitar aquesta impressió i controlar molt més bé la pandèmia. Els CDC —l’autoritat epidemiològica nord-americana— són els que des de fa dècades marquen els estàndards internacionals en la lluita contra les malalties infeccioses; i amb Anthony Fauci, el director de l’Institut Nacional de Malalties Infeccioses, Trump té al costat un metge que és respectat en tot l’espectre polític.
De fet, Fauci, l’home de la veu ronca i de l’inconfusible accent de Brooklyn, és un regal per a un president que ha de combatre una epidèmia: l’expertesa del viròleg és indiscutible. Al començament de la seva carrera, Fauci —Tony per als amics— va desenvolupar una teràpia per a malalties autoimmunes mortals, i als anys vuitanta va ser un dels científics capdavanters en la investigació del patogen VIH. Però aquest home de 79 anys destaca sobretot perquè té el do d’explicar qüestions complicades de medicina d’una manera tan pràctica i senzilla que se l’entén fins i tot en un bar de Kentucky.
Al començament de la crisi del coronavirus, Fauci parlava gairebé diàriament amb el president i, quan compareixia juntament amb Trump, aconsellava el que recomanaven tots els experts: mantenir la distància, rentar-se les mans i reduir els contactes. També alertava del perill d’obrir el país massa aviat a la vida econòmica.
Tanmateix, declarar aquestes evidències va ser suficient per caure en desgràcia davant de Trump. A l’abril, el president va difondre el tuit d’una candidata presidencial republicana fracassada que contenia el hashtag #FireFauci (‘Acomiadeu Fauci’). A mitjan juliol, es va filtrar un memoràndum de l’oficina de premsa de la Casa Blanca en què es llistava detalladament com es podia desacreditar Fauci davant l’opinió pública. Semblava que el president no lluités contra el virus, sinó contra la raó i els que la transmeten.
De moment ,Trump no s’ha atrevit a acomiadar Fauci, probablement perquè té prou olfacte per saber que acomiadar el metge que ha assessorat sis presidents no queda bé. Però en la seva relació amb l’expert es reflecteix tota l’horripilant irresponsabilitat de Trump, la seva incapacitat per marcar les prioritats adequades, la seva gelosia envers qualsevol persona que li pren el lloc a l’escenari. La COVID-19, des que l’ha afectat també a ell, ha posat al descobert que Trump és un líder insensat, una persona sense empatia. Ell, que omple la xarxa amb els seus exabruptes constants a Twitter, pràcticament no té ni una paraula de consol per als molts contagiats del seu entorn. Trump només sap posar majúscules i signes d’exclamació, però així cada cop més sovint s’allunya de la població.
Les seves promeses, que massa sovint no han estat més que paraules, ja no són creïbles. Del fet que el mur amb Mèxic —proposta estrella de la campanya del 2016— ni el pagarà Mèxic ni està construït, en pot donar la culpa als seus enemics demòcrates. Però el fet que no es compleixi l’esperança, llargament atiada pel president, que hi hauria una vacuna contra el coronavirus abans de les eleccions no l’ajuda amb vista als comicis.
Finalment, a la meitat d’aquesta setmana el president va tornar a intentar pressionar l’autoritat farmacològica nord-americana perquè relaxés els criteris per avançar en el desenvolupament de substàncies eficaces. Però, de fet, a part d’ell, això no ho vol ningú, ni tan sols la indústria farmacèutica. L’autoritat ha rebutjat reiteradament la proposta de Trump i s’ha refermat en els procediments acreditats.
En situacions com aquestes, Trump sembla l’exemple típic de l’efecte de Dunning-Kruger, segons el qual les persones incompetents sovint sobrevaloren el coneixement propi i la seva capacitat. Un bon exemple d’això es va veure durant el debat televisiu amb Biden, quan el president va tornar a afirmar que aviat hi haurà disponible una vacuna contra el coronavirus. Quan el moderador del debat li va dir que el director de l’autoritat nacional per a la lluita contra les epidèmies als EUA, Robert Redfield, no ho creia així i que com a molt aviat comptava tenir un antídot a mitjan any que ve, Trump va respondre: “Jo tinc una opinió diferent”.
Les conseqüències d’aquesta supèrbia queden plasmades en les estadístiques actuals. Prop de 40.000 persones es contagien diàriament als EUA per coronavirus, i darrerament morien unes 700 persones cada dia per COVID-19. En més de vint estats, el virus torna a propagar-se.
Uns números dolents que per a Trump encara són més desoladors, perquè es demostra que amb la seva política no tan sols ha donat més força a la pandèmia, sinó que tampoc no ha aconseguit —i això perjudica la seva llegenda autobiogràfica d’home d’acció i d’as dels negocis— reactivar l’economia. Ha posat en marxa una política de lose-lose, en què només hi ha perdedors. I això també val potser per a ell mateix.
El seu corrent de pensament difós a Twitter ja sol contenir —i no pas des que es va posar malalt i li van donar medicaments potents— traces de confusió mental. Tot i així, aquesta setmana va sobresortir un tuit que transitòriament va fer desplomar les cotitzacions a Wall Street i que va provocar fortes reaccions en la indústria del país i al seu propi partit. Trump va anunciar en un parell de ratlles el final de les negociacions amb els demòcrates sobre un altre paquet d’ajuts pel coronavirus per valor d’uns 2.000 milions de dòlars; el volum exacte encara estava en disputa, però no la necessitat del paquet.
Aquelles paraules van ser un greu error polític; una equivocació que, per a més inri, Trump va voler arreglar tan sols hores després i novament per Twitter, com si ja no fos amo dels seus actes. D’aquesta manera, les seves opcions de reelecció s’escurcen gairebé cada dia, si no passa alguna cosa que li permeti guanyar la cursa als últims metres.
El més preocupant per a Trump és que va perdent terreny als estats septentrionals de Pennsilvània, Michigan, Wisconsin i fins i tot Ohio, en llocs on fa quatre anys va guanyar els comicis. Ja no pot descartar perdre també a Geòrgia, un estat que no ha votat un candidat demòcrata des de l’era de Bill Clinton, fa 28 anys.
El primer debat televisiu va ser un desastre; i ara probablement no voldrà comprometre’s a un segon debat. Com que la comissió responsable volia organitzar-lo virtualment, Trump va dir a la presentadora de la Fox Maria Bartiromo que ell no perdria el temps amb un debat virtual en què en qualsevol moment li poden apagar el micro.
En l’entrevista va transmetre una imatge de maníac, es va mostrar insatisfet amb el director de l’FBI, Christopher Wray, i amb el ministre de Justícia, William Barr, a qui va retreure que no fessin res contra el “frau” en el vot per correu i tampoc contra els seus adversaris polítics. Al final va vociferar: “Per què Hillary Clinton encara no ha estat acusada?”. Va semblar com si Trump s’hagués quedat a l’any 2016, quan encara s’enfrontava a Clinton.
Per capgirar la tendència del 2020, Trump ha descendit a una gran baixesa. Clarament intenta imitar l’autòcrata brasiler Jair Bolsonaro, que va utilitzar la seva infecció i curació de la COVID-19 com a prova que tota la por del virus era desmesuradament exagerada. Però les xifres nord-americanes contradiuen aquest diagnòstic d’una manera tan clara que les tesis de Trump ja no es poden imposar.
La majoria dels nord-americans ja fa temps que pensen que el seu president gestiona malament la pandèmia. El fet que ell mateix s’hagi contagiat ho corrobora. El nombre de crítics del president ha anat augmentant: segons una enquesta de la CNN, dos terços dels ciutadans dels EUA creuen que Trump ha gestionat irresponsablement el risc de contagiar-se i que altres persones es contagiessin. Estan decebuts amb ell sobretot les dones i els votants més vells: uns grups de votants que Trump necessita forçosament per guanyar.
Les males enquestes no són sorprenents. Durant els últims mesos, Trump ha actuat com si el virus no li pogués fer res. Darrere la burla del seu contrincant i dels demòcrates emmascarats s’hi amagava l’abstrusa idea que la malaltia és qüestió de voluntat. Aquesta absurditat ha quedat clarament rebatuda amb el contagi del president. I molts nord-americans han vist el vídeo de dilluns en què Trump bleixava després de pujar les escales del balcó Truman. Els vencedors tenen un aspecte diferent. I els presidents dels EUA també.
Traducció d'Arnau Figueras