Un divendres calorós d’agost, la perruquera Donna Kowalczyk remena una prestatgeria per trobar-hi la conspiració mundial. Passen uns quants minuts del migdia, però per avui Kowalczyk ja ha acabat la feina: allà on al matí tenyia els cabells a les clientes, ara hi dorm el seu gos Gabriel. No suporto portar tot el dia aquesta cosa a la cara. “A més, no serveix per a res”, diu Kowalczyk mentre treu triomfant una capsa de cartró del prestatge. “Ho diu fins i tot al paquet”.
Kowalczyk gira la capsa de mascaretes que té a les mans com si fos una prova pericial important, fins que troba una inscripció minúscula. “Xina!”, crida Kowalczyk. “Wuhan!”. Efectivament, al paquet hi posa “Fabricat a Wuhan/China”. Kowalczyk està satisfeta, com si hagués aclarit un cas d’assassinat. De cop i volta sembla que tot lliga: els comunistes de Pequín, la maleïda obligació de portar mascareta i els mals resultats a les enquestes del seu president.
“Com pot ser que ens hàgim quedat sense paper de vàter, però que hàgim de portar mascaretes de la Xina?”, es pregunta.
“A vostè què li sembla?!”.
Pequín va escampar l’epidèmia pel món per fomentar la compra de mascaretes? Donna Kowalczyk reflexiona uns segons. No, diu finalment. La seva teoria és que el govern xinès va posar en circulació el virus per tenir una excusa per reprimir les protestes al seu propi país. “Això és el que crec”, diu Kowalczyk, i es deixa caure en una cadira.
Kowalczyk té 62 anys i de seguida perd l’alè, però no té gens de por del virus. També llegeix moltes coses per internet, per això es tem que alguna cosa no quadra pel que fa al nombre de contagis als EUA. “Vostè ha sentit que s’han descobert virus en bastonets de cotó per estrenar dels que es fan servir per fer tests de COVID?”, pregunta. Kowalczyk se sorprèn que d’això els mitjans majoritaris no en parlin.
A final d’abril va anar amb unes quantes amigues a Harrisburg, la capital de Pennsilvània, per manifestar-se contra el confinament imposat pel governador demòcrata, Tom Wolf. Centenars de persones s’havien congregat davant el capitoli de la ciutat. “Ens vam donar la mà i ens vam abraçar. Ningú no portava mascareta. I què va passar? Res de res”.
La perruqueria de Donna Kowalczyk és al carrer South River de Wilkes-Barre, una ciutat situada enmig de les lleus ondulacions de les muntanyes Pocono. Circulant per la interestatal 81, quan s’albiren els campanars de la ciutat enmig dels arbres, hom contempla un paisatge nord-americà idíl·lic. A baix, a la vall, però, les finestres de moltes cases estan tapiades amb planxes de conglomerat. Als jardins hi ha barbacoes rovellades que fa anys que no s’encenen.
El comtat de Luzerne no és un mal lloc per sondejar si l’opinió als EUA s’ha girat en contra de Trump. L’actual president va arribar a la Casa Blanca perquè el 8 de novembre del 2016 va guanyar en tres estats que durant dècades havien estat una plaça ferma dels demòcrates: Michigan, Wisconsin i Pennsilvània, que representen tan sols vint dels electors que trien el president. Trump va guanyar a Pennsilvània per un ajustat marge de 44.292 vots; 26.237 dels quals provenien del comtat de Luzerne. Es podria dir, sense exagerar, que aquest comtat va aplanar a Trump el camí cap a la Casa Blanca, escriu el periodista Ben Bradlee Jr., que fa dos anys va escriure un llibre sobre els motius de la sorprenent victòria de Trump a Pennsilvània que porta per títol The Forgotten (‘Els oblidats’).
D’aquí a deu setmanes, els EUA tornaran a votar i, igual que fa quatre anys, a Washington i Nova York va estenent-se la convicció que Trump té la batalla perduda. “Trump ja està acabat?”, es preguntava el columnista del New York Times Frank Bruni; i hi responia amb un sí. The Economist calcula les probabilitats de victòria de l’adversari de Trump, Joe Biden, en un 88%. El congrés virtual dels republicans, dut a terme majoritàriament per la dona de Trump, Melania, i els seus fils i les seves joves, ha estat qualificat per gran part de la premsa nord-americana com un desastre.
Donna Kowalczyk diu: “Evidentment que guanyarà Trump; és l’únic que ens pot treure d’aquest embolic”.
El president té tota la raó, segons Kowalczyk, a l’hora d’exigir que s’ha d’actuar amb més determinació en vista dels disturbis que des de fa mesos sacsegen el país. Des del cap de setmana, centenars de persones protesten a Kenosha, a Wisconsin, després que en un control un policia va disparar a l’esquena a Jacob Blake, un pare de família de 29 anys. Si bé Blake va sobreviure, probablement tindrà paràlisi de per vida. Als EUA molta gent considera els trets com un nou acte d’arbitrarietat policial brutal contra un home negre. Kowalczyk diu que s’ha de fer cas de les indicacions d’un agent.
Els últims dies, a Kenosha s’han atacat cotxes patrulla i un edifici judicial ha estat incendiat. Kowalczyk diu que no pot entendre que els demòcrates parlin de manifestants pacífics. “Crec que no entenen el que està passant”.
La ciutat natal de Kowalczyk, Wilkes-Barre, abans estava situada en una regió rica. El benestar s’obtenia de la terra, que està plena d’hulla. A final del segle XIX, van arribar desenes de milers d’immigrants de l’est d’Europa per buscar la fortuna a la riba del riu Susquehanna. Però després de la Segona Guerra Mundial, la indústria del carbó va anar de baixa, i anys després la competència d’Àsia va afectar les fàbriques tèxtils de la regió, que donaven feina a milers de dones. L’únic que va quedar van ser feines mal pagades en magatzems i parades de salsitxes.
No obstant això, la ciutat va romandre durant dècades en mans dels demòcrates. Fins que va arribar Donald Trump. En la campanya electoral del 2016 va desplaçar-se dues vegades a Wilkes-Barre per fer actes a l’enorme pista de gel. En cada ocasió hi van assistir més de 9.000 persones. Cridaven “USA, USA” o “Lock her up” (‘Empresoneu-la’), referint-se a Hillary Clinton, que durant la campanya només va fer parada a la ciutat veïna de Scranton, on un patrocinador ric li havia organitzat una vetllada.
Els polítics de Washington són uns mentiders, va dir Trump el 10 d’octubre del 2016 a la pista de gel de Wilkes-Barre. Ell, en canvi, portaria nous llocs de treball al nord-est de Pennsilvània, “es farà justícia a tots els oblidats d’aquesta zona”. Quan Joe Biden, nascut a Scranton, va veure un vídeo de la massa eufòrica, va pensar: “Verge santa, potser perdrem les eleccions”, com va recordar més endavant en una entrevista en un diari.
Ja l’any 2016 Kowalczyk es va sorprendre de l’optimisme dels demòcrates. Els diaris deien que, després d’haver tingut el primer president negre, ara la Casa Blanca l’ocuparia per primer cop una dona: semblava una història feliç, en què els EUA avançaven pel camí del progrés i l’emancipació. Al comtat de Luzerne, per contra, la gent va optar per donar una lliçó als demòcrates per motius molt diversos.
Donna Kowalczyk estava tipa de la decadència de la ciutat, dels traficants de droga que durant anys havien pogut fer negocis tranquil·lament davant la seva perruqueria. Vito DeLuca, un advocat simpàtic de cabells blancs, no va poder votar Hillary Clinton. “És que és corrupta”, afirma al seu despatx a Kingston, una petita ciutat tranquil·la del nord del comtat. I Kim Woodrosky trobava que el país havia virat en la direcció equivocada amb Obama.
Woodrosky viu amb quatre gats, tres peixos de colors i un gos que es diu Bacy en una casa que sembla una barreja entre una botiga de Gucci i una botiga de regals. Al pedrís de la cuina hi té un ram de roses de tija llarga i un tors de marbre d’un home jove i atlètic. Woodrosky porta un vestit vermell cirera i les ungles de les mans llargues i pintades de blanc. Acaba de tornar de passar uns dies a la platja a Mèxic amb una amiga i diu: “Aquí a la vall, si guanyes 85.000 dòlars per any, se’t considera ric”.
Woodrosky gestiona 72 habitatges a Wilkes-Barre, nou dels quals són propietat seva. Aquesta dona de 56 anys és filla d’un camioner i, amb esforç i una bona dosi de tenacitat, ha aconseguit un benestar que li agrada mostrar. Acaba de comprar-se un Corvette vermell llampant per anar a fer volts el cap de setmana. Una de les certeses de Kim Woodrosky és que als EUA qualsevol persona pot aconseguir això sempre que s’hi esforci.
“De fet, jo soc liberal”, afirma. No entén l’estranya obsessió dels republicans amb l’avortament i tampoc no es va escandalitzar per la relació de Bill Clinton amb la becària Monica Lewinksy. Té força companys del sector casats que després d’unes quantes copes també han acabat al llit equivocat. No és que això estigui bé, és clar. Però: a qui li importa? Woodrosky troba ridícul que els republicans volguessin fer fora un president per una mamada. A ella li agradava Bill Clinton perquè estava d’acord amb la seva política econòmica. I l’any 2008 va votar Barack Obama perquè parlava molt bé. “Obama hauria pogut parlar fins i tot de la caca de gos i hauria sonat meravellós”, diu Woodrosky.
Però ja durant la primera legislatura d’Obama, Woodrosky va començar a tenir dubtes, per això l’any 2012 es va quedar a casa. “Els demòcrates diuen que la universitat i l’assegurança mèdica han de ser gratuïtes. Però d’assegurances mèdiques gratuïtes no n’hi ha: al final algú l’ha de pagar”. I Woodrosky no creu que hagi de ser precisament ella qui ho pagui. No té res en contra que el govern ajudi la gent que està en dificultats accidentalment. “Però nosaltres som americans. No acceptarem mai un sistema com a Alemanya. No som un país socialista”.
Des del punt de vista d’un europeu, la por nord-americana davant un gir cap a l’esquerra pot fàcilment semblar histèrica, sobretot perquè escollint Joe Biden els demòcrates han designat un candidat que té tan poc de socialista com el papa respecte a Fidel Castro. Però, al mateix temps, en l’ànima nord-americana està profundament arrelada la idea que cadascú és el creador del seu propi destí. No hi ha res que repugni més a Woodrosky que apel·lar a l’Estat.
El 35% dels seus llogaters, diu, reben una subvenció pública. Com a empresària, no se’n vol queixar; així almenys està garantit que cobrarà puntualment. Com a ciutadana, però, ho veu d’una altra manera: “El programa de subvenció dels lloguers es va introduir per ajudar a reflotar la gent. És el mateix cas dels vals per obtenir aliments. Però no ha estat mai pensat perquè s’hi acomodin generacions senceres, des de l’àvia als nets passant per la mare”.
A Woodrosky li agrada de Trump que sigui un empresari i que parli amb franquesa. “La gent l’entén encara que a vegades es passi de frenada”. Clarament, no és un marit exemplar. Però que ho era John F. Kennedy, que tenia nombrosos embolics i que avui dia és un heroi nacional? “El que ha fet Trump també ho han fet molts altres homes. Però no ha sortit a la llum pública”.
Quan preguntem a Kim Woodrosky si tornarà a votar Trump, ens mira amb cara de sorpresa. Els últims quatre anys la seva cartera d’accions ha tingut un creixement esplèndid, diu, i els preus immobiliaris al comtat també han augmentat. Evidentment que amb el coronavirus ara es pateix un sotrac. Però deixar de votar Trump per això? “Tinc un bon grapat d’amics que abans eren demòcrates. Creu que n’hi ha cap que digui: sí, és clar, ara tornarem a votar els demòcrates perquè el candidat és Joe Biden?”.
Si hi ha una cosa que a Kim Woodrosky li agradaria que tornés del període anterior a Trump són les estones tranquil·les al bar. Ha vist més d’una vegada com uns amics de fa anys acaben barallats per la política i deixen de dirigir-se la paraula. Ella ho troba descabellat, però també li fa una mica de por. “Probablement jo algun cop a la vida tornaré a votar els demòcrates”, diu. Però des que Trump és president, de fet només coneix dues persones que són d’opcions polítiques diferents i que no han trencat la relació: la seva mare, que ha votat els demòcrates tota la vida, i el seu pare, que va optar per Trump.
Poc després de l’elecció de Trump, el novembre del 2016, Woodrosky va retrobar-se amb una vella amiga en un bar. L’amiga, Kathy Bozinski, havia viscut uns quants anys a Nova York treballant de presentadora de ràdio i havia tornat a Wilkes-Barre per cuidar la seva família. Quan va sortir a la conversa que Bozinski havia votat Hillary Clinton, les dues dones van decidir no parlar de política. El pacte encara és vigent.
Kathy Bozinski exhibeix, com la seva amiga Kim, la seguretat en si mateixa d’una dona que va créixer entre antics miners. Darrerament treballava de portaveu d’una organització benèfica, però va perdre la feina per la pandèmia, cosa que tanmateix no li ha fet perdre gens el bon humor. Ara té una altra missió. Des del novembre del 2019 Bozinski és la presidenta del Partit Demòcrata del comtat de Luzerne.
Quan li demanem per què els demòcrates fa quatre anys van perdre tan desastrosament contra Trump, el primer que li venen al cap són els cartells. Pot sonar banal, explica, però l’estiu del 2016 qui volia posar un cartell de Hillary al jardí havia de fer un donatiu, cosa que no feia més que reforçar la impressió que Clinton era una política de Washington allunyada de la realitat. La gent de Trump, en canvi, repartia cartells tan generosament que abans del dia de les eleccions el comtat semblava un bastió republicà. Però evidentment la cosa no va dependre només dels cartells.
Com tantes altres zones dels EUA, el comtat de Luzerne també ha viscut un canvi demogràfic dràstic en els últims vint anys. Des de l’any 2000 el nombre de latinos s’ha multiplicat per deu. Hazleton, la segona ciutat més gran del comtat, tenia un 95% de població blanca el 2000. L’any 2016 més de la meitat dels prop de 25.000 habitants tenien arrels llatinoamericanes, mentre que la població de ciutadans blancs s’havia reduït a un 44%.
“Durant molt de temps, el comtat de Luzerne va ser una àrea on predominaven sobretot els immigrants de l’est d’Europa”, diu Kathy Bozinski. “Però de sobte va arribar tota aquella gent de Sud-amèrica i d’Àsia. És lògic que a la gent d’aquí els fes por i que se sentissin atrets pel missatge de Trump”. En el seu acte a Wilkes-Barre l’octubre del 2016, Trump va explicar la història d’una bona dona que troba una serp mig congelada al marge d’un camí. Se l’emporta a casa i li dona llet i mel, però al final l’animal la mossega. Pràcticament cap altre passatge del discurs va fer tant d’efecte en els oients com aquell.
Els demòcrates del comtat de Luzerne són més aviat conservadors, diu Kathy Bozinski, per això creu que Joe Biden és el candidat adequat per a la zona. Ella s’ha cuidat que aquest any ningú no hagi de pagar si vol posar un cartell de Biden al jardí de davant de casa. Ja n’ha repartit 5.000, explica orgullosa, i fins al dia de les eleccions en seran 5.000 més. Però quan a començament d’estiu el Wall Street Journal es va posar en contacte amb ella perquè volien fer el retrat d’un demòcrata que el 2016 hagués votat Trump i que ara tornés a canviar de bàndol, ella va haver de dir que no.
Evidentment, el comtat de Luzerne només és una part minúscula dels EUA; una zona on la globalització ha deixat unes cicatrius desagradables. A Wilkes-Barre es veuen fàbriques amb les finestres trencades i solars buits al mig de la ciutat. Les eleccions no es decidiran només aquí, sinó també als barris perifèrics de Detroit, a les residències d’ancians de Florida i als barris de nova construcció dels voltants de Phoenix, a Arizona.
Però recollint opinions al comtat de Luzerne, veiem clarament que no és gens habitual que els nord-americans es plantegin canviar d’orientació política. Les opinions són com de formigó: només un 10% dels ciutadans amb dret de vot estan indecisos, segons les enquestes. Per tant, tota la batalla política d’aquest any gira entorn de votants com Vito DeLuca, que des de fa tres anys i mig no pot deixar de pensar si no va cometre un error terrible votant Trump.
“Per a mi Trump era el mal menor”, diu DeLuca, que està assegut darrere la pesada taula de fusta del seu despatx d’advocats i que parla reflexivament a través de la mascareta. De fet, de Trump el repugnava tot, explica: el menyspreu pels mexicans, el seu llenguatge vulgar, la ignorància envers la natura de Pennsilvània, que ell tant estima. “Però vaig voler fer sentir el missatge que estava tip dels polítics que fa quaranta anys que estan en política i que sempre fan les mateixes promeses i no les compleixen”.
Els últims anys, el comtat de Luzerne ha estat sacsejat reiteradament pels escàndols de corrupció. Hi ha, per exemple, el cas d’uns jutges que van acceptar diners d’una empresa penitenciària privada per endossar penes de presó a joves amb més freqüència. L’escàndol “kids for cash” va generar titulars arreu dels EUA. Quan l’any 2016 Hillary Clinton va presentar-se com a candidata, molts votants van tenir clarament la sensació que la corrupció de l’establishment demòcrata, que ja havien conegut a escala local, també podria entrar a la Casa Blanca.
“Hillary Clinton només em generava menyspreu”, diu DeLuca. “Per a mi era important votar algú que vingués de fora de l’establishment, i per això vaig optar per Trump malgrat que fer-ho no em deixava bones sensacions. Vaig sortir de la cabina i vaig pensar: acabes de provocar la fi del món? Però la meva esperança era que Trump canviaria un cop fos president i que es comportaria més com un home d’Estat. Però malauradament no ha estat el cas. No m’hauria imaginat mai que un president s’expressaria a Twitter amb un falta d’escrúpols com la seva”.
I ara? A vegades no sap què ha de pensar, diu DeLuca. És un home culte i a 51 anys acaba de començar una carrera a la Universitat Cornell, a Nova York. Llegeix el Wall Street Journal i està subscrit a The Economist. Però també mira la cadena preferida de Trump, Fox News, i fent zàping passa per la CNN, on el president és criticat sense parar. Com més notícies mira, més confós està. Ja no creu en els mitjans, diu DeLuca. “És molt complicat prendre una decisió quan els fets són tergiversats per tots els bàndols”.
DeLuca encara no sap què farà el dia de les eleccions. Potser senzillament es quedarà a casa perquè a Trump el troba repulsiu. Però potser li tornarà a donar una oportunitat. Només està segur d’una cosa: “Amb tota seguretat no votaré Biden”, diu l’advocat. “Biden és una persona que parla sense reflexionar i que es pensa que ningú no comprova els fets”. El president no és que sigui molt millor. “Però si haig de triar entre algú que porta quaranta anys en política i algú que només fa tres anys i mig que hi és...”. Fa una pausa breu i diu: “Llavors ho tinc clar”.
DeLuca coneix les enquestes que pronostiquen una victòria de Biden. A l’advocat li ve a la memòria que fa ben bé un any el van convidar al programa de tertúlia del presentador de l’MSNBC Chris Matthews. DeLuca volia explicar per què havia votat Trump, però va tenir la sensació de no poder exposar detalladament els seus arguments. Després li va arribar una marea de correus desagradables, persones totalment desconegudes el titllaven d’“admirador de Trump” o d’“enemic del poble”, segons explica DeLuca.
Des d’aleshores s’ha tornat més prudent. Els demòcrates no tenen cap problema a l’hora de declarar el seu suport a Biden, diu DeLuca. Molts votants de Trump, en canvi, s’estimen més no expressar la seva opinió. Ell recomana que ens preparem per a una sorpresa. Encara queda molta campanya.
Traducció d'Arnau Figueras