La crisi del coronavirus ha accelerat una altra crisi, més profunda i de major durada: la del sistema educatiu d’Occident. Fa decennis que l’educació reglada experimenta una degeneració més i més accentuada. Visions oposades es contraposen en la manera com infants i adolescents han d’aprendre. Es creen dues velocitats d’ensenyament, clarament antitètiques, que provoquen profundes desigualtats en la qualitat i nivell dels coneixements impartits.
D’una banda, hi ha l’obsessió d’excel·lir de les escoles privades. Fan qualsevol cosa per mantenir la imatge que proveeixen una educació exigent i de qualitat. En principi, són autèntics temples del coneixement, on es poden estudiar disciplines que a les altres escoles són absents. En la realitat, les escoles privades exerceixen una pressió inhumana, capitalista i empresarial, sobre els infants i adolescents. Alhora, els pares forcen l’escola i els docents a inflar les notes perquè per això paguen. En el passat, vaig ser testimoni de com pares pagaven a canvi que la direcció d’una escola preparatòria canviés les notes de la seva filla en contra de l’opinió del mestre damnificat de torn.
D’una altra, hi ha la baixada als inferns de les escoles públiques. Fa temps que la majoria de centres educatius que depenen de l’estat han renunciat a educar i solament se centren a impartir entreteniment i disciplina a parts iguals. Breu, a l’escola pública no s’hi aprèn res. Tinc massa col·legues mestres i professors del sistema públic que veuen amb gran preocupació i desesperació com les pomes podrides es van obrint camí amb mètodes «innovadors» o receptes per mantenir la pau a les aules. Així, la majoria de les direccions aplica mesures «progres» i disciplinants, mentre renuncia a «ensenyar coses de valor». Alhora, abjectes disfressats de docents demoleixen tota idea de coneixement i aprenentatge. Els qui hem hagut de cursar i patir el que en el seu dia s’anomenava Certificat d’Aptitud Pedagògica sabem a qui i què em refereixo.
La combinació entre disciplina i ignorància és perfecta per crear els burros obedients que l’estat necessita i els fanàtics descerebrats que els polítics de tot pelatge desitgen. Paradoxalment, amb l’excusa de permetre l’infant i l’adolescent de descobrir per ell mateix i «confiar en les seves emocions i ritme d’aprenentatge», hem anat erigint més i més barreres i límits al que es pot fer i es pot pensar, mentre amaguem els autèntics coneixements que fa poc menys d’un segle eren intensivament ensenyats a totes les escoles i instituts—per durs, implacables i sàdics que fossin els mètodes.
I mentre tot això estava passant, va arribar el coronavirus.
De sobte, les aules es van buidar, infants i adolescents es van trobar confinats a casa seva, i el sistema educatiu es va haver d’adaptat a l’ensenyament virtual. Encara més de sobte, els pares es van adonar el que feia anys que ensumaven: els seus fills no havien estat aprenent res a les escoles i instituts. Quan un coneixement és de debò, en el moment que aquest és transferit al Zoom o a la plataforma virtual, es pot ensenyar amb una mínima normalitat i sense no gaire problemes. Això no obstant, quan es tracta de pedagogies modernes i buides, tot cau com un castell de cartes i aquesta raça de mestres no saben ensenyar virtualment i tampoc ho pretenen.
A poc a poc, a mesura que es vagi demostrant la inutilitat dels mètodes pedagògics implantats en els darrers 20 i 30 anys a l’escola pública i que quedi palès que les escoles privades es basen en una estafa piramidal Ponzi, l’educació com la coneixem s’esfondrarà irremeiablement. Això és el que avui s’està accelerant. A més, el coronavirus ha certificat que per un gruix de pares l’escola és un indret on aparcar els fills: tenen un absolut desinterès en el que s’hi ensenya—d’aquí que els dolents hagin pogut imposar el seu antiensenyament.
L’educació des de casa, el homeschooling forçós al qual tothom s’ha vist abocat, hauria de ser entès com una oportunitat. Tanmateix, aquesta oportunitat significaria no solament d’ensenyar alguna cosa real i de valor, sinó també poar dels instruments i mètodes que el homeschooling fa decennis que ha desenvolupat. En darrer lloc, exigiria el que molts pares no estan disposats a fer: implicar-se en l’educació dels seus fills de manera activa. Sigui com sigui, donem als qui ho vulgui els instruments necessaris per educar els seus fills des del confinament, lluny de l’esfondrament del sistema educatiu.
