Fa poc veiérem en família Un, dos, tres, de Billy Wilder. Un risc, una pel·lícula en blanc i negre de l'any 1961. Volia saber si una de les comèdies preferides de la infantesa suportava el veredicte exigent de la prole. Fou un èxit de crítica i públic. Que ens permeté alguna altra incursió reeixida en Wilder (Amb faldes i a la babalà) i algun fracàs estrepitós amb Blake Edwards.
Un, dos, tres ha suportat molt bé el pas del temps per frenètica, esbojarrada, àcida i per uns gags i diàlegs memorables. Però no hi ha res que suporte totalment l'erosió. Mentre la vèiem, m'incomodava -per masclista- la trama de l'estupenda i intel·ligent esposa (meravellosa Arlene Francis) que abandona el marit (un desfermat James Cagney) cansada d'infidelitats. Malgrat tot, en un gir final (atenció, spoiler), acaba cedint a les disculpes de l'home i el deixa tornar a la cleda. Un cas de masclisme o de puritanisme? Havia d'explicar-lo? Tampoc no sabia com convèncer els fills que no s'agafaren molt seriosament la glorificació capitalista que desprèn la pel·lícula, malgrat algunes subtils escletxes introduïdes per Wilder.
Vaig concloure que era millor no explicar res que ells no preguntaren. El paio de la foto que cau i apareix Stalin era el seu successor? Sí, Nikita Khrusxov. I fa tants anys que es barallen Pepsi i Coca-cola? Podríem dir que sí. Ualaaa! Coses així.
Dels dubtes paterns, això sí, podíem inferir un grapat de coses: una, que poquíssims artefactes culturals anteriors a fa cinc minuts passarien la prova del cotó contemporània, el tamís de la correcció política; dos, que les persones d'esquerres estem tan obsessionades amb aquests debats benpensants que anem agafant-nos la titola i les natges amb paper de fumar del fi; i tres, que hi ha un equívoc lamentable que ens empenta a llegir les ficcions en clau de realitat documental (ací teniu un reportatge que en parla), exigint dels personatges i les històries una actitud i resolució adequades als nostres valors presents. Oblidant que la ficció és ficció. I que tot allò que ens incomoda explica i contextualitza l'època de producció. Si Wilder soluciona així la trama matrimonial no seria perquè era el desenllaç més lògic i versemblant atès el context?
Tot això ve a tomb de la decisió d'HBO Max de retirar temporalment de la graella Allò que el vent s'endugué (1939) per glorificació de l'esclavitud i perpetuació (una història de fa quasi un segle!) dels estereotips assignats a les persones de color, en al·lusió al personatge de Mammy. La novel·la en què es basava el llibre estava escrita per Margaret Michell, natural d'Atlanta i filla d'una sufragista irlandesa. Els personatges protagonistes són individus del sud dels Estats Units d'abans de la Guerra de Successió i una esclava amb certs privilegis.
HBO argumenta que cal contextualitzar tot això. Una visió paternalista, de considerar els espectadors infants poc preparats intel·lectualment. I ens condueix a una perillosa reducció a l'absurd, perquè llavors un percentatge espaterrant del cinema clàssic i la literatura que paga la pena preservar necessitaria del mateix tipus de contextualització per contenir claus de racisme, masclisme, colonialisme o explotació. On queda la construcció (personal, intransferible) de l'esperit crític, l'evolució que ens condueix des de la infantesa fins el final dels nostres dies a canviar la percepció sobre les coses en la mesura que tenim més informació?
Dir aquestes coses amb el cadàver de George Floyd encara calent no és senzill, però fins i tot en moments així cal veure matisos: alguns recordaran el vídeo de la dona afroamericana que critica iradament els mateixos activistes de Black Live Matters que Trump empra com aboc expiatori, però la visió d'aquesta senyora (molt celebrada per la dreta espanyola) de ben segur que té molt més a veure amb l'experiència personal, la mirada d'algú a qui li ha anat bé malgrat el color de la pell, que per haver vist durant la infantesa la visió edulcorada sobre l'esclavitud d'Allò que el vent s'endengué. O les típiques sèries amb famílies benestants de color.
La nostra visió del món es modela per molts factors. Els més importants segurament són els familiars, els ambientals i, en segon terme, els educatius. Després, hi ha aspectes com la dieta cultural, molt condicionada per l'entorn: llegim i mirem el que som, la dieta va consolidant el que pensem. No és matemàtic, però això explica per què provenir d'un entorn i un altre predisposa a un tipus determinats de valors que, després, busquem en les manifestacions artístiques. De la mateixa manera que triem els mitjans més afins a la nostra mentalitat, en teoria per informar-nos. En realitat, per afermar-nos en les nostres conviccions.
Si després de veure Allò que el vent s'endugué algú pensa que l'esclavitud i la situació dels afroamericans no ha estat per tant, podeu apostar a què hi havia la predisposició a pensar-ho. De la mateixa manera que el visionat de la sèrie When they see us no estic segur que canviarà la visió del món de massa gent: veure-la requereix una predisposició. Pocs votants de Trump, protagonista involuntari de la sèrie, basada en fets reals, s'hi sentiran invocats. En tot cas, malgrat el temps i la intencionalitat que les separa, la pel·lícula de l'any 1939 i la sèrie del 2019 serveixen per entendre el món. Ens conten fils diferents de la mateixa història, ens enriqueixen, més enllà del valor estètic.
No tenir tota la informació, protegir-nos de segons què, ens aïlla, ens desarma i infantilitza. Ens tanca en una borbolla. Ens fa creure que el món és més o menys com pensem que ha de ser. Un equívoc lamentable i perillós. Després, apareix la dona negra que diu no sentir-se marginada. I no entenem un borrall.
PD. Aquests dies ens assabentem també de la desaparació (censura) de sèries d'humor com la corrosiva Little Britain. El que ens du al mateix problema sols que en l'encara més llefiscós terreny de l'humor. Alguna cosa no està rutllant bé.
