La setmana passada, mentre era al Japó, vaig rebre una trucada de la Xina. Em telefonava un treballador de l’edifici de Pequín on visc des de fa set anys. “És veritat”, em va preguntar, “que vostè és al Japó i que el cap de setmana tornarà a Pequín?”.
Jo vaig dir que sí, però aquella pregunta em va desconcertar. De fet, ningú podia saber on era. Al febrer havia estat a Europa. Com que per la crisi del coronavirus molts Estats havien interromput el trànsit de passatgers cap a la Xina i des de la Xina, vaig fer la tornada amb dues parades intermèdies per assistir a uns compromisos: primer a Singapur i després a Tòquio.
Tot i així, encara no havia reservat el bitllet de tornada des del Japó i ni a la meva dona ni als meus companys de feina, que són a Pequín, no els havien preguntat on era jo. D’on ho havia tret l’home, que jo era al Japó, un país del qual la Xina ara regula les entrades?
Una setmana abans, a Singapur m’havia reunit amb l’expert en malalties infeccioses Leong Hoe Nam. El viròleg del Mount Elizabeth Hospital em va descriure la dedicació amb què les autoritats de la ciutat Estat intenten comprovar quins pacients de Covid-19 s’han infectat, quan ha ocorregut i en contacte amb qui, i també a qui ho poden haver encomanat. “Si li pregunto on ha estat exactament els últims cinc dies, amb qui ha estat en contacte, a vostè li costarà recordar-ho amb detall”.
És antiquat i qüestionable en paràmetres forenses fiar-se de la memòria dels individus sota les condicions d’una pandèmia, segons el doctor Leong. “A part del fet que els pacients, intencionadament, a vegades no diuen la veritat”. L’endemà a Singapur un matrimoni va ser acusat d’infringir la llei de protecció contra les infeccions. L’home malalt i la seva esposa, obligada a estar en quarantena, havien ocultat on havien estat exactament.
“La tecnologia moderna ofereix des de fa temps possibilitats de comprovar a qui s’ha acostat un infectat a dos o tres metres de proximitat”, va dir el doctor Leong. Utilitzant Bluetooth, per exemple, es pot determinar sense dificultat. “No sé qui inventarà una aplicació que ho faci, però tingui per segur que ara mateix algú hi està treballant”. La utilització d’aplicacions com aquestes és certament problemàtica pel que fa a la protecció de dades. “Però al final posarem la protecció de l’esfera privada i la protecció de la salut en una balança i haurem de trobar una solució intermèdia”.
Una aplicació mòbil que controli tots els ciutadans i que informi les autoritats si m’acosto a dos metres d’una persona? Fins on arribaran els Estats després del coronavirus en favor del bé comú en la restricció dels drets de l’individu?
En diversos països asiàtics ja es fan servir apps i instruments de vigilància tecnològica que van molt més enllà del que era imaginable abans del coronavirus: a Hong Kong, des de començament de febrer les persones que han d’estar en quarantena estan obligades a portar braçalets electrònics. El govern proporciona, a més, un mòbil intel·ligent; si s’interromp la connexió o un pacient surt del domicili, s’alerta l’autoritat sanitària.
A Corea del Sud s’estan descarregant aplicacions centenars de milers de vegades que mostren edat, sexe, nacionalitat i perfil de moviment dels infectats; en un cas, des de l’anada al gimnàs fins a l’ingrés a l’hospital passant per una anada al supermercat. Les dades presentades visualment a l’app procedeixen directament del govern: “Després de la infecció massiva amb la MERS (síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà), vam tenir protestes públiques perquè no havíem donat a conèixer on havien estat aquells pacients”, així justificava el procediment un funcionari a l’agència Reuters.
Si bé les dades del govern i les aplicacions no revelen el nom dels malalts, en casos concrets aquesta informació es pot esbrinar, per exemple si són veïns. L’app “Corona 100m”, expliquen els seus desenvolupadors, va ser descarregada fins a 20.000 cops per hora al febrer; juntament amb “Corona Doctor” i “Corona Map” es troba actualment entre les quinze aplicacions més descarregades a Corea del Sud.
De moment la Xina no ha anat tan lluny com Corea del Sud. Però allà les dimensions del control digital també augmenten dia rere dia.
Poc després de l’aïllament per la crisi del coronavirus, a la província de Hubei, al centre de la Xina, ja es van enviar drons per identificar i advertir persones que infringien la quarantena. A ciutadans que eren caçats sense mascareta se’ls posava a la picota a internet, i un d’ells fins i tot va ser literalment lligat a una columna i insultat públicament.
Al febrer el govern va posar en marxa una plataforma de nom Close Contact Detector, a través de la qual es pot determinar a quina distància un s’ha acostat a un infectat. L’app analitza sobretot bases de dades dels transports públics. A la Xina no solament s’han de registrar amb nom i número identificatiu els que viatgen en avió, sinó també els que viatgen en tren. Els seients s’assignen estrictament. El Close Contact Detector dona informació sobre si una persona s’ha assegut tres files més endavant o més enrere d’un infectat. En ciutats concretes només es venen bitllets de metro si un s’ha registrat prèviament.
Fins i tot els tres grans operadors estatals de telefonia mòbil elaboren perfils de moviment dels seus clients respecte als catorze dies anteriors. Alguns empresaris exigeixen aquests perfils relativament imprecisos abans de deixar entrar els treballadors al recinte de l’empresa; s’hi pot accedir per SMS.
La que ha anat més lluny a la Xina és la ciutat de Hangzhou, seu de l’empresa de comerç electrònic Alibaba. En el seu servei de pagament per mòbil, Alipay, l’empresa ha instal·lat una miniapp anomenada “Codi de salut”. El software compara les informacions de clients registrats amb les bases de dades de les autoritats sanitàries. Elabora un codi de color que mostra la perillositat del client: el verd permet llibertat de moviments, el groc recomana una quarantena de set dies i el vermell, de catorze.
En estacions, supermercats i també davant les entrades dels recintes d’habitatges, aquests codis es consulten rutinàriament. Segons una investigació de The New York Times, l’aplicació d’Alibaba comparteix dades de clients no tan sols amb les autoritats sanitàries sinó també amb la policia. Malgrat tot, fins al 24 de febrer ja s’havien registrat a la província de Zhejiang més de cinquanta milions de persones. El 98,2% van rebre codi verd, gairebé un milió van ser classificats en groc o vermell.
Mentrestant, el rival d’Alibaba Tencent ha instal·lat una miniapp semblant anomenada Anti-Virus Code. El programa també assigna codis de colors i, a més, indica la distància a què l’usuari es troba d’un cas confirmat de coronavirus.
La crisi del coronavirus –ha dit el cap d’Estat xinès, Xi Jinping– és una ocasió per fer avançar l’aplicació de tecnologia digital, sobretot en la vigilància, prevenció i tractament d’epidèmies i en el seguiment de l’origen dels virus. Molts xinesos, igual que molts sud-coreans, sembla que en aquest punt estan d’acord amb Xi. Fins i tot a Occident hi comença a haver veus que insisteixen en la publicació de dades d’infectats.
Per als defensors de la protecció dades, aquesta evolució és un malson. D’aquesta manera, els drets i la llibertat de moviments de l’individu es restringeixen encara més. L’esclat del coronavirus resulta ser “una fita en la història de l’ampliació de la vigilància massiva”, assegura l’activista pels drets humans hongkonguesa Maya Wang a The New York Times.
Són excloents la protecció de l’esfera privada de l’individu i la protecció de la salut de la societat en general? O hi pot haver una solució intermèdia en aquesta qüestió?
Els Estats de dret d’estil occidental no estan indefensos contra el virus, com posen de manifest les mesures de molts governs europeus. A l’Àsia tampoc no cal un Estat policial ni emmagatzemar dades individuals per protegir els ciutadans: malgrat que, després de l’aïllament de la ciutat de Wuhan, a final de gener, no es va imposar cap prohibició oficial de tancar-se a casa, gairebé tots els ciutadans es van quedar als seus domicilis. Ara la majoria dels italians comparteixen aquesta mateixa idea.
Si algun individu infringeix el que estableixen les lleis de protecció contra infeccions, l’Estat de dret té instruments per exigir-los responsabilitats. Això era així abans del coronavirus i ho continuarà sent després. Si un Estat vol saber on són els seus ciutadans és que, al cap i a la fi, no se’n refia.
A dia d’avui encara no sé com aquell treballador del meu bloc de pisos de Pequín va aconseguir saber que jo era al Japó. Primer va dir que li ho havia dit un company. Ara ja parla d’un malentès.
Dissabte vaig arribar a Pequín. Com que a la Xina el Japó es considera un país amb alt risc, ara estic en quarantena. Em miro la temperatura dos cops al dia i ho comunico a l’administració de la finca. No estic malalt, però em guardaré prou de sortir del recinte del domicili. Al carrer de davant hi ha més de cinquanta càmeres de vigilància.