El Parc de les Exposicions està acostumat a acollir actes empresarials i firals que, ni de bon tros, havien arribat mai a reunir tanta gent. Perpinyà potser no era el centre del món, però ha estat més central que mai. Així ho evidenciava la gran quantitat de gent amuntegada al voltant d’aquest parc, ubicat als afores de la capital nord-catalana. Alguns s’abocaven des d’un pont adjacent. Altres ocupaven la carretera local dels voltants, amb xalets familiars a les voreres. A fora, segur, hi havia més gent que a dins del recinte.
No eren pocs els periodistes que començaven a seguir l’acte a través dels mòbils des de dins d’algun autobús que, com la majoria, arribava amb retard. El col·lapse de les carreteres era ben previsible, però potser no tant. L’acte, previst per a les 12.00, s’iniciava una hora més tard amb l’eufòria de la presentadora, Carme Sansa. “Som 150.000!”, exclamava diverses vegades. Més tard, la xifra augmentaria, una vegada fet el recompte definitiu. El tràfic i els controls policials al Principat evitaven l’assistència de més milers de persones.
Tal com destacava la conductora de l’esdeveniment, des del 29 d’octubre de 2017, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí no havien pogut xafar terra catalana. Enguany ho han pogut fer, si bé de forma ben limitada. Cap dels tres no podia anar més enllà de 41 quilòmetres al sud, on hi ha la frontera amb la jurisdicció espanyola. De fet, tots tres podien viatjar fins Perpinyà, però no els exiliats que no han esdevingut eurodiputats i que, per tant, no estan protegits per la immunitat que la justícia espanyola tampoc no reconeix als exiliats i presos polítics catalans electes.
Amb la posada en escena de castellers i música corresponent, ‘La república al centre del món’ era un acte també per reconèixer la tasca de suport de la Catalunya Nord al procés que es viu al sud. “Tots sabem que l’1 d’octubre o l’exili no hauria estat possible sense la xarxa decisiva que es va construir aquí”, exclamava Carme Sansa, qui definia aquest territori com “la rereguarda del procés i l’altaveu de l’avantguarda independentista a Europa”. Joan Lluís-Lluís, escriptor i vicepresident del Consell per la República -entitat que organitzava l’acte- a la Catalunya Nord, concloïa que “no ens heu d’agrair res, perquè tot això que vam fer i que farem és per nosaltres, perquè nosaltres som vosaltres”.
La voluntat transversal
El Consell per la República, constituït fa ara dos anys des Bèlgica, es vestia de gala a Perpinyà. L’entitat, amb voluntat d’esdevenir una institució conduïda des de l’exili, vol restar “lliure d’intromissions i del 155”, tal com anunciaven els seus promotors. El cert és que el seu naixement no va comptar amb tot el suport inicial previst. La mateixa Assemblea Nacional Catalana i altres veus destacades de l’independentisme van lamentar que el fet d’haver impulsat al mateix temps el Consell i la Crida Nacional per la República, dues entitats patrocinades pel president Puigdemont i la seua òrbita, va generar confusió entre el públic objectiu. Dos anys més tard, Perpinyà ha esdevingut la capital des d’on el Consell ha començat a créixer. I com calia esperar, l’organisme s’ha presentat al públic amb un argument central: aquesta és una entitat transversal. Per mirar de convèncer de la veracitat d’aquest argument es produïen escenes tan curioses com les paraules en diferit de Jordi Turull, històric membre de Convergència empresonat a Lledoners, amb la cançó ‘Bella Ciao’ de fons.
Tots els presos parlaven en diferit, a través de veus de tercers, aplaudides en cada cloenda. També parlava, des de l’exili, a través d’un vídeo, Marta Rovira, omnipresent en cada acte central de l’independentisme. A la secretària general d’Esquerra Republicana se li donava un protagonisme especial. També a Oriol Junqueras, que s’expressava a través d’un àudio i feia un clam “per no confondre l’adversari”. El vicepresident empresonat, però, era xiulat pel públic quan celebrava “haver obligat el Govern espanyol a seure en una taula de diàleg”. Una vegada més, es demostra que aquesta estratègia no compta amb suport unànime.
Abans que ells havien parlat Clara Ponsatí i Toni Comín, ben ovacionats pel públic i ben enèrgics. Ponsatí, consellera d’Educació a l’exili, ha estat una de les veus més autocrítiques amb la gestió del procés després de l’1 d’octubre. Les seues manifestacions públiques han destacat per la seua aposta, segurament la més clara, per la unilateralitat. Ponsatí, que demanava aplaudiments pels qui van ocupar l’Aeroport de Barcelona el 14 d’octubre, pels qui cada nit tallen la Meridiana a Barcelona i “pels joves que van guanyar la batalla d’Urquinaona”. Ponsatí feia una crida expressa a exercit el mandat popular, “sense estratègies personalistes ni partidistes”, perquè la gent “és la garantia que continuarem” i “el vostre coratge ens portarà a la independència”. La consellera a l’exili era ben clara: al seu parer, “és una enganyifa contraposar el diàleg a la independència”. Perquè “no ens faran lliures les promeses de diàleg dels mateixos que mai no compleixen cap promesa”.
Toni Comín no era tan contundent amb el seu missatge, però el seu to era més enèrgic. S’entestava, fonamentalment, a desacreditar el PSOE, “que va donar suport al 155”; també als jutges espanyols, fins ara desautoritzats per les justícies d’altres països europeus. El conseller de Salut a l’exili, de fet, assegurava que va dir als jutges belgues “que s’estan jugant l’ànima amb el conflicte de Catalunya, perquè la Unió Europea va nàixer per salvar la democràcia”. Comín, que va ser proposat per Esquerra Republicana com a conseller, evidenciava el seu divorci amb aquest partit, visible i declarat des de ja fa temps, quan tornava a apostar per “crear les condicions perquè la confrontació surti bé i assumir el preu de la nostra llibertat”.
Puigdemont desperta l’entusiasme
Com calia esperar, l’acte el tancava el president a l’exili, que agraïa la “fraternitat” dels presents i tenia un record per les persones “encallades a les carreteres”, tot assenyalant les operacions policials per escorcollar visitants que han retardat, quan no impedit, l’assistència de milers de persones a l’acte. Carles Puigdemont també se’n recordava dels joves d’Alsasua i de Julian Assange.
Interromput al crit de “president” en diverses ocasions, el discurs de l’exiliat ha estat una altra oda a la confrontació. “No és un objectiu fàcil, i ho sabíem. Ja no ens aturarem i no ens aturaran. No hem d’esperar temps millors, ja els tenim aquí amb vosaltres”, assegurava per reivindicar “el referèndum que vam guanyar perquè el vam preparar. Per tant”, concloïa, “preparem-nos, perquè tenim feina i la volem fer”.
La intervenció del president a l’exili, que no era llarga, cloïa amb el ‘Jurament de l’exiliat’, uns versos d’Antoni Rovira i Virgili, exiliat després de la guerra i escrits, precisament, des d’un tren a Perpinyà.
“Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut”.
Després de la foto de final de l’acte, la presentadora tornava per celebrar una dada: més de 200.000 persones hi havien assistit. El Consell per la República, adreçat a esdevenir una entitat institucional, s’ha començat a fer gran tal com s’han fet grans les altres entitats que han nascut o han guanyats múscul amb el procés independentista: gràcies a la capacitat de mobilitzar massivament la població.