El proper dimecres de vesprada se celebrarà a la Moncloa la primera edició de la taula de diàleg entre els governs espanyol i català. Aquesta relació bilateral per trobar una solució al conflicte polític català —així el titllen des de fa mesos des del Govern espanyol, tot i que els va constar reconèixer la naturalesa del problema— va ser pactada en un context de necessitat del PSOE, a qui li era imprescindible el permís d’Esquerra Republicana per investir Pedro Sánchez després d’un llarg parèntesi de bloqueig polític a l’Estat espanyol. És per això, principalment, que aquesta taula de diàleg presenta moltes incògnites. Fonamentalment, perquè si el PSOE ha accedit a crear aquest espai és pel simple fet que necessitava l’abstenció d’Esquerra Republicana a inicis d’aquest any 2020. Abans que es donara aquesta circumstància, abans que Pedro Sánchez s’autoerigira com el governant que vol treballar per refer ponts entre Catalunya i Espanya, el llavors candidat del PSOE tenia, com a mesura estrella electoral, l’extradició de Carles Puigdemont —retreia al PP haver permès “l’escapada” del president català— o l’ús polític de la Fiscalia General de l’Estat per aconseguir aquest propòsit, dinamitant per complet la teoria que el poder judicial és independent del polític.
Per tot això, i per moltes altres raons actuals i històriques, és molt raonable desconfiar del PSOE si el que s’espera és que aquest partit contribuesca a una solució al conflicte català basada en l’amnistia dels presos polítics, el retorn dels exiliats i l’exercici de l’autodeterminació, tal com exigeixen els partits que integren el Govern català. D’altra banda, però, també és cert que la situació que s’ha generat, la d’un diàleg bilateral, de tu a tu, adreçat a trobar solucions, és una oportunitat històrica, atès que no hi ha cap precedent en aquest sentit. Ara, la feina dels polítics catalans ha de ser aprofitar aquesta oportunitat al màxim. Segur que no serà senzill, però res no és senzill en política quan l’objectiu és trobar solucions als conflictes polítics més tensos i dramàtics, com ho és aquest conflicte entre Catalunya i Espanya, que manté encara nou persones empresonades, set d’exiliades i altres tantes en situacions judicials angoixants a l’espera de pagar multes, de ser embargats o d’ingressar, també, a la presó.
El cert és que, malgrat l’oportunitat que es presenta, els partits que governen la Generalitat de Catalunya, que no seran capaços d’esgotar els terminis de la legislatura, tampoc no han sabut amagar les discrepàncies de cara a la constitució de la taula de diàleg. Un fet decebedor, atès que la ciutadania percep que cap partit no fa un moviment sense tindre present les eleccions que se celebraran, previsiblement, tot just abans o després de l’estiu. Aquest càlcul electoral, generalment comprensible i fins i tot inevitable, no és massa convincent en situacions tan delicades com la d’ara, en què els partits haurien d’oblidar les diferències que els separen i aprofitar tot allò que els uneix, que no és poc.
Cal dir, alhora, que tant la consulta del 9 de novembre de 2014 com el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 es van celebrar malgrat les discrepàncies entre els dos principals espais de l’independentisme català. Per això, tot i que els partits independentistes posen de manifest les seues diferències, encara hi ha motius per l’esperança si de veritat volen aprofitar aquesta taula. Siga com siga, l’objectiu es presenta ben difícil. Assolir-lo dependrà, fonamentalment, de l’habilitat política dels qui de veritat volen canviar les coses.
