Ençà i enllà

Desmuntant el mite de l’Alsasua hostil

Els més de 7.000 habitants d’Alsasua no han paït els fets. Calia esperar-ho. Afectats per un relat criminalitzador, qui passege amb una càmera pel poble no inspirarà molta confiança. Un cop dins, però, es comprova que aquest poble és tan normal o tan estrany com qualsevol altre.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La primavera és, sovint, utòpica al cor d’Euskal Herria. Els paisatges sublims es contemplen millor des de pantalles o finestres quan el cel només regala pluja. El sol és absent i els carrers, entre setmana, buits. El predomini industrial, que va atraure un bon grapat d’extremenys a mitjan segle XIX, dispersa la gent durant l’horari laboral. Les fàbriques no estan massa allunyades. A un quilòmetre i mig del poble, a tot estirar. Prou perquè el centre històric, empedrat, estrictament diminut, només emeta el so de l’oratge advers.

Alsasua té 7.300 habitants. Pot semblar petit, però en el seu entorn no ho és. A Navarra hi ha uns 2.400 habitants per municipi. L’epicentre de la vall de Sakana guarda pràcticament la mateixa distància de tres de les quatre capitals del territori. Uns 50 quilòmetres la separen de Pamplona i Vitòria. I uns altres 70 de Sant Sebastià. Només algunes banderes d’Osasuna en balconades aleatòries recorden que aquest municipi resta sota jurisdicció navarresa. Tant fa. Per a la major part dels veïns, el seu país abasta també les tres províncies que hi ha a l’oest.

El relat emès des de molts mitjans de comunicació ha volgut mostrar una realitat que tots els nadius neguen. Se’n queixen. I molt. En una de les nombroses cròniques que serviren per consolidar l’argument d’un poble hostil, es parlava d’un pas de vianants que delimitava, textualment, una “línia de la vergonya”. Tot just quan és superada, deia aquella crònica nodrida de fonts anònimes, el risc augmenta. Tothom recorda aquella delimitació, inexistent tot i haver estat assenyalada. Inventada, diuen. “Com si a un costat visqueren els abertzales i, a l’altre, els espanyols. Com si fórem un poble dividit”.

Els resultats electorals reflecteixen massa pluralitat. Geroa Bai, una coalició d’àmbit navarrès dominada pel Partit Nacionalista Basc, també al capdavant del Govern de Navarra, és el grup més votat. Té cinc regidors de 13. La segueix EH Bildu amb quatre i, després, hi ha, amb dos regidors, Goazen Altsasu (marca local de Podem) i els socialistes del PSN. Els regionalistes d’Unió del Poble Navarrès només tenen un regidor. L’actuació del govern local no suggereix massa enfrontaments entre tendències nacionals. Geroa Bai governa en minoria, però sol ajudar-se del PSN per aprovar les mocions. La qüestió judicial que ha fet famós el poble ha unit, més encara, els partits. Només UPN evita sumar-se a les concentracions de cada divendres, favorables als presos i encausats. Sí que ho fan els dos regidors del PSN, bé que a títol individual. Des de Pamplona, la seu central del partit els ha desautoritzat.

Vanesa Prieto

 

Un poble normal

D’alguna manera, aquella frontera imaginària servia per ubicar el Koxka, el local on es produí la presumpta agressió. “Els guàrdies civils mai no haurien d’haver traspassat la línia”, citava aquella crònica. Era la nit del 15 al 16 d’octubre. Se celebraven les Fires, la festa més tradicional del poble, tot i que no l’única. Comencen divendres de vesprada i acaben diumenge, amb el desembarcament de distintes espècies de ramat al barri antic del municipi. Una mena de ritual que es reprodueix de manera simbòlica cada any. Tot impregnat per l’eufòria, sana i festiva, que regala l’alcohol i l’amistat durant els dies de festa.

A Alsasua i la rodalia, les festes són irrenunciables. La particularitat, però, és que es fan, fonamentalment, gràcies a la voluntat i a la inversió veïnal. El pressupost de l’Ajuntament destinat a aquesta partida és mínim, asseguren. Són els habitants els qui cuinen, escuren, renten i arrepleguen. Són ells els qui s’encarreguen d’omplir, amb les seues butxaques, els barrils, els cellers i els perols. L’autoorganització, però, va molt més enllà. I arriba a l’àmbit reivindicatiu.

A mitjan anys noranta, tot just abans de l’extinció del servei militar obligatori, Alsasua comptava amb un dels percentatges més alts d’insubmissió de l’Estat. Molts foren encarcerats. Abans, l’octubre de 1977, Alsasua esdevenia seu de l’anomenada Mesa d’Alsasua, que l’abril de l’any següent derivaria en la fundació d’Herri Batasuna. La localitat té fama d’abertzale. De fet, la presència policial al poble sempre ha estat abundant. També entre 1983 i 1991, dues legislatures en què el PSN va governar el poble amb majoria absoluta. La fi de l’activitat d’ETA, segons els qui han vist terrorisme en els fets del Koxka, no ha servit per assolir la pau a Alsasua. El poble, des de lluny, és contempla com un bressol de criminals.

Però qui visita Alsasua pot comprovar que queda ben lluny de la radicalitat que se li atorga. Sobta xafar els seus locals. Qui espera trobar un entorn èuscar i hostilment polititzat, troba bars en què sonen els grans èxits musicals del moment i amb les notícies de TVE o de La Sexta reflectides en la pantalla. Una escena reiterada arreu. També al Koxka, on la cambrera, d’origen rus, rep les bromes dels clients, que li recorden les xifres en llengua autòctona. Tot és amb humor. “Prou en té amb el castellà, per ensenyar-li l’èuscar ara! Anem a poc a poc”, reflexiona un mentre riu.

En un altre bar ben a prop, el Kaixo, a la nit televisen la desfeta del Barça contra la Roma en la Champions League. Molts se’n lamenten mentre de fons, també, sona El Canto del Loco sense que ningú no s’espante. Potser ja en tenien prou amb la derrota esperpèntica de l’equip català.

Dins d’aquest bar sopen uns joves. El poble, per a ells, significa molt. Contràriament al que ocorre en altres localitats petites de l’Estat, Alsasua els ofereix l’oportunitat de viure-hi. Una sèrie de factors així ho fan possible. Per exemple, la consciència sobre la conveniència del consum intern. “Tothom sabem a què ens dediquem i evitem fer compres fora del poble si no són imprescindibles”. Un dels que parla, de 23 anys, treballa en l’asseguradora de son pare, la primera que hi va haver a Alsasua. Transmet que, per la confiança dels clients, el relleu familiar serà l’opció més encertada. Diu, fins i tot, que l’empresa té clients de Sant Sebastià. “Ens recomana gent del poble que treballa allà”. La gent, relata, valora molt la confiança i la proximitat que destil·len aquests negocis arrelats. El punt fort és l’industrial, però els negocis satèl·lit també hi tenen espai.

Amb un centre educatiu per cada etapa escolar —primària, secundària, FP i també una ikastola—, Alsasua rep la canalla de la vall de Sakana, que es concentra a la capital per formar-se. És així com es reforça una germanor amb localitats com ara Ziordia, Olazagutia, Urdiain, Lakunza, Etxarri-Aranatz o Arbizu, entre més. Les festes de cada poble reben les visites dels municipis veïns. Els caps de setmana, la vida revifa. Els bars s’omplen. Alsasua no té cap herriko taberna. Sí que té un gaztetxe, una casa ocupada pel jovent, des d’inicis dels noranta, que ofereix activitats alternatives i els habitants, diuen, freqüenten amb normalitat. No el perceben polititzat. És un bar més.

Plaça dels Furs, a Alsasua

I vingueren els fets

Les particularitats, bé que sovint adverses, també són assumides. L’equip de futbol de la localitat, que milita en la primera regional, gasta una ikurriña en el braçalet de capità. Un símbol rebut amb hostilitat quan visiten camps del sud de Navarra, a la comarca de la Ribera, zona de parla castellana i de més vot regionalista. Les banderes d’Espanya es multipliquen quan els visiten equips com l’Alsasua.

Un dia, però, tot s’exagerà fins al punt de sembrar l’enuig. Els escorcolls protagonitzats per la Guàrdia Civil al carrer a mitjanit o en qualsevol tram de carretera, amb aires amenaçadors, són el dia a dia. Però tot ha canviat des que alguns mitjans situaren el seu focus en aquesta localitat després de la presumpta agressió. Hi va haver ràbia quan alguns diaris publicaren les cares, els noms i cognoms dels encausats, sense tenir present la presumpció d’innocència. Els fets del Koxka van tenir lloc pocs mesos després dels famosos de la manada, protagonista d’una presumpta violació a una jove pel Sant Fermí d’aquell any. Els diaris pixelaren els seus rostres, cosa que no feren amb els joves d’Alsasua. A l’abril següent, ultres del Betis gravaren agressions contra ciutadans de Bilbao abans d’un partit contra l’Athletic. Les raons polítiques dels colps eren expressades pels autors, que ho van solucionar pagant multes.

Testimonis del carrer protesten perquè, durant els dies del setge mediàtic, molts periodistes els preguntaven amb gravadores amagades, buscant paraules que s’adequaren al seu relat. Fins i tot la veu de l’alcalde fou registrada al seu despatx, d’amagatotis, quan havia exigit que no ho feren. Alguns diaris es referien als encausats com a “terroristes”, sense que encara no hi haja hagut cap judici. “Ja han decidit que són els agressors, però, i el brutal linxament, on és? La lesió més greu és un turmell trencat”, protesta indignada una veïna.

Un dels joves que parla amb nosaltres assegura que al poble es parla de política. Com en qualsevol altre indret. Alsasua és un poble molt més plural políticament que els que l’envolten. Preguntats per possibles conflictes amb la Guàrdia Civil, esmenten l’Ospa Eguna. La festa fa burla i sàtira del cos militar. Si bé és legal, la Benemèrita ha intervingut en alguna ocasió per destrossar els ninots que els feien referència.

Entenen, alhora, que la festa els pot molestar. Però el cos militar tampoc, diuen, no fa res per guanyar simpaties. “A mi m’han escorcollat el cotxe a punta de pistola mentre anava a jugar un partit de futbol a les 10 del matí d’un dissabte”. D’anècdotes d’aquest tipus, en té tothom. “I, mentrestant, fa l’efecte que quan hi ha aglomeracions a Iruña i hi pot haver qualsevol atemptat no se’n preocupen tant”.

Tot això, en part, ha quedat enrere. Alsasua s’havia acostumat a viure amb les seues anomalies. Ara, però, han ferit el seu orgull. L’orgull d’un poble tan estrany o tan normal com qualsevol altre. Malmès per un relat criminalitzador. Per una imatge interessada que l’ha situat en el punt de mira.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.