La llista és extensa i aquest mapa no pot ser exhaustiu. No hi són tots els detectius de la geografia de misteri europea, però sí els principals, des de l’Auguste Dupin d’Allan Poe fins al Martin Servaz, el personatge de Bernard Minier, que, des de Tolosa de Llenguadoc, visita sovint els Pirineus. No és l’únic. El comissari Adamsberg treballa a París, però de tant en tant enyora la seva etapa als Pirineus.
N’hi ha que no paren mai a casa, com Poirot (que és belga, viu a Londres i volta per tot arreu) i n’hi ha que no es mouen de l’indret creat pel seu autor, com en Salvo Montalbano, que treballa a la Vigata (Sicília) ideada per Andrea Camilleri. Tots ells descriuen entorns més o menys urbans.
Els trobareu per ordre de publicació de les obres referenciades, amb el nom del traductor —quan hi ha edició en català— i amb informació de l’última edició publicada. [Els números entre parèntesi es corresponen amb el primer mapa]
(1) Auguste Dupin. París (França).
Els assassinats del carrer Morgue d’Edgar Allan Poe (1841). Ed. Selecta, 1963. Traducció de Carles Riba
“L’autorització fou obtinguda, i anàrem tot d’una al carrer Morgue. Era una d’aquelles miserables travessies que van del carrer Richelieu al carrer St. Roch. Era molt avançada la tarda quan hi arribàrem, perquè aquest barri és a una gran distància d’allí on vivíem. Aviat trobàrem la casa; per què hi havia encara una munió de gent que des de l’altra banda del carrer contemplava els porticons tancats amb una curiositat badoca. Era una casa com totes les de París, amb un portal i a un costat una casella vidriera amb un vidre llevadís, indicant la loge de concierge”.
(2) Sherlock Holmes. Londres (Anglaterra)
“La capsa de cartó”, dins Les memòries de Sherlock Holmes, d’Arthur Conan Doyle (1894). Viena Ed., 2018. Traducció de Xavier Zambrano
“Era un dia d’agost que feia una calor rabiosa. El carrer Baker era un forn i la resplendor del sol contra les totxanes grogues dels edificis del davant feia mal als ulls. Costava de creure que eren els mateixos murs que s’insinuaven, ben llòbrecs, entre les boires hivernals. (...) Tothom era fora de la ciutat i jo em delia pels prats de New Forest o les platges de Southsea. Un compte bancari pelat m’havia obligat a ajornar les vacances i, pel que fa al meu company [Holmes], ni el camp ni el mar no li deien res. (...) El do de gaudir de la naturalesa no estava entre les seves múltiples qualitats, i els únics canvis que experimentava eren quan deixava d’ocupar-se d’un malfactor de ciutat per encalçar-ne un que operés a pagès”.
(3) Pare Brown. Londres
“La creu blava”, dins La innocència del pare Brown.
G.K. Chesterton (1910). A Els relats del pare Brown. RBA, 2013. Traducció d’Imma Estany
“Va encendre un altre cigarret i va emprendre un passeig llarg pels carrers de Londres. Mentre caminava pels carrers i les places de l’altra banda de l’estació Victoria, tot d’una es va aturar i es va quedar quiet. Era una plaça tranquil·la i pintoresca, típica de Londres, plena d’una calma inusitada. Els edificis alts de pisos del voltant semblaven pròspers i, alhora, deshabitats; l’espai quadrat de vegetació del mig es veia tan abandonat com un illot verd del Pacífic. Un dels quatre costats era molt més alt que els altres, com una estrada, i la línia d’aquell costat estava trencada per un dels admirables accidents de Londres: un restaurant que semblava com si s’hagués esgarriat del Soho. Era una cosa irracionalment atractiva, amb testos amb plantes nanes i unes persianes altes ratllades de color groc llimona i blanc. S’alçava particularment enlaire per damunt del carrer, i amb l’estil bigarrat habitual de Londres, un tram d’escales pujava des del carrer fins a l’altura de la porta, gairebé igual com una escala d’incendis pujaria fins a una finestra d’un primer pis”.
(4) Gervase Fen. Oxford (Anglaterra)
La juguetería errante, d’Edmund Crispin (1946). Impedimenta, 2011
“A través d’una clariana entre els arbres va tenir la seva primera visió de l’Oxford que ell recordava: a la dubtosa llum de la lluna, semblava una ciutat submergida en un avenc, amb les seves torres i els seus campanars aixecats fantasmagòricament com els túmuls funeraris dels atlants perduts, submergits a les profunditats. Una diminuta llumeta groga va fer un centelleig de segons, va pampalluguejar i es va apagar. En la callada atmosfera va escoltar dèbilment el so d’una solitària campana tocant la una; va ser la precursora de moltes altres que s’hi van unir en un carilló fantasmal, com les campanes d’una catedral enfonsada del mite bretó, gronxades momentàniament pels verdosos i fondos corrents oceànics. I després, el silenci”.
(5) Francesc Caldes. Barcelona
La Bíblia valenciana, de Rafael Tasis (1955). Tres i Quatre, 2016
“De dalt estant del porxo, d’entrada hom veia tota l’estesa de la ciutat, amb les ratlles dretes de llum que eren els carrers de l’Eixample i l’espurneig indistint de la ciutat vella; amb les taques multicolors de claror que eren la plaça de Catalunya, la Rambla i el Paral·lel i, més al fons, els llums dels vaixells que tremolaven al port com estels, reflectint-se en l’aigua tranquil·la. I, fins a l’horitzó invisible, taca més fosca en la foscor, s’estenia el mar”.
(6) Hercule Poirot. Londres
El templet del mort d’Agatha Christie (1956). La Llar del Llibre, 1992. Traducció de Wladimir Padrós
“—El riu Helm, senyor —digué— i, al fons, Dartmoor.
Estava clar que calia mostrar-se admirat. Poirot féu les exclamacions de rigor murmurant diversos cops: Magnifique! En realitat, la natura no l’atreia gaire. Un hort ben cultivat i ordenat era molt més probable que despertés un murmuri d’admiració dels llavis de Poirot. Dues noies que pujaven penosament el turó a peu passaren davant el cotxe. Anaven carregades amb motxilles a l’esquena i portaven pantalons curts i mocadors de coloraines al cap”.
Miss Marple. St. Mary Mead (poble de ficció anglès)
El mirall s'esquerdà d'Agatha Christie (1962). Llar del llibre, 1990. Traducció de Ramon Folch i Camarasa
"St. Mary Mead ja no era el que havia estat altre temps. Val a dir que, ben mirat, res no era ja com havia estat altre temps (...) Només que, per estrany que semblés, se n'adonava més a St. Mary Mead, potser perquè feia tants anys que hi vivia.
St. Mary Mead, el barri vell, encara existia, certament. Hi havia l'Ós Blau, encara, i l'església, i la casa del vicari, i el petit niu de cases d'estil Reina Anna i Georgià, una de les quals era la seva. (...) A la majoria deles cases velles hi havia estadants nous, però en general hi havien fet pocs canvis, perquè els que les havien comprades ho havien fet justament perquè, com deia l'agent de finques, els agradava 'l'encís de la vellúria'".
Coronel Kostenko. Moscou (Rússia)
Petrovka, 38 de Julian Semionov (1963). AMYA, .... Traducció de Roc Comagran
"Ja feia quatre hores que amidaven el carrer Gorki, amunt i avall. L’asfalt estava remollit, la temperatura era tòrrida. En els ruixims -uns carruatges feixucs i ventruts com tancs de batalla, regaven la calçada- jugaven els colors de l’arc iris sobre un fons blau fosc. El carrer vibrava amb una vida joiosa i remorosa. Colles d’estudiantes juganeres, negres, viatgers de pas que anaven o venien de les estacions, venedors de llibres, dones amb cistells abarrotats, col·legials amb els vestits planxats de fresc, venedores dels magatzems que aprofitaven aquelles hores lliures, amb bruses blaves o roses molt escotades, indis cofats amb turbants i amb llurs mantes virolades a l’espatlla, tota questa massa de mil rostres desfilava pel costat d’ells; però no podien embadocar-s’hi, sinó que havien d’observar i mantenir-se sempre a l’aguait: mirar si descobrien una petita cicatriu al front, una boca ampla de llavis gruixuts i com maquillats...".
(7) Maigret. París (França)
La nit de la cruïlla de Georges Simenon. Edicions 62, 1966. Traducció de Maria Aurèlia Capmany
“Havien anat veient, per les finestretes sense cortines, els grups de modistetes i empleats com assaltaven, a migdia, les granges de la plaça Saint Michel, després calmar-se l’animació, l’allau de gent cap als ‘metros’ i les estacions, la calma dels aperitius.
El Sena s’havia cobert de boirina. Un últim remolcador havia passat, amb llums verds i vermells, arrossegant tres barcasses. L’últim autobús. L’últim ‘metro’. Els cinemes tancaven les reixes després d’haver entrat els panells amb els quadrets...”
(8) Martin Beck, Estocolm (Suècia)
L’home del balcó de Maj Sjöwall i Per Wahlöö (1967). Columna, 2009. Traducció de Laia Font
“Va ploure tota la nit, però el dissabte al matí va tornar a lluir el sol, amagat només a estones entre núvols blancs de cotó fluix que fugien pel cel blau. Era el 10 de juny i les vacances d’estiu havien començat; la tarda de divendres, llargues caravanes de cotxes havien sortit serpentejant de la ciutat, en direcció a residències estiuenques, embarcadors i càmpings. Malgrat tot, la ciutat continuava plena de gent, i durant el cap de setmana, que prometia bon temps, els que encara hi romanien haurien d’acontentar-se amb el succedani de vida campestre que proporcionaven parcs i piscines.
Era un quart de deu i ja hi havia cua davant de les taquilles de les piscines Vanadis. Per la pujada que surt de Sveavägen, els ciutadans d’Estocolm hi acudien en massa, ansiosos de sol i aigua”.
(9) Plinio. Tomelloso (Espanya)
El reinado de Witiza de Francisco García Pavón (1968).
Ed. Rey Lear, 2013
“El cielo estaba de un gris gordo y obsesionante que aplastaba las casas y la torre, se metía por puertas y ventanas, amainaba pájaros y gritos, empozaba el pueblo. Los árboles cabeceaban con desespero, intentando sobrenadar el toldo que los anegaba. (...) Aquel plomazo aplastaba las gentes y los coches. El Ayuntamiento, que estaba a la derecha, parecía sin respiración, sin guardias, sin alcalde y sin serenos cantores, decoración vieja de teatro repuesta sin motivo. Enfrente, la Posada de los Portales, con su aire norteño de solaneras, columnas, almagres y cales, posada de antiguos arrieros y tratantes que dormían en el suelo escuchando cocear las caballerías sobre la piedra todas las horas de la noche”.
Duca Lamberti. Milà
Los milaneses matan en sábado de Giorgio Scerbanenco (1969). Akal, 2011. Trad. Cuqui Weller.
"Va ser un bonic passeig, en aquell matí d’octubre, insòlitament neta, com ho era tot en aquella desacostumada tardor milanesa neta i suau. Al carrer Piave, quasi sobre la plaça Oberdan, van entrar en un bar (...) Després van reprendre el seu camí pel passeig Venezia, el carrer Palestro, i van vorejar els jardins públics, amb els seus arbres encara coberts pel seu fullam: ni tan sols s’advertia una mínima traça tardoral; un sol pal·lidíssim, però que amb tot seguia sent sol, mantenia un ambient gairebé estival".
Comissari Wexford. Londres
Después del asesinato de Ruth Rendell (1972). RBA, 2001
"Garmisch Terrace era recta, grisa i repulsiva, un canó les parets del qual estaven formades per cases de sis pisos. Tot les cases eren iguals, totes estaven unides; tenien façanes llises, però amb prominents porxos de columnes, i a més, com a l'edifici del cementiri, les seves proporcions eren d'una manera o altra errònies. L'època de la seva construcció va ser un període desafortunat per a l'arquitectura, un període en què els arquitectes que no havien adoptat encara el neogòtic tractaven de millorar el georgià.
Això hauria tingut menys importància si s'hagués fet algun esforç per mantenir aquelles cases en bon estat, però Wexford, mirant-se-les amb el cor en un puny, no va poder veure ni una sola façana pintada recentment".
(10) Pepe Carvalho. Barcelona
Tatuaje de Manuel Vázquez Montalbán (1974). Planeta, 2017
“No recordó de momento dónde habia dejado el coche la noche anterior, pero intuyó que habia sido por la parte alta de las Ramblas. Deambuló por el centro del paseo, deteniéndose en los quioscos de libros y revistas, sopesando sobres de semillas, reflexionando más arriba sobre la extraña condición de los pájaros y monitos encerrados en las jaulas de los vendedores. Pero ya la Rambla se llenaba del bullicio comercial de la tarde y Carvalho se metió bajo el escudo colgante que daba paso a la entrada del Mercado de la Boquería. Quería cenar bien. Tenía la necesidad de guisar un rato mientras daba vueltas al asunto en la soledad de su casa (...)
Muchos puestos estaban cerrados y el acto de comprar comida tenía por la tarde el respaldo de un tiempo diferente, un ámbito peculiar limitado por un silencio casi total, apenas roto por los ruidos de la oferta y la venta”.
(11) Nestor Burma. París
Carrer de l’estació, 120 de Leo Malet (1977). La Magrana, 1991. Traducció de Jesús Moncada
“Engiponat així, me’n vaig anar cap a la plaça Bellecour [de Lió]. (...) No tenia cap necessitat de familiaritzar-me amb la ciutat perquè als vint, vint-i-dos anys, hi havia arrossegat la meva misèria. Vaig reveure amb entendriment l’avinguda de la República i els petits passatges a l’altura de l’estàtua de Carnot, un d’ells amb el seu cèlebre Guignol. En un racó qualsevol d’aquella xarxa de carrers coberts hi havia antany un petit cafè del qual m’havien fet fora ignominiosament perquè no tenia els pocs francs que valia el got de Porto que m’havia empassat. (...) No havia canviat de nom ni de decoració ni de propietari. Fins i tot vaig preguntar-me si havia canviat de pols perquè la que hi havia semblava d’època”.
De Gier i Grijpstra. Amsterdam
Pájaro callejero de Janwillem Van de Wetering (1983). Ed. Versal, 1990. Trad. De José Manuel Pomares
"L’atmosfera invocada per les emanacions d’oncle Wisi li va recordar la seva primera joventut i es va imaginar el nen que havia estat ocult sota una cúpula de vidre, en un herbari. Havia fugit de la multitud que omplia el zoològic de la ciutat, divertint-se mitjançant l’observació dels animals malalts: un esquàlid lleó amb la pell ulcerada, un camell que rotava asprament, contemplant els seus torturadors amb ulls infectats. Els crits dels nens que s’empaitaven al voltant d’una gàbia plena de papagais xerricants havia estat massa per ell, i s’havia escapat de la ma dels seus pares, que el subjectava i estrenyia. L’herbari era un lloc tranquil".
(12) Toni Butxana. València
No emprenyeu el comissari! deFerran Torrent (1984). Quaderns Crema, 2007
“Estava desficiós i solitari. En una ciutat com esta, qualsevol solitari que es trobe desficiós encara té una alternativa: fer fúting. L’ajuntament va preparar el llit del riu a tal efecte. A València n’hi ha a garberes, de neguitosos.
Enfundat en un xandall de franel·la i alenant al compàs del ritme que li marcaven les cames, Toni Butxana es mantenia en forma corrent entre els escarransits arbres que la corporació local havia plantat vora el Túria, producte de quatre anys d’ajuntaments democràtics. La histèria consistorial per l’ecologia havia agafat desprevinguts els ciutadans que, amb l’excusa de la mediterraneïtat, dia sí, dia també, s’alçaven amb el perill de trobar-se una palmera davant de casa. Buscadors de fantasmals arrels autòctones i ecologistes de corbata pretenien desnaturalitzar la ciutat de les úniques coses que li són pròpies: l’asfalt i la contaminació”.
(13) Kayankaya. Frankfurt (Alemanya)
¡Happy birthday, turco!, de Jakob Arjouni (1987). Virus Editorial, 1993. Traducció d’Anna Rossell
“L’adreça d’Ilter Hamul [a Frankfurt)] es trobava darrere de l’estació. No era precisament un barri fi. Vaig deixar aparcat el meu ‘Kadett’ asfixiant i vaig continuar el camí a peu.
La blanca llum del sol abrasava la ciutat i el desert asfalt semblava encara més desèrtic. L’aire, immòbil, pudia a benzina, escombraries i merda de gos. Sota els pocs arbres que hi havia, es veien vells en letargia esperant la nit. Els nens llepaven gelats i feien enrenou per la vorera. Vaig fer un tomb pel centre, em vaig parar en agències de viatges (...)
Les terrasses de les cafeteries eren a vessar. Cambrers amb gorretes vermelles i caps suats feien malabars entre les taules amb les safates carregades de begudes. M’estava acostant a l’estació. Els reclams dels sex-shop, ‘Cuixes humides’ i ‘Joveníssimes nimfòmanes mullades’, no impressionaven en absolut. Amb la calor que feia, tothom tenia les cuixes humides”.
(14) Toni Romano. Madrid
Las apariencias no engañan de Juan Madrid (1987). Alianza Editorial, 2019
“No sé si ustedes conocen mi barrio por las mañanas, cuando las mujeres van a la compra, los vagos se deciden a pasar el día recostados en las arcadas de la Plaza Mayor y los vendedores ambulantes se mezclan con los niños que han faltado al colegio. Por las mañanas mi barrio es más alegre, ruidoso y distinto al que habrá por las tardes y las noches. Si no se vive en un barrio como el mío, no se sabe de lo que estoy hablando. En primavera, cuando no hace frío ni calor, se puede pasear sin hacer nada, el único privilegio del pobre en Madrid”.
(15) Bernie Gunther. Berlín (Alemanya)
Violetas de marzo de Philip Kerr (1989). Dins de Trilogía berlinesa. RBA, 2011
“La Simeonstrasse és a només un parell de carrers de la Neuenburger Strasse, però si a les finestres d’aquest últim carrer els hi falta una mà de pintura, a les del primer els hi falten tots els vidres. Dir-ne zona pobra és com dir que en Pepe Goebbels ho té difícil per trobar unes sabates de la seva talla.
Edificis de pisos de lloguer de cinc i sis plantes s’abocaven com penya-segats granítics sobre l’estreta calçada de descarnades llambordes, vinclada com l’esquena d’un cocodril, units només pels ponts formats pels fils d’estendre la roba. Joves esquerps, cadascun amb un cigarret cargolat a mà penjant, gairebé reduït a cendres, dels seus llavis prims, com un fil de merda penja d’un peix vermell avorrit dins la peixera, reforçaven les esquinçades cantonades dels llòbrecs carrerons”.
(16) Kurt Wallander. Ystad (Suècia)
Els gossos de Riga de Henning Mankell (1992). Tusquets, 2012. Traducció de Meritxell Salvany
“El port de Brantevik estava desert. La major part de l’enllumenat estava apagat i a les aigües fosques i tranquil·les de la dàrsena només s’hi reflectien uns quants punts de llum aïllats. Wallander es va preguntar si senzillament els llums s’havien fos o si es tractava d’algun nou pla d’estalvi municipal que consistia a no substituir les bombetes que es fonien. ‘Aquest país se’ns enfosqueix de mica en mica —va pensar—. Aquesta foscor no és més que el símbol extern de la veritable foscor que ens va envaint’”.
Inspector Sejer. Oslo (Noruega)
El ojo de Evade Karin Fossum (1995). Penguin Random House, 2016. Traducció de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo.
"El riu corre veloçment pel paisatge, dividint la gelada ciutat en dos icebergs grisos i tremolosos. Era abril i feia fred. Només arribar al centre de la ciutat, més o menys a l’alçada de l’Hospital Provincial, el riu començava a brogir i a queixar-se, com si el tràfec del trànsit i el soroll de les fàbriques de les ribes li produís un estrès. Serpentejava i es recargolava en corrents més forts com més s’endinsava a la ciutat. Passava pel vell teatre i la Casa del Poble, fluïa al llarg de les vies del tren i la plaça, arribava a la vella Borsa, convertida en un restaurant McDonald’s, després passava per la fàbrica de cervesa, la més antiga del país, que era d’un bell color gris pastís, els magatzems Cash & Carry, el pont de l’autovia, una gran zona industrial amb vàries botigues d’automòbils, fins arribar per fi a la vella taverna al costat de la carretera. En aquell punt, el riu respirava per última vegada abans de llançar-se a la mar".
(17) Petra Delicado. Barcelona
Ritos de muerte d’Alicia Giménez Bartlett (1996).
Planeta, 2010
“Salimos a la calle. El barrio estaba animado a aquella hora. Cerraban los talleres, las tiendas permanecían abiertas un rato más. Pequeños bares miserables, estrechos, con dos o tres parroquianos sentados en la barra, hablando todos a la vez. Niños con chándal. Mujeres con prisa”. (...) “El Cafè del Picador estaba situado en el barri del Clot. (...) Tenía una pinta típica e inmunda. Cristales ahumados por la suciedad, barra de azulejos y máquina de juego infernales que de vez en cuando se arrancan con una melodía de carrusel”.
(18) Adamsberg. París
L’home dels cercles blaus de Fred Vargas (1996).Amsterdam, 2011. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company
“L’havien nomenat comissari a París, al districte 5. (...) Per sort era a París. (...) Era l’única ciutat del país que li podia agradar. (...) París, la ciutat de pedra. És cert que hi havia arbres, era inevitable, però tant se li’n fotia, n’hi havia prou de no mirar-los. I els parcs, n’hi havia prou d’evitar-los i tot anava bé. A l’Adamsberg, en qüestions de vegetació, només li agradaven els matolls raquítics i els conreus subterranis. El que també era segur que sens dubte ell no havia canviat gaire, ja que les mirades dels seus nous col·legues li havien recordat els dels Pirineus feia vint anys, amb el mateix desconcert discret”.
Anastasia ‘Nastia’ Kaménskaia. Moscou
Los crímenes del balneario (1997) d'Alexandra Marínina. Planeta, 1999. Trad. D'Elena Panteleeva.
"A la Ciutat on es trobava el balneari La Vall regnaven la pau, la tranquil·litat i l'ordre. Les iniciatives empresearials prosperaven, els preus de les botigues privades eren moderats, la delinqüència, comparada amb la de la resta Rússia, irrisòria. El transport públic funcionava satisfactòriament, les carreteres es mantenien en bon estat, l'alcalde de la Ciutat feia promes a la població i les complia. Assegurava tot aquest benestar una sola i poderosa persona, Eduard Petròvitx Denisov".
Erast Fandorin. Moscou
L'àngel caigut, 1998, de B. Akunin. Salamandra i Ed. 62, 2002. Traducció d'Armand Carabén van der Meer
"Des del carrer Miasnitzkaia, on hi havia la seu de la Direcció de la Policia Secreta, fins a l'hotel Boiarski on, segons l'informe policial, 'residia temporalment' la terratinent Spitzina, es trigava uns vint minuts a peu, i Fandorin, vencent la seva angoixosa impaciència, va decidir anar-hi caminant. (...) Mastegant crestes de cartílags d'esturió que havia comprat a la cantonada del carreró Guianitkov (no oblidem que a causa de la seva excitació detectivesca Erast Petrovitx s'havia quedat sense dinar), l'escrivent caminava a passos lleugers pel bulevard Txistaprudni. Allà, unes velletes antediluvianes, vestides amb abrics i còfies, s'entretenien llançant molles de pa als coloms, grassos i insolents, que les rodejaven. Calesses i faetons passaven al trot per la calçada de llambordes, arribaven a l'altura de Fandorin i tot seguit el deixaven enrere, cosa que despertava en el jove un ressentiment justificat. Un detectiu no podia fer bé de cap manera la seva feina si no disposava d'un cotxe de bons cavalls trotadors!".
(19) Rebecka Martinsson. Kiruna (Suècia)
Aurora boreal d’ Asa Larsson (2003). Columna, 2009. Traducció de Núria Vives Colom
“La Rebecka va mirar, sorpresa, per la finestra. Queia una pluja freda que esquitxava els finestrals. No s’hi havia fixat. ‘L’hivern a Estocolm’ va pensar. ‘No m’estranya que perdis el sentit quan ets a l’exterior. Al nord [Kiruna] és diferent, amb la neu cruixent i el color blau del cel que sempre és fosc. O al començament de la primavera, quan pots anar esquiant pel riu des de casa de l’àvia a Kurravaara fins a la cabana de Jiekajärvi, t’atures al mig del camí i t’asseus al primer tros de terra que apareix entre la neu, sota un pi. L’escorça de l’arbre brilla com el coure vermell al sol”.
(20) Salvo Montalbano. Vigata (Sicília, Itàlia)
El primer cas d’en Montalbano d’Andrea Camilleri (2004). Ed. 62, 2006. Traducció de Pau Vidal
“Vigata no havia canviat gaire respecte a la que ell tenia gravada a la memòria: tot just hi havien afegit uns quants edificis nous a Piano Lanterna, horribles gratacels nans de quinze o vint pisos, alhora que havien desaparegut les casetes arrecerades a la falda del turonet de marga, amuntegades l’una al costat de l’altra fins a formar un envitricoll de carrerons bategants de vida. La majoria eren allò que en deien catoj, barraques d’una sola estança on de dia només hi entrava l’aire a través de la porta del carrer, que en conseqüència estava permanentment oberta. Per això si passaves entremig d’aquells carrerons tan aviat podies assistir a un part com a una disputa familiar, a un mossèn donant l’extremunció a un moribund com als preparatius per a un casament o un funeral. Tot a la vista de tothom, en un guirigall de veus, queixes, rialles, precs, renecs i insults. Va preguntar a un passavolant com és que havien desaparegut, i així va saber que uns quants anys abans un terrible despreniment les havia arrossegades a mar”.
(21) Inspector Méndez. Barcelona
Las calles de nuestros padres de Francisco González Ledesma. La Factoría de ideas, 2005
“Pueblo Seco es el único barrio de Barcelona situado entre el Paralelo (que durante un tiempo fue la vida) y la montaña del Montjuïc (que durante un tiempo fue el reposo). Es el único al final de cuyas calles en pendiente encuentras unas escaleras olvidadas que llevan a un árbol o a una pared con hiedra o, como en el caso del carrer Nou, a un repechón que conduce tras un buen esfuerzo, mens sana in corpore sano, a un viejo meublé. (...) Es el único en el que las matronas honradas no tenían más que atravesar el Paralelo y sumergirse en el distrito quinto para dejar santamente de serlo. El único en que las prostitutas del distrito quinto daban dos pasos, regresaban al hogar junto a Montjuïc y se transformaban en matronas honradas a toda prueba. El único en el que los niños tuvieron cerca la montaña para soñar y el Paralelo para perderse. El único en el que hasta ahora los banqueros no habían oteado ningún panorama. El único que está lleno de nombres de almirante, a pesar de llamarse ‘seco’”.
(23) Jan Fabel. Hamburg (Alemanya)
Muerte en Hamburgo (2005) de Craig Russell. Roca Editorial, 2010. Trad. D'Escarlata Guillén
"Van sortir de Davidstrasse. El fals glamour de Sankt Pauli passava ara a ser sordidesa pura. Les promeses libidinoses en neó estrident tenien tota la nit per elles i es reflectien foscament en les voreres inundades. El vianant ocasional caminava arrossegant els peus, amb les espatlles vinclades sota la pluja, rebutjant o acceptant les invitacions que amb un entusiasme dessaborit li oferien els porters dels clubs de striptease. Van tombar una altra cantonada: la decadència continuava. El portals eren ara ocupats per prostitutes esprimatxades i d'aspecte trist, algunes terriblement joves, d'altres indubtablement velles, o per rodamons borratxos. (...) Aquella era la zona eternament decadent d'Hamburg: un lloc on es podien comprar éssers humans per a qualsevol propòsit i a qualsevol preu; un lloc de fosca anarquia sexual al qual la gent acudia per explorar els racons més bruts de la seva ànima".
(24) Camille Verhoeven. París
Irène (Travail soigné, 2006) de Pierre Lemaitre. Bromera, 2015. Trad. D'Albert Pejó
"Camille i Armand, seguits per Le Guen, van arribar al número 17 de la Rue Félix-Faure, a Courbevoie, una mica abans de les deu. Un solar industrial. El centre del solar l'ocupava una petita fàbrica abandonada, com si fos un insecte mort, i el que devien haver estat uns tallers es trobaven en procés de condicionament. Quatre d'ells, que ja estaven acabats, desentonaven com si fossin bungalous tropicals en un paisatge nevat. Tots quatre estaven emblanquinats i tenien sostres de vidre i finestrals d'alumini corredissos que permetien endevinar uns espais immensos. Tot el conjunt conservava un aspecte abandonat".
(25) M. Blomkvist i L. Salander. Estocolm (Suècia)
La reina al palau dels corrents d'aire de Stieg Larsson (2005). Columna, 2015. Trad. d’Alexandre Gombau
"En Henry Cortez es va precipitar com un boig fora de la llibreria de la Universitat. Va travessar Sveavägen a l'alçada del pont de Mäster Samuelsgatan i va continuar recte per Klara Norra, on va pujar per Klaraberg i després per Vasagatan. Va travessar Klarabergsgatan entre un autobús i dos cotxes, que van tocar el clàxon frenèticament, i va travessar les portes de l'estació central a les tres en punt".
(26) Harry Hole. Oslo (Noruega)
El ninot de neu de Jo Nesbo (2007). La Butxaca, 2015. Traducció de Laia Font
"A sota, la ciutat s'estenia en una fondalada rodejada de carenes i un sol camí de retirada a través del fiord. Els geòlegs deien que Oslo era un cràter de volcà extingit. I en vespres com aquell, en Harry es poida imaginar que les llums de la ciutat eren perforacions a la superfície de la terra a través de les quals resplendia la lava encesa. A partir del trampolí d'esquí de Holmenkollen, que jeia com una coma blanca il·luminada al turó de l'altra punta de la ciutat, va intentar calcular on era la casa de la Rakel".
(27) Comissari Ricciardi. Nàpols (Itàlia)
L’hivern del comissari Ricciardi de Maurizio de Giovanni (2007). La Campana, 2011. Traducció d’Anna Casassas.
«En el vent fred d’aquell dimecres al matí, en Ricciardi baixava de plaça Dante. (...) Sabia que, en el trajecte de la plaça Dante a la plaça Plebiscito, franquejaria una frontera invisible entre dues realitats diverses: a la part de baix, la ciutat rica dels nobles i els burgesos, de la cultura i el dret. A la part de dalt, els barris populars, que es regien per un altre sistema de lleis i normes, igual de rígid o potser encara més. La ciutat tipa i la que passava gana, la ciutat de la festa i la dela desesperació. En Ricciardi havia estat moltes vegades testimoni de la contradicció entre les dues cares de la mateixa moneda.
La frontera: el carrer Toledo. Edificis antics, muts de la banda del carrer, però sorollosos pel darrere. Les finestres esbatanades sobre els carrerons, els primers cants de les dones. Les portes de les esglésies, de façanes entaforades entre altres construccions, s’obrien per acollir els fidels que encomanaven el dia a Déu. Sobre les grans lloses que empedraven el carrer rodolaven les rodes dels primers autobusos".
(28) Lennox. Glasgow (Escòcia)
Lennox, de Craig Russell (2009). Roca Bolsillo, 2016.
«Glasgow estava lluent com la tinta per la pluja que havia deixat de caure. La Segona Ciutat de l'Imperi era una urbs negra; els seus impressionants edificis s'havien convertit en ombres plene de la fosca brutícia de les seves activitats; hi havia nens que pensaven que el color natural de la pedra era el negre. La pluja, forta i freqüent, mai netejava la ciutat, sinó que li passava un drap amb oli".
(29) Kostas Kharitos. Atenes (Grècia)
Amb l’aigua fins al coll de Petros Màrkaris (2010). Tusquets, 2011. Traducció de Joaquim Gestí.
“Agafo l’avinguda Alexandras, per sortir a Patisioni entrar a Pireu des de la plaça Omónia. Aquest no és el recorregut lògic; el problema és que a Grècia la lògica no et porta mai enlloc (...) Quasi tres quarts d’hora més tard , arribo a l’altura del carrerAsclepii allí es resol el misteri de l’embús quan albiro dos cotxes patrulla que barren el trànsit a la part baixa de l’avinguda Alexandras. De lluny arriba la remor de crits i consignes".
Proteo Laurenti. Trieste (Itàlia)
Sobre gustos no hay nada escrito de Veit Heinichen (2011). Siruela, 2012.
"A les muntanyes del Friuli i als Alps Julians d’Eslovènia devia haver diluviat el dia anterior, mentre que a Trieste les temperatures assolien valors rècord per al mes de juliol. Les aigües de l’Isonzo avançaven amb força cap al mar en un semicercle de color verd maragda i fluïen rítmicament cap a Trieste fins que, en arribar al castell Miramare, es barrejaven amb les aigües salades blau intens de l’Adriàtic. L’aigua dolça només arribava tan lluny quan el cel sobre les muntanyes obria vàries comportes. Aleshores, l’escumós riu, que a l’estiu semblava més aviat un rierol, arrossegava tot el que es trobava pel camí, i els propietaris dels vaixells havien d’estar atents perquè els seus iots no xoquessin amb el brancam o fins i tot amb algun tronc d’arbre. A canvi, l’aire oferia una claredat cristal·lina, i al darrera de la riba nordoest del golf, les Dolomites es dibuixaven sobre el cel com un decorat de teatre".
(30) Servaz. Tolosa de Llenguadoc (Occitània)
Bajo el hielo de Bernard Minier, 2011. Roca Editorial, 2018
"Al fons, Saint-Martin-de-Comminges, 20.863 habitants... Si més no, això deia el cartell pintat amb colors vius. Per damunt de la ciutat, uns núvols grisos tapaven els cims, traspassats aquí i allà per resplandors que esculpien l'aresta d'un cim o el perfil d'un coll com els feixos de llum d'un far. (...)
L'Hotel Russell s'elevava entre els carrers alts de Saint-Martin, de manera que la panoràmica de la seva habitació abastava una bona part dels sostres de la ciutat. Amb les mans a la barana va contemplar el retrocés de les tenebres pels estrets carrers en benefici d'una alba resplendent. A les nou del matí, a dos-mil cinc-cents metres d'alçada, les glaceres surtien de l'ombra, rutilants sota un sol que, malgrat això, encara restava ocult. A l'esquerra, més enllà del riu, s'aixecaven els blocs de vivendes socials".
Carlo Monterossi, Milà (Itàlia)
Ésta no es una canción de amor, d'Alessandro Robecchi (2014). Salamandra, 2018
"Milà no és una ciutat que s'hagi de mirar a l'alçada dels ulls. Per entendre-la de debó s'ha de mirar cap avall, on el semisoterranis bullen de tràfec i estan rebotits de magatzems, gent que cus bosses, gent que neteja catifes, que compil·la dades informàtiques, artesans refugiats en els soterranis dels edificis perquè el local costava massa, o la nau se l'ha quedat el banc, o ja només són dos treballadors, dels vint que n'hi havia... que li vaig a contar, senyora...
O s'ha de mirar cap a dalt, on els edificis de principis del segle XX han anat creixent com per levitació, amb sotabancs, murgons verticals. Les golfes construïdes damunt dels quarts pisos van fer de pilars del cinquè, del sisè i de vegades fins i tot de l'àtic. Unes protuberàncies gairebé sempre absurdes, abominables des del punte de vista arquitectònic, que semblen un pedaç afegit sense estil ni elegància. Algunes no estan tan malament. N'hi ha amb terrassa i vistes passadores, com aquesta".
Comissari Brunetti. Venècia
La temptació del perdó de Donna Leon (2018). Edicions, 62, 2018. Traducció de Núria Parés Sellarès.
"Durant la poca estona que van estar dins del bar, la calle es va omplir de gent com abans només passava per Nadal. La multitud els va empènyer i avançaven tots dos enganxats fins que Brunetti va treure el colze per fer una mica d’espai entre ells. Van pujar cap al pont, van baixar i van passar pel Fondaco, on les cues de turistes xinesos ja havien començat la visita ritual diària al seu nou déu, un centre comercial del segle XXI.
En Brunetti va deixar enrere el batibull, va girar cap al Gran Canal i llavors a mà esquerra al llarg de la riva, sense necessitat de guiar la professoressa Crosera. Tenien el pont de Rialto a la seva dreta, i hi van pujar com si anessin en una escala mecànica, bloquejats per la gent que tenien al davant i al darrere, sense poder-se aturar, sense poder avançar més ràpid, sense poder fer res més que seguir el ritme per no ser trepitjats per les persones del seu darrere".