Sherlock Holmes (1854-1890-??)

La primera, falsa i única mort de Sherlock Holmes

Fa exactament 125 anys Arthur Conan Doyle va assassinar Sherlock Holmes per primera —i única— vegada. Viena Edicions presenta una nova versió en català de ‘Les memòries de Sherlock Holmes’, amb el conte que fa desaparèixer el detectiu, ‘El problema final’.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

"El penso liquidar per sempre més”, confessava Arthur Conan Doyle a la seva mare en una carta escrita fa 126 anys. Si no era prou clar el delicte, aquest text demostra, a més, premeditació... i certa traïdoria. L’assassinat de Sherlock Holmes el va executar, fa exactament 125 anys, a Suïssa, en el captivador paratge dels salts d’aigua de Reichenbach, dins del conte “El problema final”, que es publicaria el 13 de desembre de 1893 a The Strand Magazine i l’any següent (1894) en el volum Les memòries de Sherlock Holmes, ara reeditat per Viena Edicions amb traducció de Xavier Zambrano.

En una baralla sense testimonis, perquè el doctor Watson ha tornat a l’hotel enganyat per una argúcia del professor Moriarty, Holmes i el seu millor enemic s’enfronten “en aquella sendera” “que no feia ni tres peus d’amplada i que estava delimitada per una paret de pura roca a un costat i el pur abisme a l’altre”, amb paraules del mateix Watson. Quan l’amic i biògraf de Holmes torna a aquell indret només troba signes de “dos rastres de petjades que anaven cap a l’extrem de la sendera” i “cap dels dos tornava”. A més, “el terra fangós mostrava un trepig confús, i els esbarzers i les mates del caire estaven mig arrencats i rebregats”.

“N’he tingut tal sobredosi —explicaria Conan Doyle després de l’assassinat— que sento cap a ell el mateix que sento cap al foie gras, del qual també vaig menjar massa una vegada, i només de sentir-ne el nom em poso malalt”. L’autor escocès se sentia amb forces per escalar muntanyes literàries més altes i va decidir liquidar-lo com el doctor Frankenstein decidí matar el seu monstre.

Casualitat o no, com a escenari del crim del seu propi monstre, Conan Doyle va triar un lloc molt a prop d’on el doctor Frankenstein havia parat una trampa al seu. Setanta-cinc anys abans d’editar-se “El problema final” s’havia publicat Frankenstein, on Mary Shelley retratava un doctor Frankenstein turmentat per un monstre encara més desgraciat que ell. Bona part de l’acció es desenvolupava entre Anglaterra i Suïssa, concretament al voltant del llac Léman, que està a només 150 quilòmetres del salt de Reichenbach on Holmes i Moriarty moren, si més no provisionalment. Com Conan Doyle, el Doctor Frankenstein tampoc no el va poder eliminar. Ben al contrari, el monstre matarà la muller de Frankenstein la mateixa nit de noces.

Arthur Conan Doyle

Per l’atroç homicidi, la mare de Conan Doyle va condemnar el seu fill a una bona temporada de silenci i oblit matern. La mort de Sherlock Holmes l’havia colpit tant com a la majoria de britànics. Segons explica Josep Lluís Martín Berbois a l’epíleg d’aquesta edició de Les memòries de Sherlock Holmes, “el xoc va afectar tota la nació: els treballadors de la City van posar-se un crespó negre al barrets de seda o un braçal de tela negra i molts treballadors de les fàbriques no van anar a treballar com a mostra de dol”, i “fins i tot un parlamentari va fer una interpel·lació al govern sobre aquest fet tan luctuós”. A més, segons Jesús Urceloy a la introducció de Todo Sherlock Holmes (Cátedra Ed., 2012), “Les oficines de l’Strand”, el magazine que publicava els relats de Holmes, “cada dissabte i durant molts mesos, esdevingueren meta final de pacífics manifestants” i “en el món sencer van aparèixer associacions i clubs que a la consigna de ‘Visca Holmes!’ assetjaren en la mesura de les seves possibilitats la pau del senyor Doyle i família”.

 

L’autor contra el personatge

Arthur Conan, de cognom Doyle, havia nascut a Edimburg el 1859. Es va llicenciar en medicina el 1881 i va començar practicant la seva professió en un balener que empaitava les seves preses fins a l’oceà Àrtic i un mercant que viatjava per l’Àfrica. Els somnis d’aventures semblaven cridar-lo més que no pas l’exercici de la medicina, però finalment es va establir a Plymouth, on es va casar el 1885. Dos anys després aconsegueix que una editorial li publique Estudi en escarlata, la primera novel·la de Sherlock Holmes. I la que més informació dona sobre el detectiu.

Holmes va nàixer a Yorkshire el 1854. Posteriorment sabrem que té dos germans. Un, Mycroft, apareix sovint als relats que escriu el doctor Watson i, fins i tot, alguns el consideren la veu narradora de l’últim dels contes, “L’última salutació”, tot i que no s’explicita qui és el narrador. L’altre germà, Sherrinford, a penes surt esmentat en l’anomenat Canon Sherlock Holmes, els 56 relats i les quatre novel·les que componen l’univers holmesià.

Tot i que algunes peculiaritats de Holmes s’aniran desplegant al llarg de la sèrie, a Estudi en escarlata és on el Doctor Watson, que comença a compartir amb ell el pis del 221B de Baker Street, el descriu més profusament: “La seva estatura sobrepassava els sis peus (1,82 m.) i estava tan extraordinàriament xuclat, que feia la impressió de ser encara més alt. Tenia la mirada aguda i penetrant, tret dels intervals d’ensopiment que abans he esmentat; i el seu nas, fi i ganxut, li donava aire de vivesa i resolució. També la seva barbeta delatava l’home de voluntat, de tan prominent i quadrada com era. Tot i que les seves mans sempre tenien taques de tinta i de productes químics, estaven dotades d’una delicadesa de tacte extraordinària, segons vaig poder observar amb freqüència veient-lo manipular els seus fràgils instruments de física”.

Coberta de la nova traducció de Les memòries de Sherlock Holmes, de Viena Edicions.

Holmes havia estudiat a Cambridge i a Oxford segons els experts en el personatge, tot i que és aquesta última universitat d’on provenen la majoria de coneguts universitaris del detectiu.

“No era Medicina el que estudiava”, intenta explicar Watson al començament. “Tampoc semblava haver seguit en les seves lectures cap norma que poguera qualificar-lo per a graduar-se en una ciència determinada o per a entrar per un dels pòrtics que donen accés al món de la saviesa. Però, amb tot i això, era extraordinari el seu afany per certes matèries d’estudi, i els seus coneixements, dins dels límits excèntrics, eren tan notablement amplis i detallats, que les observacions que ell feia sovint em deixaven bocabadat”.

D’altra banda, “els seus coneixements de literatura contemporània, de filosofia i de política semblaven ser gairebé nuls”, segons el doctor-biògraf. “En determinada ocasió —continua Watson—, quan jo vaig fer una cita de Thomas Carlyle, em va demanar amb la major ingenuïtat qui era aquell i què havia fet. Malgrat això, la meva sorpresa va ser majúscula en descobrir de manera casual que desconeixia la teoria de Copèrnic i la composició del Sistema Solar”.

Watson —en certa manera l’hemisferi cerebral de Doyle que més odia Holmes— s’esvera només de pensar que algú pugui ignorar el sistema heliocèntric però Holmes respon sense pietat: “L’artesà hàbil té moltíssima cura a l’hora de desar alguna cosa en l’altell del cervell. Només admet en aquest espai les eines que el poden ajudar en la seva tasca; però d’aquestes sí que en té una gran varietat i les desa en l’ordre més perfecte”.

Per la seva banda, Watson resumirà la seva admiració i alhora el seu menyspreu per Holmes en una sola frase d’El signe dels quatre: “Té vostè un talent extraordinari per a les minúcies”.

Al 221B de Baker Street Holmes i Watson conviuran feliçment en tres temporades. La primera, entre 1881 i 1886, fins al primer matrimoni de Watson; la segona, entre 1888 i 1889, fins al segon matrimoni del doctor, i la tercera, de 1894 i a 1902, fins al tercer matrimoni.

“No era difícil conviure amb Holmes —reconeixia Watson a la primera novel·la—. Va resultar un home de maneres pacífiques i de costums regulars. Era estrany que se n’anés al llit després de les deu de la nit, i quan jo m’aixecava pel matí, ell ja havia esmorzat i marxat indefectiblement. (...) Quan li agafava una foguerada de treball no hi havia res capaç de sobrepassar-lo en energia però de tant en tant s’apoderava d’ell una reacció, i es passava els dies sencers tombat al sofà de la sala d’estar sense a penes pronunciar paraula o moure un múscul des del matí a la nit. Durant aquests moments advertia en els seus ulls una mirada tan perduda i inexpressiva que, si la temprança i la decència de tota la seva vida no ho haguessin vedat, potser hauria sospitat que el meu company era un consumidor habitual d’algun estupefaent”.

No serà fins més tard que Watson certificarà que, efectivament, Holmes és consumidor de morfina i cocaïna —tot i que alguns experts assenyalen que aquesta substància li produeix uns efectes més semblants als que proporciona l’heroïna.

Estàtua de Sherlock Holmes a Edimburg, ciutat natal del seu creador, Arthur Conan Doyle

El signe dels quatre comença precisament amb aquesta escena: “Sherlock Holmes va agafar el flascó de la cantonada de la lleixa de la llar de foc i va treure la xeringa hipodèrmica del seu elegant estoig de tafilet. Va ajustar la delicada agulla amb els seus llargs, blancs i nerviosos dits i es va arremangar el braç esquerre. Durant un moment els seus ulls pensatius es van posar en el fibrat avantbraç i en el canell, marcats per les cicatrius d’innombrables punxades. Per últim, va clavar l’afilada punta, va prémer el minúscul èmbol i es va fer enrere, enfonsant-se a la butaca entapissada de vellut amb un llarg sospir de satisfacció”.

Les memòries de Sherlock Holmes inclouen tres dels relats preferits pel mateix Arthur Conan Doyle. El 1927 la mateixa revista The Strand Magazine va demanar a gent molt diferent, entre els quals el mateix autor, una tria dels dotze millors contes de Sherlock Holmes. Doyle va triar precisament tres dels relats del volum ara editat en català: un és Els terratinents de Reigate; l’altre és El ritual Musgrave i el tercer —i el més ben posicionat en la llista de Doyle— és clar, El problema final, aquell on precisament l’aboca al precipici. És precisament per això que el va incloure entre els millors?

“M’han acusat de matar aquell cavaller —s’intentaria justificar Doyle abans de tornar-lo a ressuscitar—, però jo estic convençut que no va ser un assassinat, sinó un homicidi justificable en defensa pròpia, ja que, si no l’hagués matat, amb tota seguretat m’hauria matat ell a mi”.

En defensa pròpia o no, la premeditació és evident perquè Doyle ha avisat prèviament —per exemple, a la seva mare— de la seva intenció. Mesos abans de la mort, ja hi pensava.

El Ritual Musgrave va ser escrit en un moment que Conan Doyle ja devia sentir el feixuc pes del seu personatge. Si no havia decidit encara assassinar-lo, sens dubte havia decidit fer-lo antipàtic als seus lectors, acumulant detalls entre escabrosos i estrambòtics del personatge. Només començar Holmes és descrit per Watson com “un home que guarda els cigars a la carbonera, el tabac a la puntera d’una babutxa i que clava la correspondència pendent de despatxar amb una navalla al centre exacte del relleix de fusta”. I la descripció culmina amb el costum de practicar el tir dins de casa: “Quan Holmes tenia una de les seves humorades i seia al sofà amb un revòlver de gallet tou i cent cartutxos Boxer i es dedicava a guarnir la paret del davant amb les patriòtiques inicials V.R. [Victoria Regina] escrites amb impactes de bala, jo —explica Watson— estava convençudíssim que tot allò no contribuïa a millorar ni l’aspecte ni l’atmosfera de la nostra saleta”.

Però la tàctica de Doyle era una fulla de doble tall. Conscientment o inconscientment, les arestes més fosques de Holmes van esdevenir un dels seus principals atractius per als lectors. Com més excèntriques i aparentment contradictòries són les accions del personatge, més solidesa i humanitat li donen.

La mort de Holmes va acabar l’octubre de 1903, quan Sherlock Holmes va explicar com havia escapat de la mort en Reichenbach. En el relat L’aventura de la casa buida, Holmes s’apareix a Watson, que té un desmai; argumenta per què va fingir la seva mort i es posen de nou a treballar per tornar al 221B de Baker Street, que està vigilat pels antics camarades de Moriarty.

Sherlock Holmes no morirà mai més. Vint-i-vuit aventures més tard, en el seu últim relat, L’última salutació, Holmes haurà interromput la seva tranquil·la vida d’apicultor per fer un servei al Regne Unit, a les portes de la I Guerra Mundial. Complirà, endossarà a Watson un exemplar del Manual pràctic de l’apicultor, signat per ell mateix, i se’n tornarà al sud d’Anglaterra, amb les seva reina i les seves obreres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.