Andrea Camilleri (Porto Empedocle, Sicília, 1925 - Roma, 2019) va arribar tard a la novel·la —als 53 anys— però ha estat un autor prolífic i d’èxit, un veritable fenomen a Itàlia, un escriptor llegit arreu del món —traduït a 30 llengües— i molt venut en català. Tal com va deixar escrit, l’última novel·la del comissari Salvo Montalbano —desada en un calaix de l’editor des de fa deu anys— ja es pot publicar.
Això suposa que el proper Sant Jordi les llibreries tindran, probablement, quatre novetats d’aquest autor. Edicions 62, que ha publicat gran part de la seva obra en català, ja tenia previst editar aquesta tardor Ara parla’m de tu, una carta a la seva besneta en què li explica els seus records d’infantesa, joventut i maduresa, des d’una actuació davant de Mussolini —assegura l’editorial— “fins a una massacre de la màfia a Porto Empedocle”. Al gener arribarà una nova aventura de Montalbano (que té el títol provisional d’A l’altre cap del fil) i cap al març una novel·la, Km. 123, de l’anomenada sèrie contemporània, que conté altres títols passats com La intermitència i Un dissabte amb els amics. La quarta novetat, probablement, seria l’últim lliurament de la sèrie Montalbano, nom amb el qual Camilleri retia homenatge a un dels seus autors preferits, Manuel Vázquez Montalbán: el sicilià sempre va dir que dues novel·les del barceloní —concretament Asesinato en el Comité Central, de la sèrie Pepe Carvalho, i El pianista— li havien obert les portes a resoldre alguns dels seus primers llibres.
Barcelona i el mercat catalanoparlant li tornarien el favor amb el Premi Pepe Carvalho 2014, que atorga BCNegra, i amb un fervor lector que, segons Edicions 62, garanteix, de mitjana, unes vendes d’uns 5.000 exemplars de cada títol. El traductor de la majoria d’obres de Camilleri al català, Pau Vidal, que va tornar el seu homenatge a Camilleri batejant el seu detectiu Miquel Camiller (Aigua bruta i Fronts oberts), confirmava a EL TEMPS l’estima catalana per Camilleri que s’ha transformat, arran de la mort, en una allau de condols al mateix traductor.
Sicilià de soca-rel
Tal com recorda Pau Vidal a aquest setmanari, Camilleri va haver d’arrossegar la seva primera novel·la d’editor en editor perquè intentava reproduir massa fidelment una llengua, la siciliana, que no estava —ni està— codificada ni té cap gramàtica ni acadèmia que la vetlli: “La hi rebutjaven precisament perquè estava massa tenyida de sicilià. Llavors el va destenyir i va reservar el sicilià només per als personatges més estripats, diguem-ne”.
Quan va aconseguir un nivell de sicilià tolerable, les novel·les de Camilleri es van enlairar en popularitat, sobretot les del comissari hedonista de la inventada vila de Vigata.
La sèrie de Montalbano comença el 1994 amb La forma de l’aigua, una novel·la que dibuixava una Sicília diferent i un detectiu estranyament humà per al gènere negre. Al contrari que els milhomes típics del thriller nord-americà —amants de les pistoles i els cops de puny, sempre malmenjats i envoltats de locals nocturns d’escassa moralitat, barres de bar conservades en alcohol i dones pèrfides amb doble fons—, el comissari Salvo Montalbano viu al costat del mar, li agrada menjar peix fresc a la trattoria de l’Enzo i passejar fins al moll a l’hora de la migdiada, sempre que no plogui. Així fa baixar el dinar, empipa algun cranc a la vora de la mar i aclareix les idees sobre l’últim cas que està investigant.
El gust pel menjar i el beure i certa mediterraneïtat són alguns dels trets que més vinculen el Montalbano de Camilleri amb el Carvalho de Montalbán. A banda d’això no hi ha moltes més semblances entre l’hedonista sicilià i l’intel·lectual barceloní: Carvalho era molt urbà, ideològic i li agradava anar per lliure; Montalbano viu al costat del mar, és policia d’una ciutat petita i té una comissaria plena de recursos (humans). Els escenaris dels assassinats que investiga Montalbano es troben molt sovint en ambients rurals, al voltant de la ciutat de Vigata —on treballa— i del poblet de Marinella —on viu, més aviat aïllat del veïnat.
La força de les novel·les es basa sobre quatre pilars molt evidents. Els diàlegs, els personatges, l’humor i les lliçons de l’observació.
L’autor retrata els personatges amb quatre trets físics característics i el seu llenguatge però no evolucionaran gaire a pesar que les seves històries personals puguin avançar. Aquest és el tret més vuitcentista de la literatura de Camilleri, segons Pau Vidal: “En aquest sentit és un autor molt tradicional; molt poc contemporani. Això seu és l’antinovel·la psicològica, perquè els personatges no evolucionen. En Mimí comença com és i, trenta novel·les després, encara és d’aquella manera”.
Camilleri té l’habilitat de dibuixar molt i molt bé en Salvo Montalbano —les seves dèries, les seves contradiccions internes, allò que li plau i allò que el treu de polleguera— i la seva tensa relació amb la Lívia. “L’única cosa que varia una mica —reconeix Pau Vidal— és la relació que té amb la Lívia, però ‘varia’ entre cometes. Continuen estant sempre d’aquella manera, tot i que Camilleri li posa més substància a la parella perquè sap que és el que al lector li interessa de novel·la en novel·la”.
Però és evident que, a banda de Montalbano i Lívia, els altres personatges principals no canvien gaire, començant pels seus escuders. En Mimí Augello continua sent un arquetipus de Don Joan fins i tot després de casar-se amb la Beba; en Fazio no deixa de ser sistemàtic fins a l’extenuació en les seves notes i informes i en Cattarella no avança ni un pam en els seus estranys problemes de dislèxia.
D’altra banda, la immutabilitat d’aquests personatges ofereix al lector fidel una zona de confort que Camilleri vigila amb molta cura. L’ambient que envolta Montalbano sempre és estable i això és voluntat expressa de l’autor.
Els diàlegs són la base de les novel·les. Això s’explica perquè Camilleri havia estat bàsicament un expert en teatre. Fins a dedicar-se a la novel·la va treballar a la RAI, la radiotelevisió italiana, i estava plenament dedicat a la producció de dramàtics com a director o guionista.
Pau Vidal afirma que l’omnipresència del diàleg està relacionada “amb l’absència de descripcions: a Camilleri les descripcions l’avorrien tant que encara ara no sap ningú quina cara fa en Montalbano. No n’hi ha cap descripció. En Fazio tots l’imaginem baixet pel personatge de la tele, però l’autor no diu enlloc si és baix, morè o ros”.
Segons Vidal, que va conèixer i tractar força Camilleri, creu que “el tret més curiós és que, de fet, hi ha tant de diàleg per compensar la manca de descripció. La gràcia és que és prou hàbil amb la llengua per descriure els personatges a partir de la manera com parlen”.
A aquesta habilitat, Camilleri afegia “totes les qüestions del joc verbal, que també és un element bàsic del seu estil”. El cas més evident és el del policia que li passa les trucades o l’avisa que ha vingut una visita “personalment en persona”: “Cattarella és un arquetipus, una mena d’illa, i és el joc pel joc. En aquest cas són els més facilets, fins i tot infantils. El problema és que a l’hora de traduir-lo no és tan fàcil perquè t’has d’inventar nous jocs”.
Però cada novel·la en té d’altres: “El joc més estrictament lingüístic és amb els personatges més populars, com l’Adelina, la minyona que sempre deixa aquestes notes que són tres ratlles plenes de faltes d’ortografia. I després hi ha un repertori de situacions, que són a cada novel·la, amb personatges diferents: un tartamut, un que té ecolàlia —que és aquell que repeteix les últimes paraules de la rèplica de l’altra persona—, etc. A cada novel·la n’hi ha i crec que aquest és un dels punts que fa que a la gent li encanti, perquè tots sabem que hi trobarem alguna ocurrència d’aquestes”.
Els recursos humorístics es basen en aquest recurs del llenguatge i en l’ús del sicilià a diferents registres. Precisament les novel·les de Camilleri presenten aquest problema a l’hora de ser traduïdes.
Pau Vidal explica per què no va optar per traslladar el sicilià a una variant dialectal del català: “La transposició de dialecte per dialecte no és possible, perquè l’efecte d’inversemblança és excessiu. És a dir, traduir el sicilià per mallorquí no funciona i ho dic per experiència. La primera novel·la la vaig traduir així i no va funcionar. Per això la vaig canviar”.
L’opció final —i molt reeixida— de Pau Vidal ha estat una altra: “El que he acabat fent després d’una sèrie de provatures és que als personatges que parlen sicilià els fabrico una mena de parlar que és fet en bona part d’elements col·loquials —que s’adscriuen a frases més populars i a parlants menys cultes— i pessics de variants formants dialectals catalanes però alternades, procedents de diferents zones, de manera que el lector normal no ho pugui adscriure a una zona concreta”.
Vidal exposa un cas: “Una terminació verbal de Tortosa; després una negació de la Garrotxa i després un canvi d’ordre de pronoms del Pallars. Per exemple. Amb això el lector reconeix que hi ha un element no estàndard, veu que aquell personatge té una parla més marcada des d’un punt de vista geogràfic però no la sap atribuir enlloc. Per exemple, de trets mallorquins miro de no posar-ne perquè són massa identificables pel lector normal, però en canvi aquella terminació que fan els de Puigcerdà, que la gent no sap que és de Puigcerdà, funciona molt bé”.
Al llarg del temps, Camilleri ha aconseguit augmentar les dosis de sicilià, que al començament li van vetar. El resultat és una llengua pròpia que els acadèmics italians no anomenen sicilià sinó camillerès: “A mesura que va anar veient que el lector s’hi adaptava, que l’editor venia —i, per tant, no es queixava—, va anar utilitzant-lo també per als personatges protagonistes. En Fazio i en Mimí es van tenyint de sicilià i, cap a la meitat de la sèrie, en Montalbano mateix comença a fer servir el sicilià. I els últims anys fins i tot el narrador l’utilitzava. Si ho haguéssim de dir en percentatges, al començament era d’un 90% en italià i un 10% en sicilià. I al final no s’havia invertit però gairebé: seria un 25% en italià i un 75% en sicilià”.
Les obres que fan servir aquest recurs amb més encert, segons Vidal, són les històriques, les que Camilleri dedica al passat, des de l’època de l’ocupació borbònica fins a la II Guerra Mundial (La pensió Eva): “Si es vol veure una cosa que s’assembla al sicilià de debò s’ha d’anar a la sèrie històrica. Estan escrits en una cosa que s’assembla bastant. Però s’ha de tenir en compte que és una llengua que no té acadèmia ni té gramàtica. Per tant és la seva interpretació”.
Aquesta sèrie històrica, menys popular a casa nostra, a pesar que s’han traduït La pensió Eva, La presa de Macallén o L’òpera de Vigata, és la més interessant de l’obra de Camilleri, segons Vidal: “Destacaria la importància de la Sèrie Històrica, sobretot perquè aquí l’hem associat molt a Montalbano —per culpa de la televisió, potser— però en canvi, per als grans aficionats al Camilleri, la seva producció que més ens agrada és la sèrie històrica, perquè és la més canyera des del punt de vista lingüístic, però també històric”.
I entre totes, Pau Vidal frisa per traduir una obra que considera la millor de Camilleri: “La millor de totes —i tots els especialistes hi estem d’acord— és una que no s’ha traduït, que és Il re de Girgenti. És el Camilleri més pur. Es podria aprofitar l’avinentesa per comprar-la i publicar-la perquè és el Camilleri més sicilià. És una història inventada de l’època que els Borbons governen l’illa. Qui vulgui conèixer bé Camilleri ha de llegir la sèrie històrica”.
I és que els bons escriptors no s’acaben mai. •