“No hi ha gèneres dolents, només escriptors dolents”. Els gairebé dos-cents anys de gènere negre es podrien resumir en aquesta sentència de l’escriptor Claude Aveline, invocada pel desaparegut crític literari Claude Mesplède, en el prefaci al llibre Trets per totes bandes. L’època clàssica de la novel·la negra i policíaca (Alrevés) l’aportació recent de dos estudiosos i amants del noir de diferents generacions, Àlex Martín Escribà (Barcelona, 1974) i Jordi Canal i Artigas (Berga, 1955).
Efectivament, la branca de la literatura “consagrada al Mal” —en paraules de l’escriptor Jean-Patrick Manchette— ha omplit les prestatgeries, com la resta de gèneres i subgèneres, de tones de material indigest, prescindible i espuri. Així i tot, estudis com aquest, que fan una repassada a l’època clàssica del gènere i el reguitzell inacabable d’obres majors que va deixar, serveixen per prendre consciència de la contribució decisiva a la història global de la literatura de la narrativa de crims i les seues infinites variables. Una producció que arranca en Poe, passa (atenció) per Dickens o Dostoievski —després ho veurem—, agafa pes i densitat específics amb Simenon, Christie, Chandler, Hammett, i arriba en unes altres coordenades, posem per cas, a Truman Capote o Le Carré.
Una visió tan eixamplada requereix no pocs aclariments. Amb bon criteri, els autors dediquen un capítol que denominen “Un problema terminològic”, en referència al garbuix d’etiquetes associades al gènere. A França, fa dècades que es fa servir el terme polar, abreviació de (roman) pol(icier), mentre que a Alemanya i els països nòrdics s’ha fixat krimi i al món anglosaxó crime fiction. A casa nostra, “a falta de res millor”, anoten amb ironia els estudiosos, tenim “novel·la negra i policíaca”, paràfrasi solidificada en detriment —segurament justificat— del molt genuí però una mica anacrònic (els adjectius són nostres) “novel·les de lladres i serenos”. Tampoc no va fer fortuna l’etiqueta encunyada per l’agitador i llibreter Paco Camarasa de “negrecriminal”, “molt afortunada pel que fa al nom d’una llibreria però confusa com a terme per designar el macrogènere”.
De fet, Escribà i Canal entenen “el gènere negre i policíac com un macrogènere que inclou tot tipus de corrents i etiquetes”. Així, enigmes, habitacions tancades, drames carceraris, espionatge, procediments policials, suspens, thriller, espionatge o novel·la crònica, per no oblidar el corrent nord-americà hard-boiled, una de les grans línies divisòries entre els tractaments policíac i negre, obrin un ventall immens que el llibre ordena.
El naixement del policíac
Tot i alguns esforços —erronis segons els autors— de situar la gènesi de la literatura policíaca en alguns passatges de la Bíblia, Les mil i una nits o, fins i tot, el Zadig de Voltaire, hi ha un consens bastant estès a apuntar a la sèrie “The murders in the rue Morgue” d’Edgar Allan Poe, publicada al Graham’s Magazine de Filadèlfia, com el text fundacional. Som a l’any 1841. Tenim l’ingredient fonamental del que serà el gènere policíac, la resolució d’un misteri, una mena de joc intel·lectual per arribar al que els anglosaxons anomenen el whodunit, deformació de la frase Who has done it?. O siga: Qui ho ha fet?. Poe, fins i tot, crea el primer gran personatge detectiu, Charles-Auguste Dupin, un jove i arruïnat aristòcrata col·leccionista d’enigmes.
Un perfil que donarà joc a multitud de variables. Una de les més cèlebres serà un personatge que no requereix moltes presentacions, el detectiu per excel·lència, Sherlock Holmes, de Sir Arthur Conan Doyle, que debutarà el 1887 en A study in scarlet. El príncep Zaleski, de l’anglès M.P. Shiel, creat el 1895, serà una de les nombroses derivades d’aquest model detectivesc sofisticat i aristocràtic. En algun moment, adoptant la forma de lladre de guant blanc, com l’Arsène Lupin de Maurice Leblanc, cavaller, llibertí i competidor de Sherlock Holmes. O de lladre justicier, com el cèlebre Fantômas de Pierre Souvestre i Marcel Allain, ja als inicis del segle XX.
Gilbert Keith Chesterton introdueix la variable metafísica i moral a través del personatge del pare Brown, sacerdot catòlic i detectiu aficionat, el qual intervindrà també en una de les modalitats del gènere, el de la cambra closa de la qual s’extrauen els indicis que duen a la resolució dels enigmes, com ara en El jardí secret. La primera meitat del segle XX, tanmateix, registra la irrupció d’un altre dels grans referents, Agatha Christie, la creadora d’uns altres tòtems de la novel·la de misteri, l’investigador belga Hercule Poirot i la inefable Miss Marple.
Resumint molt —els aficionats trobaran una visió molt més enriquidora en el llibre— arribem als cims de la novel·la plantejada com a exercici intel·lectual, quelcom interactiu amb reminiscències dels escacs. Amb codis i regles estrictes. L’any 1930, Anthony Berkeley crea a Londres el Detection Club, una associació britànica d’escriptors que es reuneix per discutir sobre novel·la policíaca i definir les regles bàsiques de la narració, una de les quals serà la del fair play amb el lector. Christie, Dorothy L. Sayers, la baronessa d’Orczy o E.C. Bentley en seran membres. I Chesterton el primer president.
El grup arribarà a generar obres col·lectives com The floating admiral (1931). En acabant, una manera de girar indefinidament sobre el mateix eix. “Es produeix així un aburgesament del gènere tant per part dels autors com dels lectors que cerquen sempre el mateix tipus de producte: es comet un crim, on criminal i sospitosos són de classe social elevada. Aleshores apareix un detectiu, que, mitjançant investigacions i deduccions, esclareix els fets”, alerten Martín i Canal. O, en paraules de Salvador Vázquez de Parga, “es pretén amb això depurar el gènere, però aquesta mena de depuració significa una monòtona desfilada de narracions, totes molt semblants, amb un esquema comú donat per aquestes regles (...) La uniformitat i la monotonia s’apoderen de la novel·la criminal”.
Sovint es remarca que la resposta a l’amanerament del gènere va venir dels Estats Units, però el model britànic, per entendre’s, té també cultivadors a l’altra banda de l’Atlàntic. Un detectiu icònic serà Philo Vance, creat el 1926 pel crític William Hungtinton Whright amb el pseudònim S.S. Van Dine, un aristòcrata novaiorquès elegant, ric, culte i d’immillorable forma física. Un precedent, si ho penseu, de Bruce Wayne i Tony Stark. Però ens estem desviant.
L’hora de la negror
La Segona Guerra Mundial, la pèrdua de la innocència que comporta, operarà molts canvis en el gènere. Però es covaran abans. Dashiell Hammet publica Collita roja el 1929, una de les obres mestres d’un gènere que busca enfocaments més durs, realistes i, si voleu, socials. La sement, tanmateix, és una publicació de la dècada dels anys 20, Black mask, relats durs de crims a càrrec de Paul Caine, Raymond Chandler o el mateix Hammett. L’any 1931, Josep T. Shaw, el seu editor, assegurava estar prestant un gran servei “en publicar les històries realistes, fidels a la veritat i altament alliçonadores sobre el crim modern”. Havia nascut la visió hard-boiled, dura i en ebullició, aplicada a la “primitiva configuració de la novel·la negra”, apunten els estudiosos.
Hammett, ja s’ha dit, serà el gran pare del corrent. Jaume Fuster, en una guia de lectures del 1984, resumia així la seua importància: “Va descriure —i tot descrivint-les, les va denunciar— les tres menes de violència del seu temps, que encara és el nostre: la violència social, que engendra el delinqüent i el delicte; la violència institucional, que vol eliminar el segon i controlar el primer, i la violència moral, que sorgeix de l’enfrontament de les dues anteriors”.
Aquesta mirada crítica i realista està connectada, com ressalten Àlex Martín i Jordi Canal, amb el realisme crític de la primera meitat del segle XX que reflecteix la pobresa, l’atur o les desigualtats socials provocats per la Gran Depressió, literatura conreada per John Steinbeck, John Dos Passos, Nelson Algren, Norman Mailer o el mateix William Faulkner. Però el tret distintiu és l’aparició d’un nou tipus de personatge, el detectiu solitari, passat de voltes, àcid, irònic i sovint addicte. El Sam Spade de Hammett o el Philip Marlowe de Chandler, per citar els més icònics. Tot i que se’n podria considerar precursor Race Williams, el personatge concebut per Carroll John Daly el 1923 en un relat de Black Mask. En ell ja podem apreciar la causticitat o la propensió a la violència.
Sobre aquestes bases, apareixeran enfocaments diferents, encara en la dècada del 1930, com els subgèneres carcerari i procedimental o el crime psychology (novel·la de psicologia criminal), barreja d’anàlisi humana i context social, amb William Irish o James M. Cain.
Un enfocament que perdurarà després de la Segona Guerra Mundial amb aquests autors i dos més de nous, com ara David Goodis, que introdueix un matís líric en la narrativa, o colossos de la dimensió de Patricia Highsmith o Jim Thompson, continuador del realisme crític de la dècada anterior.
Espies, realitat i una categoria a banda: Georges Simenon
“No es pot negar que l’espionatge forma part de l’univers literari del gènere negre i policíac”. Sota aquesta premissa, Martín i Canal obrin encara més el gran angular amb un corrent que podria tenir Rudyard Kipling (Kim, 1901) o Joseph Conrad (The secret agent, 1907) com alguns dels precursors. Durant el període d’entreguerres, antics agents com Somerset Maugham o Graham Greene posen el subgènere en el mapa. Amb tot, la Guerra Freda serà el brou de cultiu perfecte per a l’eclosió. En alguns casos, amb una visió institucional, conservadora, com la que inaugura Ian Fleming el 1953 amb Casino Royale, la primera aventura de James Bond. En contraposició hi ha la narrativa documentada, crítica i realista de John Le Carré (pseudònim de David John Moore Cornwell), gran exponent i l’autor referencial, sense cap mena de dubte, en matèria d’espionatge.
Trets per totes bandes, en tot cas, no s’oblida d’una importantíssima derivada, barreja de realitat i ficció, sorgida com a influència del que Tom Wolfe batejaria com a “Nou periodisme”, una pràctica periodística més literària i allunyada dels cànons tradicionals. Curiosament, els estudiosos consideren que la primera novel·la crònica relacionada amb un crim podria ser Operación masacre (1957), de l’argentí Rodolfo Walsh. Però serà Truman Capote i la impactant investigació continguda en In cold blood (A sang freda, 1966), publicada abans per entregues en The New Yorker, la gran fita del subgènere. Un clàssic incontestable de la literatura del segle XX. Joseph Wambaugh, Gay Talese o James Ellroy en serien continuadors.
Aquesta és la panoràmica general, molt resumida, que ofereix el llibre. Amb tot, la decisió potser més significativa dels autors és considerar Georges Simenon (Lieja, 1903 - Lausana, 1989) com un “cas a part”, l’únic autor que mereix un capítol sencer. “La seva producció narrativa en xifres és esfereïdora: al voltant de dos-cents títols, uns set-cents milions d’exemplars venuts, més de seixanta adaptacions cinematogràfiques, traduït a cinquanta-set llengües i publicat en quaranta països”. Un corpus en el qual, el mitològic inspector Jules Maigret i la seua icònica pipa, n’ocuparan un terç.
Si fan aquesta distinció, tanmateix, no és únicament per qüestions numèriques. De Simenon destaquen la fugida dels “tòpics més canònics”, la combinació entre aventura i quotidianitat, la descripció d’ambients i la creació d’atmosferes. Això i, seguint l’explicació de Thomas Narcejac, l’atenció als “pobres homes”. “L’home indefens és el protagonista bàsic de la creació de Simenon, l’home perseguit, l’home poca-cosa”. “Malgrat tot”, apunten Martín i Canal, “avui Georges Simenon és un autor poc llegit a casa nostra”.
El difícil cànon clàssic
El gest de complicitat amb Simenon conté una intenció canònica per part dels dos experts catalans, però a l’hora de marcar el cànon del període clàssic estudiat —la qual cosa, ben mirat, van fent al llarg de l’estudi—, les obres més significatives, recorren a llistats ja realitzats. Mostraris que evidencien l’escassa lucidesa (o excés de prejudicis) que va tenir Harold Bloom no incloent en el seu cànon novel·lístic cap obra negra o policíaca.
Les llistes a les quals recorren els estudiosos (incloent-n’hi dues fets a casa per Néstor Luján el 1971 i Xavier Coma el 1994) estan farcides de referències comunes i recurrents, però també contenen no poques curiositats. Com advertíem al principi, Fiodor Dostoievski o Charles Dickens hi apareixen, gràcies a obres com Crim i càstig o The Mystery of Edwing Drood. Però també Victor Hugo (Els miserables) o William Faulkner (Intrús en la pols). A les llistes més modernes, a més, irrompen Umberto Eco (El nom de la rosa), John Grisman (The firm) o Mario Puzo (El padrí). I fins hi trobaran el bestseller Ken Follett (Storm island).
Tampoc no s’alarmen: els autors canònics dominen el panorama, els Simenon, Conan Doyle, Christie, Chandler, Hammett, Cain, Highsmith, Irish, Macdonald, Himes, Thompson i etcètera. I, juntament amb ells, tot un univers desconegut (o quasi) per descobrir.