“En aquests moments els espanyols i els portuguesos les estan passant magres, com nosaltres. Pels mercats financers som els PIIGGS, els porcs. Doncs bé, un porc ha d’ajudar l’altre, i no pas córrer darrere dels taurons. Fins ara hem intentat viure com taurons, i ens hem ofegat, perquè els porcs no saben nadar”. És el consell que ha d’escoltar el comissari grec Kostas Kharitos quan li pregunta al seu gendre, Fanis, quin cotxe s’ha de comprar —tot just començar Amb l’aigua fins al coll, de Petros Màrkaris: “Per la solidaritat amb els pobres (...). Per això t’has de comprar un Seat Ibiza”, conclou el gendre.
L’acció se situa en plena crisi econòmica global, l’estiu de 2010, quan els homes de negre de la troica europea (recordem que eren els funcionaris de la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) collaven Grècia amb les seves draconianes condicions. A la novel·la, el comissari Kostas Kharitos haurà d’investigar l’aparició de diversos morts degollats i amb una “D” enganxada al pit. Primer serà l’antic director del Banc Central grec; després el director del First British Bank, Richard Robinson...
A les novel·les de Màrkaris —Premi Pepe Carvalhode Novel·la Negra 2012— té tanta importància la vida personal i familiar del comissari com a les sèries Montalbano d’Andrea Camilleri; Brunetti, de Donna Leono el Carvalho de Vázquez Montalbán. Els esforços de la seva dona per fer rutllar l’economia familiar; els tràngols laborals de la seva filla advocada i el seu gendre metge i l’evolució dels seus antics companys de l’esquerra rivalitzen en importància amb els casos criminals i el caos de trànsit d’Atenes, que l’obsessiona: “Agafo l’avinguda Alexandras —escriu a Amb l’aigua fins al coll—, per sortir a Patision i entrar a Pireu des de la plaça Omónia. Aquest no és el recorregut lògic; el problema és que a Grècia la lògica no et porta mai enlloc”, s’atreveix a concloure Màrkaris. “Una mica més avall de l’Hospital de Sant Savvas —continua el comissari Kharitos— em fico en un embús absolut, amb tota la seva parafernàlia: crits, insults, gestos grollers i tocs de clàxon. Els conductors del davant busquen a la desesperada una fugida al seu destí, com feien antigament els carteristes, quan intentaven com bojos escapar de nosaltres, que els perseguíem a peu. Ara els carteristes van armats i nosaltres amb cotxe, de manera que s’escapen”. Novel·la negra amb molt costumisme i també crònica social: “Quasi tres quarts d’hora més tard —segueix encara Màrkaris—, arribo a l’altura del carrer Asclepi i allí es resol el misteri de l’embús quan albiro dos cotxes patrulla que barren el trànsit a la part baixa de l’avinguda Alexandras. De lluny arriba la remor de crits i consignes”. Una manifestació.
De manifestació en manifestació
L’última humiliació (Tigre de Paper, 2019) situa l’acció dos anys després, en una manifestació de febrer de 2012 a la plaça Síndagma, el rovell de l’ou d’Atenes. L’escriptora Rea Galanaki, nascuda a Iráklion, a l’illa de Creta, situa enmig d’aquella protesta les seves protagonistes, dues dones que, per problemes psiquiàtrics lleus, conviuen en un pis tutelat del centre de la capital grega (vegeu entrevista a la pàgina 49). Les dues dones, una filòloga i una pintora, s’assabenten que les retallades imposades per Europa les poden deixar sense pis —i fer-les ingressar en un sanatori mental— i baixen a manifestar-se amb els milers de persones que van cap a la plaça Síndagma.
“Al carrer, gent pertot arreu —escriu Galanaki—, allò era una festa, allò era un somni! (...) Assegudes en una vorera, veien passar davant seu una gernació, amb pas lent i cerimonial, dones i homes organitzats en grups visibles que se succeïen els uns als altres sense parar, com onades marines”. Onades amb cartells reivindicatius. “Les dues dones hi llegien de prop les frases curtes que redactaven la tragèdia de la gent d’avui. Frases que reclamaven justícia, frases que amenaçaven, frases que recordaven, frases que els feien sanglotar, perquè, tal com va concloure la Tirèsia, aquesta deu ser la poètica del drama avui dia, just en una ciutat que havia estat la primera a concebre l’essència i la forma de la tragèdia”.
Una tragèdia que va enfrontar manifestants i policia: “Els antidisturbis, armats fins a les dents, amb una impedimenta d’allò més pesant, botes gruixudes, escuts, màscares antigàs amb un tub gruixut per poder parlar i respirar com monstres darrere les màscares transparents dels seus rostres, devien haver encerclat des de ben aviat aquell edifici que, mantenint la naturalesa reial, avui acollia una altra sessió decisiva —molt decisiva, pel que havies sentit— del Parlament”.
Rea Galanaki explica a EL TEMPS que, efectivament, la crisi econòmica ha generat molta literatura a Grècia, però sobretot en format de narració breu: “Molts relats curts tenen com a fons el tema de la crisi. Però de novel·la sobre fets concrets que van passar durant les manifestacions, la meva és l’única obra”.
Evidentment hi ha també les novel·les de Màrkaris, però, per a Galanaki, no són literatura en majúscules, tot i que li agraden les novel·les del comissari Kostas Kharitos: “Els llibres de Màrkaris tenen contingut polític i ell expressa la seva opinió a través d’aquestes obres, però és novel·la policíaca. Ja m’agraden les sèries de detectius com aquesta però sempre es basen a agafar els mateixos personatges i anar enfrontant-los a arguments diferents. Una cosa és la novel·la policíaca i una altra, la literatura. En la literatura sempre has de crear alguna cosa nova o fer recerca lingüística: en aquesta última novel·la meva, per exemple, cada personatge parla d’una manera diferent segons la seva educació i cultura”.
Sigui com sigui, hi ha problemàtiques que es repeteixen, com ara la participació de la gent gran en les protestes del carrer. El comissari Kharitos coincideix amb jubilats procedents d’una manifestació, quan l’embús de trànsit l’obliga a aparcar el cotxe i agafar el metro, a Amb l’aigua fins al coll. Dos vells el confonen amb un dels seus, li expliquen els seus maldecaps (“¡Quatre-cents euros al mes de pensió, rebo! ¿Què em pensa retallar la Unió Europea dels quatre-cents?”) i li demanen directament:
“—¿Tu, quant cobres? (...)
—Jo encara no m’he jubilat.
El vell del costat em mira amb suspicàcia
—Deixa’l estar. ¿No veus que du vestit i corbata? —li diu al seu amic—. Deu ser algun funcionari de l’Assemblea, d’aquests que s’embutxaquen setze pagues i es jubilen als cinquanta.
(...)
—No estic jubilat, ja us ho he dit. Sóc poli, i a mi també m’han retallat una paga i els complements”.
Les víctimes de la crisi
La crisi econòmica és l’ambientació social de totes les novel·les de la sèrie Kostas Kharitos a partir d’Amb l’aigua fins al coll: Liquidació final (2011),Pa, educació i llibertat(2012); Fins aquí hem arribat(2014); Offshore (2016) i l’última, Universitat per a assassins (2019). Totes editades per Tusquets a la col·lecció “L’ull de Vidre” i algunes, reeditades a “La Butxaca”. Les traduccions són del tàndem format per Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí.
Tots els casos criminals tenen —o semblen tenir— mòbils econòmico-socials que tenen a veure amb la crisi. Si a Amb l’aigua fins al coll els banquers eren assassinats; a Liquidació final, hi ha un criminal que també vol fer justícia —o això afirmen els missatges que deixa al costat dels cossos—; a Pa, educació i llibertat, l’assassí recupera les consignes dels estudiants de la revolta de la Politècnica del 1973 i a Fins aquí hem arribat s’hi barregen crims xenòfobs i reivindicacions dels “grecs dels anys cinquanta”. Aquests quatre títols són el que s’ha anomenat “Tetralogia de la crisi” però a Offshore es parla encara del tràfic il·legal de persones i a Universitat per a assassins de la degradació del món acadèmic.
La crisi i la distància
La literatura grega contemporània arriba amb comptagotes a les llibreries catalanes —tant en català com en castellà. Pagès Editors és probablement l’editorial que més ha contribuït a la divulgació de nous autors de terres gregues. Recentment ha publicat dues obres de Maria Skiadaresi (Atenes, 1956): Temps groc (2018) i Gilan, la princesa de les serps (2019). I abans Receptes perilloses, d’Andreas Staikos (2005) i La retirada dels nou/ Blau fosc, gairebé negre de Thanassis Valtinós, també el 2005.
Cap d’ells, però, parla de la crisi econòmica. La raó l’explica obertament una de les noves veus de la literatura grega, Kallia Papadaki, guanyadora el 2017 del Premi Europeu de Literatura (EU Prize for Literature) amb Dentrites, un llibre sobre l’emigració dels grecs als Estats Units a començament del segle XX. Papadaki reconeix que ha preferit enfrontar-se a aquest fet històric —complex i fonamental però llunyà— abans que a la crisi econòmica que ha devastat Grècia en l’última dècada. En la V Trobada de Països Mediterranis d’Alacant, celebrada a la Casa de la Mediterrània el passat mes d’abril, Papadaki explicava a la revista d’aquesta institució que “la literatura sol parlar de les crisis, tant existencials com econòmiques i polítiques” i que “la crisi grega es respira a l’ambient i t’impacta”. Però ella, advertia, volia “parlar d’un altre tipus de crisi, la dels temps passats, que també permet abordar la crisi actual” perquè “sovint, quan contes una situació del present, estàs mancat d’una distància suficient i perds perspectiva”.
Per això, a Dendrites, que no està traduïda al català —ni al castellà— tot i ser Premi Europeu de Literatura, va decidir centrar-se “en la crisi de la primera generació d’emigrants, que ens permet comprendre millor la crisi dels nostres dies. El que vaig fer —afegia l’escriptora— és moure’m en l’espai i el temps per parlar de Grècia des del punt de vista de la immigració als EUA, com també de la crisi del 1929 i el que va suposar per als immigrants i els mateixos nord-americans”.
Per això són tan valuosos els esforços literaris i personals d’escriptors com Rea Galanaki o Petros Màrkaris.