Els crítics

Brunetti al laberint (venecià)

‘La temptació del perdó’ (Ed. 62) està cuinada amb  els ingredients de novel·la negra i literatura clàssica que Donna Leon ha mantingut durant tota la sèrie del comissari Brunetti, que suma ja 27 títols.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La novel·la negra ha estat, des del seu naixement, vehicle de crítica social, un instrument per descriure les formes més insospitades de delinqüència i els motius més íntims del criminal però també el context economicosocial que els empeny. L’escriptor Vicenç Villatoro ho resumia amb una frase, si més no, enginyosa: “Abans de començar a llegir una novel·la negra ja sé qui serà el culpable: el capitalisme”.

Si aquesta fórmula funciona en un 95 per cent de les obres del gènere —per alguna cosa deu ser—, les trames policíaques i criminals són molt més diverses pel que fa a escenaris, personatges, estructures i tècniques literàries. Les obres de la Donna Leon i el seu comissari Guido Brunetti són una cruïlla de camins entre la novel·la negra mediterrània de Vázquez Montalbán i els títols protagonitzats per un detectiu retratat en el seu ambient familiar i laboral. Aquest últim subgènere és una branca de l’arbre policíac que apareix tímidament el 1934 amb L’home flac de Dashiell Hammett —on els detectius són el matrimoni Nick i Norah Charles— però es consolida amb el Maigret de Simenon —si no el primer, el més famós dels detectius amb problemes domèstics i conjugals trivials.

En la novel·la mediterrània contemporània, però, el detectiu que més s’assembla al Brunetti de Donna Leon és el Kostas Kharitos de Pietros Màrkaris. Tots dos i el Salvo Montalbano d’Andrea Camilleri tenen en comú una altra característica, potser hereva de la literatura clàssica romana i grega, tan amigues de dibuixar uns homes que poc poden fer contra els capricis dels déus: tant Montalbano com Brunetti i Kharitos han de lluitar constantment amb el vent en contra d’un Estat totpoderós, amb buròcrates semidivins i intocables i lleis tan volubles com irracionals. La conseqüència és que tots tres comissaris s’han de comportar gairebé com a proletaris d’una gegantina indústria policial.

 

L’última aventura del comissari Guido Brunetti demostra un cop més aquests trets que la sèrie Brunetti ha anat consolidant i d’altres que el fan peculiar. Més enllà de ser l’escenari urbà de totes les novel·les, Venècia no és simplement l’escenari urbà on es mou el protagonista. Per les seves característiques Venècia esdevé una metàfora, un paisatge que expressa o avança els sentiments de l’autor, com en el western clàssic. En La temptació del perdó, Brunetti comença desorientat per un banc de boira efímer que s’empassa momentàniament el vaporetto que el trasllada a la Questura, i es perd diverses vegades pel laberint de canals (canali), carrers (calli) i places (campi o campielli), envoltats de palazzi pertot arreu. Venècia esdevé més laberíntica perquè Brunetti s’enfronta a un cas més tèrbol que mai. Després que una professora universitària li hagi demanat ajuda perquè pensa que el seu fill es droga, el seu marit apareix amb una contusió cerebral —aparentment causada per una agressió— al costat d’un pont. Brunetti haurà d’esbrinar si el culpable és el fill presumptament drogoaddicte, el camell del seu col·legi o si veritablement estaven relacionades les sospites de la mare i la mort cerebral del pare.

Com és habitual, els viaranys mentals que ha de recórrer el comissari Brunetti no són simplement professionals. El consum de droga entre els joves és una amenaça també per als seus propis fills; la violència de gènere crea reaccions irades de la seva companya de feina, la Claudia Griffoni; el turisme massiu continua complicant, i mutant, la vida dels venecians; l’ultimíssima decisió sobre com evitar l’enfonsament de Venècia en un futur torna a ser cara i inútil...

Brunetti manté les característiques que han fet d’ell un policia atípic: culte, sensible, empàtic i familiar. Tot el contrari dels herois del hard-boiled, la novel·la negra més dura dels clàssics, com Chandler, Jim Thompson o Ross MacDonald, normalment masclistes, freds, solitaris i amb més hores de carrer que no de lectura.

Li ho diu la professora universitària al mateix Brunetti: “Ella va fer un pas enrere i se’l va quedar mirant fixament. (...) —Un policia que fa servir la paraula ‘metonímia’ —va dir, brandant el cap—. No m’estranya que la Paola es casés amb vostè”.

Probablement Leon ha imprès, més que cap altra autora abans, una mirada de gènere al gènere negre: una especial atenció al detall revelador, al gest subtil, a la comunicació no verbal, a la importància de l’entorn. Potser el protagonista seria gairebé exòtic en una comissaria italiana, ja no diguem espanyola; però, al capdavall, és l’heroi que lluita contra les adversitats i suporta el pes de les decisions divines burocraticoestatals. I resulta creïble.

Potser perquè l’autora també manté el personatge que ha esdevingut el seu alter ego en la sèrie Brunetti: la seva parella, la Paola, professora de literatura, sempre amb un llibre entre les mans i un comentari clarivident —idealista o escèptic— per fer tocar de peus a terra aquest tros de pa anomenat Guido.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.