València en transició

Benvinguts a la república (quasi) independent de Benimaclet

Benimaclet, un antic nucli de l’horta ubicat al nord-est de València, és dels pocs barris de la ciutat que conserva part de l’essència de poble. La seua gran singularitat, en tot cas, rau en una nombrosa població estudiantil procedent de les comarques que ha convertit aquest indret en un oasi de diversitat ideològica, associativa i lingüística. Un focus de cultura popular i un petit feu del nacionalisme, del més independentista al valencianisme homologat de Compromís. Un barri que en el fons, però, no és tan distint d’altres. 
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per copsar la singularitat de Benimaclet, un antic poble de l’horta annexionat a València al segle XIX, pedania fins a 1970, cal fer una certa immersió. Tot i que hi ha detalls que no passen desapercebuts al visitant ocasional, com ara  que al costat de les banderes espanyoles que han brollat per tota la ciutat arran del procés sobiranista de Catalunya, hi ha també un grapat d’estelades esparses. Un fet impensable a la resta de barris del cap i casal. I que respon a la curiosa configuració sociològica de Benimaclet, filla de l’arribada als vuitanta d’onades d’estudiants procedents de les comarques que trobaren en el barri un hàbitat ideològic, vital i lingüístic. Arribats a l’edat adulta, molts es quedaren a viure-hi, fins i tot. Això explica, en part, que dels 23.452 habitants censats el 2015, 2.353 siguen procedents de les comarques. Però també hi ha més de 5.000 habitants d’uns altres indrets de l’Estat. I vora 4.000 immigrants. L’estadística, en tot cas, no ho diu tot: encara que és difícil d’establir amb precisió, es calcula que la colònia estudiantil podria fer arribar la població global fins a les 40.000 persones.

Per entendre una mica el procés, parlem amb Xavi Sarrià, un dels personatges emblemàtics del barri, antic cantant i compositor d’Obrint Pas que acaba de debutar en solitari amb el disc Amb l’esperança entre les dents. L’agafem en un parèntesi de la gira, a l’editorial de la qual és soci, Sembra Llibres, segell que fa poc es va traslladar a una nova seu a Benimaclet. Un local compartit amb la Jove Muixeranga de València [vegeu número 1.699 d’EL TEMPS], un col·lectiu creat el 2014, mostra de la vitalitat associativa del barri.

L’equip de Sembra Llibres: Rosa Corell, Borja Català, Mercè Pérez i Xavi Sarrià / Foto: Miguel Lorenzo


Quan Sarrià hi arriba amb catorze anys, procedent de Barcelona, a la dècada del 1980, Benimaclet “era un barri popular i obrer, que tenia el mur de les vies del tren i problemes de drogues i marginació combinats amb una certa essència de poble de l’horta”, explica. En aquella època ja hi ha estudiants i un cert “ambient alternatiu”. 

El Glop, un local de la plaça de Benimaclet encara actiu, serà un dels primers focus. Un plaça, per cert, que va veure actuacions d’Al Tall o els Obrint Pas dels inicis. Per aquells dies, “quan encara no hi havia cap ateneu independentista a València”, arribà el conegut com “primer Terra”, impulsat per Xavi Ginés i germen de l’actual bar i centre social. Un punt de trobada i el quarter general d’una moguda social i musical que tingué en Obrint Pas l’exponent màxim. Una anomalia en el sistema atiada per una generació de joves que eren educats en català o que venien de les comarques. I que es troben amb gent gran que conserva la llengua. 

Punt de trobada
 

El Terra actual, ubicat a Baró de San Petrillo, en el rovell de l’ou del barri, continua sent un punt de trobada. A la barra trobem un altre antic Obrint Pas, Miquel Gironés. A l’interior, un grup d’activistes molt joves, xics i xiques, debaten i organitzen una activitat. “Aquest és un projecte molt diferent al Terra anterior”, aclareix el xativí Natxo Calatayud, que en va agafar les regnes l’any 2000. “El Terra anterior no era més que un col·lectiu de joves independentistes que no tenien cap local públic. La nova ubicació va implicar un canvi de mentalitat, deixar de ser un espai semiclandestí per obrir-se al públic, al barri. Conjugar el centre social amb un lloc gastronòmic”. Una eina de “socialització” que, segons Calatayud, “ha normalitzat la relació amb els veïns”. “Hi ha molts projectes de caire cooperatiu que han crescut en la barra del Terra”, rebla Calatayud, típic exponent del jove de comarques que estudia a Benimaclet, perquè li recorda el seu entorn de Xàtiva, al carrer de Corretgeria. I acaba llançant l’àncora. 

Locals com aquest, fenòmens com Obrint Pas i les primeres assemblees de joves i veïns són el germen d’un teixit associatiu que es va enriquir amb col·lectius de tot caire, com Benimaclet Viu, CSOA l’Horta o locals com la llibreria i tenda associativa La Repartidora, la llibreria la Traca, o el restaurant La Murta, lloc de trobada habitual del valencianisme. Festes populars com els carnestoltes, les falles alternatives o iniciatives com els horts urbans —amb unes 700 parcel·les de conreu guanyades després de lluites ciutadanes— o la Mostra del Llibre i el Disc en Valencià que organitza Benimaclet Viu, entre moltes més. Una moguda que fa de pol d’atracció: si ets estudiant, marxes a València i tens inquietuds culturals o polítiques, aquell és el teu barri.  

Natxo Calatayud a la porta del Terra / Foto: Miguel Lorenzo


Benimaclet també ha anat generant condicions favorables. Sarrià explica que per escolaritzar-se en català hagué d’optar per institut de fora del barri, el Benlliure. La posada en marxa del col·legi públic Pare Català, un referent de l’educació en la nostra llengua, fou un revulsiu. I generà uns altres efectes en cadena. Com explica Ernest Estornell, de Benimaclet Viu, un altre xativí arrelat al barri, activista i docent de professió, hi ha una data significativa per al moviment associatiu, l’any 2010, amb la primera Trobada d’Escoles en Valencià organitzada a Benimaclet pel Pare Català. Diferents col·lectius i persones a títol individual col·laboren en l’organització. I aquell és el germen de l’associació Benimaclet Viu, que naix primer com a plataforma. 

Una de tantes sinergies atribuïbles al col·legi: “Crec que el Pare Català, una escola progressista i valencianista, ha tingut un efecte molt gran. Vivíem a Orriols i vam venir aquí per l’escola. I hi ha més famílies que han fet aquest pas”, relata el periodista Joan Canela, un barceloní que arribà al barri fa quatre anys. “No tota la comunitat educativa pensa igual, però el gruix de gent amb idees valencianistes i progressistes et fa sentir còmode. Per a mi, això és la normalitat”, dictamina Canela.

Ens citem amb el periodista català al Terra, en companyia de Jordi Colonques, escriptor vila-realenc arrela també a Benimaclet. Ambdós han escrit a quatre mans el llibre Napalm, que té els barris perifèrics de València com a escenaris. “Jo era un estudiant que vivia ací, també he viscut al Carme, i quan he buscat un lloc per instal·lar-me amb la meua família, he tornat a Benimaclet, buscant l’escola, el barri, la vida cultural...”, rebla Colonques.

Canela parla d’un “teixit social molt potent i un ús social del valencià més gran que a la resta de València” com a trets distintius del barri. Xavi Sarrià, filòleg de formació, afegeix respecte a això certs canvis en l’estructura sociolingüística: després de perdre’s la transmissió de la llengua de pares a fills, molts joves del barri hi han tornat. “Ja no només parla valencià la gent gran i la vinguda de fora”, diu el músic. “I també crec que la part de l’antic poble ha agraït que els joves que parlen valencià hi vingueren”, afegeix. “Benimaclet és un exponent de la transformació que ha viscut València, amb una altra manera d’entendre el país”, conclou.

Joan Canela i Jordi Colonques / Foto: Miguel Lorenzo


Transformació amb marcadors polítics: l’any 2015, Compromís aconseguí la fita de ser la formació més votada a Benimaclet, per davant del PP, amb un 25.82% dels vots contra el 23,56% dels populars. La dada és significativa, però no és menys cert que la victòria dels valencianistes es va repetir en nou districtes més de València, els del segon cinturó. I que les eleccions estatals del 2016, guanyades pel PP —seguits a poca distància per Compromís—, recordaren que el barri havia estat sempre un feu més del PP. “Es nota la llavor sembrada al barri, però el partit que n’ha recollit els fruits és Compromís, que és qui s’ha presentat”, apunta Natxo Calatayud. I assegura: “Si una formació com la CUP es presentara, tindria molta acceptació al barri”. “També és cert”, matisa, “que el tipus de treball que es fa està allunyat de les dinàmiques electorals, sempre hi ha hagut aquesta voluntat”.

Fet i fet, al barri “hi ha un joc cultural, realitats de vegades paral·leles. Una d’autòctona, molt conservadora, cohesionada per l’Església i les seues associacions, i la gent dels col·lectius, els estudiants, etcètera. De vegades les relacions són complicades, però això dóna riquesa al barri, una fisonomia molt especial”, argumenta Calatayud. 

Les dificultats no impliquen grans tensions, fins i tot en moments com l’actual, en què banderes de tendències radicalment diferents conviuen a les balconades. “Jo sóc de Barcelona, la gent ho sap, em pregunta, però ho fa amb molt de respecte. El pare de la millor amiga de la meua filla té la bandera espanyola penjada”, apunta Canela. Colonques, mentrestant, recorda que a les festes de Sant Josep conviuen amb normalitat la falla alternativa del Terra i les falles tradicionals. “Hi ha convivència i una programació paral·lela, però no es viu com un conflicte”, argumenta.

“En part, Benimaclet és una ceba amb diverses capes. També hi ha molta població immigrant procedent sobretot de la Manxa. I gent del poble que ens considera estranys. Però la densitat universitària marca la diferència, es poden fer coses que en un altre lloc de València no seria possible. I la gent més jove té molta més consciència de ser valencians”, apunta Estornell. “No canviaria Benimaclet per res del món”, subratlla amb orgull. 

La sociòloga i politòloga Aída Vizcaíno, filla d’uns progenitors de Villena (Alt Vinalopó) que s’instal·laren al barri a finals dels setanta, és una d’aquelles joves criades al barri que s’incorporen al català amb normalitat, “perquè els meus pares, tot i la seua procedència, entenien que la llengua de València és el valencià”. “La meua identitat es construeix a Benimaclet”, anota, però assegura que té una visió “crítica” pel que fa a la construcció “mítica” del barri. “És cert que hi ha alguns trets identitaris, en part formats pel perfil universitari i ideològic de la gent, però Benimaclet no és Bonrepòs. Hi ha una miqueta de postureig”, diagnostica.

Vizcaíno aclareix que hi ha “un vessant agrícola que forma part de la identitat, però quasi ningú coneix que a Benimaclet hi havia un vessant industrial”. Pel que fa a l’estructura política, “Benimaclet és com qualsevol altre barri de València. El que té de diferent és la pràctica quotidiana, les festes populars i les estructures que escapen a les falles. El perfil sociocultural i ideològic marca molt, perquè és un barri universitari, però també hi ha molta immigració en la zona entre Dolores Marqués i Alfauir, i això s’oblida sovint. No hi ha conflicte amb això perquè tampoc no hi ha integració”, alerta.

Un tema, el de la immigració, que tingué un punt àlgid el 2005, quan España 2000 organitzà una campanya a Benimaclet contra els immigrants. La resposta, almenys dels col·lectius més conscienciats, “fou molt contundent i Benimaclet Viu hi participà activament”, assegura Estornell, que considera aquell fet com una de les fites de les mobilitzacions associatives a Benimaclet. Vizcaíno, per la seua banda, matisa que la reacció a España 2000 “va ser cosa d’una part molt xicoteta del barri”. 

Pel que fa a l’efecte crida, Vizcaíno dictamina que una de les raons per anar-hi és que “a Benimaclet es viu molt bé. És un barri relativament tranquil, molt viu culturalment, però no massa dotat d’estructures culturals. Un referent del viure bé i l’expressió popular”. Una combinació que explica que polítics progressistes de la primera o la segona línia hagen fixat la seua residència al barri. I que, per raons semblants, personatges de la cultura en la nostra llengua hi hagen trobat un hàbitat propici.

‘Botellón’ i gentrificació


Benimaclet, en tot cas, no sols és un pol d’atracció per a gent de comarques amb nostàlgia de poble, catalanoparlant o dels àmbits progressistes. La periodista de La Vanguardia Raquel Andrés, nascuda i formada a Alacant, no havia sentit parlar mai de Benimaclet. Hi arribà “de manera casual” i trobà “un barri que ho té tot, que no t’obliga a desplaçar-te al centre de la ciutat perquè fins i tot hi ha molta moguda cultural”. En tot cas, Andrés va descobrir tot un món que no tenia a la seua ciutat natal, “una vida de poble, més quotidiana, amb veïns que es coneixen, se saluden i parlen de coses com la botiga que acaba d’obrir o el pa que fan en determinat forn”. “Ara visc en un carrer per a vianants. I a l’estiu sopem totes les nits al carrer. Això no ho pots fer al centre de València”, relata encantada.

No tot són flors i violes. Les persones entrevistades citen, amb diferent èmfasi, el problema del botellón com la pitjor amenaça a la convivència. Andrés viu en una de les zones més afectades. Els joves es concentren durant el llarg cap de setmana —de dijous a diumenge— a la plaça de Benimaclet. I després es mouen pels carrers, cridant i fent soroll de matinada, per guanyar els descampats. “Quan passa això, dormir es fa molt difícil. Fa dues o tres setmanes que hi ha més presència policial, però el que aconsegueix és que el botellón es desplace”, explica la periodista. “Es tracta d’un tema molt antic però que està agafant dimensions absolutament insostenibles. La gent jove sense recursos no té espais i busca llocs de relació. És lamentable, però, que es base tot en l’alcohol. I sense cap mirament pels veïns, perquè la majoria de la gent no és del barri”, denuncia Estornell.

La periodista Raquel Andrés / Foto: Miguel Lorenzo


En vista d’això, el debat ciutadà consisteix a establir si interessa una declaració com a ZAS (zona acústicament saturada), una decisió radical que es veu amb reserves perquè podria matar la vida culturalment rica del barri. La solució no sembla fàcil. I el debat és lluny encara de tancar-se. “Buscar una solució és molt complicat, és una qüestió bàsicament educativa”, diagnostica Estornell.

Un altre perill que apunten molts dels entrevistats és la russificació, que Benimaclet es puga convertir en un nou Russafa —l’actual barri cool de València— per la via de la gentrificació. En aquest sentit, veïns com Raquel Andrés apunten a la pujada dels lloguers dels darrers temps o a una creixent hipsterització del barri, visible en alguns nous locals de restauració. “Es tracta de locals dirigits a un públic més Russafa, la qual cosa no està malament, però potser ens fa perdre una miqueta els orígens”.

Pel que fa a la gentrificació pròpiament dita, Aída Vizcaíno no veu motiu d’alarma: “No es pot gentrificar perquè no hi ha una degradació prèvia. El que trobem és un punt modernet en alguns llocs, però no és un barri excessivament car”, diu, abans de relativitzar la pujada dels lloguers. Per la seua banda, Natxo Calatayud creu que Benimaclet “té un escut contra la gentrificació, que és el manteniment de les seues arrels culturals i socials. Hi ha una certa russificació, locals amb un determinat tipus d’oci i cultura. De moment, però, encara és molt més influent i present l’altre tipus de cultura i associacionisme”.

Benimaclet també perd efectius perquè moltes parelles joves busquen les edificacions noves i més ben dotades d’uns altres barris. I l’evolució en el futur és una incògnita. Però molts signarien l’objectiu, en paraules de Sarrià, de “mantenir l’essència del barri”. L’encant entre pobletà i alternatiu.

La Plaça de Benimaclet, amb El Glop al fons / Foto: Miguel Lorenzo

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.