Com si es tractara de l'esperança per fugir d'una vida de precarietat i incertesa, el soroll de les màquines escurabutxaques va convertir-se en un element del paisatge dels bars de l'Estat espanyol durant els darrers anys de la dècada dels 70 i principis dels 80 del segle passat. El Govern espanyol, comandat pel franquista reconvertit en democratacristià Adolfo Suárez, havia acordat la legalització del joc en 1978. Una porta oberta a un sector que va expandir-se ràpidament arreu del conjunt dels territoris estatals, especialment per situar màquines de joc en establiments d'hostaleria.
La idea de situar aparells escurabutxaques en els bars va convertir el joc en un autèntic problema social pocs anys després de legalitzar-se. «Les màquines escurabutxaques representaven l'any 1980 el 40% dels jocs d'atzar del conjunt de l'Estat espanyol. La problemàtica va adquirir una dimensió considerable que va comportar l'actuació de l'aleshores govern de la Unió de Centre Democràtic (UCD)», explica Mariano Chóliz, catedràtic del departament de Psicologia Bàsica de la Universitat de València amb diversos treballs respecte de les addiccions al joc.
L'aleshores ministre d'Interior, el democratacristià Juan José Rosón, va aprovar per decret l'any 1980 la prohibició d'instal·lar màquines escurabutxaques en establiments d'hostaleria. «Va fer-ho, tot i l'oposició que hi havia dels empresaris del sector, com ara la família Franco o Manuel Lao Hernández, qui va fundar l'empresa de casinos Cirsa [actualment en mans del fons voltor Blackstone, el qual va adquirir-la per prop de 2.000 milions d'euros] només legalitzar-se el joc en Espanya», narra. I agrega: «Aquests empresaris s'havien beneficiat de l'autorització de l'organisme regulador, el qual havia avalat una modalitat quasi anòmala al món occidental». «Només Austràlia i Itàlia permeten tenir aquesta mena de màquines en bars», indica.
«El decret de Rosón fou tombat pel Tribunal Suprem. Aquella sentència, encara que era per una qüestió del procediment emprat pel ministre, va actuar com a un tallafoc respecte dels successius executius espanyols, els quals mai han capgirat aquesta situació, com he comentat, bastant anòmala al món occidental», afirma. «En els sectors d'edat adults, les màquines escurabutxaques continuen representant la principal addicció que hi ha al joc, quan la prohibició d'instal·lar-les en bars reduiria aquests problemes. Noruega n'és un exemple», apunta.
Entre les generacions més joves, en canvi, l'anomenat joc patològic es concentra en les apostes, especialment a través de la xarxa. Segons un estudi de la Universitat de València, elaborat per la investigadora en psicologia sanitària Marta Marcos i pel mateix Chóliz, el 20% dels joves entre 15 i 19 anys aposten de manera habitual. Encara més, el 57% dels enquestats reconeixen que han participat alguna vegada dels jocs en línia, malgrat estar-hi prohibit per als joves que no compten amb la majoria d'edat. «Podem afirmar que existeix una epidèmia d'addicció al joc en línia entre els adolescents», adverteixen en un document avançat per Levante-EMV.
La preocupació per la proliferació de les cases d'apostes ha comportat, fins i tot, la creació d'un ministeri de Consum amb competències específiques en la matèria dintre del nou executiu progressista conformat pel PSOE i Unides Podem. Amb el coordinador federal d'Izquierda Unida i economista Alberto Garzón al capdavant del departament, la intenció és regular el sector amb l'objectiu de prevenir la ludopatia. Una problemàtica que afecta, en major mesura, les barriades populars de les grans urbs espanyoles.
En sintonia amb el treball dels seus correligionaris des del Govern espanyol, el grup parlamentari d'Unides Podem a les Corts Valencianes espera convertir la llei valenciana del joc «en la base de la futura normativa que regule el sector des de l'Estat espanyol». O dit d'una altra manera: transformar la llei botànica en referent per al nounat Govern espanyol encapçalat pel socialista Pedro Sánchez.
El projecte de llei de la Generalitat Valenciana, de fet, obliga als salons de joc a preguntar per l'edat de cada client a risc de ser sancionats, fins i tot, amb el tancament del local. Compromís va presentar aquest dilluns esmenes a la normativa del Consell, entre les quals destacava una distància mínima de 1.000 metres entre les cases d'apostes i els centres socials, sanitaris i esportius, la prohibició de màquines d'apostes en bars i recintes esportius, així com un enduriment de la publicitat del sector del joc. «És necessari combatre una addicció comparable amb l'expansió de l'heroïna als anys 80», va expressar Fran Ferri, síndic de la coalició valencianista.
Unides Podem, però, ha presentat aquest dimecres unes esmenes a la normativa de la Generalitat Valenciana encara més restrictives. «L'objectiu és frenar una problemàtica que afecta molts joves i adolescents, i que està condicionat la vida de les seues famílies», ha indicat Naiara Davó, síndica d'Unides Podem a les Corts Valencianes. «És fonamental per prevenir el joc patològic», ha agregat Irene Gómez, diputada morada a la cambra valenciana.
«Les esmenes que presentem busquen frenar la segona ofensiva del sector del joc després de la realitzada l'any 1978 amb les màquines escurabutxaques, malgrat que des del País Valencià no podrem incidir en el joc en línia. En la regulació d'aquest àmbit, s'encarregarà el nou Govern espanyol. Més concretament un ministeri en mans d'Unides Podem», ha destacat Ferran Martínez, parlamentari dels esquerrans a les Corts Valencianes. «Volem incloure una llista de restriccions i prohibicions per limitar l'expansió desmesurada del sector», ha incidit.
Entre les mesures més dures que ha proposat per incorporar al projecte del Consell, destaca la prohibició d'haver-hi màquines d'apostes i escurabutxaques en els locals d'hostaleria i similars. L'objectiu és concentrar totes les màquines de joc en els locals específics. «Per aconseguir-ho, aspirem que la llei contemple la prohibició d'instal·lar noves màquines escurabutxaques, així com no autoritzar noves llicències a les existents quan hagen de renovar-les», ha explicat.
Podem i Esquerra Unida, unides al mateix grup de les Corts Valencianes, volen establir que cap saló de joc estiga situat «a menys de 1.000 metres de distància de centres educatius no universitaris, sanitaris i socials». També aposten per fixar una distància mínima entre els mateixos salons de joc, la qual seria superior sempre als 500 metres, així com per restringir el volum de creixement del sector. «El nombre màxim per província d'establiments del joc serà d'un casino, d'una sala de bingo per 15.000 habitants, d'un saló de joc per cada 15.000 habitants, d'un local específic d'apostes per cada 15.000 habitants i d'un saló recreatiu per cada 400.000 habitants», ha exposat.
A les limitacions a l'increment del sector, Unides Podem afegeix fórmules de control en l'accés a les màquines de joc. «Tots els jocs electrònics, informàtics, telemàtics o interactius inclosos en el catàleg de jocs hauran de disposar d'un sistema d'acreditació fefaent. Reglamentàriament, s'indicarà el sistema electrònic d'acreditació i les condicions en les quals s'implantarà», apunten en una esmena d'addicció. I complementen: «Les màquines de tipus B i C hauran d'incorporar mecanismes tècnics adequats que permeten impedir l'accés a menors [...] o aquelles persones inscrites en el registre d'exclosos d'accés al joc de la Comunitat Valenciana». També inclouen l'obligació de realitzar campanyes de prevenció a les escoles.
Unes esmenes que podrien trobar complicitat en la resta dels grups botànics. «Estem buscant una llei de màxims i no de mínims», ha assenyalat el diputat socialista a les Corts Valencianes i secretari d'organització del PSPV, José Muñoz, durant la presentació de les esmenes del seu grup parlamentari. Els socialistes, que centren les modificacions en l'aspecte tributari, proposen que la base imposable no siga inferior al 30% de les quantitats dedicades a la participació del joc. La meta és disminuir el volum dels premis atorgats als jugadors.
«En la Comunitat Valenciana, dels 345 milions d'euros que s'hi juguen actualment es reparteixen premis per valor de 280 milions d'euros. Aquesta xifra, precisament, no és suportable. No debades, uns premis tan alts i atractius suposen un incentiu per als jugadors», ha criticat, al seu torn, que ha defensat incentius fiscals i econòmics als mitjans de comunicació i els clubs esportius que decideixen no finançar-se a través d'empreses que inciten al joc. «La publicitat, especialment als mitjans de comunicació, és un element fonamental perquè molta gent s'enganxe al joc», ha recordat.
Amb el PP censurant que la llei del joc «s'oblida de la lluita contra la ludopatia i únicament compta amb un fi recaptatori», les organitzacions de consumidors han aconseguit que la patronal autonòmica del joc assumisca les seues reivindicacions a la futura llei valenciana. Les esmenes de la Unió de Consumidors, l'Associació Valenciana de Consumidors i Usuaris i l'Associació Valenciana d'Ames de Casa i Consumidors coincideixen pràcticament amb moltes de les presentades per les forces botàniques, com ara amb les distàncies mínimes entre les sales de joc i els centres escolars.
Tot i la posició més receptiva i de consens que, de moment, han mostrat els empresaris del sector amb interessos al País Valencià, la patronal espanyola del joc sí que ha mostrat preocupació arran de l'arribada d'Unides Podem al Govern espanyol i del pacte programàtic entre socialistes i morats. De fet, ha demanat ajuda a la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE) pel temor a l'aprovació d'una regulació que limite una activitat en ascens per les addiccions en les generacions joves. Una mena de reedició de les pressions empresarials de la dècada dels 80 per evitar l'expansió d'un negoci transformat en problemàtica social per a moltes famílies.