De sacsejada en sacsejada. Ja fa cinc anys que l’espai postconvergent mira de trobar una base sòlida sobre la qual establir-se. El trencament de la coalició entre Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya, el 2015, posava fi al partit que havia governat Catalunya durant anys i panys. La corrupció i el gir estratègic a recer del boom independentista havien clivellat l’espai fins al punt que els dirigents convergents van creure que el millor era fer cau i net i embarcar-se en un nou projecte.
Abans, amb motiu de les eleccions del 27 de setembre de 2015, ja havien esdevingut els màxims defensors d’una llista unitària de l’independentisme —Junts pel Sí—, que deixava en segon terme les sigles del partit, en hores baixes i amenaçat de ser avançat per ERC.
Amb aquest paraigua en marxa, hereu de l’antiga Convergència, el Partit Demòcrata naixia el juliol de 2016 amb la voluntat d’erigir-se en una formació adaptada als nous temps. Dissociada de l’allargada ombra de Jordi Pujol, del 3% i dels equilibris retòrics per evitar mencionar la independència. Una aposta sobre la qual és difícil fer balanç. La seva curta història ha estat plena de contratemps.
El seu màxim dirigent, el president Artur Mas, era enviat a la “paperera de la història” abans que nasqués el partit, el gener de 2016; inhabilitat el març de 2017, el gener de 2018 decidia abandonar el lideratge de la formació. El pes formal que perdia Mas era el terreny que progressivament ocuparia Carles Puigdemont. El seu substitut al capdavant de la Generalitat assoliria el lideratge moral de l’espai a partir de la celebració de l’1 d’octubre i la seva marxa forçada a l’exili.
La gestió del cop polític i, sobretot, repressiu que rebria l’independentisme després de la declaració d’independència acabaria frustrant, també, el procés de consolidació del PDeCAT i atomitzant l’espai postconvergent. Els dos ritmes interns, el de l’independentisme més abrandat i el dels més pragmàtics, s’intensificaven en direccions oposades. El punt d’inflexió, potser, va ser l’elaboració de la llista de Junts per Catalunya a les eleccions del 21 de desembre de 2017. En una situació extremadament delicada, i amb tres de les principals cares del partit a la presó i Puigdemont a l’exili, es va donar la batuta a aquest tercer perquè confeccionés una llista guanyadora i oberta a perfils independents de la seva confiança. Persones allunyades del PDeCAT, però plenament vinculades amb el projecte puigdemontista.
A partir d’aquí, la fragmentació de l’espai polític postconvergent —terme que bona part dels independents rebutgen perquè no s’hi senten identificats— aniria a més. Això explica el sorgiment d’espais com la Crida Nacional —impulsada per Puigdemont, Jordi Sànchez i alguns dels independents de JxCat— o Acció per la República —impulsada per independents també de JxCat— o l’associació El País de Demà, que malgrat que nega la vinculació amb el partit, compta amb el suport dels sectors més moderats del PDeCAT. Destaquen també les distàncies creades al si del PDeCAT, on militen persones amb posicions tan diferenciades com el president Puigdemont o l’exdirigent del partit Marta Pascal.
Superat l’intens cicle electoral del 2019, l’espai polític es disposa a intentar construir —més per necessitat que no pas per ganes— una organització de referència que pugui aglutinar tots els sectors i esdevenir una eina electoral funcional. David Bonvehí, per part del PDeCAT, i Jordi Sànchez, per la de la Crida, lideren la negociació, tot i que a ningú se li escapa el pes que tenen darrere seu les figures dels presidents Mas i, sobretot, Puigdemont.
Una organització per unir-los a tots
Amb tot, aquesta difícil tasca sembla complicat que pugui reeixir sense que es perdi cap llençol. Els objectius i la manera com s’albira l’organització futura són diversos. És per això que EL TEMPS ha volgut parlar amb persones que representen punts de vista diferents dins d’aquest magma polític per posar a debat com hauria de ser el partit sorgit d’aquest procés de debat i negociació.
Val a dir que no tothom s’ha volgut expressar pel que fa a la qüestió, ja que han estat especialment reticents aquells polítics associats al PDeCAT més afins a la línia de Puigdemont. Les incerteses legals sobre el paper que podrà exercir el president català a l’exili són el principal motiu de la cautela que els fa guardar silenci malgrat les peticions d’aquest mitjà. Fora de micro, però, asseguren que cal que tingui tres requisits: el lideratge indiscutible de Puigdemont, que sigui un únic espai i que defensi la filosofia del “no surrender” (‘no ens rendirem’). Partint d’aquest punt, diuen, qualsevol forma d’organització pot ser vàlida.
En una línia similar, s’expressa Agustí Colomines, secretari general d’Acció per la República i vinculat a la gestació de la Crida Nacional, de la qual no en forma part. Posa d’exemple del que s’hauria de seguir la candidatura de JxCat per a les eleccions al Parlament del 21 de desembre de 2017. “Allò tenia un sentit molt superador del que havia estat CDC i el PDeCAT. Després s’ha anat embolicant la troca, perquè el PDeCAT es va voler fer amb el control de JxCat. Han d’entendre que han de conviure amb molta gent en peu d’igualtat; si no és així, faran l’enèsima transformació del PDeCAT o CDC”, explica l’historiador, el qual assenyala que la segona opció deixaria fora del pacte un partit com el seu.
Una exigència d’empatia similar, però des del prisma oposat, la reclamen els independents pròxims a Puigdemont, com ara l’alcaldessa de Calella (Maresme) i membre de la direcció executiva del Partit Demòcrata, Montserrat Candini. Ho fa citant el filòsof Àngel Castiñeira, quan diu que “quan la lleialtat circula en un únic sentit, en diem obediència”. Candini creu, doncs, que el PDeCAT ha estat “molt obedient perquè les circumstàncies del moment ho mereixien. Ara, ha arribat un punt en què nosaltres, certament, podem fer un exercici de generositat, però són els altres els que han de fer un exercici de generositat i, si se’m permet, d’agraïment al Partit Demòcrata”, i remarca que “molts d’aquests independents poden ocupar escons perquè el conjunt dels catorze mil associats del PDeCAT hem aixecat la persiana i hem anat a penjar cartells”.
La forma
Més enllà de les voluntats, la manera com s’estructurarà l’organització futura és un interrogant. Toni Morral, secretari general de la Crida Nacional i diputat al Parlament per JxCat, afirma que, perquè la seva formació s’hi pugui sumar, caldrà que abans sigui validat per les seves bases. Això, creu, serà més senzill si es tracta d’un espai que segueixi unes línies mestres com les de la Crida: “transversal i amb sensibilitats ideològiques diverses”. Tot i que reconeix que el seu partit ja encarna aquests valors, el punt de trobada no hauria, per força, de ser la Crida. “Si l’espai va en aquesta direcció, la Crida s’hi sentirà còmoda. Si no, segurament ja es veurà que la gent no se sentirà còmoda i la Crida no tirarà cap aquí”.
Amb un esperit similar, el de la transversalitat, Colomines creu que el repte és “intentar construir un Scottish National Party des de la base i no des de la suma de partits”. Aquesta diversitat agrupada en un sol partit hauria de tenir una fi clara i concreta a parer seu. “Jo no combrego en moltes coses del PDeCAT, que les trobo de dreta rància, però estic disposat a anar al seu costat, perquè crec que l’objectiu de la independència és més important”, detalla el que fou director de la Fundació CatDem, vinculada a CDC i un dels principals artífexs de la llista de JxCat al Parlament.
Colomines no es mulla per cap nom en concret a l’hora de dir com s’hauria d’anomenar el nou espai, però considera que no hauria de ser JxCat perquè “el PDeCAT l’ha cremat”. Opina, no obstant això, que tots els partits haurien de poder mantenir la seva personalitat. També Candini remarca la necessitat de conservar estructures i assegura que “a dia d’avui no em sento còmoda amb l’opció que això pugui significar que desaparegui el Partit Demòcrata”. Malgrat això, Colomines creu que la nova formació s’hauria de regir pel criteri “d’una persona, un vot”.
En aquest darrer aspecte, hi coincideix també Neus Munté. Més enllà d’això, l’exvicepresidenta de la Generalitat i regidora de JxCat a Barcelona pensa que la nova formació ha de servir per “endreçar i organitzar tot allò que després d’un cicle electoral sencer és ja una realitat”. Una realitat que du per nom JxCat i que ha d’estar “oberta a totes les estructures organitzades entorn d’aquest espai”. S’agafa al que “es va aprovar al Congrés del PDeCAT fa uns dies: transitar cap a aquesta estructura més àmplia que és JxCat”. Rebutja, però, parlar de “transformació del PDeCAT” ni de “canvis de marca”, en tant que considera que la fórmula final “ha de quedar en mans de les persones que negociaran aquesta qüestió”. La que fou presidenta del PDeCAT l’any 2018 creu que l’objectiu final és “assolir una estructura molt musculada i molt forta”.
L’exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, tampoc és molt restrictiu amb la forma que ha de prendre la futura formació i pensa que “l’ideal és que fóssim capaços de fer tots junts un partit sòlid. Si no es pot, una coalició electoral”. També per a Candini el més urgent és “tenir un partit fort, una sola organització” en la mesura que considera que, “si amb el resultat ens sentim còmodes tots els agents i coincidim en el model de país, funcionarà”.
El líder
Al seu entendre, el més rellevant és que la fórmula sortint tingui “un lideratge clar”. Uns lideratges que per a ell “estan molt marcats són el president Puigdemont, l’Artur Mas, el David Bonvehí i les persones que estan de caps de llista a les diferents institucions”. Remarca, també, que cal tenir en compte el lideratge de la gent “que està a la presó i que havien estat a CDC i l’havien liderat”. Per a Trias, la nova organització ha de néixer “d’un acord de tots aquests lideratges que han de ser capaços de fer una reunió i decidir cap on anem”.
Neus Munté, al seu torn, concreta més i assenyala que “Puigdemont té un paper de lideratge absolutament indiscutible. És el que va aprovar el Congrés del PDeCAT, però no calia, perquè és indiscutible. Ha de tenir un paper fonamental”. De la mateixa manera ho pensa Colomines, que reclama al president a l’exili que “s’ha de decidir i entendre que ha de liderar l’espai, perquè és l’únic actor que unifica”, i afegeix que “si no ho entén i no vol assumir aquesta responsabilitat històrica, ell sabrà el que es fa. És l’única persona capaç d’unificar gent com la diputada Aurora Madaula i David Bonvehí”. Respecte a les veus que diuen que Artur Mas podria ocupar un lideratge compartit amb Puigdemont en el futur espai, el secretari general d’Acció per la República argumenta que “és un senyor de part, és el líder del PDeCAT i no del moviment independentista”.
Colomines indica encara dues coses més: que, per ara, el problema de la Crida “és que no hi mana ningú” i que, “cal escollir una direcció i unes persones que portin el dia a dia a Catalunya”, a més de Puigdemont. Aquestes persones, però, no haurien de ser els presos polítics, perquè creu: “la presó impossibilita el lideratge. Són un referent moral, però no poden liderar”.
La ideologia
Ideològicament, les diferències estan entre els que creuen que cal marcar ideològicament el partit i els que pensen que cal obrir-lo el màxim possible. Una visió que coincideix amb els que creuen que cal mantenir posicions més possibilistes contra els que defensen estratègies més unilateralistes en el procés independentista.
El secretari general de la Crida Nacional, Toni Morral, diu que la base han de ser “els valors de la unitat que van fer possible l’1-O” i la “transversalitat que el va fer possible”. Posa com a exemple la seva formació on, exposa, hi ha sectors d’esquerres, socialdemòcrates o liberals. En una direcció semblant, Colomines utilitza un exemple per marcar la seva posició: “si en aquest espai no hi cap Clara Ponsatí i Toni Comín, no serveix per a res. Si se’ls exclou perquè es fa una cosa de dretes, no funcionarà i s’hauran de buscar alternatives. Fins i tot m’agradaria que en aquest espai, momentàniament, hi cabés Poble Lliure, tot i que sé que això és molt més difícil que la resta”.
Des d’una altra perspectiva, Trias pensa que cal “un espai entre el centredreta i el centreesquerra nacionalista. Un partit molt ampli on càpiguen persones nacionalistes no independentistes, sempre que facin una clara defensa de Catalunya com a nació. Que creguin que cal anar cap a la plena sobirania, com sempre ha defensat CiU”. Al seu torn, Munté considera que hauria de ser un “espai de centreesquerra on tinguin cabuda diferents sensibilitats. Un espai que aposta per la independència, el progrés i pels drets i les llibertats de les persones”. Detalla, però, que, de bon principi, “posar massa etiquetes no ajuda” en el procés de negociació. Situa, a més, “una màxima irrenunciable que és la independència. A partir d’aquí hem de definir una estratègia. Apostem pel diàleg, però hem de denunciar que no es produeix”. La base ideològica que proposa Candini demana que no “sigui només un instrument per guanyar aritmètiques al Parlament”, sinó perquè l’espai de la centralitat política s’hi vegi reflectida “entre la socialdemocràcia i el liberalisme social”. En la qüestió de la independència, l’alcaldessa de Calella creu que no s’hi ha de renunciar, però que “el mandat de l’1-O mai no serà real si fem contínuament la política del bloqueig”.
Les diferents veus, doncs, descriuen un complicat trencaclosques que podria acabar saltant pels aires si no es troba la recepta perfecta per equilibrar totes les balances.