MoisèsVizcaíno, un advocat de Castelló de la Ribera, és d'aquelles persones que transmeten convicció i dedicació per allò que estimen. En el seu cas, la llengua. L'any 2013 va fer realitat un dels somnis que albergava: crear el primer (i únic) diari digital en la seua, la que tothom parla al seu poble i en la que es comuniquen habitualment més de la meitat dels habitants del País Valencià. El resultat d'aquella motivació va ser LaVeudelPaísValencià, sorgit de les tenebres, quan el PPCV encara governava i cuejaven els efectes de la crisi econòmica. El director d'aquella etapa iniciàtica, la d'obrir-se espai en un entorn enormement advers, va ser XaviPérez. El primer any de vida, mentre maldaven per reclutar ciutadans que posaren 12 euros anuals (un cafè al mes, deien) per fer viable el seu projecte, van presenciar el tancament de Canal 9, amb més de 1.200 milions de deute a l'esquena.
Quatre anys després, amb el canvi polític consumat, Vizcaíno va voler professionalitzar al màxim la redacció llogant una oficina al centre de València i contractant un trident de periodistes amb una trajectòria sòlida: TereRodríguez, procedent del diari Avui, IgnasiMuñoz, de Catalunya Ràdio, i SalvaAlmenar, que fins aleshores treballava com a corresponsal del diari Ara al País Valencià. Ell n'ha estat el director els últims tres anys, en què han explicat, per exemple, la consolidació de la fórmula botànica a la Generalitat, dues de les tres diputacions i la majoria d'ajuntaments, començant pel de València.
Un canvi sociològic i polític que, tanmateix, no ha contribuït a fer viable aquest diari. Amb la notícia encara calenta del seu adeu, fem un cafè amb ells perquè ens diguen els perquès. És la balada trista d'un temps, d'un país.
—Mai no voldríem haver fet aquesta entrevista. Després de set anys de vida, el diari digital La Veu, l’únic del País Valencià escrit en la llengua pròpia, es veu obligat a abaixar la persiana.
Moisès Vizcaíno: Hi ha dos motius bàsics que ens han dut fins ací. D’un costat, les dificultats econòmiques per tancar l’exercici de 2019, després de dos anys, 2017 i 2018, en què vam ser capaços d’aconseguir un cert equilibri. La caiguda d’un 50% de la publicitat institucional i els zero euros d’ajudes de la Generalitat Valenciana durant l’any que ara acaba ha fet totalment inviable el projecte. Podem tancar 2019 amb prou feines, però no disposem de la solvència necessària per iniciar 2020 amb garanties plenes de poder pagar periodistes, columnistes i companyia. Aquesta és la segona causa: preferíem fer un exercici de responsabilitat i de seriositat. No podíem dir allò de “continuem fent La Veu i ja veurem com paguem la gent...”. No, no ho podíem fer.
—El vostre tancament contradiu el discurs de la dreta política i mediàtica, que no s’està de censurar les presumptes ajudes que reben els mitjans que anomenen “catalanistes”...
M. Vizcaíno: L’any 2019, zero euros, i al 2018, 28.000 euros per a tot l’any. Aquestes són les grans subvencions que hem rebut. L’única subvenció que hem rebut enguany per publicar un diari en català al País Valencià ens ha arribat de la Generalitat de Catalunya: fa 15 dies ens notificaven la concessió de 27.000 euros. Aquesta és la realitat.
—Més enllà dels estrictament financers, el director de La Veu ha trobat un altre tipus d’entrebancs?
Salvador Almenar: Les dificultats pròpies d’un projecte pioner en valencià. El fet de no tenir una escola de mitjans en valencià —tret d’algunes excepcions, com el setmanari EL TEMPS i algunes iniciatives de caràcter local o comarcal— ens ha complicat les coses a l’hora de contractar periodistes capacitats per escriure-hi. Jo he parlat amb companys que són grans periodistes en castellà però que han admès la seua falta de solvència per tal de redactar en valencià. Això ens ha obligat a configurar equips joves i amb una experiència menor, per bé que molt versàtils, completament adaptats als nous entorns digitals. A banda d’això, és clar que ens han afectat les sinergies del poder: tothom s’estima més d’aparèixer als mitjans de més abast, cosa que ens complica la possibilitat de donar una gran primícia o exclusiva. Fins i tot a l’hora de publicar determinats articles d’opinió, n’hi ha que han escollit uns altres mitjans abans que el nostre. És una mena de cercle viciós: com has de guanyar rellevància si veus passar per davant tots els temes, si et conten segons quines coses demanant-te “això no ho publiques” i l’endemà ho veus escrit a un altre lloc? En qualsevol cas, sabíem en quin terreny jugàvem. Fer premsa en valencià no resulta senzill, té una audiència molt concreta. Podríem haver-ne tingut més? I tant que sí! Però vam decidir posar uns límits al nostre producte: l’únic esport de què hem parlat és la pilota valenciana, hem renunciat als successos si no tenien unes derivacions socials...
—I s’ha cuidat la llengua. La Veu, en aquests últims anys, ha destacat per la correcció dels seus textos.
M. Vizcaíno: La gent se sorprèn —i ens sorprèn que els sorprenga— que tinguérem filòlegs. El compromís per donar-li nivell a la llengua, hi era. En una redacció menuda com la nostra, hem tingut tres filòlogues, una de les quals a jornada completa i les altres dues a mitja jornada. La plantilla de La Veu té cinc redactors, tres filòlogues, dos responsables de publicitat i dues persones a l’àrea d’administració. Una dotzena, en total.
—A més, les despeses associades al fet de mantenir una seu al bell mig de València.
M. Vizcaíno: Quan apostem per professionalitzar la nostra estructura, l’any 2017, no dubtem a establir-nos a València. Tenir-hi una seu física era una condició sine qua non. La idea d’aterrar-hi i d’ampliar la nostra plantilla ens rondava pel cap des de 2015, però no vam decidir-nos-en fins aquell moment.
—Quan naix el vostre mitjà, l’1 de gener de 2013, les condicions eren molt adverses: els efectes de la crisi encara eren palpables, el PPCV governava la pràctica totalitat d’institucions... Crida molt l’atenció que, amb una conjuntura molt més propícia com l’actual, amb les administracions en mans progressistes, el diari no haja pogut sobreviure.
Vizcaíno: “Com és possible que tanquem amb el Govern del Botànic en el poder? Perquè la majoria de polítics no hi han apostat”
M. Vizcaíno: És una paradoxa, sens dubte. El nostre diari va nàixer amb l’objectiu clar d’apostar pel canvi social al País Valencià en un context de corrupció generalitzada i de polítiques retrògrades. Sempre vam mostrar-nos partidaris d’un Govern d’esquerres, plural, progressista i nacionalista, no ens n’hem amagat. Tanmateix, ara que les forces polítiques acumulen un poder institucional notable, ens veiem forçats a tancar. No hem persuadit els polítics de la necessitat de dissenyar un valencianisme mediàtic, nítidament progressista, que contribuïra a la supervivència de la llengua del país. Alguns polítics sí que han entès la importància del projecte, però la majoria d’ells no han acabat de percebre que La Veu era alguna cosa més que un diari. Es tractava de vertebrar el valencianisme mediàtic i de progrés. Però perquè això fructificara calia que els diners que es gasten en publicitat institucional també arribaren a La Veu, cosa que no sempre ha passat. Com és possible que tanquem amb el Govern del Botànic en el poder? Perquè no hi han apostat.
S. Almenar: Una de dues: o no hem fet prou pedagogia o les dinàmiques de què parlem no s’han pogut capgirar per falta per voluntat. Se’ns ha tractat com a qualsevol altre, i si a La Veu se’l tracta com a la resta, n’ix perdent. No som Levante, Las Provincias, El Mundo o El País. Si juguem amb les mateixes cartes, no podem guanyar. Si les agències et valoren en termes quantitatius i no qualitatius, no hi tens res a fer. “Quants usuaris únics? Quantes visites? Quants clics?”, ens preguntaven. Lògicament, en tots aquests aspectes sempre n’hem eixit malparats. Aquesta conversa l’hem tinguda moltes vegades amb agències radicades a Madrid i ha sigut com jugar al frontó, ja que només inclouen publicitat en funció del nombre de visites. Els responsables polítics haurien de convèncer aquestes agències de la necessitat de discriminar positivament qui es troba en una situació més feble...
M. Vizcaíno: ...tal com ha fet l’Associació Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) de Catalunya, on les agències publicitàries tenen un tracte especial envers la premsa de proximitat, per tal de salvar les iniciatives xicotetes, a escala comarcal. Hi dispensen un tracte diferenciat perquè són diferents.
Almenar: “Les bases de les ajudes al foment i ús del valencià estan pensades, sobretot, per a la premsa en castellà”
S. Almenar: Periodísticament no ens hem sentit agreujats, sempre ens han tractat com a qualsevol altra capçalera; ara bé, en termes publicitaris també se’ns ha tractat com a la resta, cosa que no era tan normal. Les bases de les ajudes al foment i ús del valencià als mitjans de comunicació —que el Botànic va refer a corre-cuita en arribar al poder perquè no sols hi arribaren a les ràdios i les televisions— són enormement perjudicials per a nosaltres. Estan pensades, sobretot, per a la premsa en castellà. Com que l’ecosistema comunicatiu valencià és molt majoritàriament en castellà, aquestes ajudes tracten d’introduir la llengua als mitjans que es publiquen en castellà, en lloc d’afavorir els pocs que ja ho feien tot en valencià. Si el criteri més decisiu torna a ser l’audiència, què hi pots fer? Per cert, tenim lectors que resideixen a Andalusia, Madrid o l’estranger que ni tan sols no es comptabilitzen.
En tot cas, n’hem de fer una lectura no estrictament centrada en el vessant institucional. Hi ha més raons. El Consell d’Europa ha assenyalat que la salut del valencià és preocupant i que cal fer tots els possibles per protegir-lo. En condicions normals, el binomi subvencions/mitjans resulta impopular, però, malauradament, no vivim en un país normal. Vivim en un país en què la iniciativa privada no vol saber res de mitjans com el nostre. Si de cas, seuen a fer un cafè i res més. No competim en igualtat de condicions! Per culpa d’això, un projecte com aquest havia de dependre tant de l’administració pública. Hi ha en joc una llengua minoritzada. Sense una aposta decidida, qualsevol projecte comunicatiu com el nostre serà inviable. Potser hi haurà un portal de ciberactivistes, però no un mitjà professionalitzat, amb periodistes.
M. Vizcaíno: Humilment, pense que havíem assegut les bases del canvi del model comunicatiu valencià. A Euskadi, per exemple, sí que li donen molta importància a la política lingüística en el sistema comunicatiu, consideren que hi ha un dret lingüístic bàsic a estar informat en la seua llengua. Al Congrés Interpirinenc de Mitjans de Proximitat —celebrat a finals de l’octubre passat— van explicar com havien teixit una xarxa de mitjans en èuscar: atorgant el 30% dels costos estructurals durant un període de tres anys amb l’import que trobaven just. Això sí que és revolucionari, però allà tenen clar que, o impulsen una política de suport al bé cultural que representa la llengua o la xifra d’un milió i mig de bascoparlants anirà davallant a poc a poc.
—Un altre problema dels mitjans en la nostra llengua és la inclinació ideològica esquerrana. Ningú no gosa imaginar un mitjà conservador valencià que no estiga escrit en castellà.
M. Vizcaíno: Aquest és un altre drama. La Veu tenia una vocació progressista clara, però tant de bo existira un mitjà de perfil liberal, conservador o com se li vulga dir que no qüestione la unitat lingüística i que en faça un ús exclusiu per tal de prestigiar-la... Disposar d’un mitjà d’aquestes característiques significaria un canvi real en el país.
S. Almenar: També seria revolucionari que les empreses conclogueren que les seues vendes no cauen per anunciar-se a un mitjà en valencià. Ben al contrari, fins i tot hi ha gent que valora moltíssim que s’adrecen a ells en la seua llengua quan entren a un hotel o a un banc. No obstant, em costa de ser optimista. Un digital en valencià no és viable sense una aposta clara de les administracions. De lectors en valencià, n’hi ha, però no els suficients perquè el producte siga rendible.
—No sols el periodisme digital en una llengua minoritzada travessa dificultats. Els grans diaris en castellà no troben la tecla d’aconseguir ingressos per la via de les subscripcions. En aquest sentit, es tracta d’un mal endèmic.
M. Vizcaíno: Hi ha alternatives. He fet números i un “agermanament militant” en podria ser la solució: aportar 150 euros anuals a una fundació, uns diners que després la gent podria recuperar a la declaració de l’IRPF. En un país de cinc milions de persones no en trobaríem 2.000 disposades a fer aquest pas? Aquesta fundació faria viable un diari que no dependria de les institucions, de les empreses privades ni de la publicitat miserable d’internet. Seria un miracle fer una cosa així? Potser soc massa utòpic, però només depèn de la ciutadania.
S. Almenar: L’apel·latiu “militant” després de la paraula “agermanament” em sembla clau. Quanta gent pots sumar-ne, que no ho siga? A l’Estat, únicament han tingut èxit ElDiario.es i l’Ara. A més, caldria proporcionar alguns avantatges en forma de continguts tancats, el regal d’una revista periòdica o allò que fora. El gran hàndicap del nostre país és que no existeix la consciència de la necessitat de disposar d’un mitjà en valencià o, si més no, tenir clar que un diari en valencià no fa mal. Els atacs recents del PP en són la demostració.
—Els populars, en efecte, han llançat ombres de sospita sobre el vostre diari, insinuant que finançàveu el procés sobiranista català!
M. Vizcaíno: És absurd que ens acusen a nosaltres, que tanquem per motius econòmics, d’haver desviat diners al procés! Em sembla humor negre. Hi han vessat acusacions molt dures. La Veu ha tingut relacions comercials amb empreses valencianes i catalanes i amb agències publicitàries de Madrid. Algun dels nostres proveïdors no ens ha pagat allò que havíem acordat, però són qüestions que no excedeixen l’àmbit empresarial. No estem investigats per ningú, tots els comptes són públics, hem treballat des del primer dia amb Caixa Popular... Qui així ho vulga, pot consultar-ne els comptes.
S. Almenar: Tant de bo haguérem disposat de múscul financer suficient per pagar un sopar, uns premis, una festa d’aniversari no gaire glamurosa... El que fora! Des que hem anunciat el tancament, això sí, hem rebut l’afecte i l’estima de moltíssima gent, fins al punt que algunes persones han decidit agermanar-se al diari a última hora.
—Heu deixat oberta una porta de cara al futur, malgrat tot.
M. Vizcaíno: L’edició digital de La Veu queda suspesa, però l’empresa continuarà viva amb diversos microprojectes. No marxem cap a casa, sinó que persistirem. Amb tot, hem rebut una lliçó d’allò que podem esperar del nostre país. Una lliçó molt gran. Ja sabem que en podem esperar i què no del país i les autoritats polítiques que ara ostenten un poder institucional elevadíssim. Les nostres conviccions es mantenen intactes: és l’hora de modificar l’ecosistema comunicatiu valencià, la causa de la igualtat lingüística és totalment justa. La darrera paraula, com us deia adés, és de la ciutadania. És ella, i no els polítics, qui pot fer-ho viable. De fet, vam ser les persones, a títol individual, les que vam foragitar el PP de les institucions.
S. Almenar: Volíem contribuir a fer un país normal, res més que això. Aconseguir que la gent que parla o estudia en valencià, també se n’informara. Hem demostrat que un periodisme digne i en valencià és possible, però no hem materialitzat el nostre somni de fer-lo viable. Una autèntica llàstima.