Com un judoka quan cau sobre el tatami víctima d’un ippon. La sanció de l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) ha ressonat amb virulència a les parets del Kremlin. Tant que el president rus, Vladímir Putin —gran amant de l’esmentada art marcial— va decidir ser ell el primer a respondre i denunciar que hi havia motivacions polítiques, que s’havia contradit la Carta Olímpica i que “la histèria antirussa s’ha tornat crònica”.
El càstig de l’AMA comporta que els equips russos no podran competir als Jocs Olímpics ni en altres competicions de nivell mundial durant els pròxims quatre anys arran d’un cas de frau en les anàlisis antidopatge. “Es tracta de sancions extremadament cruels, injustes, atroces i assassines”, declarava la històrica saltadora de perxa russa Ielena Isinbàieva després de conèixer una decisió que comportarà que els símbols del país no siguin presents a competicions com els JJOO de Tòquio 2020, els Jocs d’Hivern de Pequín i el Mundial de Futbol de 2022.
Rússia disposa d’un període de 21 dies d’ençà que el dilluns 9 de desembre es fes pública la decisió per presentar recurs. Passi el que passi, alguns atletes d’aquesta nacionalitat podrien participar en aquestes competicions sota el paraigua d’una bandera neutral i demostrant amb transparència que estan nets de dopatge.
EL TEMPS ha parlat amb diversos analistes experts en geopolítica i l’espai postsoviètic per avaluar l’abast d’aquesta decisió.
Impacte
Una d’elles és Carmen Claudín, del CIDOB (Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona). A parer seu, la sanció “té molta rellevància perquè no havia passat mai una cosa així abans. Per a Rússia té molta importància, prova d’això és que la primera reacció és la del president”. A més a més, explica que el fet que Putin s’hagi basat en la russofòbia a l’hora de criticar el càstig “indica que al Kremlin el pot preocupar el que la seva opinió pública pensi sobre la posició de Rússia al món, perquè s’està distanciant cada cop més d’Occident —que per a la seva societat és el referent”.
La investigadora del Real Instituto Elcano, Mira Milosevich, exposa que “Moscou mereix un càstig de veritat” per als russos per tal com “l’esport és una forma de soft power per demostrar la capacitat d’un país”. Considera que això “fa mal a la imatge de Rússia, que té una trajectòria molt llarga i molt bona durant el temps de l’antiga Unió Soviètica”. El politòleg Abel Riu hi afegeix que, a més, en un moment “de creixent conflictivitat geopolítica, l’esport torna a prendre rellevància com a factor de gestió del poder”.
A la vista d’aquest context, Nicolás de Pedro, investigador de The Institute for Statecraft, creu que el Kremlin “ho interpretarà, de segur, en clau política”, perquè des de la seva perspectiva “és part de la campanya i la guerra que hi ha contra Rússia per deslegitimar-la en tots els àmbits”.
En canvi, el director d’EsadeGeo, Àngel Saz, ho relativitza en la mesura que remarca que tot allò “no és més que el que Rússia ja té a sobre: la confrontació que ja té amb els Estats Units o una invasió d’Ucraïna i de Crimea”. Ell, doncs, pensa que no tindrà conseqüències en l’àmbit polític, tot i que assenyala com a preocupant el fet que “en l’àmbit dels esports el món sigui molt més dur amb Rússia que en l’àmbit de la geopolítica, on Rússia porta anys fent de noi dolent”. Els motius d’aquesta paradoxa són, segons l’investigador, l’existència d’estructures internacionals sòlides i efectives en el món de l’esport, que no tenen una equiparació en l’àmbit de la geopolítica, on els Estats són més reticents a cedir sobirania. Gens menyspreable és el fet que Rússia sigui un dels Estats amb dret a vetar decisions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.
No concorda amb ell Riu, que argumenta que “si els casos de dòping s'haguessin donat en un altre país, és possible els resultats haurien estat diferents. No és casualitat que sigui Rússia”. Creu doncs que les sancions es podrien interpretar com un nou càstig, impulsat per part dels EUA i el bloc occidental integrat a l'OTAN, al Kremlin “per permetre's tenir una política internacional pròpia a favor dels seus interessos”.
Ones sísmiques
En un context de relacions complicades entre Rússia i Occident, es fa difícil pensar que la decisió pugui quedar sense resposta de part del Kremlin. Milosevich, de fet, recorda que, quan es va descobrir l’escàndol, “Rússia va hackejar la base de dades dels atletes americans que van participar en les darreres olimpíades i van descobrir els historials de diversos atletes entre els quals destacava la gimnasta Simone Bail”. En l’àmbit polític, però, no creu “que hi hagi una conseqüència d’això”. Àngel Saz, per exemple, posa sobre la taula que seria inviable que Rússia pogués fer una competència alternativa i “com que la institució esportiva està ben feta, tampoc és clar contra qui podria dirigir la represàlia, perquè és una organització col·legiada”.
Tant ell com De Pedro consideren que Rússia posarà totes les seves energies —i pressions— a intentar guanyar el recurs i poder participar en les competicions. El segon ho exposa a partir de la metàfora següent: “El president del Barça o el Madrid prefereixen guanyar la Lliga de Campions que no pas tenir raó sobre una decisió del VAR. Rússia està insistint en el fet que l’àrbitre, el VAR i tothom conspiren perquè no guanyin, però el que vol és guanyar, participar en les competicions. Posaran molta pressió per fer revertir la situació”.
Claudín i Riu, però, sí que pensen que hi haurà resposta. La investigadora del CIDOB explica que “no sap massa bé en què consistirà, perquè la política de Putin ja és una constant resposta al que els occidentals han fet contra Rússia. En tot cas, sumarà en aquesta direcció”. Al seu torn, Riu remarca que “de cara al seu públic, hauran d’intentar vendre que això no queda així i que, a part de la via legal, prenen alguna mesura”.
Jocs de distàncies
“D’alguna manera això pot contrarestar les reunions del format Normandia, però no anar-hi en contra”, explica Claudín en relació amb la trobada a quatre bandes entre Rússia, Ucraïna, Alemanya i França que es va celebrar a París la mateixa setmana que es coneixia la sanció de l’AMA. Es tracta d’una trobada històrica per ser la primera en molt de temps en què el president rus i el d’Ucraïna s’asseien a negociar sols en una taula i que va tenir com a èxit moderat el fet que s’aprovés la desmilitarització de la frontera i l’intercanvi de presoners.
De Pedro considera que es tracta d’una qüestió profunda i que la reunió entre Vladímir Putin i Volodmir Zelenski “va en clau d’aconseguir un alto el foc a Ucraïna”, malgrat que “la desconfiança és molt profunda i durarà anys”. Claudín afegeix que “no han resolt els problemes de fons, encara que les primeres resolucions tinguin importància, sobretot, humanitàriament”. També argumenta que, si s’apliquen els pactes, seran “una base mínima de creació de confiança”, i destaca que hi ha molt camp per recórrer encara si es volen implementar els acords de Minsk —el pacte firmat entre els diferents actors per posar fi a la guerra a l’est d’Ucraïna l’any 2014.
El fet que el president francès, Emmanuel Macron, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, acollissin la trobada, podria fer pensar en un possible acostament entre les potències occidentals i Rússia. Milosevich, però, aclareix que es tracta, més aviat, “d’una iniciativa del president francès guiat per la idea que la Xina és una amenaça més gran que Rússia. Creu que Europa i els EUA s’han d’acostar als russos. És una iniciativa aïllada i molt criticada. En aquests moments pràcticament cap país de la Unió Europea no donaria suport a aquest acostament”. Claudín, al seu torn, interpreta que les sancions contra Rússia en l’àmbit esportiu “van molt bé per recordar a Macron amb qui està parlant. La qüestió no és tenir en compte Rússia, sinó la Rússia que et vols guanyar. Amb el tipus de país que és, amb el putinisme no pots tenir una relació de partenariat fiable”.
Riu considera que Macron el que vol és que els europeus parlin amb una veu única sobre la seva seguretat i crear “una potència europea en l'àmbit militar que pugui tenir un paper real i parlar de tú a tú a Rússia, la Xina o els EUA, posant fi a l'excepcionalitat nord-americana i fent un gir cap a un realisme, en certa manera conservador”. Uns passos que implicarien acostar-se a Rússia “i acceptar-li el marc interpretatiu i discursiu”. A la balança, Riu hi posa dos pesos oposats: d’un costat, la força creixent de França dins la Unió Europea —sobretot arran del Brexit— i, de l’altre, que “els països bàltics i Polònia, per exemple, veuen amb pànic un acostament a Rússia”. Segons el mateix analista, les sancions contra Rússia són “una victòria per a aquells que volen que les relacions siguin de competitivitat i no de cooperació. Allunyen les possibilitats de mantenir unes relacions de partenariat amb Rússia”. De fet, al seu entendre, les sancions dels darrers anys contra Rússia, sobretot a partir de l’annexió de Crimea, han tingut com a conseqüència l’acostament del Kremlin a la Xina, sobretot en el marc de les exportacions energètiques que permeten a Rússia diversificar un sector econòmic, fins ara, molt dependent de les importacions europees.
A l’espera que, un cop tramitats els recursos, es confirmin les sancions, és complicat afirmar si faran trontollar molt o poc el ja de per si complicat encaix geopolític entre Rússia i el bloc occidental representat, bàsicament, pels països de l’OTAN.
Castigats
L’origen de les sancions actuals està en la sanció que l’AMA va imposar a l’Agència Antidopatge Russa (RUSADA) l’any 2015 per haver manipulat suposadament anàlisis a esportistes i així encobrir casos de dopatge. Hi va haver més d’un centenar de casos entre 2012 i 2015, especialment durant els Jocs d’Hivern de Sotxi (Rússia) de 2014. Grigori Rodtxenkov, l’anterior cap dels laboratoris russos encarregats d’investigar el dopatge i responsable de fer saltar les alarmes l’any 2015, afirmava en una entrevista a The New York Times que una quinzena de medallistes olímpics s’haurien beneficiat d’aquestes manipulacions. Es tracta de gairebé el 50% dels medallistes en aquella ocasió. Arran del cas, Rodtxenkov es va haver d’exiliar als EUA.
A partir d’aquí, començarien a arribar les sancions. Per començar, els membres de la Federació d’Atletisme russa no van poder participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro l’any 2016 i els seus atletes ho van fer sota la bandera olímpica. Als Jocs d’Hivern de Pyeongchang, 168 esportistes russos també van haver de competir sota bandera neutral.
El 2018, AMA aixecava el veto sobre RUSADA. S’iniciava un procés de reincorporació que ara s’ha vist truncat per tal com s’ha detectat que l’agència russa havia manipulat bases de dades que havia d’entregar a l’AMA com a condició perquè se li aixequés la sanció. Per al president de l’Agència Antidopatge Mundial, Craig Reedie, “el dopatge rus ha ultratjat l’esport durant massa temps”.
Després d’aquesta sanció, Rússia haurà de moure fils si no vol quedar també exclosa dels Jocs de París 2024.
Esports i el ‘soft power’ rus
Habitualment, el món de l’esport ha estat vinculat de manera estreta a l’acció diplomàtica discreta. En un context més local, podem veure que la llotja del Santiago Bernabeu és famosa per ser l’espai on es mouen les esferes polítiques i econòmiques més influents de l’Estat espanyol. Al seu torn, Qatar s’esforça a patrocinar esdeveniments (com ara el mundial de futbol) i equips (el Barça, entre altres), de primer ordre.
En el cas de les relacions de Rússia amb el món occidental, això ha estat una constant des dels inicis de l’URSS. L’historiador Carles Viñas, en el seu llibre Futbol al país dels soviets (Tigre de Paper, 2019), exposa que després de la guerra civil russa, als anys 20 del segle XX i en un context d’aïllament internacional de la Unió Soviètica, “el futbol va ser utilitzat per les noves autoritats com a punta de llança per superar l’isolament”. En termes més generals, Viñas argumenta que “les participacions en les competicions esportives en l’àmbit internacional perseguiren trencar l’aïllament de l’URSS i, de retruc, a partir dels triomfs de la selecció i els clubs soviètics, fer evident la superioritat del comunisme amb relació al capitalisme”. Finalment, destaca que s’utilitzava per “afavorir les relacions bilaterals amb altres Estats”.
Aquesta fricció diplomàtica arribaria al punt culminant durant els anys de la Guerra Freda. És conegut, especialment, el fet que els Estats Units —i 54 comitès olímpics del bloc capitalista més— van decidir boicotejar els Jocs Olímpics de Moscou l’any 1980. Una ofensiva que es va repetir a la inversa l’any 1984 quan la Unió Soviètica —i 13 Estats més— van decidir no participar en els Jocs de Los Angeles.
Sense tenir un impacte oficial tan rellevant, dos esdeveniments esportius de l’any 1972 van ser viscuts com a veritables victòries polítiques d’un bloc sobre l’altre. En un any en què la tensió nuclear era extremadament elevada, l’escaquista nord-americà Bobby Fischer va aconseguir derrotar el soviètic Boris Spasski i proclamar-se campió mundial posant fi a vint-i-quatre anys d’hegemonia de l’URSS en aquest esport. Si els escacs eren la competició de la falç i el martell per excel·lència, els Estats Units tenien en el bàsquet masculí el seu gran bastió. L’equip estatunidenc no havia perdut mai cap partit olímpic des de 1936 fins que va caure davant la selecció soviètica a la final dels Jocs Olímpics de Munic de 1972. Va ser per la mínima, 51 a 50, i a l’últim segon de partit, que es va arribar a repetir fins a tres vegades a causa de les polèmiques decisions arbitrals que van afavorir l’equip de l’URSS.
Més recentment, el fet que Rússia organitzés els Jocs Olímpics d’hivern a Sotxi el 2014 i el Mundial masculí de futbol de 2018 va ser percebut com un èxit intern a la vegada que va despertar els recels de diferents actors, que van pressionar per evitar que el país que governa Putin fos seu d’aquestes competicions.