«Ciència sense moral és pobresa de l’ànima»

—Les seves obres sempre tenen una idea de la consistència de la cultura, d’allò que ens pot fer millors com a persones. Aquest, però, és un llibre on veiem com pot degenerar l’ànima en pro d’una idea.

—La idea era llevar-li el contingut d’excepcionalitat al nazisme. Dir, ben clar, que no va ser una cosa excepcional, que sempre és un perill que està latent. Estem parlant d’autoritarisme, d’una natura humana que és molt violenta i que, quan apareix, és més fàcil sumar-t’hi que enfrontar-t’hi.

—El feixisme ja era present a La sega. Volia seguir explorant en aquesta direcció?

—Sí, volia insistir en la qüestió. Vaig escriure unes primeres planes sobre un possible psicòleg que en un moment determinat entra a la política nazi. Havia vist casos de psicòlegs, naturalistes, bioquímics i físics que havien dissimulat o maquillat la seva acció durant el nazisme. És un passat que, a poc a poc, amb el temps va apareixent. I em pregunto com és possible que gent a qui jo admiro tant arribessin a caure en aquell parany.

—Parla d’un passat fosc que tampoc no s’ha acabat de gestionar prou bé, a Alemanya.

—Per a mi, això ha estat una descoberta i m’ha fet reflexionar molt sobre allò de la catarsi modèlica dels alemanys. Bona part dels personatges de la novel·la tenen crims, han participat en la tria de persones a les quals s’ha exterminat o bé han fet una purga bestial de jueus, en tota regla. I van retornar a la seva activitat professional al cap de poc temps, després d’uns anys de desnazificació! És molt dolorós. De la mateixa manera que es va tancar en fals a l’Estat espanyol, també a Alemanya.

—Què fa que aquí encara tinguem el procés alemany com a model?

—Perquè hi ha una diferència molt gran: allà estan il·legalitzats i aquí, no. Van perdre la guerra, no ho oblidem. Al Mur de Berlín tens banderes americanes i russes. Però contra qui lluitaven? No hi ha ni un souvenir alemany, cap esvàstica! Està prohibit. Pots portar una bandera comunista o americana, però no una esvàstica. Hi ha una dualitat que s’evita.

—Però això és bo…

—I tant que és bo! Però també hi ha un dolor d’una part de la societat que no pot recordar això sense sentir angoixa. I si no s’ha tancat bé, a la mínima renaix. Mira, la recent imatge de l’Ateneu de Madrid en un acte amb els braços en alt… si podria ser la coberta d’aquest llibre! Però a Espanya et pots comprar la bandera de Falange i pots anar amb ella pel carrer com si res. Aquí ha entrat en el “tu també”, en la fal·làcia del tu quoque. Però no és equiparable una cosa amb l’altra, igual que no és el mateix Vox que Podemos, malgrat els intents per assimilar-ho.

—El protagonista s’afilia al partit nazi el dia a de l’annexió d’Àustria per Alemanya, 12 de març de 1938. Parla d’“enlluernament, d’hipnosi, d’obnubilació col·lectiva, de goig, que va significar aquell moment per a la majoria dels germànics”.

—Venien d’un Tractat de Versalles molt injust. Havien perdut la guerra d’una manera poc clara i per part dels aliats hi hagué una política d’humiliació i de desmembrament del Reich, amb la intenció de treure-li força. Això va provocar un mal ambient contra Europa, amb un desig molt gran de revenja. Si a això li afegeixes que a Àustria hi havia un règim d’un catolicisme asfixiant, que no permetia la lliure expressió de la ciència més moderna —l’evolucionista—, entens que els científics rebessin amb aplaudiments un règim procientífic.

—El llibre ens planteja a quins límits podem arribar, científicament.

—La ciència sense moral és pobresa de l’ànima. El coneixement científic és imparable.

—Això el fa un llibre molt actual, no només per l’eugenèsia, sinó per avenços ara en voga, com la clonació.

—Anem cap allà! En un futur, potser tindrem un DNI genètic que podia tenir conseqüències si ens han de contractar en una empresa. Imagina que tens un indici d’esquizofrènia o càncer, i que això fa que no t’agafen. Hi haurà qüestions morals molt importants, en el futur. Soc un procientífic radical, però cal fer reflexionar els científics.

—Semblen idees desaforades, però poden tornar a ser hegemòniques. Si mirem l’auge del feixisme arreu, el panorama no és gaire esperançador.

—A mi el que m’enlluerna és que tots els filòsofs alemanys de l’època creuen que és necessari el Lebensborn. Es considera Alemanya un poble potentíssim, constret per unes nacions que són inferiors i que no la deixen créixer. Necessiten expandir-se cap als seus territoris. I una vegada et poses en aquesta tessitura expansionista i imperialista, el pas següent és pensar què fer amb tota aquesta gent que tens. Primer, necessiten verificar-los i per això calen psicòlegs, biòlegs, etc. Després, veure quins nens poden ser autèntics alemanys i segrestar-los, portar-los als Lebensborn i canviar-los-hi la identitat. Necessitaven repoblar zones i regenerar l’exèrcit alemany, amb baixes contínues. I hi afegeixen la política de natalitat, hormonant les nenes de 15 anys.

—Com una pel·lícula de terror.

—Sí! La idea és fer una gran nació, basada en la ciència i en un orgull de raça.

—Contràriament al que es pensa, el nazisme no va ser dirigit per una minoria.

—No és tant que tota la societat hi va estar implicada, sinó posar en alerta que tot això pot tornar a passar. I que, atenció!, haurien pogut guanyar la guerra perfectament, i aniquilar els valors de la Il·lustració o de la Revolució francesa. Ara podríem estar vivint en un règim ferotge i autoritari.

—Creu que gent com el protagonista algun dia podrà “redimir-se dels seus pecats”?

—Crec que sí. El meu protagonista és una víctima del seu temps. Si no, pot fer la sensació que a nosaltres no ens pot passar, allò. Cal tenir sempre compassió. Qui no es redimirà és qui ho amaga, per això ell ho explica. I no es justifica, simplement explica què va passar.