Durant molt de temps el turisme va ser percebut com una font de riquesa. Tanmateix, cada volta és percebut més com un element molest, tant a les ciutats com a les zones de costa. Quatre de cada deu veïns de les balears pensa que caldria limitar el nombre de turistes. Què ha passat? Per què hem arribat a aquest punt?
La crisi econòmica i financera va afectar també el sector turístic. En el cas del sector turístic espanyol va patir una greu interrupció de la seua dinàmica arran de la crisi. Aquest sotrac, a més, passà en un model que ja arrossegava molts problemes estructurals. La crisi no fa altra cosa que fer emergir amb molta força tots els problemes passats.
A l’inici de la crisi va hi haver una reducció important dels turistes, el que provocà un retall de les plantilles en forma d’acomiadament de personal que, de fet, ja estava contractat de forma precària. Alhora començaren a posar-se en marxa programes de rescat turístic; es legalitzaren apartaments turístics que fins aleshores eren il·legals; es donaren crèdits blans per a reformes turístiques.
Mentrimentres es recondueiren els fluxos turístics cap a les nostres zones a causa de l’esclat de les primaveres àrabs. De colp i volta en una temporada turística molts dels qui anaven al nord d’Àfrica i a la mediterrània meridional es redireccionen cap a les zones turístiques espanyols.
Tot plegat va provocar que uns anys després de la crisi es recuperaren els rècords de visites i es tornà a una dinàmica positiva però amb molts menys treballadors. Això és una ganga per als empresaris: perceben que poden assumir aquelles puntes de feina sense contractar gent. El que per a uns -els empresaris- és un augment de la productivitat per als altres -els treballadors- és un augment de la taxa d’explotació. Per tant un fenomen conjuntural esdevé estructural. I a més l’atur actua com a element disciplinador: com que hi ha molta gent a l’atur i els llocs de feina són escassos, si no hi estàs d’acord te’n vas al carrer. Alhora entre 2011 i 2012 arriben les reformes laborals, que el que fan és donar cobertura legal a la precarització creixent dels treballadors turístics.
A més, no s’ha de perdre de vista que l’aposta pel turisme és la via triada per sortir de la crisi. Però això passa mentre el turisme és un dels sectors més precaritzats, amb unes condicions cada volta més dolentes. El nivell de tensió és tan alt que això acaba cristal·litzant en iniciatives com les kellys. Es normalitza l’externalització, la precarietat i hi ha una fracturació del concepte de treball dins les empreses.
Al principi de la resposta parlava dels problemes estructurals que arrossegava el sector d’abans. Quins són aquests problemes previs?
El sector turístic espanyol s’ha fonamentat en la competència en baixos preus. El que hem fet ha sigut reduir constantment els preus per fer front a un context capitalista de competència creixent. Per això és normalitzen formes de contractació poc costoses. Hi ha una aposta cada volta major per un model turístic barat.
Sempre s’ha parlat molt del canvi del model turístic, una discurs que utilitzen els responsables públics. Realment hi ha esforços per canviar el model de sol i platja?
La intenció, tants dels responsables públics com del propi lobby turístic, sempre ha estat intentar fer més complexa l’oferta turística. De fet, el fet turístic ha acabat impregnant-ho tot, fins el punt d’entrar als nostres pròpies habitatges. A més, se’ls permet fer-ho apropiant-se dels béns comuns que no han de pagar ells. Per tant, l’estratègia de la mercantilització total ha estat un èxit que se’ls ha de reconèixer. Avui el turisme és a tot arreu.
A la vista que el turisme genera externalitats negatives, el govern balear ha pres mesures per tractar de gestionar millor el flux turístic. Sembla que hi ha una assumpció que massa turisme és perniciós. Quina nota posaria al govern d’Armengol en aquesta matèria?
Una cosa són les campanya de promoció política i els discursos i una altra cosa són les polítiques efectives. En el cas del govern balear, per exemple, mai s’ha pres com una prioritat la qüestió de l’habitatge, sinó que s’ha continuant endavant amb la mercantilització de l’habitatge. Hi ha hagut, és cert, un cert intent per regular el fenomen, però amb un sostre poc efectiu perquè és excessivament elevant.
En el cas de Palma s’ha prohibit la mercantilització d’habitatges en pisos. Això està molt bé perquè es prioritza la funció social de l’habitatge. El problema, però, ha sigut que aqueste mesures no han estat acompanyades d’un sistema potent de control i vigilància. El nombre d’inspectors turístics a les balears no arriba a la dotzena, la qual cosa explica que el nombre d’habitatges turístics il·legals siga molt més alt que els legals. I hi ha tanta consciència que la vigilància és insuficient, que continua alimentant-se el mercat negre.
Un camp on s’han fet esforços ha sigut en fer emergir els contractes fraudulents per part de la Conselleria de Treball i el govern d’Espanya, que va incrementar el nombre d’inspectors durant el període d’estiu. Tot plegat va permetre visibilitzar l’abús que molts empresaris fan del contracte en pràctiques.
Fa unes setmanes un empresari turístic de Castelló va assegurar que si la llei els obligava a registrar i pagar les hores extra, no els eixien els números del negoci. Què n’opina?
El que posa en evidència és que el turisme és el gran receptacle de tota l’economia submergida. Aquestes declaracions expliquen el funcionament d’aquest sector, és el retrat de com funciona el model.
A més, des de 2010 el nombre de turistes ha augmentat, com també les pernoctacions. Els ingressos per habitació disponible quasi s’han duplicat. Això el que ens està dient és que tot i que augmenten les ingressos de les empreses turístiques, no han augmentat de la mateixa manera ni el nombre dels treballadors ni els salaris que se paguen. El resultat és l’augment de la taxa de benefici i també d’explotació. Guanyen més, explotant a més gent i pagant menys.
Hi ha empresaris que asseguren que tenen problemes per trobar treballadors per contractar.
El treballador turístic actual no té cap vinculació afectiva amb l’empresa. Això no ha estat així sempre. Si això passa d’aquesta manera ara és perquè les condicions laborals han empitjorat. Si la gent rebera bons salaris i les condicions foren bones, els treballadors voldrien quedar-se i continuar. La realitat és, però, que en el sector turístic hi ha molt rotació perquè els treballadors fugen tan bon punt troben unes millors condicions laborals. L’aspiració de molts treballadors turístics és escapar-se’n del sector.
Aquesta realitat laboral és l’única possible en un sistema econòmic tan lligat al turisme?
No. Els mestres d’escola en els 40 rebien sous molt baixos, d’ací la dita de “passes més fam que un mestre d’escola”. El que s’ha de fer és dignificar les condicions laborals. A Brasil, Argentina, Uruguay o Europa de l’est trobem formes de turisme social en què sindicats o cooperatives obtenen una part del benefici turístic. Aquestes formules fan de contrapès a les formules majoritàries i provoquen efectes positius sobre aquests. Passa com amb l’habitatge, que el fet que hi haja o no més parc públic, acaba afectant tot el mercat.
Arribats a aquest punt, creu que caldria limitar el nombre de turistes?
Crec que més que limitar el nombre de turistes, caldria limitar el nombre de places que pot tenir un determinat espai. A Eivissa passa que com que el turisme ho ha impregnat tot, hi ha treballadors del sector que no poden pagar-se un habitatge. És una bogeria, una cosa completament absurda.
Després de la crisi, el turisme s’ha convertit en un dels pilars del capitalisme. La crisi de les .com va donar peu a un model econòmic articulat al voltant de l’habitatge. Això va alimentar una bombolla que va acabar esclatant. Des de 2012 s’ha iniciat una bogeria turística que està donant peu a una bombolla turística i, com totes les bombolles, esclatarà.