Aquestes crítiques van aparèixer al diari El Periódico quatre dies després del referèndum, el 5 d’octubre, en una informació que el periodista Antonio Baquero titulava «Policies nacionals demanen ‘disculpes’ per l’actuació de l’1-O» i que incloïa el text íntegre de la carta escrita pel que Baquero descrivia com «un grup de càrrecs intermedis del Cos Nacional de Policia».
Una comparativa d’aquelles acusacions amb diverses declaracions de testimonis en el judici del Tribunal Suprem només donen lloc a dos opcions: o va ser un nyap d’operatiu policial o un pla premeditat per obtenir una resposta violenta dels manifestants -que no va arribar. O incompetència o mala fe.
El responsable d’aquell operatiu era l’anomenat «coordinador policial de l’1 d’octubre», Diego Pérez de los Cobos, nascut a Iecla (Múrcia) i germà de Francisco Pérez de los Cobos, expresident del Tribunal Constitucional. Del primer, EL TEMPS va explicar en primícia que el 23-F «es va posar la camisa blava i es va dirigir a la caserna de la guàrdia civil a presentar-se com a voluntari per a donar suport a Tejero». Del segon s’explicava que,d’estudiant de Batxillerat, va esquinçar la Constitució i la va llançar al fem.
L’objecte de les crítiques d’aquell «grup de càrrecs intermedis» del Cos Nacional de Policia (CNP), quan criticaven la «incompetència, desídia i falta de coneixements en seguretat» del Govern, era el comandament polític de l’operació que, sobre el paper -i sobre el terreny-, era Diego Pérez de los Cobos i, des de Madrid, el ministeri de l’Interior, Juan Ignacio Zoido.
La carta explicava que, de bon matí, els policies ja s’adonaven que l’operatiu seria un desastre: «Sabem que ens envien a efectuar un servei tard, amb la gent ja als col·legis i amb nens i avis en alguns casos utilitzats com escuts humans. Tot i així rebem instruccions de sortir i començar a preparar les actuacions en cada col·legi». Els autors suggereixen que un operatiu policial a la matinada, a les cinc o les sis, quan no hi havia gaire gent, hauria estat més efectiu i net que a quarts de nou o les nou del matí, quan ja hi ha cua per entrar als col·legis electorals.
Reconeixement de les agressions.
Abans de reconèixer cap culpa, la carta dels policies denunciava que havien estat víctimes d'agressions: «Observo en nombrosos col·legis com votants claven puntades de peu, escupen, insulten policies de paisà i d'uniforme». Sobre les presumptes agressions a agents de les forces de seguretat, ja van quedar clares les contradiccions del ministeri d’Interior en el judici. El secretari d’estat de Seguretat en aquell moment, José Antonio Nieto, hi va assegurar que “tècnicament no hi va haver cap càrrega” i que hi va haver “agressions a policies i guàrdies civils que van rebre cops de tanques, bancs i llambordes en un nombre important”. Però després el mateix Nieto -ma dreta del ministeri d’Interior Juan Ignacio Zoido- va reconèixer que “cap policia va haver de ser medicalitzat”, “cap policia va haver de ser atès per una ambulància medicalitzada” ni “cap policia va agafar la baixa”.
Cap agressió amb conseqüències, doncs.
La carta continuava reconeixent que «Col·legi rere col·legi i una vegada i una altra és necessari utilitzar la força per desallotjar». I immediatament es demanen si hi va haver violència policial i responen que sí: «¿Es produeix algun excés per part d’algun company? Hi ha vídeos que així ho evidencien. No hi ha cap dubte que sí». I es planyen perquè, diuen, «això tindrà conseqüències disciplinàries i penals, i tots som perjudicats per aquesta vergonya».
De conseqüències disciplinàries -un càstig que els autors de la carta consideren lògic i previsible- no hi ha notícia que n’hi hagi hagut. De condicions penals només n’hi haurà si tiren endavant diverses causes iniciades a Catalunya. Segons recollia RAC1 el 30 de setembre, la jutgessa d’Amposta, per exemple, ha rebutjat 97 de les 99 denúncies presentades per agressions a Sant Carles de la Ràpita. A Girona, en canvi, estan investigats 35 agents dels cossos de seguretat per accions de l’1 d’octubre a Girona ciutat. A Lleida se n’han arxivat diverses causes però encara queden deu denúncies que s’han de jutjar. I, a Barcelona, s’investiga un total de 50 agents, entre els quals els vuit inspectors que van coordinar les accions a peu de carrer. Segons les declaracions del regidor de Barcelona Marc Serra (Barcelona en comú) la sentència dels líders independentistes al Tribunal Suprem podria afectar aquests judicis també.
Si la sentència diu que la policia va actuar correctament, això podria paralitzarels altres judicis. De fet, reconeixia Serra a RAC1, «l’objectiu no és que s’acabi condemnant l’agent concret que va fer una actuació desproporcionada. Veient que les actuacions desproporcionades van ser tan generalitzades, l’objectiu és anar el més amunt possible i que els responsables de dissenyaren quest operatiu seguin al banc dels acusats».
Mossos, traïdors o traïts?
No només hi havia una crítica als comandaments «polítics»; els policies també criticaven «l’actuació traïdora, deslleial, il·legítima i il·legal dels CAPS [en majúscules a l’original] del nostre cos germà dels Mossos d’Esquadra». Després d’escoltar, al judici del Suprem, els testimonis de les cúpula policials dels Mossos, del CNP i les de Pérez de los Cobos caldria destacar una contradicció flagrant entre unes i altres que reforça la idea de nyap de descoordinació o descoordinació intencionada amb l’objectiu d’acusar els Mossos d’inacció.
Al Tribunal Suprem, Pérez de los Cobos va negar que fos el responsable de l’operatiu coordinat del Primer d’Octubre: «La meva tasca era de coordinador, no de comandament, que és molt diferent. Jo no era el comandament del dispositiu. Bé, crec que un altre gall hauria cantat. I li puc garantir que la policia disposa de mitjans molt més contundents per poder haver arribat fins a les urnes i tot el material, per haver-ho decomissat».
Per contra, el Major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, va dir en el mateix judici tot el contrari. Segons ell, a l’última reunió amb la jutgessa de Barcelona que els donava les instruccions sobre l’1-O que anul·laven les anteriors instruccions de Fiscalia, la lletrada havia especificat clarament que «el senyor De Los Cobos tindrà la supervisió de totes les forces policials». Quan Trapero va indicar a la jutgessa que les ordres escrites no especificaven aquest punt de «supervisió» de López de los Cobos, ella va sortir del despatx i va tornar amb noves versions que incloïen la figura de supervisor.
L’altre argument de Trapero sobre la seva actuació era que els Mossos es van acabar dedicant a la feina que s’havia decidit conjuntamenten les reunions de coordinació, amb Pérez de los Cobos present -i el comissari Ferran López com a representant dels Mossos. En aquestes cimeres policials, segons la versió de Trapero -que López va ratificar-, s’havia atribuït als Mossos la feina de vigilància dels col·legis els dies previs a l’1-O i la presència a tots els col·legis el dia del referèndum: «Nosaltres -explicava Trapero- havíem de fer els dies previs. A partir d’ahí hi ha una primera actuació, amb els recursos propis que tenim, d’ordre públic i després el gruix de l’ordre públic està en mans de CPN i Guàrdia Civil que, a partir d’una petició nostra, ens havien de donar suport».
Hi havia dues raons, segons Trapero, per triar aquest camí: la primera, que, a pesar d’haver desplegat 7.500 efectius, la presència obligada d’un binomi de Mossos a cada col·legi els deixava amb pocs efectius més. L’altra és que, d’agents d’ordre públic de Mossos n’hi havia 800 mentre que Policia Nacional i Guàrdia Civil en sumaven 6.000.
En tot cas, la coordinació amb en López de los Cobos es va fer difícil, segons els caps dels Mossos. I els Mossos no es van voler coordinar, segons López de los Cobos.
El fet és que en dos anys, des que es va publicar aquella carta el 5 d’octubre, ha desaparegut de la memòria -i de les declaracions dels policies-, l’autocrítica amb l’operatiu d’aquell Primer d’Octubre, les agressions policials i el convenciment que hi hauria «conseqüències disciplinàries i penals» per als policies que havien estat més violents.