ANY TERESA PÀMIES

La senzillesa compromesa de Teresa Pàmies

Després de Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies (Balaguer, Noguera, 1919 - Granada, Andalusia, 2012) va ser la primera dona que va guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En el centenari del seu naixement se celebra oficialment l’Any Teresa Pàmies, diverses editorials reediten obres de l’escriptora que han quedat precipitadament arraconades i, a la tardor, s’estrenarà una versió dramatitzada de ‘Testament a Praga’, amb Jordi Bosch i Emma Vilarasau.

 

 

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Potser ho veig tan senzill perquè soc morta. La mort ho simplifica tot. Els trencacolls de la vida queden a l’altra banda i els vius s’hi han d’afrontar, ells sols, deixant els difunts en pau. Per això viuen, i viure és una responsabilitat que cal assumir. Els morts no en tenim cap perquè no podem influir sobre la vida ni sobre res. Tot ha quedat aturat en el nostre univers de fred i de silenci. Com la nostra memòria”. Ho diu el personatge de la mare de Teresa Pàmies a Memòria dels morts, un dels llibres de l’autora de Balaguer (Noguera) que Empúries ha tingut l’encert de reeditar enguany, amb motiu de l’Any Teresa Pàmies, que commemora el centenari del seu naixement. L’altre és Gent del meu exili.

La memòria va ser precisament un dels principals elements de l’obra narrativa d’aquesta autora, que, per aquesta raó, sovint ha estat qualificada injustament de “cronista”, un qualificatiu que redueix una obra literària coherent i diversa a mera transmissora d’uns records individuals o una història col·lectiva. Aquest qualificatiu simplifica la seva obra i oblida un estil literari sempre madur i discret, l’aparença senzilla del qual amaga unes bases sòlides, un llenguatge extraordinàriament ric i una valentia molt moderna en l’estructura narrativa.

Memòria dels morts és un molt bon exemple d’aquestes qualitats literàries de Pàmies, que li van merèixer, el 2001, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, un guardó que fins a aquell moment només una dona, Mercè Rodoreda, havia rebut. A Memòria dels morts, Teresa Pàmies torna al seu Balaguer natal, a casa seua, i parla amb els seus morts —entre ells, la seua mare—. La comissària de l’Any Teresa Pàmies, Montse Barderi, explica a EL TEMPS que “aquest llibre és molt important perquè, si Testament a Praga era un homenatge al pare, aquest és un homenatge a la mare. I té molta relació en com va viure ella la seva mort: ells havien hagut de marxar tots deixant la mare a Balaguer, i al cap de dos anys era morta.

Testament a Praga va ser la primera obra publicada per Pàmies. Justament aquest llibre li va permetre tornar a Barcelona i tancar un llarg exili de trenta anys. L’autora en tenia cinquanta, havia viscut un exili mogut, amb escales a França, Cuba, la República Dominicana, Belgrad (Iugoslàvia) i sengles estades d’anys a Mèxic, Praga —actualment capital de Txèquia, llavors de la Txecoslovàquia comunista— i París.

Testament a Praga és l’“autobiografia” del seu pare barrejada amb textos que ella li dedica. L’obra va guanyar el Premi Josep Pla el 1970 i el Premi Crítica Serra d’Or. En el marc de la literatura memorialística del moment, el Testament era innovador i colpidor. Amb motiu de l’Any Teresa Pàmies, una versió dramatitzada del Testament de la mateixa Montse Barderi, s’estrenarà aquesta tardor pròxima al Born Centre de Cultura i Memòria. En seran els protagonistes Jordi Bosch i Emma Vilarasau, amb la qual Barderi va escriure “a dues veus” Un camí d’anada i tornada (Columna, 2016). A més a més, La Butxaca editarà al setembre una versió revisada de la mateixa obra.

Teresa Pàmies en els anys de la Guerra Civil, fotografiada per Francesc Boix // ARXIU FAMILIAR

El visat que va obtenir per recollir el Premi Josep Pla li va permetre tornar. A partir d’aquell moment es queda a Barcelona i esdevé escriptora. És a Catalunya, s’hi vol dedicar i, en els següents quaranta anys, publicarà cinquanta llibres. Montse Barderi afirma que “en aquest sentit va tenir molta força vital. Hi havia crítics que deien que publicava llibres com xurros. Però és que molts estaven mig escrits ja abans de publicar el primer. En tornar a Catalunya ja tenia primers esbossos de molts llibres”.

Montse Barderi ha classificat l’obra de Pàmies en quatre temàtiques que cobreixen els seus interessos a banda de la literatura de la memòria: el feminisme, el periodisme, els viatges i l’envelliment. “A la vellesa i la mort —explica Barderi— els dedica cinc llibres: La mujer a partir de los 40 años, amb Santiago Dexeus; Primavera de l’àvia, L’aventura d’envellir, Cròniques de comiat i Conviure amb la mort. Per ella aquest tema era molt important perquè el seu pare va marxar de Catalunya als cinquanta anys i va morir a l’exili i ella va tornar de l’exili als cinquanta anys”.

De viatges —una altra literatura de l’experiència—, Teresa Pàmies signa Praga, Vacances aragoneses i Busqueu-me a Granada i una obra que acaba de reeditar Tushita Edicions: Matins de l’Aran. Al feminisme s’hi dedica a partir de les cròniques del Maig de les dones i inclou la biografia de La Pasionaria, Una española llamada Dolores Ibárruri; Mascles no masclistes; Rebelión de viejas i Rosalia no hi era. Estudia moltes dones i és un tema important.

Entre les obres periodístiques, totes del gènere de l’opinió, destaquen Opinió de dona, La vida amb cançó i Coses de la vida a ritme de bolero, que recull les col·laboracions al programa Els matins, de Catalunya Ràdio, que la van fer molt popular. La ràdio es va saber beneficiar del seu estil, volgudament planer però molt treballat i que bevia força de la tradició oral: “Tota la seva obra té un estil aparentment molt simple —explica Barderi—, que és molt efectiu, molt comunicatiu i sembla que estigui explicant una història. Recupera una cosa molt important, que és aquesta sensació de vivència, que t’ho està explicant, que és allà mateix i que està parlant. Recull el millor de la literatura oral. Normalment amb el discurs oral faríem ara un castellanisme, ara un refrany... És molt difícil fer-ho bé, això. Es necessita molt domini de la llengua i dels recursos. Ella dona aquesta sensació de proximitat sense simplificacions ni vulgaritzacions”.

L’estil no és casual. Teresa Pàmies era comunista. Des de ben petita va viure en un context molt ideologitzat. El seu pare, Tomàs Pàmies, era dirigent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i aviat ella va ser reconeguda com una gran oradora. La derrota republicana a la Guerra Civil la va portar obligatòriament a l’exili. Però la seva literatura beu d’aquella època, de les seves idees i de la voluntat de comunicar, segons Barderi: “Té una voluntat molt popular i que els seus llibres arriben a tothom. Però com a dona comunista entenia que el poble no tenia res a veure amb el gust comercial. No creia en cap sentit pejoratiu del poble (res de populatxo) o que existís un públic de menys qualitat. Per ella, el poble era digne, podia ser culte i era molt important que tingués accés a la literatura en general i, en concret, a la novel·la”.

Fruit d’això també era el seu respecte a la llengua pròpia: “Era molt important per ella la conservació del català. Després de 30 anys d’exili, conservar el català era una prioritat. També té llibres en castellà però perquè en alguns casos considerava que s’havia d’escriure en castellà. Va fer un llibre sobre La Pasionaria, per exemple, i va consultar tot d’arxius en castellà que la van convèncer que era millor fer-ho en aquesta llengua”.

Però la literatura la feia en català i, un cop més, Memòria dels morts és un bon exemple de la riquesa del seu llenguatge: “Encara —escriu de la cuina de casa seua— hi és l’olla de ferro colat, de panxa socarrada, clivellada la tapadora, de cul encrostonat per les nuvolades de fum que l’assetjaren, el fum de milers de feixos de sarment, centenars de tions consumits damunt el capfoguer”.

 

Teresa Pàmies a casa seva // ARXIU FAMILIAR

La ideologia de Pàmies no l’allunya de la veu més personal de la literatura catalana del segle XX, Josep Pla: “Llegeix molt —apunta Barderi— i agafa grans mestres com Josep Pla, perquè ella vol una llengua molt efectiva, comunicativa, que sigui molt rica i molt precisa. És significatiu el detall del Josep Pla, perquè ideològicament és als antípodes. Ella no és gens sectària. Reconeix el valor de qui sigui, amb independència de si hi estan d’acord o no”.

Coincideix amb Pla amb l’aparença de senzillesa, la coherència i l’esforç per mantenir un estil personal i únic: “Té una veu pròpia, molt identificable, i sempre saps que està parlant ella. És un estil molt característic”, diu Montse Barderi. Això no li impedeix, però, arriscar-se en les estructures i encreuar veus narratives com cerca la literatura del segle XXI: “També és una persona molt híbrida, molt polifacètica. En un llibre és perfectament capaç de canviar de registre: de passar a una carta o recuperar coses de l’hemeroteca. Ella no s’imposa mai cap frontera. Per exemple, Si vas a París, papà és una crònica del que passa al Maig del 68. Ella estava a París exiliada i va a la Sorbona al matí, a la tarda a comprar... És una crònica viscuda. De sobte llegeix una frase a les escales de la Sorbona, una pintada que diu “Les escales són tristes”, i passa a recordar les escales de Balaguer, unes escales de casa que, quan pujava, s’entrebancava amb les rates, de tantes com n’hi havia. Recorda que la seva mare li deia que cantés, perquè això espantava les rates. I fa una escena que t’encongeix el cor. És un canvi de situació. Està escrit com una crònica periodística però ella no té problemes per canviar de registre”.

Pel que fa a la veu narradora, sovint és clarament ella, la mateixa Teresa Pàmies, però això no li impedeix integrar-ne d’altres. “Sempre pots pensar que la narradora és ella —diu Barderi—, però, com a autora, intenta sempre arribar a una veritat al màxim de complexa possible. Si la veritat són trossets de mirall, ella intenta acumular molts trossets de mirall i convoca tantes veus com sigui possible per donar aquesta imatge polièdrica que és la veritat. Per això els narradors proliferen molt. I no té mai por de la contradicció”. Un exemple és La chivata, “sobre unes dones que no se sap ben bé si van denunciar companys seus al franquisme. Hi ha un personatge que és una presumpta xivata i que ja ha mort. Pàmies la fa sortir de sobte a l’obra per a dir ‘heu dit això i allò sobre mi sense saber-ho del cert i en canvi no heu dit allò i allò altre’. No té mai por a la confrontació ni a posar en els llibres opinions contràries a les seves”.

El resultat revela aquesta coherència i fermesa dels literats de pedra picada, segons Barderi: “No s’empassa cap mentida. No fa concessions de cap mena amb la veritat. Té un gran coratge i una gran voluntat ètica. Vol mirar el món amb valentia i sinceritat. Aquesta autenticitat dona al lector la sensació que està llegint veritat, que és una cosa pròpia dels grans autors literaris. Transmet la veritat; no és una cosa impostada”.

La literatura de Teresa Pàmies és filla de l’experiència, beu dels records i medita sobre la memòria: “Insisteix molt a recuperar el passat i reflexionar sobre què és el passat, què és la veritat, què va passar realment i la importància del record i la memòria. En un moment donat fa reflexions de molta volada però tenen el gran mèrit que els podem llegir tots, des de la Montserrat Bacardí, que és la principal especialista en Teresa Pàmies, fins a l’últim treballador de la fàbrica que llegia Teresa Pàmies quan sortia. És la gràcia de l’escriptora: que pugui interessar des de la universitat fins a la fàbrica i que tots sentin que allò està escrit per a ells”.

Teresa Pàmies no oblidava. I els lectors farien molt malament de no recordar-la: “Ella”, escriu a Memòria dels Morts, “contestà que els morts no tenen fred ni calor, ni set ni gana, ni goig ni tristor. ‘Els morts —va afegir— només tenen memòria’”.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.