Lluís Salvador d’Àustria-Toscana d’Hasbsburg-Lorena i Borbó (Florència, 1847- Bohèmia, Txèquia, 1915), arxiduc d’Àustria, príncep de Bohèmia, d’Hongria i de la Toscana amb el doble tractament d’altesa reial i imperial, membre de la branca dels Àustria-Toscana de la mil·lenària casa imperial dels Habsburg, és conegut a les Illes Balears per ser un personatge romàntic que es passejà a finals del segle XIX per les costes de l’arxipèlag a bord del seu iot Nixe. Fou un precursor del turisme, en temps en què els viatgers eren de l’aristocràcia i l’alta burgesia, i un home de gran cultura, un intel·lectual que escrigué diverses obres sobre les Balears. Però sota aquesta cara més coneguda, n’existeixen d’altres, de cares, ocultes a l’interès públic.
La cara més coneguda
La imatge que la tradició ens ha llegat de l’arxiduc és la que es forjà a finals del segle XIX, durant les seves visites, que s’iniciaren a mitjan dècada del 1860. Després de visitar tot el litoral i passar alguna temporada a Eivissa, quedà enamorat el 1867 de nord de Mallorca. Tenia aleshores només vint anys. Com tots els aristòcrates de l’època, no tenia altra feina aparent més que adquirir cultura i passar el temps el millor possible. Estudià diversos idiomes —anglès, francès, alemany, àrab, castellà, català...—, ja que tenia molta facilitat per aprendre’ls, i adquirí una selecta formació cultural. Quan descobrí les Balears pensà aprofundir en el coneixement del medi illenc i, així, amb els anys, va escriure un grapat d’obres sobre l’arxipèlag, entre les quals destaca el monumental Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (“Les Balears descrites amb paraules i imatges”), de nou volums, dedicats a totes les illes de l’arxipèlag, en especial a Mallorca, en què evoca la història natural, l’economia, la cultura i la llengua pròpia —aprengué el català— de les Balears. El primer tom es publicà el 1869 i l’últim el 1897.
Amb els seus viatges a les Illes, Lluís Salvador posà, com es diu avui en dia, Mallorca i les Balears al mapa d’Europa, quelcom que omplia de satisfacció la classe benestant i també la premsa local. La presència d’aristòcrates europeus era destacada pels diaris, com La Almudaina i La Última Hora —els més importants del moment—, que ho vivien com un honor i orgull. Això ja bastava per tenir en l’arxiduc una figura molt estimada. Però com que, a més a més, ell es mostrava molt atent amb la crème de la crème social mallorquina, a la qual convidava normalment una vegada a l’any a un sopar i festa en alguna de les seves grans possessions del nord de l’illa (Son Gallard, Sa Pedrissa, Son Galceran, Can Costa, Son Marroig, S’Estaca...), esdeveniment que els diaris palmesans després s’hi referien com un acte social de primer ordre— tota la classe benestant i els diaris l’idolatraven. Aquesta especial relació amb la classe social local més alta feu que l’arxiduc adquirís una pàtina de propagador de les excel·lències de Mallorca —i de la resta de les Balears— que tapava absolutament altres facetes de la seva vida.
Una d’aquestes cares menys conegudes la retrata l’escriptora Carme Riera —un avantpassat seu tingué relació directa amb Lluís Salvador— en el seu llibre Les últimes paraules (2017), una història novel·lada però que compta amb una abundant informació documental sobre la vida del famós arxiduc. Diu l’autora que podria ser ben bé que l’aristòcrata, sota la imatge, i realitat, de ser un bon vivant viatger enamorat del Mediterrani —que recorria a bord del seu iot, el Nixe, per les costes baleàriques, les del nord d’Àfrica, les italianes del nord com Venècia...— amagava la condició d’“agent secret o espia de l’emperador”, de tal manera que els seus viatges permeteren a la cort de Viena i al seu Govern tenir molta informació que en cas d’un conflicte entre les potències europees —que es donava per fet que tard o d’hora esclataria, com així fou el 1914— pogués ser posada en valor d’alguna manera. Sobre això és curiós constatar que les Balears fossin durant la Primera Guerra Mundial un escenari neutral però força important per als moviments de vaixells i sobretot submarins de les potències centrals —l’imperi austrohongarès de l’arxiduc, Alemanya, l’imperi Otomà i Bulgària— i que les altres dues destinacions que més s’estimava Lluís Salvador, Venècia i Egipte, també fossin escenaris d’interès estratègic durant aquella guerra per part de les potències centrals.
Altres cares ocultes de Lluís Salvador fan referència a la seva vida sexual, que els seus coetanis mallorquins, que la coneixien, la consideraven escandalosa però que per ser qui era es convertí en una mena de tabú del qual no es parlava en públic.
En relació amb la seva vida íntima sentimental i sexual a Mallorca, la llegenda conta que s’enamorà bojament d’una joveneta de classe treballadora anomenada Catalina Homar, que fou el seu gran amor, i que, a més, fruit de la promiscuïtat sexual que practicà deixà fills naturals arreu, tant a l’illa com per altres bandes. No obstant, és molt probable, per no dir segur, que no fos així; ni una cosa ni l’altra. D’entrada, d’amors en tingué molts, Lluís Salvador. Tant homes com dones. Carme Riera diu que era “un pansexual” i que, a més a més, “patia impotència i que per això no es casa ni tingué mai fills”, cosa que contravé la llegenda de l’existència d’un legió de nins no reconeguts que s’ha forjat al llarg del segle transcorregut des de la seva mort i que, segons la informació que dona Riera, ben bé podria ser un nigul de boira perquè no es vegi la realitat que amagava.
Catalina Homar i l’arxiduc
Entre tot el que assegura la tradició contada sobre l’arxiduc destaca la relació d’amor amb Catalina Homar. Qualsevol mallorquí la coneix. Gairebé tothom a l’illa està convençut que fou el seu gran amor. Una història molt romàntica, però que no va ser del tot així com se suposa.
Escrivia Miguel Ángel González —autor d’un grapat de reportatges sobre el personatge— el 24 de març del 2013 al Diario de Ibiza que la imatge que tenien de l’arxiduc “les elits culturals [coetànies], tapant-se els ulls” era “la del gran home que s’interessà pel patrimoni insular i descobrí [les Illes] com a destinació turística”. Ell fou el responsable de iniciatives lloables com que “s’estudiessin i obrissin al públic les coves de Manacor”, però que devora aquesta imatge pública “existeix una altra visió que, deixant de banda el personatge, “s’ha pogut i volgut interessar més per la persona”. Les fonts d’aquesta visió són els relats que contaven els seus criats de les possessions mallorquines, “que el veien com un ésser esperpèntic, capriciós i de costums llicencioses”, i també “la [seva] correspondència [epistolar] que va tenir amb els seus amants”. Tot plegat, “ha permès reconstruir una biografia sicalíptica i sorprenent”.
En aquesta part menys coneguda de la biografia de l’arxiduc s’hi ha d’emmarcar la relació que va tenir amb Catalina Homar (1869-1905). Habitualment se l’ha considerada com el seu “gran amor”. La història coneguda de Catalina narra que essent una joveneta, filla del fuster que feia feina a Son Moragues (una de les possessions de l’arxiduc), un dia es trobà amb Lluís Salvador, s’enamoraren de cop i estigueren junts fins que per raons desconegudes se separaren el 1899. No obstant, rere del conte de fades existeix una realitat força més negra, sòrdida i gens amable. Sí, va conèixer Catalina quan era una joveneta i, com feia sempre l’aristòcrata amb tota criatura molt tendra que li agradés físicament —fos nin o nina—, li demanà: “Vols venir amb jo?” —així ho conta González— i d’aquesta manera s’inicià la relació entre ambdós. Segons la tradició, la primera trobada és del 1887, quan Catalina tenia 17 o 18 anys, però seguint el que diu González és probable que fos prou més jove. De fet, a Lluís Salvador li agradaven d’edats tendres, adolescents, i sempre fills i filles de gent que fes feina per a ell. Mai de parells socials. Quan es cansava d’una de les criatures, literalment la passava a algun dels seus distingits amics o amigues, tan perversos com ell, o també a empleats de confiança, com solia fer amb els tripulants del Nixe. Segons González, la raó que explica perquè ningú es queixà mai, ni tampoc denuncià aquests abusos sobre nins i nines tan joves, és bona d’entendre: regalava a la família de cada criatura captada “la quantitat de 500 pessetes”. Val a dir que en aquells moments un treballador sense qualificació —obrer o jornaler del camp— cobrava un jornal mitjà de 50 cèntims de pesseta per dia treballat. I quan no es podia fer feina, fos pel mal temps, per malaltia, dia festiu o pel que fos, no es cobrava res. De tal manera que els ingressos reals d’un treballador tipus estaven entre els 150 i 180 pessetes a l’any, És a dir, que la família de l’elegida o elegit per l’arxiduc rebia l’equivalent als ingressos d’almenys tres anys. Més que un regal era una vertadera compra de la criatura en qüestió.
La joveneta Catalina, al contrari de la resta d’amants forçats, tingué la sort o desgràcia, segons com es miri, que l’arxiduc s’encapritxés o s’enamorés d’ella. Li donà instrucció i, a poc a poc, li anà cedint àrees de gestió d’una de les seves altres possessions, S’Estaca. Al cap de pocs anys, la jove i bella Catalina Homar era coneguda comsa madona de S’Estaca. Una madona, en mallorquí, sol ser la dona de l’amo —d’una possessió, d’un comerç...— o bé, com en el seu cas, l’encarregada directa de la gestió, cosa que no solia ocórrer. No s’ha de confondre l’amo amb el senyor (el primer gestiona i el segon és el titular de la propietat). Catalina no tenia cap amo, així que feia i desfeia a voluntat, sempre que el seu senyor li ho permetés.
Naturalment, Catalina no negà mai res a Lluís Salvador. L’acompanyava de viatge quan ell així li ho demanava i, evidentment, participava en les orgies que muntava l’aristòcrata. Amb homes i dones. Un dels primers autors a referir-se obertament a l’homosexualitat o bisexualitat de l’arxiduc fou el seu principal biògraf, Juan March Cencillo (1944-1992), quan narra en la seva obra El archiduque que tingué nombrosos “bells mossos barbamecs, adolescents, entre els quals els més coneguts són Ibrahim Achmet (...), Wrastislax Vyborni i el seu germà Rudolf, Francesco Spongia...” Val a dir que March —net del financer Joan March— era el propietari de Son Galceran, una de les residències mallorquines de l’arxiduc, situada en un paratge meravellós a la part nord de la serra de Tramuntana, des d’on es divisa la immensitat de la mar i on va rebre EL TEMPS, que li pogué fer una de les escasses entrevistes que concedí, ja malalt, no gaire temps abans de morir.
L’arxiduc, en fi, practicava la bisexualitat activa i sovint ho feia a la vegada. Organitzava llargs viatges pel Mediterrani a bord del Nixe que en realitat eren orgies permanents de mesos de durada. Ho narra novament González, quan diu que “acompanyat del que en deia la seva família, un orgiàstic harem que formaven amics i amants dels dos sexes, s’embarcava sovint cap el nord d’Àfrica, sobretot Egipte”. Un d’aquests viatge els va fer durant el 1899 cap al país de les piràmides amb Catalina, “una txeca, Eugènia Czrmak, una altra joveneta mallorquina, de Deià, Aina Ripoll; Carina, una esclava negra que l’acompanyava sovint —i a qui alliberà— i que donava molt de joc entre la tripulació” i, entre d’altres, “una exuberant veneciana, Antonietta Lazerotto”. Conta que “tots i totes eren infidels entre tots i totes”. Quan tornaren d’aquest viatge a Egipte Aina estava prenyada, però com no se sabia de qui, per guardar les aparences socials degudes —com era norma social aleshores— acabà casada amb el secretari personal de l’arxiduc, Antoni Vives —que era en aquell moment viudo d’una italiana que havia conegut a través de Lluís Salvador—, i alhora la bella veneciana es casà amb Bartomeu Calafat, un mariner del Nixe. D’aquesta manera no només es protegia el grup llibertí dels xafardejos, sinó que, sobretot, també s’assegurava que les dones de baixa condició social es casessin amb homes del mateix rang i no molestessin els aristòcrates.
Tots els membres d’aquesta família sexual tenien una clara relació de vassallatge vers l’arxiduc. Tots podien ser infidels amb tots i fer el que volguessin, excepte molestar el cap, que fou el que justament va fer Catalina quan s’embolicà sexualment amb el viril capità del Nixe, Joan Singala, durant el viatge del 1899, cosa que no agradà gens ni mica a Lluís Salvador. Aquesta traïció, descoberta pel sultà de l’harem quan eren a Venècia, va suposar la fi de la relació entre l’aristòcrata i la dona mallorquina. L’expulsà del seu costat. No es tornaren a veure mai més.
Catalina tenia aleshores 30 anys. No es pot dubtar que Lluís Salvador la va estimar. A la seva manera. Fins i tot li escriví un llibre (Catalina Homar von erzherzog Ludwig Salvator, és a dir, “Catalina Homar de l’arxiduc Lluís Salvador”, un títol que amb l’ús de la preposició és prou eloqüent sobre com entenia l’aristòcrata la relació amb la mallorquina: una propietat seva), però és dubtós que fos, com s’ha escrit mil vegades, el seu gran amor. És vera que quan l’expulsà del seu paradís particular li permeté residir a S’Estaca i seguir ocupant-se de la gestió de la possessió, cosa que podria fer suposar que la seguia estimant. És possible. Però aquesta finca només era una petita part de les propietats de Lluís Salvador a Mallorca i representava una porció infinitesimal de la fortuna que tenia. I, a més, no li regalà la propietat, únicament deixà que hi visqués i se n’ocupés. Més que un acte d’amor pareix de llàstima. Perquè Catalina aleshores estava molt malalta. De mort. Patia sífilis i estava profundament alcoholitzada, segons diu González. Fruit d’aquestes dues patologies morí el 1905.
No sembla gens agosarat suposar que l’aristòcrata coneixia el lamentable estat de Catalina, cosa que conduiria a la conclusió que l’amor que havia sentit en algun moment per ella s’havia convertit en, com a molt, llàstima. És cert que quan morí, Lluís Salvador tingué un emotiu record per ella. No obstant, ni un sol cop en els sis anys de desterrament del seu costat volgué tornar veure-la.
El seu vertader gran amor
Quan Lluís Salvador tenia 24 anys nomenà el mallorquí Antoni Vives Colom com el seu nou secretari particular. El va conèixer el 1871. No se sap exactament com va ser. S’ha escrit que quan l’aristòcrata demanava una indicació a una dona pagesa que no l’entenia, Antoni, que era seminarista i que passava per allà per casualitat, es va entendre amb ell en llatí. Sigui cert o no, el jove mallorquí va agradar molt a l’aristòcrata, es tornaren veure i iniciaren una íntima amistat que durà tota la vida. Escriu González que Vives era un “exseminista libidinós” que es convertí “en secretari, company d’escapades” i amb qui l’arxiduc tingué “totes les complicitats imaginables”.
Des d’aquell moment i durant els següents 44 anys, Vives acompanyà sempre Lluís Salvador per tot arreu, participà en tots els viatges orgiàstics a bord del Nixe i no va decebre mai el seu senyor. Va ser el seu vertader gran amor?
És possible que Lluís Salvador s’hagués enamorat de Catalina quan era una tendra joveneta, però no pareix molt probable que seguís sentint vertader amor per ella quan l’expulsà de la seva companyia, tot i estar greument malalta. El sentiment que li inspirava devia ser, més aviat, de llàstima, com s’ha dit, quelcom que contrasta amb el que sentia per Antoni. Amb ell actuà sempre, fins al darrer alè de vida, com si fos el seu vertader amor. Sí, és vera que només existeixen referències aïllades, i sovint implícites, de la relació homosexual que mantingueren durant dècades, però no sembla gens atrevit suposar l’amor que sentien segons aquesta dada: l’aristòcrata de la molt selecta i ultraclassista —com era norma coetània— casa imperial austrohongaresa feu el mallorquí Antoni Vives —sense que ell tingués la més mínima relació amb l’aristocràcia, família distingida o rang selecte de cap mena— hereu universal dels seus béns a través d’un testament hològraf —és a dir, escrit per ell sense intervenció de notari—, quelcom que pareix l’últim acte d’amor per la persona estimada. Es tractava d’un testament tan estrany i escandalós, per als els paràmetres classistes i homofòbics de l’època, que els familiars austrohongaresos de l’arxiduc aconseguiren que no fos reconegut legalment, tot i que a la fi, després de la mort d’Antoni —ocorreguda tres anys més tard del traspàs del seu amor aristòcrata—, les seves filles es repartiren la part mallorquina del llegat.
En resum: a Antoni li volgué deixar tot el que tenia, mentre que a Catalina no li donà, en el seu moment, res més que la possibilitat de morir més o menys tranquil·la a S’Estaca. El contrast de tracte reafirma la idea que qui va ser de bon de veres el gran amor de l’arxiduc va ser ell. Així ho diu Carme Riera, segons escrivia l’11 d’abril del 2017 a El País Winston Manrique en un reportatge sobre el llibre de l’arxiduc publicat per l’escriptora: “El seu gran amor hauria estat un dels seus secretaris” en referència a Vives.
Val a dir que des dels anys noranta els descendents de les hereves d’Antoni Vives —que foren les seves quatre filles tingudes del matrimoni amb la italiana de qui quedà viudo, les quals es quedaren amb les propietats mallorquines de l’arxiduc— han intentat en reiterades ocasions, tal com recordava a El País Andreu Manresa en un reportatge del 1994 titulat “Hereus de l’arxiduc Lluís Salvador ‘netegen’ la biografia del seu avantpassat”, pressionar editorials perquè no es publiqui res sobre l’homosexualitat o bisexualitat i les pràctiques sexuals tan llibertines del seu avantpassat, i van arribar a qualificar de “fems” tot el que s’ha publicat sobre aquest tema. Tal volta per això manquen treballs sobre l’estreta relació entre Antoni i l’arxiduc. •