Qui vulgui conèixer la figura de l’Arxiduc d’Àustria pot recórrer tot un seguit de paratges i propietats d’aquest gran personatge, afortunadament ben visibles encara. A partir de 1833 va comprar la finca de Son Moragues, a Valldemossa i una de les millors rutes culturals que podem fer és, partint del poble de Valldemossa, arribar fins a Miramar, just en el límit amb Deià. La possessió de Miramar acull també un monestir, on ja al segle XIII havia estat Ramon Llull.
Comencem l’itinerari en una antiga hostatgeria, ara convertida en l’Hotel El Encinar, a la citada carretera de Valldemossa a Deià. Ja en temps de l’Arxiduc, el lloc estava pensat com a estatge per als que volien visitar-lo, que s’hi podien estar gratuïtament fins a tres dies. Si demaneu pel mirador proper, un penyal de forma cònica, veureu des d’allà tota la contrada. Llavors convé agafar el conegut com “camí de sa Muntanya”, que va fer obrir el mateix Arxiduc. Aquest corriol s’enfila des de l’Hotel fins a son Gallard i aquí és on convé fer una aturada. Hi trobarem un preciós mirador, conegut com el mirador des Turons. Es tracta d’una torreta de gairebé tres metres d’alçària, a la qual es pot pujar fàcilment per una escala de cantons. És rodona i massissa i des de d’alt gaudirem d’una visió memorable: les cases de Miramar i na Foradada, i també s’hi pot veure Son Marroig, concretament el seu blanc berenador. El secretari personal de l’Arxiduc, Erwin Hubert, va pintar una bona aquarel·la del paisatge que des d’aquí podem contemplar. La roca de na Foradada, amb el seu forat llegendari de divuit metres de diàmetre contra el cel i el mar vora el caló de s’Estaca, vora la qual l’Arxiduc atracava el seu vaixell, el Nixe (les portes de les seves cabines, com a dada curiosa, són ara propietat de l’escriptora Carme Riera). També va ser vora la roca on l’Arxiduc va poder tractar per primera vegada qui seria la seva amant mallorquina, Catalina Homar, a qui després va encarregar l’administració diària de la finca de s’Estaca. És ben recomanable mirar d’arribar a l’entorn de na Foradada tan sols per veure des d’aquí la posta de sol.
Però hem de continuar caminant. Agafarem el camí que s’endinsa en l’alzinar. Caminarem en direcció sud, fins que trobarem la capella des Puig des Verger. Des d’aquí, fa dos segles la vista era una altra, i es podia veure el mar i les cases de Miramar; ara està tan envoltada d’arbreda que només podem aprofitar per descansar una mica a l’ombra. La capella és del segle XIX, però és ben curiosa perquè està feta a l’estil morisc, com si fos una qubba àrab. L’Arxiduc va deixar escrit que allotjava un baix relleu de marbre fet a Florència, el qual ja no hi és. L’estat de conservació no és gaire bo, però la cúpula és digna de veure.
Cinc minuts més de camí i arribem a les runes de ses Ermites velles. Lloc de pelegrinatge, de recolliment i d’oració, vinculat a Miramar, tot un seguit de fidels van fer-hi estatge amb l’objectiu de fer-hi vida eremítica. Tot el que hi trobarem ara són pedres que dibuixen la planta de les cases, que possiblement van ser construïdes al segle XVI. Eren dues ermites, la de Sant Pau i Sant Antoni; encara se’n poden distingir, entre les pedrotes, la traça d’una capelleta i d’un aljub. Convé que sortim del recinte, pel camí que fàcilment es distingeix. Arribarem ben aviat a un altre mirador cèlebre, des d’on ara mateix no podem veure el mar, però des d’on els ermitans dels segles passats podien fer-ho, a més de resar i meditar enmig d’un silenci vegetal que afortunadament continua regnant-hi. Se’n diu “Es mirador des pla de s’Ullastre”; té un seguit de grans blocs de pedra viva disposats circularment. Anirem passant pel camí de sa Muntanya; hem d’anar en compte de desviar-nos, perquè el que toca ara és anar a veure la cova del Beat Ramon.
La distingirem fàcilment perquè damunt del penyal que la corona s’Arxiduc hi va fer posar una gran creu de fusta, de sis metres d’alçària. A dins, Ramon Llull hi anava a fer penitència. A principi del segle XVII, s’hi va posar un baix relleu que podem admirar: el beat ofereix les seves obres a la Mare de Déu. La cova té una certa amplitud, i encara hi podrem descobrir, amb una mica de sort, les restes de la tanca de fusta que hi feu posar l’Arxiduc en persona. A més, Lluís Salvador hi feu col·locar una llàntia de ferro, en un lloc que tradicionalment entenem que és la cel·la de recolliment que Llull esmenta al Llibre d’Evast e d’Aloma. El camí que porta a la cova i que en surt va ser dels primers treballs que va manar a fer l’Arxiduc. Si seguim el camí traçat, arribarem a la casa de s’Eura.
Aquí, on l’Arxiduc dugué els mobles del seu secretari i gran amic Wratislao Vyborny. L’Arxiduc s’estimava tant el seu amic que va manar esculpir-lo i el seu bust, fet en marbre de Carrara per Antonio Tantandini, el trobarem en un saló de la planta baixa de la casa gran de Miramar. A la casa de s’Eura, l’Arxiduc s’hi tancava el dia de l’aniversari de la mort del seu company. Molt a prop hi trobem un altre mirador recomanable, el conegut com a mirador de ses Filadores, per les dones que hi anaven a filar al capvespre; des d’allà es podien veure les carreteres properes, amb l’anar i venir dels pagesos i dels carruatges. La llegenda explica que en aquest mirador va tenir lloc una escena de terror: un criat de l’Arxiduc va voler assassinar una institutriu alemanya, tot perquè no el corresponia en amors. Va disparar contra d’ella; no va morir ningú, però l’Arxiduc fou ferit al braç. Des d’aquí tenim bones vistes sobre la possessió de Son Gallard, que l’Arxiduc no va poder adquirir. La qui després fou beata, Caterina Tomàs, coneguda popularment com a sor Tomasseta, hi passava els estius.
Si continuem caminant, trobarem ben aviat la Font Coberta, la font principal de Miramar. Aquí, l’Arxiduc hi va fer posar un berenador, que ja no hi és. Si prosseguim la ruta durant uns minuts, tornarem vora el punt d’inici, a l’Hotel El Encinar, antiga casa de Madò Pilla. El que hem de fer és caminar cap al nord; són senderes primes, des de les quals s’aprecia tot el paisatge: la casa blanca de s’Estaca s’ha de distingir ben aviat, a baix de tot. El mirador des Niu des Corb potser és el més vistós de tots els que hem pogut esmentar fins ara. Des d’aquí, perquè té una caiguda mortal, de més de dos-cents metres, s’hi van deixar anar molts presoners republicans, executats pels falangistes l’any 1936. Si ens aventurem més, hem d’anar en compte amb els espadats, pels caminois ombrívols, sota la muntanya immensa i davant del mar sempre encegador.
Des del berenador de sa capella del Beat Ramon, al qual accedirem tot baixant pel camí de sa Torre, es pot veure sa Foradada, des d’una altra perspectiva a la ja esmentada a l’inici. A la capella del Beat Ramon, construïda per ordres de l’Arxiduc, damunt d’un penyal, s’hi pot arribar encara pel seu pontarró de poc més d’un metre d’amplària. La primera pedra es va posar l’any 1877 —va ser duta de Bugia, al nord d’Àfrica, territori on Llull va ser martiritzat; a més, es va dur una altra pedra de San Francisco, dels EUA, en homenatge a Juníper Serra—, però l’any 1975 un llamp la va deixar en l’estat poc o molt ruïnós en què ara la trobarem. L’arquitecte txec Bedrich Wachsmann va ser el responsable del projecte, que fa gairebé set metres d’amplària i feia dotze metres d’alt. Podrem fer un cop d’ull al trespol, que dissenyà el mateix Arxiduc, i es va fer dur el marbre de pertot Mallorca per elaborar el mosaic del terra. Dins de l’absis, l’estàtua de Llull, feta a la mida natural, va ser portada a Miramar. La vista des del mirador de la capella és inoblidable: aquella sublimitat que buscaven de viure i de pintar els romàntics, amb la seva mescla de grandiositat i tranquil·la ferotgia. Un paradís vertical.
El que no ens podem deixar perdre és la possessió de Miramar, una de les que l’Arxiduc va adquirir, i que va consagrar a la memòria de Llull i del seu llegat. L’espiritualitat de l’entorn va atraure l’Arxiduc, que va fer de les cases de Miramar el seu lloc de vida, fins al punt que va fer que totes les 1.700 hectàrees que havia adquirit al seu entorn fossin batejades amb aquest topònim. Hem de tenir en compte que, a Miramar, Llull hi fundà un col·legi de missioners franciscans, encarregats, a més de l’art lul·liana, d’aprendre l’àrab i d’altres llengües per poder així difondre la paraula dels evangelis arreu de la cristiandat. El primer llibre que es va imprimir a Mallorca va sortir de Miramar, també, l’any 1457, més de quaranta anys abans que es fes per primer cop al monestir de Montserrat.
A Miramar, hi convé fer una bona visita. Hi ha, al jardí, tota una part del claustre de Santa Margalida de Palma; disset arcs gòtics, dinou columnes amb capitells d’ornamentació vegetal. A més, l’encantador estany italià, i un portalet gòtic que l’Arxiduc va fer-se portar de Can Burguès, Palma. La façana de la casa principal de Miramar va ser dissenyada segons les ordres de l’Arxiduc, amb un esgrafiat que imitava una casa que el noble havia vist a Establiments; a la façana del nord-oest hi ha unes columnes que daten del temps de Llull. Al vestíbul, hi ha obres pictòriques de Bejaïa, i parts del segon vaixell de l’Arxiduc, el Nixe II, a més de l’esmentada estàtua del seu secretari.
La capella es va construir al segle XIX sobre les restes de la capella del temps de Llull. Cal admirar-ne el retaule, en forma de tríptic, a un costat del qual hi ha Llull, amb Catalina Tomàs a la dreta. La pintura central és del segle XVI, i el tabernacle neogòtic és de Wachsmann, també, fet amb pedra de Felanitx per Antoni Vaquer. La imatge de la Mare de Déu va ser un regal de l’emperadriu Sissí —cosina de l’Arxiduc—, que va passar per primera vegada per Miramar el desembre de 1892.
La ruta de l’Arxiduc agermana cultura, paisatge, història i és una excusa immillorable per endinsar-se en un llegat que ens apropa al millor de la història d’Europa. Des de Ramon Llull i els seus afanys filosòfics i teològics a la tasca d’un romàntic com va ser l’arxiduc Lluís Salvador, que va posar en el mapa mundial i en la història dels pobles d’Europa la consciència dels mallorquins, que fins llavors no s’havien adonat de la importància del que posseïen.