Terrorisme

L'Africanistan

Fa deu anys, va començar a Nigèria l'aixecament dels gihadistes de Boko Haram. Ara, les milícies islamistes també tiranitzen Estats veïns, i els governs no saben què fer. En conseqüència, cada cop hi ha més víctimes innocents i més refugiats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En un dia de calor sufocant, Anna Hidayat es dirigeix a un campament no gaire allunyat de la frontera amb el Níger. Per la finestra mira cap a les terres vastes i seques, damunt les quals s'arqueja un cel gris ciment. Hidayat sap que aquesta àrea és perillosa perquè passa sovint pel deep field, que és una zona terrorista. Allà hi ha els campaments de refugiats que gestiona la seva ONG.

"Tot sembla molt pacífic", diu Anna Hidayat, "no té res a veure amb els camps de batalla que he vist a l'Iraq, a Síria o al Iemen". Des de l'octubre, aquesta dona musulmana indonèsia, de 44 anys, dirigeix l'oficina de Care a Maiduguri. Un exoficial de l'exèrcit l'acompanya i sondeja amb el mòbil la seguretat de cada lloc per on han de passar. L'home insisteix que no esmentem ni el seu nom ni el rang. "Aquesta calma és enganyosa", fa l'home, "els terroristes esperen amagats als arbustos i poden atacar en qualsevol moment". Per als treballadors de les organitzacions internacionals que actuen al nord-est de Nigèria el perill és cosa del dia a dia; fa dos dijous van desaparèixer en aquesta zona sis treballadors d'Acció contra la Fam quan tornaven d'una infermeria. Suposadament van ser segrestats.

A final de juliol farà deu anys que en aquest indret uns fonamentalistes islàmics van iniciar una revolta. Va ser el punt de partida dels excessos de violència, que ara ja fa una dècada que duren, perpetrats per milícies islamistes als estats de Borno, Yobe i Adamawa, al nord del país. El moviment, que proclamava un despertar religiós militant, va donar-se a conèixer amb el nom de Boko Haram, que en traducció lliure vol dir: "L'educació occidental és pecat". Es va formar el 2009. A partir d'una secta extremista, el líder de la qual va fer una crida a la guerra contra tots els infidels. El seu projecte era crear un "califat" on imperés l'islam primitiu.

A aquelles milícies islamistes radicals, s'hi van unir fins a 20.000 combatents, majoritàriament joves sense feina. En pocs anys, al nord-est de Nigèria van conquerir un territori de l'extensió de Portugal i van ampliar la seva zona d'operacions a les regions frontereres amb els Estats veïns del Camerun, el Txad i el Níger. Això va ser abans que Estat Islàmic (EI) a Síria i l'Iraq portés a terme provisionalment un projecte similar. Però a diferència d'EI, avui dia Boko Haram encara no ha estat derrotat.

El think tank sud-africà Institute of Security Studies (ISS) ha classificat Boko Haram com "l'organització terrorista més mortífera del món". El 2018 les Nacions Unides van presentar un balanç devastador: més de 20.000 morts, prop d'1,8 milions de desplaçats interns, 1.400 escoles destruïdes, 2.295 mestres morts, fam, epidèmies i pobresa.

Mentrestant, es forma una tempesta de sorra i en pocs minuts un enorme núvol de pols marró s'empassa la carretera que recorre Anna Hidayat en direcció al campament de refugiats. A l'oficial encarregat de la seguretat se'l veu nerviós. Encara falten un parell de quilòmetres per arribar a la destinació. En un mapa que el servei d'informació de les Nacions Unides reparteix als membres d'organitzacions humanitàries, hi ha marcades amb colors totes les vies de la regió. El groc vol dir que només es poden transitar amb escorta militar; el vermell indica prohibició, perill mortal. En verd, només hi ha una carretera principal, la que porta de Maiduguri a Gashua, a la vora del Sàhara, i segueix fins a Nguru, la destinació d'Anna Hidayat. 457 quilòmetres asfaltats impecablement, amb quatre carrils en alguns punts: una autopista en un estat sorprenentment bo.

Pintures a favor del grup terrorista gihadista| Amnistia Internacional

Però àmplies zones dels estats del nord de Nigèria estan desconnectats del món exterior. Només els llocs controlats per l'exèrcit o que s'han reconquerit es consideren mitjanament segurs. Al llarg del trajecte fins a Nguru es veuen casernes, posts amb metralladores, trinxeres, una base de les forces aèries i un batalló cuirassat. Al final, un deixa de comptar barricades i soldats fortament armats.

Al campament de refugiats, nens i dones amb hijabs de colors envolten Anna Hidayat, aplaudeixen, ballen, canten. Sota un tendal als nens petits, els mesuren els braços: a molts se'ls veu mal nodrits. Aquí es cuiden provisionalment de 5.000 desplaçats. Les mares fan cua per aconseguir aliments, cereals, soja, oli. "En moltes zones la gent passa gana. Fins ara la nostra ajuda ha arribat a prop de 350.000 persones necessitades", diu Hidayat. "I encara els haurem d'abastir força temps: a la seva terra no hi poden tornar".

Sota un nim està asseguda Aisha Usman, que amb el seu fill petit espera el repartiment d'aliments. Té 45 anys, és musulmana i ha arribat aquí amb els seus set fills. L'última imatge que té del seu marit, Ado, és el seu cap tallat. L'artefacte explosiu que va activar un terrorista suïcida el 2015 en una mesquita va destrossar el cos de l'home. "Volen matar cristians, però la majoria de víctimes són musulmans", diu Usman. Justament ara, durant el mes de dejuni del Ramadà, hi ha cada cop més atacs, explica l'exoficial durant el viatge de tornada. A la ràdio del cotxe, informen sobre un assalt a una base militar de Gubio; diuen que han mort vint soldats.

Quan Boko Haram va iniciar la seva activitat el 2009, els terroristes atacaven sobretot posts de policia, bases militars i edificis públics, però amb el temps van anar-se centrant més en objectius civils, estacions d'autobusos, torres de telefonia, esglésies i mesquites. Mataven aficionats al futbol que miraven partits de la Lliga de Campions. Llançaven bombes incendiàries en bars. Segrestaven i esclavitzaven nenes d'escoles. Castigaven parelles que flirtejaven en públic. Fuetejaven dones que no es cobrien amb el vel i que portaven vestits "impúdics". Terroristes suïcides es feien explotar en mercats concorreguts, i cada setmana als estats de Yobe, Borno i Adamawa hi havia assalts, saquejos, incendis i assassinats de nombrosos habitants en ciutats i pobles.

Als combatents de Boko Haram, també se'ls anomenava "talibans nigerians". Van omplir titulars arreu del món l'abril del 2014 quan van segrestar 276 nenes d'un internat a la ciutat de Chibok, fet que va desencadenar la campanya mundial amb el hashtag #BringBackOurGirls. Per als nigerians, aquell segrest només era un dels molts crims del grup terrorista. Hi ha supervivents que parlen d'execucions massives, decapitacions, lapidacions i amputacions.

La violència de Boko Haram ha provocat milers de desplaçaments| ACNUR

A partir de les quatre de la tarda, totes les vies d'accés a Maiduguri estan tallades. Anna Hidayat i el seu equip arriben poc abans d'aquesta hora a la ciutat fronterera. La seva missió ha anat bé, a Hidayat se la veu alleujada. La ciutat de Maiduguri, amb milions d'habitants, capital de l'estat de Borno, és el lloc on va començar el malson, al barri de l'estació. La sala de venda de bitllets està buida, i a les vies hi ha vagons oxidant-se. Per davant de l'entrada, vagaregen alguns treballadors ferroviaris, que han oblidat quan va passar l'últim tren. "Devia ser fa deu anys", diu un.

L'home vesteix una camisa blau clar de l'empresa de ferrocarrils. Vol mantenir l'anonimat, ja que té molts retrets contra l'exèrcit nigerià. Explica com a final de juliol del 2009 van entrar tancs al seu barri i van destruir la mesquita Ibn Taimija, del predicador Mohammed Yusuf, just al costat de l'estació. I com els soldats van provocar un bany de sang. "Van massacrar els seguidors de Yusuf, entremig de les vies hi ha molts cadàvers".

Mohammed Yusuf, que aleshores tenia uns 40 anys, s'havia convertit en l'enemic número u de l'Estat. L'imam havia atiat el seu grup de seguidors, en ràpid creixement, contra el govern: a pareu seu, la "màfia cristiana" i l'elit corrupta que ocupava el poder al sud de Nigèria, els que es reparteixen els milers de milions del petroli entre ells, era responsable de la pobresa i la desesperació del nord del país, de majoria musulmana.

A mesura que s'unien més homes joves indignats a la secta, el govern va aprofitar l'ocasió. Segons organitzacions humanitàries, en l'operació militar de final de juliol del 2009 van ser assassinades com a mínim 800 persones. "En van ser moltes més", diu el treballador ferroviari, i assenyala l'erm que hi ha passades les vies: "Allà hi ha fosses comunes on es van soterrar els morts". El líder carismàtic de la secta, Mohammed Yusuf, va ser executat.

La mesquita Ibn Taimija ja no existeix, al barri de l'estació només hi queda un solar ple de runa. Però del munt de runa de Maiduguru en va sorgir un moviment mortífer liderat pel successor de Yusuf, Abubakar Shekau. Després d'uns inicis modestos, va convertir-se en "un monstre incontrolable", escriu l'expert en terrorisme de l'ISS Martin Ewi.

Del dia de setembre del 2014 en què van venir els assassins Aisha Mohammed no se'n recorda, però sí que recorda exactament l'hora. Era aviat al matí, poc abans de sortir el sol; grups de motos i totterrenys blancs amb metralladores instal·lades a la superfície posterior van entrar a Bama i van sembrar la mort a la ciutat. Aisha Mohammed va veure com assassinaven dos dels seus germans amb un ganivet. En total aquell dia, va perdre vuit membres de la seva família. Per sort, ella i el seu marit van aconseguir fugir de Bama i després de caminar tres dies van arribar a la gran ciutat de Maiduguri, a setanta quilòmetres.

El 2018 les Nacions Unides van presentar un balanç devastador: més de 20.000 morts, prop d'1,8 milions de desplaçats interns, 1.400 escoles destruïdes i 2.295 mestres morts| ONU

Mohammed, de 38 anys, porta un hijab daurat. Constantment fixa la mirada a terra, absorta, mentre ens explica el relat. Malviu amb la seva família a Maiduguri en una habitació estreta que un conegut els va oferir. "Abans teníem recursos, teníem bons terrenys i molt de bestiar", afirma Aisha Mohammed. Amb el seu marit, fins i tot, va poder fer un pelegrinatge a la Meca. Ara són refugiats al seu propi país. Un destí que comparteixen amb les més de 250.000 persones que han fugit cap a Maiduguri. Aquí els desplaçats tampoc no se senten segurs. Tenen por que els terroristes tornin.

Com va passar el gener del 2015 quan unitats de Boko Haram van protagonitzar una gran ofensiva contra Maiduguri. Volien reconquerir el centre comercial on va néixer el seu moviment. L'exèrcit va utilitzar armes pesants, diversos avions de combat que van dur a terme atacs aeris contra les posicions dels assetjants. Es va poder fer retrocedir l'enemic, però va ser perquè els militars van actuar amb una brutalitat excepcional i van matar molts innocents, i ara entre la població se'ls odia igual que als terroristes.

És tristament famosa la caserna militar del sud de la ciutat, Giwa Barracks, on segons Amnistia Internacional, han mort centenars de presos com a conseqüència de tortures, malalties i fam. El març del 2014, després d'un intent de fuga, 640 presoners presumptament van ser massacrats. En vídeos gravats clandestinament, es veu com els soldats tallen el coll a les víctimes. Fa poc es va inaugurar la nova sala de calabossos i les cel·les a l'aire lliure s'assemblen a les gàbies de la presó nord-americana de Guantánamo.

En una illa de vianants del centre de Maiduguri, crida l'atenció el lema de l'estat de Borno: "Pàtria de la pau". A la ciutat, protegida com una fortalesa, hi regna certament una mena de pau, però, tan bon punt els habitants en surten, entren en una zona de guerra que pateixen els estralls de diverses milícies islamistes.

El nucli central de Boko Haram es va "internacionalitzar" i va jurar lleialtat a Estat Islàmic. Un grup anomenat Ansaru es va separar del moviment principal i suposadament col·labora amb Aqmi, una branca d'Al-Qaida al Magreb. A mitjan 2016, Estat Islàmic a l'Àfrica Occidental (EIAO) es va escindir de Boko Haram, va rebutjar la matança indiscriminada de civils i va reforçar els atacs contra institucions públiques.

Les xarxes de les diverses faccions van més enllà del nord de Nigèria; tenen connexions amb moviments terroristes islamistes de Mali, Burkina Faso, Togo, Benín, Ghana, la Costa d'Ivori i, fins i tot, al-Xabab, a Somàlia. Els islamistes s'han convertit, doncs, en una amenaça per a tot el cinturó del Sahel. El sociòleg francès Serge Michailof anomena la regió "Africanistan". Michailof alerta que l'anarquia i el caos podrien propagar-se. Les possibles conseqüències: més víctimes innocents, més pobresa i més refugiats que acabarien posant rumb a Europa.

Protestes contra el terrorisme de Boko Haram| Aministia Internacional

La primavera del 2015 Nigèria, el Txad, el Camerun, el Níger i Benín van crear una aliança militar per frenar el terrorisme unint forces. L'aliança militar va poder guanyar alguns combats, però, atesa la mala coordinació, no té prou potència d'atac. La guerra contra el terrorisme és molt complicada perquè els gihadistes han construït una economia de guerra de la qual col·laboradors i patrocinadors treuen partit: polítics subornables, emirs i imams, senyors de la guerra locals i negociadors. Salafistes estrangers rics ofereixen ajuda financera clandestinament i a l'Àfrica occidental no hi falten armes des de la desintegració de Líbia.

A l'extrem nord de Borno, el poderós grup escindit EIA, fins i tot, ha construït estructures quasi d'Estat: recapta impostos i taxes, impulsa projectes agrícoles, obre pous i així es guanya la lleialtat de la població. L'organització terrorista supleix la manca de llocs de feina, i molts homes joves, sense perspectives i majoritàriament sense estudis, s'hi uneixen voluntàriament: no tan sols els ofereix un sou i aliments, sinó també poder.

A l'estat de Borno, el 70% de la població viu en la pobresa absoluta, i el 85% són analfabets. Des de la independència de Nigèria, el 1960, la regió ha estat desatesa pel govern central; els polítics locals i els líders religiosos tradicionals es reparteixen el pastís amb l'elit que ocupa el poder i s'enriqueixen. Una aclaparadora majoria de la població ja no creu que la democràcia, els drets humans i l'economia de mercat solucionin els seus problemes, va determinar l'africanista Johannes Harnischfeger ja fa anys.

Això es deu segurament també a les dures condicions en què la gent ha viscut durant segles: una sabana d'arbustos molt seca, una calor intensa, manca d'aigua, sòls que no rendeixen gaire. A més, cal afegir-hi les conseqüències del canvi climàtic, l'avenç del desert i les sequeres periòdiques. I un creixement poblacional extremadament alt que accentua els conflictes ètnics i la lluita pel repartiment d'uns recursos escassos. Tots aquests factors són un caldo de cultiu ideal per als moviments terroristes. L'islam només és l'instrument. Els islamistes consideren que les influències occidentals són les causes de tots els mals. Per atacar, però, confien en els mitjans tècnics de la resta del món: totterrenys, GPS, drons, telèfons mòbils, armes de tir ràpid i míssils.

"Aquests dimonis encara no estan derrotats", diu l'acompanyant d'Hidayat, l'exoficial. Això es deu al terrible equipament de les tropes del govern, a la seva mala moral de combat, a la corrupció. "Fins i tot, hi ha generals que venen armes a Boko Haram". El centre de Maiduguri avui dia sembla més cuidat que el de moltes altres grans ciutats de Nigèria: els principals eixos de transport estan enjardinats, els semàfors funcionen i, fins i tot, hi ha fanals de ferro fos a l'estil anglès antic. Només recorden a l'estat d'excepció els vehicles blindats que hi ha a les cruïlles, els avions de combat Alpha Jet que ressonen volant baix per damunt de les teulades. I els camps de refugiats.

Al casino d'oficials de les forces aèries, s'hi serveix cervesa, tot i que l'alcohol està prohibit segons la xaria, que és la llei vigent en dotze estats nigerians. Aquest és un dels pocs llocs on els nigerians, nois i noies, poden alleujar les seves preocupacions. La majoria ja fa temps que han perdut la fe en la possibilitat que aquesta etapa de terror s'acabi.

Traducció d'Arnau Figueres

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.