Divendres sant

Setmana Santa o vacances de primavera: una crisi anunciada

Què ens queda, de l’esperit de les festes religioses? Segons les dades, bastant poc. Analitzem-ho.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La seqüència dels baròmetres sociològics elaborats pel CIS explica que en 2006 el 77,3% dels espanyols es declaraven catòlics, amb un 53% de practicants. Hi havia aleshores un 19,4% d’ateus i un 1,7% de ciutadans pertanyien a “altres religions”. El 2017, però, la xifra de catòlics havia disminuït al 69,8% i la de practicants al 26,4%. En canvi, els ateus augmentaven fins al 25,2% i els membres d’altres religions creixien fins al 2,6%. Però la dada més significativa és que l’any passat entre les persones de 18 a 24 anys només un 3,4% es manifestaven catòlics practicants (un cop o més a la setmana), mentre el 47,7% es definien com a no creients. En total el 20% d’espanyols es consideren ateus o agnòstics, una xifra tan sols superada per la Xina (61%), Hong-Kong (34%), Japó (31%), la República Txeca (30%) i França (29%).

 

Què en queda?

En dies com aquests, la pregunta òbvia és: què resta viu de les tradicions de la Setmana Santa, a part d’uns dies de vacances i, potser, d’algunes particularitats gastronòmiques? Sembla evident que les grans processons d’altre temps s’estan convertint ara en carnavals de mínima incidència religiosa -i això no només ho lamenten els tradicionalistes. El canvi cultural sembla imparable. Cada vegada més, especialment en les ciutats grans, les processons i els diversos actes devocionals constitueixen l’excusa perfecta per festes més dionisíaques o vandàliques que cristianes. La pietat popular, innegable, que tradicionalment s’expressava en les processons, sembla que va de baixa. Només per posar un exemple, enguany, l’Ajuntament de Sevilla ja ha decretat, avançant-se als més que habituals conflictes etílics, el tancament per endavant de bars durant la madrugá en carrers tan típics com la Cuesta del Rosario, la Plaza de la Alfalfa o el carrer Arfe, així com la prohibició de vendre envasos de vidre i llaunes. Per a desesperació dels fidels, els bars sevillans, tradicionalment oberts en aquestes dates fins més enllà de la les 3 de la matinada, hauran de tancar com a molt tard a la 1. Però és que l’any passat, la madrugá sevillana va ser escenari de conflictes i estampides que van deixar vuit detinguts i més d’un centenar de ferits, disset dels quals van haver de passar pels hospitals. De fet, a Sevilla, les germandats han decidit coordinar-se mitjançant grups de WhatsApp connectats amb els serveis d’emergències municipals i potenciar durant les festes hashtags com ara #Stopbulos, #Nocorras, #Nogrites o #Colabora.

Si el vídeo va matar l’estrella de la ràdio, com cantaven The Buggles a principis del 1980, la massificació turística i l’alcohol estan matant la Setmana Santa, almenys com a festa religiosa i popular. Atipar-se de bunyols a l’orxateria Fabián del carrer de Ciscar o a la plaça de Santa Catalina a València -sense oblidar la botiga de la Figa a Castelló de la Plana-, llocs tots ells més que recomanables, és un costum que té força més adeptes que resar el rosari a la catedral corresponent. Durant la Setmana Santa de l’any passat, en dades de la Confederació Espanyola d’Hotels (Cehat), es van produir a tot l’Estat uns 14,8 milions de desplaçaments per carretera, els avions van superar els 5 milions de passatgers i es van crear uns 147.700 llocs de treballs (temporals, of course!). Xifres que enguany tothom considera que creixeran com a poc al voltant d’un 5%. Suposar que tota aquesta gent es mou per algun sentiment religiós seria d’una innocència digna de la millor causa. Hi ha cada cop menys ciutadans que gaudeixen d’un mes de vacances continuat a l’estiu i la tendència a fragmentar el temps d’oci continuarà imparable, de manera que el que havien estat festes centrals de l’imaginari catòlic s’estan buidant de contingut religiós a velocitat supersònica. El descans perd força davant l’espectacle i les tradicions catòliques no són alienes a aquests canvis. Halloween (que en origen mai no havia estat una festa infantil) està acabant amb Tots Sants, Santa Claus es menja els reis d’Orient i l’arbre de Nadal (suposadament intercultural) té cada cop més partidaris que el betlem. De la mateixa manera, el pack turístic de sol i platja pot més que la tradició pasqual, establerta ni més ni menys que l’any 325 en el Concili de Nicea.

 

Turisme religiós i pors polítiques

Tampoc els ajuntaments del canvi són especialment fanàtics de les celebracions religioses d’aquests dies. La vella tradició laïcista no s’ha perdut. Durant la República a Sevilla, l’any 1933 no va sortir cap confraria al carrer, i fins i tot l’Ajuntament de Conca va negar l’aportació gratuïta de la banda de música municipal a la celebració. Una de les primeres coses que va fer Manuela Carmena a Madrid fou disminuir l’aportació econòmica de l’Ajuntament a la Setmana Santa, quasi equiparant-la amb la subvenció a l’any nou xinès i a les celebracions del Ramadà. Això va portar l’ABC a titular “Carmena da tres euros por cada chino, 0,50 por musulmán y 0,05 por católico” (16 de març del 2016). Ciutats com ara Santiago de Compostel·la també han decidit no subvencionar les confraries. El fenomen de desvinculació va creixent, però València va aportar encara l’any passat 150.000 euros en subvencions a la Setmana Santa Marinera i altres activitats religioses de caire festiu.

Enguany, la Junta de Setmana Santa de Callosa de Segura (Baix Segura) ha vetat l’assistència de la corporació municipal a les processons per retirar la “Cruz de los Caídos” del municipi, però no sembla que això hagi significat cap drama per als vetats. Cada cop són més rares les interferències polítiques als sermons -que d’altra banda només escolten els convençuts. Els temps en què Alberto Fabra, Juan Cotino o Rita Barberà mimaven les confraries queden lluny i tampoc no semblen gaire adients a les instruccions del papa Francesc. Fins i tot el delegat episcopal de Religiositat Popular de la diòcesi de València va dir a Alboraia (Horta) en la Trobada de Germandats i Confraries que cal “evitar que les germandats de setmana santa es converteixin en una mena de falles o en llocs festers, sense interès per la religió” (Levante-EMV del 19 de gener passat). Fins i tot el passat 3 de gener, Antonio Cañizares, el curiós cardenal arquebisbe de València, va enviar a totes les parròquies un comunicat on expressava la seva preocupació per tal que els temples siguin “cases d’oració i no es converteixin i les convertim en llocs profans” (ABC, 21 gener, 2018). Per molt que el bisbe d’Alcalá de Henares, Reig Pla (natural de Cocentaina, capital del Comtat), consideri que els joves han estat apartats de la tradició cristiana a través d’eines d’enginyeria social, la tendència a la secularització sembla imparable.

Amb el final del franquisme i la transició, les processons es van fer molt més sorolloses, per no dir alcohòliques; i, cosa que cal no oblidar, moltes més dones s’incorporaren a les confraries. Per primer cop aquest any, la processó de Verges (Baix Empordà), el poble natal de Lluís Llach, que té l’origen a l’època medieval, incorporarà dues nenes de tretze anys al quadre de la Dansa de la Mort, integrat per deu esquelets, cinc dels quals ballen al so d’un tabal.

 

Xifres, xifres...

La professora Sílvia Aulet, de la Universitat de Girona, que ha destacat especialment pels seus estudis sobre turisme religiós, considera que aquest fenomen es diferencia bàsicament del pelegrinatge perquè es mou més per interessos culturals que per qüestions estrictes de fe. La peregrinació de caire tradicional pretén aprofundir en aspectes com ara l’oració, el recolliment i els rituals, mentre que el turisme religiós, sense descartar motivacions transcendents, se centra bàsicament en el coneixement i en els valors artístics, paisatgístics i arquitectònics. O en la pura i simple curiositat. Segons Aulet, en una societat on les experiències religioses són cada cop més de naturalesa privada i la fe s’allunya de l’espai públic, el turisme religiós pot ser també una bona manera de retrobar una dimensió social (i estètica) de la fe, amb un peu en el sagrat i l’altre en el profà. En tot cas, les processons i les peregrinacions són fenòmens vius, que estan fins i tot en expansió. El santuari de Montserrat rep quasi un milió i mig de visitants anuals i el monestir valencià del Puig, amb més de 60.000 visitants, és un habitual a la madrilenya fira de turisme Fitur. A Mallorca, més de dos milions de turistes, com a mínim, visten cada any alguna església, catedral o monestir, amb l’avantatge que aquest turisme no depèn de les condicions climatològiques. Les diòcesis catalanes disposen des de fa temps d’un web (www.cataloniasacra.cat) que vol posar en valor el patrimoni artístic dels diversos bisbats amb més de dos centenars de propostes i excursions diverses arreu del Principat. També www.caminoignaciano.org , vinculada als jesuïtes, proposa des del 2015 una excursió pels espais ignasians des de Barcelona, Manresa i Montserrat fins arribar al País Basc. Més de quaranta mil visitants anuals a la Cova de Manresa són una bona mostra del seu èxit. A Mallorca, www. rutasramonllull.com divulga els espais vinculats amb el beat. I l’Opus Dei afirma haver rebut prop de 200.000 visitants, de 66 països diferents, al santuari de Torreciudad (a Secastilla, Osca) durant l’any passat.

Per al Vaticà, que ha tractat amb tota seriositat el tema de la pastoral turística, les peregrinacions i les visites a santuaris són “nous areòpags d’evangelització” (Orientacions per a la pastoral del turisme, 2001). Potser evangelitzar a través de les processons no deixa de ser un somni pietós. Nietzsche diria avui que Dionís ha guanyat la batalla al Crucificat. Però les coses no són tan senzilles: en molts pobles i ciutats pertànyer a una o altra confraria religiosa és un signe d’arrelament i identitat local i familiar. Les confraries organitzen actes al llarg de l’any i són instruments també de solidaritat local, d’ajuda mútua o de pietat popular. I vinculen la gent amb la terra, cosa que convindria no oblidar en una perspectiva de laïcisme superficial.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.