Amb aquesta túnica marró, llarga com un abric, l’home té un deix antic. Els cabells, hirsuts, li sobresurten del cap, i una barba densa li cobreix la cara. Molt a poc a poc va pujant pel camí estret que recorre el pendent del turó. Quan per fer un pas amb totes dues crosses avança la cama esquerra, la cuixa dreta li tremola una mica. Al cap de poc veu un tros del camí tan dret que haurà d’enfilar-s’hi.
En adonar-se’n, queda quiet una estona; després deixa les crosses i s’estira a terra. Es manté en aquesta posició durant uns quants minuts, mentre el van avançant dones carregades amb bosses, persones ferides i nens. Finalment, aconsegueix aixecar-se amb dificultat, recull les crosses i continua arrossegant-se, amb una lentitud infinita, fins que acaba desapareixent del camp de visió, perdut enmig de la gent, davant el pendent abrupte.
Aquesta escena, la de les dificultats d’un home a qui li falta una cama, condensa la fi de l’organització Estat Islàmic (EI) aquests últims dies de març, en què la gent encara pot marxar de Baghouz, l’últim lloc que EI controlava. Un cos malmès i esgotat però que clarament no vol ser cap màrtir. Sembla que s’hagi esvaït tota la predisposició a morir dels fidels al califat. Ara només és un mutilat que vol continuar vivint.
El “campament de Baghouz”, la part d’aquest poble de l’extrem est de Síria on s’havien atrinxerat desenes de milers d’extremistes, és un indret atroç. Cada cop que els milicians de les Forces Democràtiques Sirianes (FDS), amb el suport d’Occident, conquerien una franja de terra i la situació estava calmada, els combatents kurds deixaven entrar uns quants periodistes. No quedava ningú en aquells llocs, però la presència de gent al llarg de mesos es percebia en tombes i forats a terra, en forma de roba, estris de cuina, peluixos, o també en magatzems buits, en una llibreta amb exercicis d’ortografia a mig fer i també en cinturons d’explosius. A vegades se sentia la pudor d’un mort que havien deixat enrere.
Una setmana i mitja després que aquell home amb una cama s’enfilés pel pendent, el califat d’Estat Islàmic va caure. El 23 de març les FDS, de majoria kurda, amb el suport sobretot dels avions de combat nord-americans i d’unitats especials franceses i britàniques, van acabar de conquerir els últims centenars de metres quadrats de Baghouz.
El fet que els combatents d’EI, des de túnels situats en un massís muntanyós proper, continuessin disparant mentre els llibertadors hissaven oficialment la bandera i el fet també que, des de començament de febrer, segons els portaveus kurds, es preveia que s’aconseguiria la victòria “d’aquí a pocs dies”, han fet perdre de vista el que ha passat en aquell indret: un esdeveniment d’una importància històrica.
El 2014, per primer cop des de feia prop de cent anys, d’ençà que les hordes de genets del cap de la tribu dels Ibn Saud van conquerir l’àrea de l’actual Aràbia Saudita, cap tropa de gihadistes no havia aconseguit conquerir, mantenir i gestionar un territori tan enorme com EI. Ras i curt: no havien aconseguit fer-hi un Estat. Una cosa que Al-Qaida i altres organitzacions gairebé ni s’imaginaven.
Molt diferent va ser el cas d’EI, aquest monstre amb cap de Janus, que la propaganda presentava com un executor devot de la voluntat divina, però que internament estava dirigit per enginyers del poder que no apostaven tant per la confiança en Déu sinó més aviat per una planificació de gran intel·ligència. Homes que van aprendre de la construcció de túnels del Vietcong i de la formació militar dels sionistes d’Israel gràcies a combatents d’arreu del món.
Gràcies a la seva experiència com a militars i membres dels serveis secrets (gairebé tots els dirigents d’EI havien format part de l’exèrcit o dels serveis secrets en l’Iraq de Sadam Hussein fins al 2003), i també gràcies a la seva sorprenent creativitat, fins a l’estiu del 2014 EI va anar conquerint àmplies extensions de l’est de Síria, i a partir del juny havia obtingut el control, mitjançant la tàctica de la guerra llampec, de Mossul, Tikrit i grans franges de l’oest de l’Iraq.
El juliol del 2014 el líder Abu Bakr al-Baghdadi va proclamar l’anomenat califat des de la tribuna de predicadors de la mesquita Al-Nuri de Mossul. Un triomf que semblava inconcebible. En el moment de domini màxim, EI va arribar a controlar un territori de l’extensió de Jordània i diversos milions de súbdits. I ara, tan sols cinc anys després, batalla rere batalla d’una reconquesta que semblava inacabable: el final.
Però quina mena de final?
La batalla de Baghouz no ha sigut un final amb un suïcidi col·lectiu, tal com s’esperava. Els seguidors d’EI no s’han fet explotar col·lectivament llançant-se contra les files enemigues per anar de dret al paradís deixant enrere un mar de flames. Desenes de milers de persones han sortit de l’amagatall i s’han entregat.
Els que van marxar de Baghouz a mitjan març, igual que l’home amb una sola cama, ja no eren civils aliens al califat retinguts com a ostatges. Des de començament de gener, els esbirros del califat en desintegració ja no tenien ningú retingut.
Lucas Gläß, un convers de Dortmund que a final de juliol del 2014 va anar a Síria per unir-se a EI, es va entregar a començament de gener als combatents de les FDS. En conversa amb Der Spiegel en un edifici dels serveis de seguretat kurds, Gläß descriu la pèrdua de control al territori, en ràpid retrocés, on s’havien replegat: “Al desembre, cada dia sentíem que alguns s’havien retirat o que uns altres havien fugit. Oficialment encara ens deien: els que fugin seran detinguts i potser executats. Però deu dies després d’haver-nos de retirar de Hajin”, l’última gran ciutat en disputa, “en direcció al sud, ja ens van dir: el qui vulgui marxar pot abandonar Estat Islàmic. El 6 de gener vaig marxar amb la meva dona i els nostres dos fills. En l’últim control només ens van dir: aneu amb compte! Pel camí hi ha moltes mines”.
A final de febrer EI va començar a expulsar les boques sobreres que no podien o no volien combatre; així no havien de compartir les últimes provisions amb tanta gent. Se’n van anar nens, dones, vells i ferits, fidels inútils que fins aleshores no havien volgut abandonar el seu paradís paranoide. Éssers encorbats, bruts i callats formaven l’èxode de fugits que avançava per l’estret pendent fins a arribar a l’altiplà del turó. Un cop allà, se’ls passava el detector de metalls i se’ls portava als punts de trobada per traslladar-los a altres llocs.
“Són perillosos!”, cridaven els caps de les tropes kurdes als periodistes que s’hi volien apropar. “Ara arriben els fanàtics!”, deien encara que de moment no hagués passat res. Però l’endemà es va demostrar que tenien raó: centenars de persones continuaven avançant pel pas acordat als peus del turó entre palmeres i ruïnes. Cap al migdia una mare amb dos fills es va fer explotar; segons més tard un home disfressat de dona es va acostar corrent als que s’afanyaven a socórrer persones i també es va fer volar pels aires. Un tercer terrorista va ser abatut abans que pogués encendre el cinturó d’explosius.
Els relats de diverses persones que han sortit de Baghouz durant les últimes setmanes i amb qui ha pogut parlar Der Spiegel conformen una imatge delirant, o més concretament: una lluita mortífera entre dos grups. El dels traïdors i el dels fanàtics. Entre els que després de la capitulació es fan explotar i el nombrós grup dels que s’han desfet del cinturó d’explosius. Perquè de cinturons se’n veien pertot arreu en les zones alliberades del campament. És una lluita que prossegueix a les presons i als campaments, i per això gairebé tots els que ara parlen amb els infidels volen mantenir-se en l’anonimat per por d’atacs nocturns.
“El nucli dur són una secta, estan totalment bojos”, així els descriu una de les traïdores: “Ens diuen que som idòlatres, i ells diuen que són kharigites”, que des de la seva perspectiva són la comunitat veritable i incompresa del profeta segons la visió dels primers temps de l’islam. Aquesta divisió és transversal: hi ha homes i dones de Tunísia, de l’Iraq, i uns quants europeus. Una dona sueca que té diversos fills deia encara, al camp d’internament, que era millor que un nen es morís de gana a l’“Estat Islàmic” que no pas “enviar-lo al país dels infidels, on seria educat per homosexuals”. Qualsevol crítica els rellisca. Ells s’han tancat en la seva utopia i en els records de l’èxit extàtic de 2014.
Aleshores volien declarar la guerra al món sencer: evidentment, als infidels, però també als musulmans, que primer s’havien de sotmetre per superar la prova de fe. La discreta infiltració i conquesta del nord de Síria, els atacs llampec a l’oest de l’Iraq: tot funcionava segons el pla. El pla de Déu, deien. Eren territoris de musulmans sunnites, la comunitat religiosa de la qual formen part també els extremistes d’EI. En aquells indrets no va fugir tothom, si més no una part de la població s’hi va quedar; sense ells, l’autoproclamat Estat Islàmic no hauria pogut funcionar.
Però la campanya militar només va anar bé mentre el món va ignorar aquella declaració de guerra. El fet que el món contemplés la conquesta de Mossul, el juny del 2014, amb horror però sense fer res, va portar l’organització terrorista dos mesos més tard a cometre un error de càlcul decisiu: a l’àrea de Sinjar, al nord de l’Iraq, van atacar l’enclavament dels yazidites, una antiga comunitat religiosa que a banda de déu també venera set àngels, entre ells un amb forma de paó. Per això, a ulls d’EI, els yazidites complien tots els requisits per ser esclavitzats i exterminats. I aquella comunitat també tenia la mala sort de viure en les proximitats de la ciutat de Tal Afar, d’on provenien com a mínim dos dels emirs més poderosos d’EI.
Si al món no li importava Mossul, Abu Bakr al-Baghdadi i els altres líders d’EI devien pensar que tampoc salvarien els yazidites. Però amb aquell atac EI amenaçava Irbil, la capital de la regió autònoma kurda del nord de l’Iraq. L’escena realment bíblica de desenes de milers de persones envoltades a l’altiplà del massís de Sinjar, yazidites condemnats a morir de set, va portar el dubitatiu govern nord-americà del president Barack Obama a intervenir: van començar amb atacs aeris contra EI i van formar una coalició internacional. Les consegüents execucions d’ostatges nord-americans i britànics, alguns retinguts durant dos anys sense donar senyals de vida, havien de dissuadir els atacants, però van provocar la reacció contrària.
Allò va ser el principi de la fi. Estat Islàmic no podia competir contra una vigilància telefònica absoluta, contra drons militars i contra bombes de precisió que podien impactar amb una força destructiva monstruosa amb una exactitud de pocs metres. I així va anar perdent ciutat rere ciutat, territori rere territori. Fins que al final ha caigut Baghouz, on un dels comandants kurds descrivia la situació de manera realista: “Ens van atacar com unes forces armades convencionals. Aquest va ser el seu error. En una guerra de guerrilles ens hauria costat molt més derrotar-los, potser ni tan sols hauríem pogut”.
Però per què Baghouz? Que Baghouz fos l’últim reducte va ser només la conseqüència topogràfica d’una fugida continuada? O hi havia un pla al darrere? A final de setembre del 2018 el portaveu de les FDS Adnan Afrin ja va explicar que la seva gent, provinent del desert, havia atacat Baghouz: “La resistència va ser enorme, fins i tot hem tornat a perdre territoris. Després ens hem retirat i només hem continuat avançant des del nord”. La versió que EI donava als seus seguidors era l’habitual enganyifa: un nen iraquià havia somiat que el califat anava perdent poblacions, però mai perdia el turó de Baghouz. Allà obtindrien la victòria final, després que tots els hipòcrites i els pecadors haguessin abandonat l’“Estat”.
També hi ha una altra explicació possible: Baghouz havia estat un niu de contrabandistes. Just darrere del pendent abrupte de les afores del poble, hi ha la frontera i comença el desert de la província iraquiana d’Anbar, on el líder d’EI, Al-Baghdadi, segons diversos informes dels serveis secrets, es va retirar a començament de gener.
Estat Islàmic ha excel·lit en la planificació a llarg termini i en la construcció de túnels. Allà on els gihadistes preveien que els atacarien, van començar a construir ja el 2014 enginyoses xarxes de passadissos subterranis, a vegades a cinc o sis metres de profunditat, a Raqqa, Tabka i als voltants de Mossul. Amb línies d’electricitat, punt d’atenció mèdica, magatzems de provisions, centrals per als comandaments, sortides amagades i forats per a posicions de tiradors d’alta precisió. La runa extreta es va amagar en mesquites i cases. A Mossul el 2016 els soldats iraquians van trobar fins i tot màquines perforadores de construcció pròpia, monstres de metres de llargària amb un capçal enorme i diversos motors. I al turó de Baghouz, l’últim reducte gihadista, EI va excavar túnels que cap a la meitat de la setmana passada encara no se sabia del cert si s’havien descobert i conquerit en la seva totalitat. Fins ara els atacants no han trobat ni emirs ni rastres dels últims tres ostatges d’EI, ni tampoc or ni les suposades reserves d’entre cinquanta i tres-cents milions de dòlars. Aquests diners, segons un informant de l’interior d’EI, estan enterrats en neveres enmig del desert de l’Iraq.
Pel que sembla, Baghouz és dues coses: el lloc on ha caigut el califat, el final del seu domini territorial, i al mateix temps l’escletxa per la qual han retornat a la clandestinitat, a la invisibilitat, on tota la superioritat militar dels adversaris es torna a difuminar. Atacs terroristes, assassinats, extorsions per aconseguir diners, és a dir, la manera com EI ja actuava a l’Iraq abans de conquerir sobtadament la ciutat de Mossul: tot això és molt més fàcil que mantenir el domini d’un Estat.
Ja fa temps que Estat Islàmic ha reprès la vida en la clandestinitat, o bé hi ha retornat o bé en alguns llocs mai no l’havia abandonat. Com ha fet al fèrtil districte de Hawija, banyat per dos rius amb ribes plenes de vegetació, a l’oest de Mossul, on es van replegar els combatents el 2017: un lloc on en realitat no se’ls ha derrotat mai i on des d’aleshores tenen la població aterrida. Els hi ajuda la lluita inflamada entre el govern central de Bagdad i la regió autònoma kurda, ja que les línies del front d’aquest conflicte obren una àmplia terra de ningú on els gihadistes es mouen a plaer.
Al sud de Síria, conquerit l’any passat per les tropes del dictador Baixar al-Assad, diversos grups d’EI semblaven haver-se dissolt en l’aire: durant anys uns 1.200 combatents d’EI s’havien mantingut ferms a la vall de Yarmuk, a la província meridional de Daraa. Després de la conquesta de Daraa l’estiu passat, més de cinc-cents combatents es van entregar. Vuitanta, segons diverses fonts, van ser incorporats a la quarta divisió de l’exèrcit. Els serveis secrets militars van portar la resta d’homes al desert, prop de la ciutat de Suwaida, al territori dels drusos. Aquests feia anys que es negaven a enviar els seus fills a l’exèrcit, i volien mantenir-se parcialment neutrals i protegir exclusivament el seu territori. Un atac devastador perpetrat a final de juliol contra pobles de la minoria dels drusos, amb la col·laboració d’aquells homes d’EI que hi havien estat traslladats, va deixar uns 240 morts, per la qual cosa els notables drusos van deixar d’oposar-se al fet que Al-Assad dominés també el seu territori.
Estat Islàmic, amb una llarga tradició de col·laboració discreta i al mateix temps d’enemistat amb els serveis secrets d’Al-Assad, continua sent un enemic útil per al règim sirià, que s’ofereix davant Occident com a baluard contra els decapitadors d’EI. Encara avui dia centenars de combatents campen a plaer per les zones desèrtiques a l’est de Suwaida, i diversos emirs de Daraa han estat posats en llibertat al cap de poc temps.
No obstant això, en altres països del món on des del 2014 EI ha distingit grups terroristes amb el segell d’una wilaja (una província del califat), la imatge irregular de l’organització presenta un patró que cal tenir en compte:
—A Líbia, probablement el projecte de més envergadura d’EI fora del seu territori nuclear, s’ha posat fi al domini de l’organització sobre la ciutat de Sirte. Però no es té gaire informació sobre l’abast de cèl·lules latents en les ciutats de la costa i al sud, on amb prou feines governa ningú.
—Al Sinaí, on el grup terrorista Bait al-Maqdis, que ja existia prèviament, el novembre del 2014 es va unir majoritàriament a EI, les tropes egípcies no han vençut l’oposició però l’han pogut contenir. Al Caire li ha estat útil que, a causa d’interessos contraposats, la vella cooperació entre Hamas a Gaza i EI al Sinaí s’hagi convertit sobtadament en enemistat: Hamas col·labora amb el govern egipci per impedir el bloqueig total dels seus túnels de contraban. EI lluita amb uns dos mil homes contra l’Estat egipci, fet que fonamenta els rumors que es deixa instrumentalitzar per Israel en contra de Hamas.
—A l’Afganistan la branca d’EI de la província del Khorasan ha omplert un nínxol polític inesperat i combat sobretot a la província de Nangarhar, a l’est del país, tant contra les tropes nord-americanes i l’exèrcit afganès com contra els talibans, que volen eliminar els seus violents competidors. Com més els talibans aposten per les negociacions, més atractiu es torna EI per als talibans que rebutgen qualsevol tipus de negociacions.
—La pitjor situació —i probablement gairebé sense que el món se n’adoni— és al nord-est de Nigèria i als Estats que hi tenen frontera. En aquesta zona s’havia combatut contra l’organització terrorista Boko Haram, sota el lideratge oscil·lant d’Abubakar Shekau, amb ajuda internacional. Fins i tot EI havia criticat la massacre indiscriminada de civils per part de la seva branca local el 2016 i l’havia expulsat “com a membre” de l’organització. Però des que aquell mateix any una part se’n va separar amb la benedicció d’EI, dirigida per l’hàbil Abu Musab al-Barnawi, que des d’aquell moment té controlada la “província de l’Àfrica Occidental”, el grup ha pogut ampliar massivament el territori que té sota control i el governa com si fos un Estat; sense haver-hi, però, declarat un Estat. Recapten impostos i protegeixen mercats, rutes comercials, fins i tot assalten grans magatzems de l’exèrcit, i el govern d’Abuja sembla impotent contra aquest adversari, que presenta una superfície d’atac molt menor que Boko Haram.
Cap dels Estats esmentats no ofereix a tots els seus ciutadans una existència digna i amb equitat de drets, la qual cosa seria el camí més segur per assecar el caldo de cultiu d’EI. Però com a mínim allà on hi ha un poder estatal central, com a Egipte, es pot aturar l’expansió de l’organització. Perquè EI viu de la pèrdua de control, de la desintegració i del replegament de l’Estat. Igual que al principi va actuar clandestinament i més tard, des de final del 2012, de manera oberta en la revolta siriana: ignorat per Occident, perquè (encara) no suposava una amenaça.
Aquesta perspectiva limitada i a curt termini és la que ara amaga el perill que hi ha darrere la caiguda del califat: creure que Estat Islàmic és una organització acabada només perquè n’ha desaparegut la part visible. Justament el cap de la missió dels EUA al Pròxim Orient és força més pessimista que el seu president: “El que estem veient no és una capitulació d’Estat Islàmic com a organització”, ha dit el general Joseph Votel recentment davant els diputats, “sinó una decisió calculada per mantenir en vida les seves famílies i les seves capacitats”.
Baqiya wa tatamaddad, sobreviure i expandir-se, aquest és el críptic lema d’EI. Els seus seguidors van escriure precipitadament en un grafit amenaçador “baqiya” en molts murs abans de la retirada. Dos guixots i tres puntets en àrab, com una amenaça final: ens retirem per convertir-nos en una xarxa terrorista en la clandestinitat, en una font contínua de por.
Els iraquians, sobretot els de Mossul, Tikrit o Bagdad, coneixen aquesta por des de fa quinze anys: viure amb la impotència que ningú et protegeixi d’un terrorisme indiscriminat i d’assassinats selectius perquè els mateixos policies estan amenaçats o comprats. Tampoc no és clar quines conseqüències tindrà la caiguda de Baghouz per a EI. Als camps d’internament, molta gent està embellint l’existència real del califat. Circulen profecies inventades i extravagants segons les quals la caiguda d’aquesta primer califat només serà un revés i que finalment el califat tornarà amb més força. I aleshores persistirà.
Una matinada, de tornada, travessem els pobles silents i minats que hi ha al llarg de la vall del riu i seguim pel desert fins al complex administratiu del jaciment petrolífer d’Omar, el punt de suport d’alta seguretat de les FDS. A Bozra, la primera ciutat habitada que hi ha passat el complex, el conductor accelera de cop i volta a cent o cent deu quilòmetres per hora, i condueix a tota velocitat fent unes maniobres d’avançament arriscadíssimes.
Per què? “És que tot això és territori d’Estat Islàmic, està ple de cèl·lules latents, és perillosíssim”.