Cuixartisme

Tendresa sense retrets

El president d’Òmnium Cultural exhibeix la seua defensa de la desobediència civil en ‘Ho tornarem a fer’ (Ara Llibres), un relat curt que defineix perfectament el seu pensament, els seus propòsits i la manera de protegir-los.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Jordi Sànchez i jo érem dos perfectes desconeguts per a la societat espanyola”. Així s’expressava Jordi Cuixart en la seua primera declaració durant el judici a l’1 d’octubre celebrat al Tribunal Suprem entre febrer i juny. El president d’Òmnium Cultural assenyalava la contradicció de l’Estat que, d’alguna manera, empresonant els dos activistes, els va convertir definitivament en referents indiscutibles per a bona part del catalanisme i en persones conegudes al si de la societat espanyola.

D’alguna manera, la lluita no-violenta i la desobediència civil són dos instruments que també havien passat desapercebuts els últims anys arreu dels Països Catalans i de l’Estat espanyol. Ara és Jordi Cuixart qui, amb les seues declaracions davant dels jutges i fiscals i amb els seus missatges virals, ha fet rebrotar l’interès per conèixer aquests mètodes tan aplicats al llarg de la història de la humanitat. Tàctiques que sovint es contemplen com a caduques, com a elements vàlids en èpoques passades i que ara, fruit de la comoditat generalitzada i de la sobrevaloració de les xarxes socials, ja no s’identifiquen com a mètodes servibles.

Hi ha altres factors que han contribuït al menysteniment d’aquests mètodes. Per exemple les campanyes del poder, tan presents i tan constants avui com ahir. “Els moviments no-violents que guanyen força i adeptes són vistos com una amenaça per a l’statu quo, i amb raó: la criminalització i l’emmudiment dels moviments de resistència no-violents són la prova que es tracta d’un mètode efectiu, i la raó principal és que la majoria dels oponents se serveixen de la llei i d’altres mitjans per suprimir-los”. Són paraules de Jamila Raqib, presidenta de la Institució Albert Einstein dels Estats Units, dedicada a promoure l’estudi i l’ús de l’acció no-violenta. Raqib és, alhora, autora del pròleg d’Ho tornarem a fer, l’assaig de Cuixart que ha editat Ara Llibres.

No cal parlar, en aquest sentit, de la mena d’acusacions que ha rebut Cuixart —i els altres presos polítics— durant el judici. Però és impossible no recordar aquella interlocutòria en què la Fiscalia assenyalava el president d’Òmnium Cultural, qui, “pese a reivindicar el pacifismo de la movilización, apeló también a la determinación mostrada en la guerra civil (empleando la expresión no pasarán!)”. Arguments que el jutge fa servir per perpetuar la presó provisional i amb què els fiscals demanen 17 anys d’encarcerament contra Cuixart.

És evident que els ulls de la societat catalana no miren igual el Cuixart empresonat que el Cuixart de la tardor de 2017. Certament, és impossible mirar algú amb indiferència quan és empresonat injustament a ulls de la majoria. Però la seua figura va més enllà de la d’aquell que és privat de llibertat amb arguments com el referit anteriorment. Cuixart, segurament sense desitjar-ho, ha esdevingut el símbol d’una generació que ha mirat de canviar les coses amb la il·lusió de qui es creu capaç. Cuixart és també l’exemple que canvien els contextos però no la manera d’actuar dels qui volen alliçonar aquells que qüestionen l’statu quo amb capacitat de convicció.

Aquest és l’activista que escriu un manifest curt en què justifica els fets que l’han conduït a la presó i dels quals no només no es penedeix, sinó que els defensa a risc que això pot contribuir a nodrir la previsible condemna amb més arguments judicials. Cuixart és tot això i és per això que emergeix com l’exemple que molts reivindiquen en un moment en què en la política independentista tornen a florir les desavinences i els retrets més desesperançadors per a aquells que fa un parell d’anys es sabien protagonistes d’uns fets històrics.

De retrets, però, Cuixart no en té cap. Només, és clar, per als qui l’han empresonat. Sempre mostra la intenció de convertir la seua en una causa general, en una eina per canviar el futur d’aquells que algun dia podran patir el que ell, amb altres tantes persones, estan patint entre barrots o lluny de casa. També per a aquells que l’escoltaven amb entusiasme durant l’estiu de 2017, quan Catalunya caminava cap a un referèndum d’autodeterminació que ningú no sabria ben bé com acabaria. Un referèndum que ell, com Jordi Sànchez, amb l’energia que sempre van saber desprendre, van fer possible gràcies a la implicació ciutadana. I és que, tal com diu Jamila Raqib al llibre, “és a través de l’apoderament popular que la gent prèviament vulnerable pot enfortir la fibra democràtica de la societat”.

Una fibra que s’enforteix en determinats passatges del llibre. “Sé que és difícil creure que algú pugui ser feliç a la presó, però seria injust negar-ho. Un cop dominada la debilitat del cos, l’esperit i la ment, un presoner polític pot ser més lliure que molta gent del carrer”, diu el president d’Òmnium Cultural. Cuixart és conscient que “l’amenaça de la repressió no pot guiar les nostres decisions”.

Més enllà de tot el que l’ha dut a la presó, de la seua admirable capacitat d’assumir tal situació i del reconeixement de la seua figura, Cuixart defensa la seua actuació emparant-se en altres moviments socials que han estat cabdals per fer possibles els canvis socials. “Catalunya i els Països Catalans tenen una llarga història de resistència no-violenta. És el cas del tancament de caixes —la revolta de les petites empreses catalanes de 1899— o de vagues històriques, des de la Vaga de la Canadenca d’ara fa un segle —que va llegar-nos la jornada laboral de 40 hores—, fins a la vaga de tramvies del 1951 —un boicot de milers de barcelonins per exigir un preu del bitllet més just— o la primera vaga general, de 1976, per l’amnistia i les llibertats democràtiques”. Cuixart tampoc no oblida la Marxa de la Llibertat organitzada per l’Assemblea de Catalunya o campanyes com ara “Volem bisbes catalans”, les accions directes protagonitzades per la Crida a la Solidaritat —entre els líders de la qual hi havia Jordi Sànchez—, la campanya “Freedom for Catalonia” durant les olimpíades de 1992 o la de “No vull pagar” contra l’elevat preu dels peatges en carreteres catalanes.

També hi ha exemples pretèrits de què Cuixart pot parlar en primera persona. Ell mateix es va negar a fer el servei militar. “Imaginem-nos què passaria si el dia que els governants declaressin la guerra no tinguessin ni soldats, ni funcionaris per obeir les seves ordres”. També l’entitat que ell mateix presideix es pot sentir reflectida en altres casos del passat. I és que “Òmnium Cultural ja havia desobeït formant mestres de català des de la clandestinitat, i malgrat la il·legalització de l’entitat, de 1963 a 1967, per preservar el dret a ser educat en la llengua pròpia”.

Conscient que uns altres van enfrontar-se a reptes més difícils en condicions més adverses, Cuixart no entén la situació sense optimisme en un moment com l’actual en què ell, com els seus companys de presó —sense oblidar Dolors Bassa i Carme Forcadell, a qui el president d’Òmnium recorda singularment als agraïments del llibre—, estan amenaçats amb sentències que “no agradaran gens”, en paraules de l’advocat Gonzalo Boye. Però, sovint, la disposició a contribuir a la millora d’un sistema democràtic reconegut per la ciutadania fa de l’adversitat optimisme, malgrat totes les amenaces.

El cuixartisme, definit per Sergi Picazo com “un nou fenomen polític i social propi dins el sobiranisme”, emergeix com a corrent reivindicat per totes les famílies d’aquesta tendència cada cop més visiblement dividida i afectada pels moviments d’estratègia política que trenquen hegemonies i generen desil·lusions en els moments de més dificultat. Cuixart es fa referent amb un llibre ple de tendresa, buit de retrets, que entra en l’abundant i trista col·lecció d’escrits de represaliats catalans i d’arreu del món que s’han reivindicat amb llibres redactats des de la presó.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.