Les famílies de la CUP

La CUP és el resultat de la confluència de distints moviments polítics que treballen des de distints àmbits i presents en èpoques diferents. Quins són?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La pulsió entre l’ànima nacionalista i l’ànima socialista de la CUP no és solament l’expressió d’una dicotomia ideològica: és també fruit de la multitud d’organitzacions que conformen la CUP. Això afaiçona el pluralisme d’un “socialisme multitendència”, això és, tantes versions i maneres de concebre el socialisme que no es pot arribar a un detallat programa socialista únic i homogeni. Per contra, la CUP gaudeix d’una visió menys atomitzada del projecte nacional −i més polaritzada, tal com es va comprovar durant la investidura d’un nou president de la Generalitat la tardor de 2015.

La CUP en si és l’èxit supervivent de la miríada de plataformes i moviments unitaris que l’esquerra independentista va intentar bastir d’ençà del decenni de 1980. El naixement, crisi i defunció de mantes sigles es va succeir. Fins al 2000 no hi va començar a haver una consolidació organitzativa i confluències estables. Segons Botran, el procés de Vinaròs de 2000, la primera assemblea unitària de debat, va tenir un resultat desigual, però va sembrar llavor fèrtil. Prèviament, Maulets i Joves Independentistes i Revolucionaris (JIR) s’havien fusionat el 1998. La Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), activa al decenni de 1990, es va convertir en Endavant-OSAN el 2001. El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) sobrevivia d’ençà dels prometedors orígens del decenni de 1980. S’havia refundat amb militància de l’extinta Assemblea d’Unitat Popular (AUP). El 2003, la CUP va rebre l’impuls necessari per ser l’autèntica unitat popular de l’esquerra independentista, i el moviment polític necessari per al seu gran creixement. El projecte de la CUP existia des del 1986 en paral·lel a l’Assemblea Municipalista de l’Esquerra Independentista (AMEI), que a partir del procés de Vinaròs va acabar integrada dins la CUP.

El marasme de sigles ha continuat tendint a la consolidació. El 2012 Maulets va fusionar-se amb la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista (CAJEI), fundada el 2002. Amb la fusió i naixement d’Arran, l’esquerra independentista es dotava d’un braç polític juvenil únic. En el camp estudiantil, el 2006 es va aconseguir la fusió de la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC) amb Alternativa Estel, per crear el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). La sectorial del treball continua sent la peça dèbil de l’esquerra independentista, amb una Coordinadora Obrera Sindical (COS) de presència i activitat discretes. Quant al camp netament polític, Endavant-OSAN s’ha convertit en una de les organitzacions representatives d’una de les dues famílies de la CUP, que va encarnar el rebuig a investir Artur Mas president de la Generalitat. L’MDT va refundar-se en Poble Lliure el 2014, i representa la família cupaire que acceptava investir Artur Mas. En les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015, la CUP també va agrupar les organitzacions trotskistes En Lluita i Lluita Internacionalista.

Al garbuix de sigles, cal afegir la capacitat que té el model assembleari de la CUP de captar persones tradicionalment anomenades independents, que no pertanyen a cap de les organitzacions que conformen el moviment cupaire però que se senten identificats per algun dels seus postulats o, simplement, pel que representa la CUP en el ventall polític. En aquest sentit s’ha de comprendre l’adhesió d’outsiders com Antonio Baños o Julià de Jòdar. Aquest fenomen agreuja, d’alguna manera, la vaguetat, el maximalisme i la pluralitat del pensament polític de la CUP, i complica la definició nítida de què pensa la CUP.

Com s’ha especificat més amunt, la investidura de Mas i el debat intern que va emprendre la CUP va empènyer a la polarització −una mena de simplificació, almenys en el projecte nacional. Entre partidaris i detractors de Mas i l’aliança amb Junts pel sí, la CUP va evidenciar que el vell debat de l’union sacrée −la unitat nacional de partits per damunt de la diferència d’ideologia i classe− continua viu. Aquesta polarització en dues famílies no té una traducció tan clara en el terreny del socialisme. Sí que és cert que el camp oposat a Mas és on es pot trobar l’herència més anarquista de la CUP, alhora que conviu amb un corrent marxista més clàssic −ja sigui trotskista o d’origen soviètic. Al camp que acceptava Mas la diversitat ideològica és més accentuada, si bé el nucli de Poble Lliure encarna un corrent marxista clàssic, fonamentat en la tradició del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). No es tracta que els opositors a Mas siguin més socialistes i radicals que els que acceptaven el suport de la CUP a la seva investidura. En el fons, ambdues famílies acaben assumint les línies fonamentals de la CUP −inclosa la vaguetat de concebre obertament un projecte netament socialista.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.